The Innocents és una pel·lícula gòtica de terror psicològic del 1961 dirigida i produïda per Jack Clayton, i protagonitzada per Deborah Kerr, Michael Redgrave i Megs Jenkins. Basat en la novel·la de 1898 The Turn of the Screw del novel·lista estatunidenc Henry James, el guió va ser adaptat per William Archibald i Truman Capote, que va utilitzar la pròpia obra de teatre d'Archibald del 1950—també titulada The Innocents—com a text font principal. La seva trama segueix una institutriu que vetlla per dos nens i arriba a témer que la seva gran propietat estigui perseguida per fantasmes i que els nens estiguin posseïts.
El guió original d'Archibald per a The Innocents es basava en la premissa que els esdeveniments paranormals representats eren legítims. Descontent amb l'opinió d'Archibald sobre el material, el director Jack Clayton va designar l'escriptor estatunidenc Truman Capote per reelaborar el guió. Les reescriptures de Capote incorporaven temes psicològics, donant lloc a un treball final que suggereix altres alternatives a la trama. El rodatge va tenir lloc en part a la mansió gòtica de Sheffield Park a Sussex, amb rodatges addicionals a Shepperton Studios a Surrey. Rodat en CinemaScope, The Innocents va incorporar una il·luminació mínima atrevida així com un deep focus, emprat pel director de fotografia Freddie Francis per aconseguir una atmosfera distintiva, i de vegades claustrofòbica. La pel·lícula també va ser pionera en l'ús del so electrònic sintetitzat creat per Daphne Oram. Clayton no estava satisfet amb l'original partitura de la pel·lícula del compositor francès Georges Auric i va demanar alguna modificació. Tanmateix, com que Auric no estava disponible a causa de problemes de salut, Clayton va recórrer a W. Lambert Williamson.
The Innocents va rebre la distribució internacional de l'estudi de cinema 20th Century Fox, i va ser estrenada a Londres el 24 de novembre de 1961. Es va estrenar als Estats Units el mes següent, el 15 de desembre a Los Angeles i el Dia de Nadal a la ciutat de Nova York. Els fonaments psicològics del guió de la pel·lícula han fet que sigui objecte de nombrosos assaigs crítics i acadèmics, especialment en l'àrea de la teoria del cinema. De les diferents adaptacions cinematogràfiques de l'obra de James, The Innocents ha rebut el debat més crític. Va ser seleccionada per The Guardian com una de les 25 millors pel·lícules de terror que s'han fet mai.
Argument La senyoreta Giddens sol·licita el seu primer treball com a institutriu. El ric oncle solter que l'entrevista no li preocupa la seva falta d'experiència. Valora la seva llibertat per viatjar i socialitzar i confessa sense vergonya que "no té espai, ni mentalment ni emocionalment" per a la seva neboda i el seu nebot. Van quedar orfes i els va deixar a la seva cura quan era infants, i els manté a Bly, la seva gran finca rural. L'anterior institutriu, Mary Jessel, va morir sobtadament fa menys d'un any. L'única cosa que li importa és que la senyoreta Giddens accepti la total responsabilitat dels nens, sense molestar-lo mai amb els problemes que puguin sorgir.
A Bly, la senyoreta Giddens es fa amiga instantàniament de Flora, la neboda. També estableix una amistat amb la Sra. Grose, l'amable mestressa. El nen, Miles, està fora a l'internat, però aviat torna a Bly després de ser expulsat de l'escola per tenir una "mala influència" en els seus companys. Mrs. Grose diu que no pot imaginar-se que Miles es porti malament, i quan la senyoreta Giddens coneix el nen, ella també creu que els seus professors deuen haver exagerat. Sembla encantador i madur, encara que potser massa madur, amb una adulació coqueta cap a la seva institutriu.
