miniatura|Medusa, per Arnold Böcklin Medusa (en , Médousa, de 'manar', 'regnar')Chantraine, Pierre (1999): Dictionnaire étymologique de la langue grecque. París: Klincksieck, pp 675b. era, segons la mitologia grega, un monstre ctònic femení que convertia la gent en pedra mirant-los fixament. Algunes referències clàssiques la descriuen com una de les tres germanes gòrgones –Medusa, Esteno i Euríale–, i ella era l'única mortal.
El mite en el mon antic Etimologia El nom de Medusa ( en grec) és el participi present del verb : regular, protegir, regnar sobre.. Per tant, es pot traduir com «la protectora».
En les primeres etapes del mite, Medusa es coneix sovint com la gòrgona, a partir de la paraula que significa «aterridor/a». Segons Thalia Phillies Howes, la paraula Gorgon deriva de l'arrel indoeuropea garj que significa un crit aterridor. El soroll aterridor que emet la gòrgona és un dels seus atributs essencials segons Vernant, que es basa en Píndar.
Fonts antigues Les primeres mencions del mite provenen d'Homer, que mai no parla de Medusa ni de Perseu, sinó només de la Gòrgona, que és simplement un cap monstruós col·locat a l'Ègida. Així, quan Atena està preparada per llançar-se a la batalla, llença sobre les seves espatlles l'ègida formidable que el terror envolta per totes bandes: en aquesta ègida hi ha Discòrdia, Força, persecució i el espantós i terrible cap de la Gòrgona, monstre d'aspecte horrible, prodigi de Júpiter.Homer, Ilíada (, v. 733 i següents). L'escut d'Agamèmnon presenta un cap de gòrgona esculpit sobre un fons d'esmalt negre, "amb un aspecte aterridor i un aspecte horrible"Homer, Ilíada (, v. 32 a 40). A l'Odissea, quan ha baixat a l'Inframon, Odisseu tem que Persèfone li mostri el cap de l'horrible gòrgonaHomer, Odissea (, v. 633 a 635). i immediatament es torna enrere. Segons Vernant, això suggereix que Gorgon és a casa seva a la terra dels morts, on prohibeix l'entrada a qualsevol home viu.
Hesíode anomena tres gòrgones: Euríale (Εὐρυάλη), Esteno (Σθενώ) i Medusa, aquesta última és pròpiament la gòrgona, i dona els primers elements del mite. Al , el Pseudo-Hesíode esmenta l'explotació de Perseu a Escut d'Hèracles. El poeta tràgic Èsquil va dedicar una tetralogia a aquest mite del qual només coneixem fragments.
Al , Píndar evoca els horribles gemecs de les gòrgones i els xiulets pronunciats per les serps entrellaçades sobre els seus caps.Píndar, Les Petits poèmes grecs/Pindare/Pythiques/XII|Pythiques, XII. En el mateix poema, descriu que Medusa tenia "unes galtes precioses" i atribueix la invenció de la flauta al desig d'Atenea d'imitar amb aquest instrument "els crits lúgubres que des de la seva boca espantosa pronunciava la ferotge Euryale", germana de Medusa. Aquesta menció estableix un vincle entre Medusa i l'art de la música.
Cap al final del , Eurípides ofereix més elements del mite a Ió. Recorda que la Terra va donar a llum la gòrgona, aquell monstre terrible el cos de la qual estava armat d'escurçons amb plecs tortuosos, que Pallas, la filla de Júpiter, li va donar la mort i li va cobrir el pit amb les seves terribles restes. La mare d'Ió posseeix dues gotes de sang de la gòrgona: la que brollava de la vena cava allunya les malalties i manté la vida, mentre que l'altra dona la mort; aquest és el verí de les serps de la gòrgona. A més, el drap amb què havia embolicat el seu nadó portava al centre la figura de la Gòrgona.Eurípides, Ion, p. 480 i següents.
Versions del mite En els primers estats del mite, «la gòrgona és un monstre, una de les deïtats primordials, pertanyent a la generació preolímpica. Després va passar a ser considerada víctima d'una metamorfosi.» Aquest monstre híbrid tenia ales daurades, mans de bronze i ullals de senglar. De vegades es representa com una centaure femenina. La seva residència varia segons els autors: es troba a l'extrem oest del món, al costat de les Hespèrides segons Hesíode, entre els hiperboris al nord segons Píndar o, més sovint, a l'oest de Líbia.Plini el Vell, Naturalis Historia, , 200.
El mite es coneix des de fa temps pel compte d'Ovidi al llibre de Les Metamorfosis, però aquesta versió presenta alguns detalls que no es corresponen amb les altres fonts. D'altra banda, la versió donada per Apol·lodorBiblioteca d'Apol·lodor (, 4, 2). al es considera més fiable perquè està corroborat pel relat que ja fa Ferecides de Leros al , relat que ens és conegut a través d'escolis col·locat al marge d'una obra d'Apol·loni de Rodes.Ferecides, , 26. Els estudiosos conclouen que la versió d'Apol·lodor estava vigent almenys des del i que probablement fins i tot havia adquirit la seva forma definitiva al , donats els elements convergents amb les fonts antigues, des de la Teogonia d'Hesíode fins a Eurípides.
Arbre genealògic de MedusaBasat en
Mite de Perseu i Medusa miniatura|Estàtua de Perseu. Benvenuto Cellini (Piazza della Signoria, Florència) En la versió més coneguda del mite, Medusa era originalment una bonica dona humana. Posidó se'n va enamorar, i la va violar en un temple dedicat a Atena. Posidó i Atena eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atena a la font o els cavalls de Posidó.
