miniatura|Mural de Manuel Colmeiro en les Galerías Pacífic en Buenos Aires Os novos (Els Nous), Os renovadores (Els Renovadors), o Moviment Renovador, va ser un grup d'artistes gallecs que va voler renovar les formes plàstiques de l'art gallega en la primera meitat del , especialment a partir de la dècada de 1920.
Artistes Sent com va ser un moviment ampli i divers, que responia més a un moment de l'art gallega que a un grup definit (per exemple, els lligats a un manifest específic de les avantguardes), el grup varia consonant l'època i els criteris utilitzats. Carlos Maside, Arturo Souto, Manuel Colmeiro, Luis Seoane, Xosé Eiroa, Fernández Mazas, Manuel Torres i Xosé Otero Abeledo "Laxeiro", entre uns altres, són generalment considerats membres del grup.
A vegades és inclòs José Frau, que té obres en col·leccions d'art gallegues (Afundación de Abanca, Museu Provincial de Pontevedra, Museu de Belles Arts de la Corunya i Museu Gallec d'Art Contemporània Carlos Maside), i va néixer en Vigo, però va deixar a Galícia amb l'edat de tres anys (Picasso va passar cinc anys a la Corunya, durant els quals va rebre formació artística, va pintar i va fer la seva primera exposició individual, però mai és col·locat en el grup dels Renovadors). S'acostuma incloure també Virxilio Blanco, que va anar per Cuba molt jove, però va mantenir vincles amb artistes gallecs i es va formar en les aules del Centre Gallec d'Havana.
Pel suport i influència que van tenir sobre ells, també és comú incloure Castelao, Camilo Díaz Baliño o l'escultor Francisco Asorey, donat que també ells van promoure aquesta renovació.
Seguint diferents criteris artístics, formals o cronològics, hi ha molts més artistes inclosos amb el mateix nom, com Urbano Lugrís, els germans Mario i Eugenio Granell, Maruxa Mallo i el seu germà Cristino, o alguns anys després com María Antonia Dans, alumna de Lolita Díaz Baliño (il·lustradora i primera dona membre de la Real Acadèmia Gallega de Belles Arts, al costat de María Corredoira) amb Elena Gago; o Ángel Johán, Andrés Colombo, Francisco Miguel, Ochoa, Luís Huici, Álvaro Cebreiro, Pesquera, Concheiro, Bonome etc.
Un cas a considerar separadament seria Isaac Díaz Pardo, que després de l'assassinat del seu pare Camilo Díaz, va continuar el llegat de la seva gran família d'artistes de la generació anterior a la seva i va renovar les formes de design i ceràmica juntament amb la seva esposa Carme Arias, a Luís Seoane i a l'arquitecte Andrés Fernández Albalat, tot i haver parat de pintar els anys 70 i haver afirmat que ho va fer "perquè no havia una altra opció, vam haver d'avançar".
Els antecedents Els esforços per mantenir la dignitat de la cultura gallega en totes les seves dimensions són continus des dels Segles Foscos, tant en el camp de les arts (per exemple en el agromar del barroc compostel·là), científic i didàctic (amb Martín Sarmiento i Benito Jerónimo Feijoo), com en el literari, amb descobriments recents que mostren que no va ser un temps totalment estèril.
Al , la busca de la cultura gallega es va intensificar, i diversos esdeveniments van dur a un ressurgimento literari en la segona meitat, sobretot en la poesia.Etnicidade e nacionalismo. GONZÁLEZ REBOREDO, Xosé En les arts plàstiques, particularment en la pintura, a la fi d'aquest segle i inici del , existeix una afinitat entre els artistes gallecs per la pintura de paisatge romàntic i després-impressionista influenciada per Cézanne. Entre ells hi ha un sentiment regionalista de reivindicació dels paisatges gallecs, i ells comparteixen una crítica, verbalitzada per Valle-Inclán, a una certa jerarquia estètica que priorizava l'eix Madrid-València. Aquells anys, diversos dels artistes més prometedors van morir joves i es parla d'una generació malalta (A xeración doente)."“Xeración doente”: Ovidio Murguía, Joaquín Vaamonde, Ramón Parada Justel e Jenaro Carrero" no Museo Provincial de Pontevedra.
