Jenůfa, JW I/4, és una òpera en tres actes de Leoš Janáček sobre un llibret en txec del mateix compositor, basat en l'obra de teatre Její pastorkyňa de Gabriela Preissová (nom amb el què es coneix l'òpera a la República Txeca, en català La seva filla adoptiva). Va ser estrenada al Teatre Nacional de Veveří de Brno, el 21 de gener de 1904. miniatura|esquerra|Leoš Janáček Els trets essencials que defineixen l’estètica musical de Janáček —el dinamisme vehement, la força expressiva, la flexibilitat harmònica i l’energia rítmica que impregna tota la seva producció— assoleixen una formulació paradigmàtica a la seva tercera òpera, considerada una síntesi exemplar dels principis que orientaren la seva maduresa creativa. Janáček dedicà prop d’una dècada a la composició d’aquesta òpera, en un període profundament marcat per la tragèdia personal. Els seus dos únics fills, Vladimir i Olga, van emmalaltir greument i acabaren morint, el primer l’any 1900 i la segona el 1903. Aquest context de dolor i desolació impregnà inevitablement el to emocional de l’obra: el seu caràcter ombrívol i el sentiment de fatalitat que travessa la partitura reflecteixen fidelment l’estat d’ànim del compositor durant aquells anys. Ell mateix ho admet a les seves *Memòries*, on escriu que «envoltaria la partitura de Jenůfa amb cintes negres: malalties, patiments i gemecs dels meus dos fills».
Després de la negativa inicial a Praga, Jenůfa s’estrenà amb èxit limitat a Brno, on només es programaren unes poques representacions. La seva arribada al Teatre Nacional de Praga no es produí fins al 1916, però la difusió quedà restringida per la situació bèl·lica. La versió traduïda a l'alemany permeté l’estrena a l’Òpera de Viena el 1918, fet que impulsà la fama internacional de Janáček, aleshores amb 64 anys. Durant la seva vida, l’òpera es representà prop de 70 vegades. Avui dia, al , Jenůfa ocupa la segona posició entre les òperes txeques més interpretades, per darrere de La núvia venuda de Smetana.
L’idioma musical de Jenůfa situa l’obra en la confluència del verisme amb accent realista, el nacionalisme txec i les tendències d'avantguarda pròpies del canvi de segle. Ambientada en un entorn rural de la Moràvia, l’òpera desplega un drama petitburgès marcat per la gelosia, el desamor, les aparences i el rigor religiós, on l’obsessió per l’honor familiar condueix a l'infanticidi i a una profunda desgràcia personal.
Estimada per dos germanastres, Jenůfa es troba embarassada en secret d’un d’ells. La seva madrastra, tement per la reputació familiar, cometrà un acte tràgic i cruel, amb la finalitat de protegir Jenůfa de la solitud, encara que a un preu moral devastador. El segon acte de Jenůfa exposa amb cruesa la realitat del drama rural: el fill nascut fora del matrimoni, no reconegut pel pare i font de deshonra, és ofegat al riu per Kostelnička, la madrastra de Jenůfa. La seva acció, aparentment calculada i quasi perfecta, manté en secret la maternitat de Jenůfa i li administra un somnífer que li fa creure que el nadó ha mort de causes naturals, amb la intenció de preservar l’honor de la jove i permetre-li casar-se amb l’home que l'estima. El crim, tot i semblar impune, es mostra d’una brutalitat moral innegable. La descoberta del cos del nadó el dia del casament revela la crua veritat a tots els personatges i trenca qualsevol il·lusió de normalitat. Aquesta combinació de tragèdia personal i context social restrictiu reflecteix una preocupació narrativa comparable a la que es troba en la literatura francesa, catalana o russa contemporània, on els conflictes humans i els codis d’honor col·lideixen de manera dramàtica.
