Status Quo és una formació britànica de rock fundada a Londres el 1962, pel vocalista i guitarrista Francis Rossi i pel baixista Alan Lancaster. En el segon semestre de 1967 Rick Parfitt va ingressar a la formació com a guitarrista rítmic i ocasionalment cantant i després d'alguns canvis en la seva alineació i després de presentar-se amb diferents noms, la formació va debutar discogràficament com a Status Quo el 1968 amb el senzill Pictures of Matchstick Men.
Durant les primeres produccions, el so estava més lligat al rock, beat i rock psicodèlic, però des de la dècada de 1970 van canviar l'estil cap al rock dur, però sobretot al boogie rock. El 1981 el baterista John Coghlan va renunciar a la formació i aquest fet va posar fi a la clàssica alineació anomenada per la premsa com The Frantic Four. Durant la segona meitat dels vuitanta i després de l'arribada de John Edwards i Jeff Rich, en reemplaçament de Lancaster i de Pete Kircher respectivament, la formació va adoptar elements del pop rock als seus discos «Ain't Complaining»(1988) i «Perfect Remedy»(1989), que els va significar ser criticats tant per la premsa anglesa com pels seus fanàtics. Des de la dècada de 1990 han publicat una desena d'àlbums amb el seu so característic com també algunes produccions de versions a altres artistes, però els problemes de salut de Rick Parfitt van causar que en els últims anys alguns dels concerts fossin cancel·lats.
D'altra banda, al llarg de la seva carrera han rebut diversos premis i condecoracions com el Silver Clef Award (1981), brit awards (1991), World Music Award (1991) i UK Festival Award (2005), entre d'altres.Oxley, David (2001). Rockers Rollin' - Quo in Time 1972-2000. Londres: Universal Records. p. 30 y 48. Fins i tot l'organització anglesa PRS for Music els va escollir com la formació britànica més reeixida per dos anys consecutius, el 2008 i 2009 i la formació amb la major quantitat d'aparicions al programa Top of the Pops, amb 106 presentacions des de 1968. A més a més, fins al 2006 es va estimar que havien fet més de 7000 concerts en viu i havien posicionat 67 senzills i 40 àlbums a la llista britànica, durant cinc dècades consecutives.
Status Quo és considerada una de les bandes més reeixides del Regne Unit, les vendes de les quals fluctuen entre els 118 i 120 milions de còpies venudes arreu del món.
Història 1962–1968: i primers anys esquerra|miniatura|Francis Rossi el 2007, un dels fundadors de Status Quo. La formació es va fundar el 1962 pel vocalista i guitarrista Francis Rossi i pel baixista Alan Lancaster mentre estudiaven a l'escola Sedgehill Comprehensive de Catford al sud-est de Londres. Per completar la formació se'ls va unir els seus companys de curs Alan Key a la bateria i Jess Jaworski als teclats i es van batejar originalment com The Scorpions. Al cap de pocs mesos després Key va ser reemplaçat per John Coghlan i el seu nom va canviar a The Spectres, el primer concert que van fer es va realitzar al Samuel Jones Sports Club de Dulwich, al sud de Londres.Des de llavors, van tocar en petits esdeveniments versionant artistes de l'època i tocant algunes composicions de Rossi encara que sense la participació de Jaworski, ja que va ser reemplaçat per Roy Lynes. El 1965, mentre donaven un xou en un campament d'estiu a prop de Minehead, van conèixer el guitarrista Rick Parfitt que llavors tocava a la formació The Highlights sota el pseudònim de Rick Harrison.Article "One of the World's Great Rock'n'Roll Bands" de Billboard Magazine, pàgina 6, (3 d'abril de 1976)
El 18 de juliol de 1966 van signar un contracte amb Piccadilly Records, una subsidiària de Pye Records amb què van llançar els primers senzills; «I (Who Have Nothing)» i «Hurdy Gurdy Man» el mateix any, i el 1967 van publicar «(We Ain't Got) Nothing Yet »—original dels novaiorquesos Blue Magoos— que no van aconseguir una repercussió a la llista britànica.
