Marcel Hanoun (Tunis, 22 d'octubre de 1929 – Créteil, 22 de setembre de 2012) va ser un cineasta, fotògraf i escriptor de nacionalitat francesa.
Biografia Nascut a Tunis, en aquell moment capital del Protectorat Francès de Tunísia, Marcel Hanoun es va assentar definitivament a París, França, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial. Apassionat de l'aviació, va ser auditor en tècnica aeronàutica i en mecànica general del Conservatoire National des Arts et Métiers.
Contemporani de la Nouvelle Vague En la dècada de 1950 va seguir els cursos d'art dramàtic d'André Vigneau impartits al Centre d'Études de Radio Télévision, alhora que es va fer fotògraf i periodista alhora que cineasta aficionat. Gran admirador del cinema de Robert Bresson (li fascinava Un condamné à mort s'est échappé, 1956), es va oblidar de les regles de la tècnica i es va afirmar en la seva pròpia estètica cinematogràfica. Contemporani de la Nouvelle vague, va investigar sobre la planificació, el muntatge i la desincronització entre la imatge i el so. El seu primer llargmetratge, Une simple histoire (Grand Prix de Eurovision a Canes/1959) va fascinar a Jean-Luc Godard, que li va prestar ajuda financera. Molt sol·licitat, va dirigir, aquesta vegada dins del sistema, Le Huitième jour (1960, amb Emmanuelle Riva).
Decebut pel resultat, va deixar França i es va establir uns anys a Espanya, país en el qual va rodar documentals sobre les corrides de toros o la Passió de Crist, entre altres temes. En 1964, amb Octobre à Madrid, va trobar el seu propi estil: el subjecte de l'obra era la cinta durant la seva creació, amb comentaris, verídics o no, sobre la preparació del film. Aquest sistema va ser la base de la major part dels seus posteriors rodatges. La política d'excepció cultural practicada a França no era prou oberta i radical per a adoptar el treball de Marcel Hanoun. Tanmateix, el cineasta i els seus films circulaven a les universitats estatunidenques i a les filmoteques. A Nova York, Jonas Mekas va quedar fascinat pels seus treballs, i considerava Hanoun el cineasta més important després de Robert Bresson.
La identitat del film durant el seu desenvolupament, objecte central de la filmografia de Hanoun De tornada a França, Hanoun va dirigir L’Authentique procès de Carl Emmanuel Jung (1966), en el qual evocava a un personatge imaginari, però el retrat del qual podria ser el d'un criminal de guerra nazi. Melòman i culte, aparentment no semblava un botxí. Eren les imatges, la música, el muntatge i el so els que, de fet, explicaven el procés.
Hanoun sempre era cautelós amb els fets històrics deformats pels mitjans de comunicació. Igual que amb Bertolt Brecht, el distanciament permet a l'espectador reflexionar, amb major serenitat, sobre el dolorós assumpte del genocidi.
En 2004 va evocar, en L’ Étonnement, el cas Bertrand Cantat-Marie Trintignant d'una manera distanciada, evitant d'aquesta manera la rentada de cervell orquestrat per les ràdios i les televisions de l'època en què van tenir lloc els fets.
Des de 1968 a 1970, Hanoun va rodar les seves quatre estacions: L’Été (1968), L’Hiver (1970), Le Printemps (1970) i L’Automne (1972).
Sense suport institucional, Hanoun va començar a rodar en 16 mm, després en Super-8 i, més tard, en vídeo, sempre sense renunciar als seus principis. Amb Un film (autoportrait) (1985), va realitzar una producció subjectiva i magistral sobre la seva estètica, la seva manera d'obrar i la seva lluita.Marcel Hanoun a la Cinemateque
A partir de 1976, i durant uns anys, Hanoun va ser professor de la Universitat de París I Panteó-Sorbona.
Una obra desconeguda a França Entre 1970 i 1980, Hanoun va participar en gires per universitats dels Estats Units i el Canadà, on va presentar el seu va treballar i va participar en tallers. A França, no obstant això, es va enfrontar a l'exclusió. Marcel Hanoun defensava que el cineasta és un creador i escriptor, no un «ajudant de producció». El 6 de març de 1973, com a resposta a la denegació del Centre national du cinéma et de l'image animée de la bestreta per al rodatge de La Vérité sur l'imaginaire passion d'un inconnu, Hanoun va iniciar una vaga de fam. El seu gest va provocar renou, i la comissió va llegir el projecte, encara que el va rebutjar. Finalment va rodar el film i el va presentar en la Quinzena de Directors del Festival de Canes. Hanoun només va obtenir ajuda financera, al llarg de tota la seva carrera, en una ocasió, per a Le Printemps (1970).