La senyoreta Giddens aviat es veu pertorbada pels comportaments estranys i el secret ocasional dels nens, i és molestada per les veus incorpòries i les aparicions d'un home i una dona que presencia a la casa, a qui la Sra. Grose identifica, a partir de les seves descripcions, com la senyoreta Jessel i Peter Quint, un altre empleat mort de l'oncle dels nens. Mrs. Grose també revela a contracor que els dos tenien una relació abans de la seva mort. La senyoreta Giddens conclou que els fantasmes de Quint i la senyoreta Jessel posseeixen els cossos dels nens perquè puguin continuar físicament la seva relació. Està decidida a rescatar-los d'aquesta possessió.
Una nit, mentre es queda sola amb Miles, la senyoreta Giddens el pressiona perquè parli sobre els fantasmes i sobre per què el van expulsar de l'escola. Inicialment, Miles és senzill i evasiu, però finalment admet que va espantar els altres nois amb violència i llenguatge vulgar. La senyoreta Giddens li encarrega que digui qui li va ensenyar aquest llenguatge i aquest comportament. Miles de sobte comença a cridar insults obscens i a riure maníacament, i la cara de Quint apareix a la finestra darrere seu, unint-se a la rialla del nen. Aleshores Miles corre cap a fora; La senyoreta Giddens el segueix, demanant-li que "digui el seu nom". Quint apareix en una bardissa propera, però en Miles no sembla veure'l. Finalment, crida el nom de Quint, i Quint agita la mà. Miles encara creix i cau a terra. La senyoreta Giddens el bressola i l'assegura que és lliure. Aleshores s'adona que Miles ha mort. Plorant, s'inclina sobre ell i li fa un petó als llavis.
Repartiment Deborah Kerr com a Miss Giddens Michael Redgrave com l'Oncle Peter Wyngarde com a Peter Quint Megs Jenkins com a Sra. Grose Martin Stephens com a Miles Pamela Franklin com a Flora Clytie Jessop com a senyoreta Mary Jessel Isla Cameron com a Anna Anàlisi The Innocents ha rebut l'atenció d'acadèmics i especialistes en teoria del cinema, començant pel teòric literari Edmund Wilson, que va escriure extensament sobre la novel·la font de la pel·lícula, insistint que els fenòmens sobrenaturals eren de fet. el producte de la pròpia repressió sexual de la senyoreta Giddens. Segons l'estudiós literari Leonard Orr, de les moltes adaptacions de l'obra de James, "The Innocents". ha rebut la major atenció crítica.
L'estudiós de cinema David J. Hogan va reiterar que els temes subjacents de la pel·lícula de repressió sexual esdevenen el focus de l'activitat sobrenatural, i va comparar elements de la pel·lícula amb The Haunting de Robert Wise (1963), basada en La maledicció de Hill House de Shirley Jackson. Hogan també interpreta la final de la pel·lícula l'escena com "una variació perversa de la història de La bella dorment, ja que Kerr allibera simbòlicament el nen d'una presumpta possessió amb un petó després que s'hagi desmaiat".
Al llibre Fifty Classic British Films, 1932-1982: A Pictorial Record (2013), l'escriptor cinematogràfic Anthony Slide va assenyalar: "A través de l'ús d'ombres, angles de càmera oblics i una banda sonora atmosfèrica, Jack Clayton no sols va captar l'horror de la història de James, sinó també la seva tristesa més profunda: l'aïllament dels nens del món real, la sexualitat problemàtica de la institutriu i la naturalesa curiosament lamentable de l'antiga institutriu, la senyoreta Jessel." Producció El guió original de The Innocents va ser adaptat pel dramaturg William Archibald de la seva obra del mateix nom, que es basava en la novel·la d'Henry James Un altre pas de rosca. Tant en les seves adaptacions a l'escenari com a la pantalla, Archibald va escriure sota el supòsit que les experiències sobrenaturals de la senyoreta Giddens eren reals, i que els fantasmes que va trobar eren entitats legítimes en lloc de la seva imaginació (una possibilitat no resolta a l'obra original de James). La interpretació d'Archibald del material d'origen es va deixar clara en un desenllaç a l'esborrany original del guió, que:
miniatura|Un punt clau de la disputa entre Clayton i el guionista William Archibald va ser si els nens (a la foto) eren conductes per als esperits maliciosos, o els fenòmens van ser una invenció de la ment del protagonista El director Jack Clayton va imaginar una conclusió més ambigua per a la pel·lícula: "El meu interès original per la història era el fet que es pogués explicar des d'un punt de vista completament diferent", va dir. "En altres paraules, el mal estava viu a la ment de la institutriu i, de fet, ella més o menys crea la situació. Ara això va passar molt abans de llegir les notes sobre Henry James i descobrir que algú més també s'imagina que Henry James ho va escriure així. una mena d'al·lucinacions gairebé freudianes que tenia la institutriu."