1968–1970: «Pictures of Matchstick Men» i anys psicodèlics El 1967 van canviar novament el nom, aquesta vegada a Traffic Jam i van posar a la venda el senzill «Almost But Not Quite There», que no va obtenir resultats comercials favorables. Durant aquell mateix temps van, tenir una discussió per l'ús del nom amb Steve Winwood de Traffic, ja que el cantant va afirmar que l'havia inscrit primer i això podria causar una confusió a l'escena musical britànica. D'altra banda, al segon semestre de 1967, Rick Parfitt va renunciar al seu antic grup i s'incorporà a la formació com a guitarrista rítmic i de vegades com a cantant. Amb la seva arribada van canviar de nou el nom a Status Quo — amb la idea que no els confonguessin amb Traffic — que d'acord amb ells mateixos, era un nom més fàcil perquè la gent els recordés.Article "One of the World's Great Rock'n'Roll Bands" de Billboard Magazine, pàgina 2, (3 d'abril de 1976)
El primer enregistrament com Status Quo va ser el senzill «Pictures of Matchstick Men», que va aconseguir el setè lloc a la llista UK Singles Chart i va aconseguir el lloc 12 al Billboard Hot 100 dels Estats Units, sent des de llavors el seu únic èxit en el país nord-americà. Addicional a això, es va convertir en un dels senzills més reeixits de 1968 amb diverses vendes per diversos països del món, entre ells Argentina, Brasil, Canadà, Alemanya, Suïssa, Països Baixos, Suècia, Sud-àfrica i Austràlia. Mesos més tard van publicar el seu àlbum debut «Picturesque Matchstickable Messages from the Status Quo», el so del qual estava més orientat cap al rock psicodèlic. D'ell es van extreure alguns senzills promocionals, dels quals va destacar «Ice in the Sun» que es va posicionar al vuitè lloc del recompte britànic de senzills. Durant la petita gira promocional, va ingressar com a roadie l'anglès Bob Young, que anys més tarda arribaria a ser un dels principals coescriptors de les cançons de la formació.
A l'any següent van publicar «Spare Parts», que va rebre nul·la atenció als mercats i que a més va ser criticat pel seu pèssim resultat musical en comparació del seu disc debut. En no obtenir una recepció comercial favorable, molts crítics els van denominar llavors com una formació one-hit wonder. Després de les crítiques, van decidir abandonar les arrels psicodèliques per acostar-se cap al hard rock i sobretot al boogie rock i fins i tot van canviar la seva manera de vestir, per utilitzar roba de denim i camises que va arribar a ser una de les seves marques registrades durant la dècada dels setanta. L'agost de 1970 va aparèixer al mercat «Ma Kelly's Greasy Spoon», que a pesar de tenir un so més pesat que el disc anterior, potser va rebre poca atenció al Regne Unit. Tot i així el seu senzill promocional «Down the Dustpipe» va ingressar entre els quinze més venuts de la llista britànica. A finals del mateix any el teclista Roy Lynes va anunciar el seu retir del grup, que anys més tard es va saber que va renunciar perquè no se sentia còmode amb la vida de famós. El novembre de 1971 va aparèixer el seu quart àlbum d'estudi «Dog of Two Head», que d'acord amb el lloc Allmusic és considerat com el treball seminal del seu característic so.
1970–1979: «Piledriver» i «Rockin' All Over The World» esquerra|miniatura|Status Quo al Hammersmith Odeon, Londres (1978) Després de participar al Festival de Reading l'agost de 1972, la presentació va cridar l'atenció dels directius de Vertigo Records que els van donar un nou contracte discogràfic que els donava un major recolzament comercial que con Pye Records. El seu primer llançament amb Vertigo va ser el senzill ««Paper Plane»», que va aconseguir la vuitena posició al Regne Unit, i que a més va servir de preludi per al disc «Piledriver», considerat com l'àlbum que va definir per complet el so de la formació; una fluctuació entre hard rock i boogie rock ja que va assolir el lloc 5 sols dies després de la seva publicació. A l'any següent, «Hello!» es va convertir en el seu primer disc en ser certificat amb disc d'or per la British Phonographic Industry, va vendre més de 100.000 còpies i a més va ser el primer en arribar all primer lloc al Regne Unit. El 1974 la sèptima producció d'estudi Quo va ser rebuda amb un èxit semblant i a més va tenir bones crítiques a la premsa especialitzada.