Origen i context miniatura|esquerra|Gabriela Preissová va escriure Její pastorkyňa, en el qual es basa el llibret de l'òpera Janáček va escriure Jenůfa entre l'any 1896 i 1903, basant-se en el llibret de l'escriptora Gabriela Preissová (1862-1946), de la qual ja havia musicat L'inici d'un romanç i a qui considerava una de les escriptores més interessants del món literari moravià, al qual ell pertanyia com a natural de Hukvaldy, prop de Brno. Brno sempre havia sigut la segona ciutat, a uns dos-cents quilòmetres a l'est de Praga, en un país anomenat Moràvia. Janáček estava lligat a les llegendes i la música de la gent, encara aferrada a l'autenticitat preindustrial. En el desenvolupament musical de Janáček va ser molt important créixer en aquest ambient de Moràvia, menys desenvolupada i més provincial que la Bohèmia de Praga, que sempre havia rebut més influencia de l'imperi austrohongarès.
Janáček es va familiaritzar per primera vegada amb la trama de Preissová quan va veure l'obra el 1892 a Brno. Ja s'havia representat a Praga el 1890 i en tots dos casos va despertar molt debat. Fascinat pel tema, va escriure l'obertura La gelosia, inicialment com una introducció a l'òpera; tanmateix, més tard Janáček la va excloure i la va considerar una obra independent. Però es va decidir finalment per compondre una òpera basada en aquest text i, de fet, seria el primer compositor a musicar una òpera amb un text en prosa que ell mateix va adaptar reduint-ne la durada total. Va arribar a aquesta decisió emprant un enfocament compositiu completament nou gràcies a la seva investigació sobre l'expressió i la melodia de la parla humana, els sons de la qual va anotar com a "melodies de parla", com ell mateix les va anomenar. Janáček estava convençut que era objectivament possible gravar el discurs de la gent utilitzant notes musicals tot reflectint l'estat psicològic de l'individu i l'estat d'ànim del moment. Va començar a escriure aquestes melodies de parla l'any 1897 i va continuar fent-ho durant la resta de la seva vida. Entre les més de quatre mil anotacions també trobem les melodies de sons quotidians com d'animals o domèstics.
La gestació de Jenůfa va ser lenta i escrita en dues etapes. Janáček va compondre l'òpera entre 1896 i 1897, però aquesta versió probablement és incompleta i no ha sobreviscut. S'hi va tornar a posar, ara ja per completar-la, entre 1899 i 1903. Però aquest cop va ser en circumstàncies molt doloroses: el seu fill petit, Vladímir, havia mort a una edat primerenca uns quants anys abans, però la seva estimada filla Olga va emmalaltir per morir uns mesos abans del seu vint-i-un aniversari després de molts dies d'un gran dolor i pocs dies abans que Janáček acabés l'òpera. Tal com va dir el compositor en les seves memòries:
Una teràpia personal que a Janáček li va servir per curar el dolor per la mort de la seva filla, a qui dedica aquesta òpera. El mateix compositor ho explicava, el 1917, en una carta:
Janáček sabia que perquè una òpera txeca tingués fama havia de ser estrenada al Teatre Nacional de Praga o, si més no, representada a la capital per tal d'aconseguir el reconeixement internacional. A partir s'entrava en el repertori internacional per una porta alemanya, normalment per Viena. Aquesta havia estat per exemple la ruta de la Prodaná nevěsta de Smetana o Rusalka de Dvořák. Però se li va denegar amb l'explicació que l'òpera no era apta per a la representació en un escenari principal txec. Karel Kovařovic, el director d'aquest teatre, va anar rebutjant totes les súpliques de Janáček durant molt de temps, fos per motius personals o per una aversió genuïna a una òpera tan diferent de les que generalment eren acceptades en aquella època. Els motius personals vindrien de quan Janáček es guanyava la vida fent de crític a la revista musical Hudební listy i en una d'aquestes crítiques va deixar malament una òpera de Kovařovic, fet que aquest mai va oblidar.