A partir de l'any 2000, malgrat la seva mala salut, Marcel Hanoun no va deixar de rodar i descobrir amb alegria els nous instruments audiovisuals. Així, va treballar en vídeo lleuger i va utilitzar, igualment, el telèfon portàtil, perquè el suport tècnic li importava menys que la seva creació, que perseguia en total llibertat.
El treball de Marcel Hanoun es caracteritzava per les seves col·laboracions a llarg termini amb actors com Michael Lonsdale, Lucienne Deschamps o Marc-Henri Boisse.
Marcel Hanoun escriptor i teòric Marcel Hanoun és conegut com a escriptor i teòric cinematogràfic. Va fundar dues revistes, una el 1969, Cinéthique, de la qual va dirigir els tres primers números, i l'altra Changer le cinéma, el 1977.
Per la seva intensitat, profunditat i radicalisme, la col·lecció de les seves reflexions titulada Cinéma Cinéaste. Notes sur le cinéma pot comparar-se amb les Notes sur le Cinématographe de Robert Bresson.
Marcel Hanoun va morir el 2012 a Créteil, França, a causa d'un infart agut de miocardi.
Filmografia 1955 : Gérard de la nuit 1956 : Croquis d'Islande 1956 : Des hommes qui ont perdu racine 1957-1958 : Une simple histoire 1959 : Le Huitième Jour 1960-1964 La muerte del toro - Le Christ dans la cité - Feria - La rose et le barrage - Ego Sum - Gaudi opera - La dame d'Elche - Le mystère d'Elche - Sérénade pour Mojacar Operación H Octobre à Madrid 1966-1967 L'Authentique Procès de Carl Emmanuel Jung Tiziana 1968 : L'Été 1969 : Bruges 1969 : L'Hiver 1970 : le Printemps 1971-1972 : L'Automne 1973 : La Vérité sur l'imaginaire passion d'un inconnu 1976 : Le Regard Le vent souffle où il veut 1978 : La Nuit claire 1979 : Le temps met fin aux hautes pyramides Futur antérieur 1981 L'Arbre qui gémit Un film 1982 : Sculptures de David Rabinowitch 1983 La Geste du potier Peu d'hommes, quelques femmes 1984 : Le Soleil bas 1987 : Boucherie fine
Filmografia com a actor 1971 : Le Journal d'un suicidé, de Stanislav Stanojevic 1973 : La grève de la faim de Marcel Hanoun dans les locaux du Collectif Jeune Cinéma, de Joseph Morder 1977 : Marcel Hanoun tourne La vie claire, de Joseph Morder 1978 : L'Été madrilène, de Joseph Morder 1979 : Cinématon número 60, de Gérard Courant 1982 : She's a very nice lady, de Gérard Courant 1987 : Amours décolorées, de Gérard Courant 1988 : L'Équipe de tournage de Otage de Marcel Hanoun, de Gérard Courant 1999 : Le Journal de Joseph M, de Gérard Courant 1994 : A la rencontre de Marcel Hanoun, de Bert Beyens 1999 : Le Chemin de Resson : Joseph Morder rend visite à Marcel Hanoun, de Gérard Courant 2007 : 2 ou 3 choses que je sais de Joseph Morder, de Gérard Courant 2012 : In Memoriam Marcel Hanoun, de Gérard Courant Literatura L’Automne (scénario), Albatros, 1974. L’Authentique Procès de Carl Emmanuel Jung (scénario), l'Avant-Scène cinéma, número 242, 15 de febrer de 1980 “ L'acte cinématographique (pour un nouveau cinéma) ”, a Cinémas de la modernité. Films, théories, 1981. Chic, éd. de La Traversière. L’Insoutenable Regard de la caméra, E.C., 1995. Je meurs de vivre (scénario), E.C., 1995. Un arbre fou d'oiseaux (scénario), Cinécriture, 1997 Cinéma Cinéaste. Notes sur le cinéma, Crisnée, Yellow Now, 2001 Libertad, Alias, 2008 Le ravissement de Natacha, Crisnée, Yellow Now, 2009 Le Cri, Collection Acquaviva / Éditions Derrière la salle de bain, 2010
Referències
Enllaços externs Biografia, filmografia i articles diversos Filmcare
Categoria:Directors de cinema francesos Categoria:Tunisencs Categoria:Morts a Créteil Categoria:Directors de cinema tunisians Categoria:Nascuts el 1929