El novembre de 1974 va publicar el senzill «Down Down», que va registrar el primer lloc al Regne Unit i va servir de promoció per a la discoteca “On the Level”, que va sortir a la venda el febrer de 1975 i que es va convertir en una de les seves produccions de més èxit dels anys setanta. En 1976 van ser convidats a realitzar una versió de «Getting Better» dels seus compatriotes The Beatles, per al documental musical «All This and World War II». En aquell mateix any també van publicar «Blue for You», que va arribar a ser la seva tercera producció en aconseguir el lloc número 1 al seu propi país. Durant la respectiva gira, es va registrar material per al seu primer disc en directe titulat simplement «Live!», l'enregistrament del qual va tenir lloc els dies 27 i 29 de setembre de 1976 a l'Apollo Theatre de Glasgow. Es pot esmentar que durant aquesta gira va entrar com a membre actiu del grup el teclista Andy Bown, que abans havia participat com a músic de sessió i «Hello!»l'any 1973.
Per aquell mateix temps, la formació va signar un contracte publicitari amb la marca Levi Strauss & Co., on centenars de cartells estaven localitzats a diverses ciutats britàniques mostrant als membres del grup utilitzant els seus respectius texans. Aquest fet va convertir a Status Quo en un dels primers grups de rock i aconseguir contractes amb grans marques alienes a l'escena musical. El novembre de 1977 va sortir a la venda «Rockin' All Over the World», que es va convertir en un dels seus àlbums més venuts al món amb més de set milions de còpies comercialitzades fins al 1997. Un any més tard llançen «If You Can't Stand the Heat», que va mantenir l'èxit comercial dels seus predecessors ja que es va situar entre els top 20 de diversos països europeus. L'octubre de 1979 van publicar el 12è àlbum d'estudi, «Whatever You Want», que, com era d'esperar, va tenir un gran èxit al Regne Unit i va arribar al tercer lloc de la llista anglesa i sols en un parell de dies va rebre una disc d'or al seu propi país.
1981–1991: canvis de formació, «Live Aid» i «In The Army Now» esquerra|miniatura|Status Quo a l'escenari del Colston Hall de Bristol el 15 de novembre de 2005 (d'esquerra a dreta: Rick Parfitt, Francis Rossi, John 'Rhino' Edwards i Andrew Bown). Amb l'arribada dels anys 1980 i amb la publicació de «Just Supposin» i «Never Too Late», la formació va decidir donar un canvi en el seu so, allunyant-se del hard rock cap i anant cap a un rock més comercial i fins i tot van adoptar alguns elements de la new wave. Tot i això van aconseguir mantenir l'èxit al seu propi país, ja que tots dos àlbums es van posicionar als top 5 de les llistes angleses. En aquell moment van començar a aparèixer les primeres friccions dels membres de la formació, que agreujat per un excessiu consum de cocaïna i altres drogues, va comportar la fi de la clàssica formació anomenada The Frantic Four. Aquestes tensions van significar la renúncia del bateria John Coghlan a finals de 1981 per enfocar-se en la seva formació Diesel que havia format el 1977. Per reemplaçar-lo van contractar Pete Kircher, conegut al Regne Unit com a bateri de Honeybus l'entrada del qual va passar només setmanes abans de l'enregistrament de l'àlbum «1+9+8+2».Dave Ling, artícle de Status Quo a Classic Rock Magazine (gener de 2002) Amb el quinzè disc d'estudi, van commemorar els primers 20 anys des que Rossi i Lancaster van fundar el grup i que a més va aconseguir molt bons resultats a les llistes musicals ja que es va convertir en el seu quart i fins ara darrer treball a obtenir el primer lloc de la llista britànica.