La Simfonia núm. 4, op. 29, FS 76, també coneguda com L'Inextingible (en ), va ser composta entre 1914 i 1916 pel compositor danès Carl Nielsen. Es va estrenar l'1 de febrer de 1916 per la Societat Musical de Copenhaguen (Musikforeningen) al palau Odd Fellows, sota la direcció del mateix compositor.

Composta amb el teló de fons de la Primera Guerra Mundial, aquesta simfonia és una de les més dramàtiques que va escriure Nielsen, amb una «batalla» entre dos jocs de timbales. La simfonia consta de quatre moviments interconnectats amb una durada aproximada de 35 minuts.

Origen i context Quan Nielsen va compondre la Simfonia núm. 4, la seva trajectòria artística havia assolit una gran solidesa, però la seva vida personal i professional estava marcada per tensions i contradiccions. L’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, tot i la neutralitat de Dinamarca, va generar una profunda inquietud davant la destrucció que afectava els països veïns. Paral·lelament, la seva situació matrimonial es trobava en crisi, amb episodis d’infidelitat que van derivar en una separació prolongada de la seva esposa.

Des de 1906 havia ocupat el càrrec de director al Teatre Reial de Copenhaguen, però un conflicte de caràcter polític el va portar a dimitir el 1914. L’any següent va assumir la direcció de la Societat Musical Danesa, iniciant una nova etapa professional. Lluny de paralitzar la seva creativitat, aquest context turbulent sembla haver actuat com un estímul. El maig de 1914, Nielsen escrivia a la seva esposa, Anne-Marie, que era a Celle:Tinc una idea per a una nova composició, que no té programa sinó que expressarà el que entenem per esperit de vida o manifestacions de vida, és a dir: tot allò que es mou, que vol viure... només vida i moviment, encara que variada -molt variada– però connectada, i com si estigués en moviment constant, en un gran moviment o corrent. He de tenir una paraula o un títol breu per expressar-ho; amb això n'hi haurà prou. No puc explicar el que vull, però el que vull és bo.

Nielsen es va concentrar en aquesta idea fins al 1916, i va anomenar la seva Quarta Simfonia L'Inextingible (Det Uudslukkelige). El nom no s'aplica a la simfonia en si, sinó a «allò que és inextingible». En les seves notes per a la simfonia, Nielsen la descriu així:

Anàlisi musical La Simfonia núm. 4 està escrita per a una gran orquestra simfònica. La instrumentació completa inclou els següents instruments: 3 flautes (una doblant amb flautí), 3 oboès, 3 clarinets, 3 fagots (un doble contrafagot), 4 trompes en fa, 3 trompetes en do, 3 trombons, tuba, 2 jocs de timbales i cordes.

Els quatre moviments de la simfonia es toquen sense pauses: attacca subito (literalment «uneix-te ràpidament; de sobte»). El primer moviment comença amb un tutti ferotge enfrontant el re menor contra la seva setena bemoll, do, d'una manera gairebé antifònic. Després del tutti, els clarinets introdueixen en la major el tema líric que culminarà l'obra. El segon moviment, per a fusta en sol major, és més un intermezzo que l'esperat adagio. Aquesta funció la compleix el tercer moviment, que s'obre amb una cantilena de violins a l'⁣uníson, després arriba a un clímax abans de concloure amb un únic oboè tocant els trinats de les cordes superiors. Els enfrontaments del primer moviment tornen a aparèixer en el moviment final, en el qual dos jocs de timbals fan duel a banda i banda de l'orquestra. Aquest passatge demana als dos timbalers que canviïn el to del timbal mentre toquen. Al final emergeix el mi major com a clau per concloure l'obra.

La més gravada de les simfonies de Nielsen, la núm. 4, presenta alguns problemes únics a l'intèrpret. En la versió revisada de la seva anàlisi, Robert Simpson dedica gairebé una pàgina a «les característiques que poden desviar el director exhibicionista», sobretot relacionades amb qüestions de tempo.

El contrafagot (interpretat pel tercer fagot) només té una nota per tocar a la simfonia: la nota senzilla i subjectada és un B2 escrit (la segona línia del pentagrama per al contrafagot, sonant una octava més baixa) i obre la coda del quart moviment acompanyat de timbals. La resta de la tercera part del fagot, en canvi, ocupa l'intèrpret amb moltes notes.

Moviments

Recepció La Quarta Simfonia va aportar a Nielsen un reconeixement notable i es va convertir en una de les poques obres que ell mateix va dirigir fora de Dinamarca, en ciutats com Göteborg, Estocolm, Bremen, Londres o Oslo.

Durant la seva vida, Nielsen va ser, en certa manera, una figura «universal dins de Dinamarca», amb una gran consideració al seu país. La seva mort, el 1931, va ser viscuda com un esdeveniment nacional: el funeral, celebrat a l’Església Lliure de Copenhaguen, va reunir nombroses mostres d’homenatge, incloses corones enviades no només pels reis de Dinamarca, sinó també per institucions artístiques i ordres honorífiques de diversos països europeus.

Malgrat aquest prestigi local, la seva música no va començar a tenir una difusió real fora d’Escandinàvia fins a la dècada de 1950. Va ser especialment al Regne Unit on es va començar a valorar amb més profunditat, i alguns crítics britànics el van situar al costat de Mahler i Sibelius com un dels grans simfonistes. Tot i la varietat del seu llenguatge, les seves obres comparteixen sovint una energia vital i un to afirmatiu que, en el context d’una època marcada per la incertesa musical, resultaven especialment atractius per al públic.

Execucions i discografia Segons la Carl Nielsen Society, la Simfonia núm. 4 va ser una de les obres més executades de Nielsen la temporada 2010-2011. Entre els enregistraments destacats destaquen:

Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Danesa / Thomas Jensen (Danacord) Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Danesa / Launy Grøndahl (Dutton) Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Danesa / Michael Schønwandt (Dacapo) Royal Stockholm Philharmonic Orchestra / Sakari Oramo (BIS, 2013) Royal Danish Orchestra / Igor Markevitch (Deutsche Grammophon) Orquestra Simfònica de Chicago / Jean Martinon (RCA) Simfonia de San Francisco / Herbert Blomstedt (Decca) Royal Scottish National Orchestra / Sir Alexander Gibson (Chandos) Royal Scottish National Orchestra / Bryden Thomson (Chandos) Hallé Orchestra / Sir John Barbirolli (D Classics; EMI) Orquestra Filharmònica de Berlin / Herbert von Karajan (Deutsche Grammophon, 1982) Orquestra Simfònica de Göteborg / Neeme Järvi (Deutsche Grammophon, 2011) Orquestra Filharmònica de Nova York / Leonard Bernstein (Sony Classical) Orquestra Filharmònica de Los Angeles / Zubin Mehta (Decca) Els enregistraments que el crític musical Tom Service, del diari britànic The Guardian considera millors són les de les següents orquestres: Orquestra Simfònica de Londres (dirigida per Colin Davis i un altre enregistrament posterior sota la direcció d'Ole Schmidt), Orquestra Simfònica de San Francisco (dirigida per Herbert Blomstedt), Orquestra Filharmònica de Berlín (dirigida per Herbert von Karajan), i Orquestra Simfònica Escocesa de la BBC (diriga per Osmo Vänskä).

Referències

Bibliografia

Two volumes. See pages 66–83. Reprinted by Hyperion Press . See pages 76–91.

Partitures

Nielsen 4 Categoria:Composicions musicals del 1916 Categoria:Simfonies de Carl Nielsen