El director del Teatre Nacional de Praga, Gustav Schmoranz, va escriure a Janáček el 28 d'abril de 1903:
Representacions miniatura|Janáček i els directors d'orquestra Karel Kovařovic i Jan Kunc L'estrena, amb el nom Její pastorkyňa (La seva filla adoptiva), tal com es coneix encara a la República Txeca, va ser el 21 de gener de 1904 al Teatre Nacional de Veveří de Brno, sota la direcció de Cyril Metoděj Hrazdira, alumne de Janáček. Malgrat els escassos recursos i una petita orquestra de vint músics (l'arpa, el clarinet baix i el corn anglès es van haver d'ometre), l'acollida, segons molts testimonis contemporanis, va ser realment magnífica. La crítica va ser molt positiva als diaris de Brno i més aviat negativa en els de Praga. Però el públic assistent va quedar entusiasmat com ho demostra aquest relat:
Leopoldina Hanusová, l'estrella en aquell moment s Brno, es va distingir en el personatge de Kostelnička, el paper de Laci va ser assumit pel tenor que llavors també era el director del teatre Alois Staněk Doubravský, i el paper de Števa el va cantar el jove tenor Bohdan Procházka, que després assoliria l'èxit sota el nom de Theodor Schütz al Teatre Nacional de Praga i a Viena.
A Brno hi va haver vuit representacions més, la darrera el 7 de febrer de 1905, i durant aquest període també es va poder veure a České Budějovice i a Písek. miniatura|esquerra|Gabriela Horvátová a l'estrena a Praga de Jenůfa (1916)
Mentre anava intentant estrenar l'òpera a Praga, Janáček es va enfocar cap a Viena i va escriure a Gustav Mahler, llavors director artístic de la Hofoper, tot convidant-lo a una actuació el desembre de 1904. Tot i que Mahler va néixer a Kaliště i es va criar a Jihlava, i havia sigut un gran defensor dels compositors txecs, va respondre amablement que tenia «negocis importants» a Viena. Així i tot, li va demanar a Janáček que li enviés una partitura per a piano vocal amb una traducció a l'alemany. Com que Janáček no tenia ni una traducció ni una partitura per a piano vocal publicada, va li va enviar res.
Antoš J. Frýda, el director del Teatre Nacional Txec, va demanar al compositor una nova posada en escena novament sota la batuta de Hrazdira, que havia dirigit fins llavors totes les representacions, i a la vegada li va suggerir alguns retalls que ajudarien a augmentar l'impuls dramàtic. Janáček va accedir i va fer la primera revisió substancial de l'obra, sent el retoc més important eliminar l'ària de Kostelnička Aji on byl zlatohřivý. Finalment, la reestrena del que es coneix com la versió Ostrava va ser el 25 de setembre de 1906 a Ostrava amb la presència del compositor, amb dues actuacions més a Brno i a Olomouc.
Janáček va revisar de nou la partitura de manera molt més extensa a finals del mateix any amb la intenció de rebaixar la música provinent del folklore així com el color verista. Concretament, va modificar i escurçar els dos primers actes, va afegir instrumentació addicional, va atenuar la repetició i va escurçar una part de l'escena de Laca en el segon acte quan es culpa a si mateix de ser el culpable de la desgràcia de Jenůfa. El 31 de gener de 1911, Rudolf Pavlata la va dirigir de nou a Brno, amb un total de cinc representacions. El 25 de març de 1913 es tornà a posar en escena, aquest cop dirigida per Josef Winkler. Amb tot, el Teatre de Brno només va aconseguir dinou representacions en nou anys. Estava clar que si l'òpera havia d'atreure un públic més ampli, necessitava la posada en escena de la millor companyia txeca de l'època, el Teatre Nacional de Praga. Però Kovařovic es va mantenir obstinat. miniatura|Marie Calma va ajudar a la reconciliació de Janáček i Kovařovic