Galeria d'imatges dels predecessors miniatura|O divino sainete, amb capa de Manuel Ángel Álvarez. En PDF.
Les avantguardes En Europa, en l'inici del segle i en el període entre guerres, les avantguardes van aparèixer fortament. Els artistes de l'Estat espanyol que participen d'aquests moviments ho fan principalment en l'exterior, anant de Catalunya especialment per França (Picasso, Juan Gris, Miró, Dalí...). En Galícia, el grup Nós pretén dignificar i lligar la cultura gallega a l'europea i dona una primera contribució a l'avantguarda, i als anys 20 sorgeix la generació de 25, la gran renovadora de la poesia i del teatre gallec, continuant el treball de modernitzar la literatura gallega de la generació anterior. Tot i així, tot i incorporar elements d'avantguarda, no va haver-hi una ruptura total amb la tradició; de la mateixa forma, els artistes plàstics gallecs nascuts en la primera dècada del segle no trenquen amb artistes una mica més vells que ells, com Díaz Baliño, Daniel Castelao o l'escultor Francisco Asorey, i per la seva banda no pretenen trencar amb la tradició gallega, però valorar-la, democratitzar-la i renovar-la. Escriptors i artistes plàstics es reuneixen entorn de El Pueblo Gallego, que comença a publicar obres gràfiques i escriptures en castellà i gallec. miniatura|Camilo Díaz capa de la revista El Pueblo Gallego En 1921 la Junta para la Aplicación de Estudios, presidida per Santiago Ramón y Cajal, va concedir a Castelao una dotació econòmica per aprendre sobre l'avantguarda en Europa. Passa deu mesos viatjant per França, Bèlgica i Alemanya, i un any després publica fragments del seu diari de viatge en la Revista "Nós" (la publicació integral només va ser feta 20 anys després de la seva defunció, i és composta per 314 pàgines amb dibuixos i retalls).
En el seu diari, a 24 d'abril, escriu Castelao: El poble d'Espanya pensa que per ser universals ha de deixar de ser espanyol d'esperit i als que fem art nacional (nacional gallec) se'ns demana que matem l'esperit regional i que siguem espanyols; i ara pregunto: si tens cura que el fet que l'art no tingui fronteres vol dir que ha de ser cosmopolita. Per què no ens demanes que matem l'esperit espanyol? Bé, si l'art espanyol pot sortir d'Espanya, també ho poden fer el gallec, el basc, el català. Per ell, l'art ha de ser universal i cosmopolita, però lligada al poble i a la cultura mare. A l'entrar en contacte amb l'art d'avantguarda d'Europa Central, ell fa comentaris a vegades desqualificadors. Sobre Picasso, que després de la seva formació a la Corunya i Barcelona desenvolupava el cubisme en París, Castelao diu: "Ell em sembla una farsa (...) ho considero poc més que un aficionat d'art" (pàgines 97-98), però després reconsiderà la seva opinió i va afirmar que era culte, intel·ligent i "un gran empresari català" (encara que fos també andalús de naixement i gallec per adopció) En el viatge per Europa s'interessa per les filosofies d'avantguarda, però no tant per la seva concretud plàstica, i prefereix les avantguardes russes perquè estan "lligades al poble". Ja de retorn a Galícia, publica un assaig sobre el cubisme, en el qual s'interessa per la seva estruturação de la pintura i del real, diu que el fons de les avantguardes pot ser "boig però no ximple", i es correspon amb el seu conterrâneo de Rianxo, el poeta Manuel Antonio.
Castelao busca renovar l'art gallega alliberant-la de formalismes estranys que la constrangem, i busca en les arrels la identitat.
