Sílvia Ferrando Luquin és una directora d'escena, actriu i dramaturga catalana. També és doctora en arts escèniques, investigadora i professora a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, institució de la qual en va ser la directora general fins al setembre de 2024.
Trajectòria artística Llicenciada en Matemàtiques per la Universitat Politècnica de Catalunya el 1999 i, posteriorment, en Direcció escènica i dramatúrgia per l'Institut del Teatre. Inicia la seva trajectòria artística com a actriu participant en les produccions de diferents directors d'escena, entre ells Ricard Salvat, Mario Gas o Joan Arqué.
De 2001 a 2008, dirigeix més d'una dotzena de muntatges que s'estrenen, entre altres llocs, al Teatre Lliure, al Festival Temporada Alta o al Festival Internacional de Teatre de Sitges. Exceptuant els clàssics La tempesta (2002) de Shakespeare i Els justos (2003) d'Albert Camus (2003), les seves peces són creacions escèniques a partir de textos no teatrals d'autors com Anton Txékhov, Pier Paolo Pasolini o Julio Cortázar. Algunes d'aquestes creacions que parteixen de textos literaris reivindiquen l'autoria femenina de Mercè Rodoreda o de Camille Claudel.
El 2005, després de realitzar una formació de dos anys en dramatúrgia amb Javier Daulte a Sud-amèrica, col·labora amb la Fundació Promenor (a favor del niño) en un projecte de treball social i arts escèniques al Brasil.
A partir de 2009 comença una sèrie de projectes de creació en què assumeix tant la direcció com l'autoria textual. Aquests muntatges es van produir i estrenar en contextos internacionals a Argentina, Suïssa, Egipte i els Estats Units.
El 2017 inicia una trilogia que reflexiona al voltant dels rastres del passat franquista, colonial i patriarcal en la societat actual. Presenta les dues primeres obres d'aquesta sèrie conjuntament amb el col·lectiu José y Sus Hermanas, que funda i encapçala el mateix any. Amb ell estrena Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (2017) i Arma de construcción masiva (2018), obres dedicades a pensar l'herència del franquisme en l'actualitat i la importància de l'educació. Aquestes peces es van poder veure en nombrosos teatres de Catalunya i de l'Estat Espanyol i van ser reconegudes amb dos premis de la Crítica.
El seu darrer espectacle, Hernán Cortés se escribe con ñ (2021), es va poder veure al Festival Grec de Barcelona. És la darrera part d'aquesta trilogia postdramàtica o "d'escena híbrida" i s'ocupa del llast colonial de les societat europees d'avui dia.
Trajectòria docent i investigadora Paral·lelament a la seva activitat artística, el 2002 inicia la seva activitat docent, impartint classes a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Elisava i a diverses escoles de teatre de Madrid, Buenos Aires i Rio de Janeiro. El 2007 comença a donar classes a l'Institut del Teatre de Barcelona, al departament de Teoria i Història de les Arts Escèniques. A més de dirigir diversos tallers en l'especialitat d'interpretació, ha impartit classes de literatura dramàtica i teoria teatral, centre d'interès de la seva recerca com a investigadora. Des de 2010 dona classes de teoria feminista i decolonial a les tres especialitats de l'Escola Superior d'Art Dramàtic: Interpretació, Direcció i dramatúrgia i Escenografia. Així mateix, ha promogut la perspectiva de gènere i decolonial en els estudis teatrals i ha treballat a bastament la teoria i la literatura dramàtica des d'aquestes perspectives.
Com a docent i com a responsable de l'àrea de recerca i innovació de l'Institut del Teatre, càrrec que va ocupar de 2017 fins a 2021, s'interessa i promou les noves dramatúrgies, les metodologies contemporànies de creació, així com les noves formes de fer recerca en arts escèniques.