Atena, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes gòrgones.Ovidi, Les Metamorfosis (, v. 793 i següents). Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.
Després de quedar embarassada per la violació de Posidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèrifos, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atena el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.
Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure a terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisàor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèrifos. Allà va matar Polidectes per haver-li desitjat la mort: li va ensenyar el cap de Medusa i el rei es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas. Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gòrgona a la deessa Atena, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar els morts.
Segons explica Pausànies,Pausànias: Descripció de Grècia, Llibre II dedicat a Corint el mite de Medusa és una versió novel·lada de la història d'una reina que, després de la mort del seu pare, hauria recollit ella mateixa el ceptre, governant els seus súbdits a prop del llac Tritonide, a Líbia. Hauria mort de nit durant una campanya contra Perseu, un príncep del Peloponès.
El mite en la iconografia antiga esquerra|miniatura|Perseu gira el cap per matar la Medusa. Pitos c. dècada del 660 aC. El cap de Medusa està fixat al cos d'una euga, com una centaure femenina (Museu del Louvre). miniatura|Perseu, guiat per Atena, es prepara per decapitar la Medusa adormida. Cap al 450-30. Ceràmica de figures vermelles conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Omnipresent en objectes quotidians descoberts per excavacions arqueològiques, el gorgoneion, paradoxalment, mai no es descriu en textos antics.
La medusa gairebé sempre es presenta frontalment més que de perfil, a diferència de les figures mítiques que generalment es veuen de perfil. Les representacions també són molt semblants entre si en una mateixa època. La representació va passar per tres fases. La primera és la Gòrgona arcaica, que va del al aC. Les representacions més antigues de Medusa només incloïen el cap. Això apareixia de vegades al frontó dels temples, sovint decorat acroteris i antefixes, a la manera de gàsgoles, i s'utilitzava com a talismà en roba, monedes o armes, molt abans de l'època d'Homer. Hesíode afegeix un cos a la Gòrgona i presenta el personatge de Perseu. A continuació trobem belles representacions del personatge en dos Pitos beòtics amb relleuLouvre CA 795 i CA 937. i una àmfora de figures negres,Museu d'Eleusis. totes tres daten del segon quart del . En els primers, Medusa apareix com una dona centaure, a punt de ser decapitada per Perseu, mentre que aquest últim gira el cap per evitar ser petrificat (il·lustració del costat). A l'àmfora d'Eleusis, Medusa es troba, decapitada, entre les flors; les seves germanes, en forma humana però amb cares monstruoses, volen perseguir Perseu, però són aturades per Atena que intervé.
A finals del , el gorgoneion, un cap o màscara sense cos de Medusa, era un motiu freqüent en l'obra dels pintors de Corint, ciutat situada no gaire lluny d'Argos d'on es diu que provenia de Perseu. Les màscares arcaiques tenen cares rodones, ulls sortints, nas pla, boca ben oberta que revela dents i ullals, amb una llengua que sobresurt. Sovint tenen els cabells arrissats entrellaçats amb serps. Les màscares més antigues poden ser masculines o femenines i sovint tenen barba. Aquest tret desapareixerà tan bon punt el mite s'associï amb el de Perseu.
En la segona fase, que va del al aC, el gorgoneion anirà perdent a poc a poc el seu aspecte grotesc i terrorífic, alhora que manté la llengua sobresortint i les dents visibles; la barba desapareix i les serps es transformen en rínxols. En una tercera etapa, la figura pot prendre l'aspecte d'una bella dona jove, com a la Medusa Rondanini: només els rínxols del cabell recorden la seva associació amb les serps i la seva naturalesa monstruosa. Ja des de 490 aC, Píndar evoca així en un dels seus poemes "Medusa amb belles galtes"Píndar, Odes, Pythiques, .Aquesta és una de les primeres representacions de la Gorgona com una dona bella. En aquest cas, l'art hauria anat darrere de la poesia.
Finalment, la tercera fase, que comença al aC, presenta la gòrgona com una figura tradicional, vista de perfil o de tres quarts. Es pot dibuixar mentre dorm, amb els ulls tancats. Va deixar de ser un monstre, després d'haver perdut els ullals de senglar, la barba, el somriure i els ulls saltants. Aquesta progressiva humanització de la figura de Medusa correspon, segons Jean Clair, al progrés de la raó i de la cultura occidental.
Al llarg de la història de l'art s'han elaborat més de 681 representacions artístiques de Medusa, de les quals, moltes són gregues, romanes o contemporànies. Això és així perquè ha perdurat al llarg del temps i és possible que sigui el personatge més representat de les mitologies grega i romana.
Representacions antigues
Explicacions racionalitzadores Des de l'antiguitat, aquest mite ha estat objecte d'interpretacions historicitzadores, amb l'objectiu de trobar-hi una base històrica plausible. Així, en un passatge de Plató Fedre sovint citat,Segons , aquest passatge ha estat citat per Ateneu, Llucià, la Moralia de Plutarc i la Geografia d'Estrabó i el De Placitis Hippocratis et Platonis de Galè. Sòcrates evoca aquest tipus d'explicacions racionals i després declara que no li interessen perquè la mitologia conté una sèrie extravagant de criatures tan monstruoses que un incrédul que s'esforcés, fent ús fins i tot d'una tosca saviesa, a reconduir cadascuna de les seves formes al terreny versemblant, necessitaria molt de temps lliure.Fedre (Plató, trad. Meunier al francès), 229.
La recerca d'explicacions racionals, però, va experimentar un renaixement d'interès sota la influència de l'Evemerisme en el