Manuel Antonio mostra concordância, mas responde:
pàgina=3|miniatura|Poema De quatre a quatre, en PDF. En una de les seves edicions va ser il·lustrat per Carlos Maside|enllaç=Fitxer:De_catro_a_catro_1928_Manuel_Antonio.pdf%3Fpage=3 Carlos Maside va ser altre dels Novos que més va viatjar, va tenir borses de pràctiques en París i Madrid, i part de la seva obra va ser seleccionada al costat de Maruxa Mallo, Arturo Souto i altres pintors per ser exposades en diverses capitals dels Estats Units pel Carnegie Institute com nous pintors espanyols. A París, ell va ser atret pel treball dels impressionistes Gaugin i Van Gogh, que van influenciar el seu treball a més dels cubistes, el realisme màgic i l'expressionisme, i pels escrits del professor de la Bauhaus Vassili Kandinski. A més de la pintura, va fer altres treballs gràfics com diversos cartells, fins i tot per la campanya de l'Estatut de 1932-36. Va ser pioner en la formació de la Col·lecció d'Art Contemporània pel Seminari d'Estudis Gallecs, i proposa a l'Ajuntament de Santiago la creació d'una Biblioteca d'Art en el Pavelló Paseo de la Ferradura. Al contrari dels artistes que van emigrar, ell va formar part de l'exili interior. En Vigo va fer amistat amb artistes una mica més joves que ell, com el seu nebot Julio Maside o Laxeiro, contemporanis de la generació literària de les Festes Minervais i una mica més joves que la Promoción d'enlace.
Manuel Colmeiro Guimarás va ser un altre element dels Nous que va viatjar contínuament, el que va complementar la seva formació acadèmica amb de més autodidacte. En 1928 va ser també bolseiro del Consell Provincial de Pontevedra, i gràcies a això va poder freqüentar llocs com el Prado. Es va exiliar en l'Argentina, on faria els murals de la cúpula de les Galerías Pacífic. Durant aquests anys va participar de l'ambient d'exili relacionant-se amb Luis Seoane, Rafael Dieste i Rafael Alberti entre d'altres. En 1949 es va canviar per Paris, on va viure fins 1989 quan va tornar a Galícia. Els anys 60, vindria l'èxit amb exposicions en Londres, París i Madrid, i diversos premis i reconeixements els anys 80. Va morir en Salvaterra de Miño en 1999 amb 98 anys. La seva filla Elena Colmeiro va ser escultora i ceramista, formada en l'Argentina.
Murals de Colmeiro en les Galerías Pacífic
Luís Seoane, referint-se a les preocupacions que es manifestaven enmig intel·lectual i estudantil de Santiago de Compostel·la en el primer terç del , va dir a Víctor Freixanes:
Escultura En l'escultura Francisco Asorey, nascut en 1889 com el seu amic Camilo Díaz, va seguir alguns postulats figuratius, però amb una policromia vibrant de textura expressionista i temes nous. Sense aconseguir el rupturismo o la iconoclastia i abstracció d'algunes avantguardes, va causar diverses polèmiques per les formes i la iconografia. En un encàrrec per una clientela de l'Estrada (Pontevedra) va representar la Verge Maria amb una hòstia al pit i el pare no va voler l'escultura. La mateixa iconografia que Díaz Baliño hi havia utilitzat en els seus cartells per l'Estatut d'Autonomia de Galícia, amb l'hòstia de l'escut del Regne de Galícia (i avui oficial de la Comunitat Autònoma) en el pit d'una santa laica carregada de simbolisme.
La guerra li va dur molts amics, com Camilo, però ell continuava en exili intern, fent fins i tot obres de temàtica religiosa. La seva néta en 2013 va atribuir cert oblit a aquesta circumstància. Asorey també va fer monuments la grans figures de la cultura gallega, com el filòsof il·luminista Benito Jerónimo Feijoo, l'escriptor del Rexurdimento Curros Enríquez o l'astrònom de Lalim, Pontevedra, Ramón Mª Aller.
En 2019, la seva obra A Santa, de 1926, va tornar a la terra on va ser feta, després de gairebé set dècades en el Centre Gallec de Montevidéu, per l'exposició Galicia, una història en el món, amb curadoria de Gago Mariño. Presentat en la seva època en l'Exposició Nacional de Belles Arts (on seria premiat seu Francisco d'Assis), va trencar amb el políticament correcte de l'època i va arribar a ser criticat per Valle-Inclán i per la reina (àvia de Filipe VI). En entrevista a la premsa en 1956, Asorey va afirmar que aquesta era l'obra amb la qual estava "més satisfet".
Entre tradició i renovació