També s'interessa en les noves pedagogies en arts escèniques i a repensar els reptes actuals de l'educació artística superior, com ara la superació de les disciplines artístiques tradicionals, el paper de la tecnologia en els espectacles o la preservació del llegat teatral propi i la seva renovació en clau contemporània. Des de l'Institut del Teatre, s'ha ocupat de crear ponts i espais de debat amb altres institucions educatives d'arts en viu com la School for New Dance Development (SNDO) d'Amsterdam o l'Institut d'Estudis Teatrals Aplicats de Giessen.
En l'àmbit de la recerca s'ha dedicat a reflexionar sobre les noves formes de teatre polític i l'ètica en la dramatúrgia del segle XX i XXI, especialment en les obres d'Albert Camus, Heiner Müller i Caryl Churchill. La major part de la seva producció acadèmica està dedicada a aquesta darrera autora, com atesten diversos articles a la revista Estudis Escènics o a la revista (Pausa.), on va coordinar un dossier sobre l'obra de Churchill (núm. 35, 2013). A la seva tesi doctoral, "Las dramaturgias de Caryl Churchill. El mundo y sus sombras", tracta d'articular com la dramaturga britànica compon formalment les seves obres i com s'aproxima a les qüestions del capitalisme post-thatcherista, el paper de les minories o la possibilitat de la revolució.
Autoria escènica Hernán Cortés se escribe con ñ (2021).
Bitch (2020).
Arma de construcción masiva (2018).
Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. (2017).
Encontros (2014) de Helder Costas.
7 Encontros (2013) de Helder Costas.
This is a Class! (2013).
BRUIT (2010). Creació i direcció conjuntament amb Francesca Pirami.
Una búlgara en un campamento de verano ruso en Cuba (2009). Creació i direcció conjuntament amb Maria Stoyanova.
Sing, sing sing (2009). Conjuntament amb la cia. Divinas.
Mnemosina (2008) amb Esther Pallejà.
Jardí del mirall trencat (2008). Creació col·lectiva a partir de textos de Mercè Rodoreda.
A la meva Mercè (2005). Creació a partir de contes de Mercè Rodoreda.
Camille (2004). Creació i direcció conjuntament amb Pep Munné, a partir de textos de Camille Claudel.
Els justos (2003) d'Albert Camus.
Rient cap a la foscor (2003) de Patrice Chaplin.
1024 decibels (2003). Creació conjuntament amb Walter Rippel.
La tempesta (2002) de William Shakespeare.
La vuelta al día en ochenta mundos (2002). Creació a partir de textos de Julio Cortázar.
Paraula de Bergman (2002). Creació a partir del guió de Persona d'Ingmar Bergman.
Fragments de Passolini (2002). Creació de teatre-dansa a partir de textos de Pier Paolo Pasolini.
Rússia segle XX (2002). Creació a partir de textos d'Anton Txékhov.
Producció acadèmica i literària "Contra el entretenimento y dejar pasar la vida". Dramática 1 (2020): 88-91.
Estudi introductori i traducció de CHURCHILL, Caryl. Bosc boig / Cor blau / Prou borratxo per dir t'estimo? / Escapada solitària. Comanegra, Institut del Teatre, 2018. ISBN 978-84-17188-60-3.
"La caza de brujas. El chivo expiatorio de la medicina moderna (Vinegar Tom)." Estudis Escènics 43 (2018): 1-18.
"Las dramaturgias de Caryl Churchill. El mundo y sus sombras", Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. http://hdl.handle.net/10803/385735
"Teatro y revolución en la obra de Albert Camus, Heiner Müller y Caryl Churchill." Estudis Escènics 41-42 (2015): 64-71.
"L'el·lipsi de l'individu." (Pausa.) 35 (2013).
"L’Orestea, per què no?" Serra d'Or (2000).
Referències
Categoria:Alumnes de l'Institut del Teatre Categoria:Investigadors barcelonins Categoria:Alumnes barcelonins de la Universitat Politècnica de Catalunya Categoria:Professors de l'Institut del Teatre Categoria:Docents barcelonins contemporanis Categoria:Nascuts el 1974