Clayton no estava content amb el guió d'Archibald a causa de les seves interpretacions contradictòries del material, i li va preguntar a l'escriptor estatunidenc Truman Capote (a qui havia conegut mentre treballava a Beat the Devil) per reelaborar el guió d'Archibald. En aquell moment, Capote estava escrivint A sang freda; tanmateix, com que era un fan de la novel·la de James, va acceptar, i va prendre una pausa de tres setmanes per reescriure el guió, les relacions i les composicions visuals de la pel·lícula, amb implicacions que els fenòmens sobrenaturals que va experimentar la senyoreta Giddens són el resultat de la seva pròpia repressió sexual i paranoies en lloc d'experiències paranormals legítimes. Clayton més tard va portar a l'escriptor John Mortimer per donar al diàleg un poliment "victorià". Clayton pretenia mantenir una sensació de claustrofòbia i, alhora, obrir l'obra, que es desenvolupava íntegrament al saló de la casa. Clayton va veure la casa com un dels personatges de la pel·lícula i la va utilitzar com a tal per destacar certes escenes.
El crític cultural Christopher Frayling atribueix aproximadament el 90% del guió de la pel·lícula tal com apareix a la pantalla a Capote (Els crèdits finals atribueixen el guió a Archibald i Capote, amb Mortimer rebent crèdit per "Additional Scenes and Dialogue"). Frayling també nota una sensació de gòtic del Sud present en les alteracions del guió de Capote, sobretot amb la sensibilitat eròtica reprimida de la institutriu contraposada per trets de plantes exuberants i en descomposició i vida d'insectes rapaços. El director Clayton, però, va optar per minimitzar aquest aspecte a la pel·lícula acabada, per preservar l'ambigüitat entre la història de fantasmes i l'element freudià.
Originalment es pretenia que aparegués un narrador poc fiable a la narració i la pel·lícula s'havia d'obrir amb una escena funerària. Hi ha fotografies de l'escena que circulaven en aquell moment, però finalment Clayton va elegir obrir la pel·lícula amb foscor, una cançó cantada per una nena i la imatge de les mans de Kerr que s'ajunten en pregària, amb el rosari entre els dits, mentre murmura i plora. A poc a poc, la cara de Kerr es destaca. Segons l'estudiós de cinema Frayling, l'escena inicial crea una sensació d'intimitat i, potser, confia que s'ha de confiar en la institutriu, però l'ús de la foscor que l'envolta suggereix que és possible que la història que segueix no sigui més que en la seva pròpia ment, aïllada i creant el seu propi món sobrenatural.
Càsting Deborah Kerr va ser elegida per al paper principal de la senyoreta Giddens sota el consell de l'estudi i distribuïdor de la pel·lícula, 20th Century Fox, malgrat que el personatge d'institutriu de l'obra original de James tenia vint anys (Kerr tenia quaranta anys aleshores). En parlar del paper amb Clayton, Kerr va recordar: "Recordo que li vaig preguntar a Jack què volia que insistís en interpretar el paper, i ell va respondre: "Interpreta-ho com et sentis, però no t'oblidis de l'ambigüitat!" Així que vaig intentar la corda tan nerviosa entre la seny i la bogeria, i vaig deixar que el públic exercités la seva intel·ligència." El paper de Kerr a la pel·lícula és important, ja que apareix a la pantalla en aproximadament 95 minuts dels 99 minuts de durada de la pel·lícula. Li van pagar 400.000 US$ pel seu treball a la pel·lícula.