miniatura|Al llarg de la història, hi ha hagut múltiples registres sobre l'existència de les persones intersexuals, arribant fins i tot a ser part de les mitologies i els escrits de gran importància històrica La història de la intersexualitat fa referència a la història de persones amb trets físics que es poden associar amb la intersexualitat al llarg dels segles.
La intersexualitat en humans i altres animals descriuen variacions dins de les característiques sexuals, incloent-hi els cromosomes, gònades, esteroides sexuals o genitals que, d'acord amb l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, «no s'ajusten davant les nocions binàries típiques dels cossos masculins o femenins».
Històricament, les persones intersexuals han estat anomenades hermafrodites, «eunucs congènits», o fins i tot congènitament «frígides». Aquests termes estan actualment obsolets, ja que són considerats com a fal·làcies i estigmatització.
Les persones intersexuals han estat tractades de diverses formes per diferents cultures al llarg de la història. Ja sigui si eren o no tolerats o acceptats per alguna cultura en particular, l'existència de persones intersexuals ja era coneguda per múltiples cultures antigues i premodernes i els seus sistemes legals, i hi ha nombrosos registres històrics sobre això.
Història antiga Sumèria Un mite de creació sumeri realitzat fa més de 4000 anys fa al·lusió a Ninhursag, una deessa mare, que va donar origen a la humanitat a partir de l'argila. Ella presumeix que determinarà el destí (sigui bo o dolent) per a totes les seves formes:
Antic judaisme A la cultura jueva tradicional, els individus intersexuals eren coneguts com a androgynos o tumtum, els quals integren els sis gèneres esmentats en els textos sagrats, i que a més, s'esmenten centenars de vegades dins del Talmud i la Mixnà. Pel que fa a les investigacions del rabí Elliot Kukla, els androgynos corresponen a persones que posseeixen característiques tant masculines com femenines, mentre que els tumtum són aquells individus que posseeixen característiques sexuals determinades o ocultes.
Antic islam Durant el , registres de codis legals islàmics parlen sobre individus coneguts per la llengua àrab com a «khuntha». Aquest terme, el qual traduït com a «hermafrodita», solia aplicar-se a aquelles persones que posseïen una sèrie de condicions intersexuals, incloent disgènesia gonadal mixta, hipospàdia masculina, síndrome d'insensibilitat parcial en andrògens, deficiència de 5-alfa reductasa, aplàsia de gònades, i hiperplàsia suprarenal congènita.
Dins de la Xaria, el dret a herència es determinava sobre la base del sexe, per la qual cosa de vegades calia intentar determinar el sexe biològic d'aquells hereus sexualment ambigus. El primer cas registrat sobre aquest tema va ser atribuït cap al Califat dels Raixidun durant el , en què el califa Alí ibn Abi-Tàlib va intentar resoldre un cas d'herència entre cinc germans, en què un tenia una obertura urinària. Alí va aconsellar als germans que el sexe podria estar determinat pel lloc urinari mitjançant una pràctica anomenada «hukm al-mabal»; si l'orina surt per l'obertura masculina era home i si surt per l'obertura femenina, l'individu era dona. En cas que si sortia de les dues obertures simultàniament, a l'hereu se li donaria la meitat d'una herència masculina i l'altra meitat d'una herència femenina. Posteriorment, al , l'expert en la llei xafí An-Nawawí, va dictaminar que a un individu el sexe del qual no va poder ser determinat pel «hukm al-mabal», així com aquells que orinaven per ambdós orificis o no posseïen òrgans sexuals identificables, se'ls havia d'assignar una categoria sexual intermèdia anomenada «khuntha mushkil».
Tant els legisladors hanafís i hanbalistes, també van reconèixer que la pubertat podrien aclarir un nou sexe dominants en individus intersexuals, qualificats com a «khuntha», tant a homes com a dones des de la infància. Si un «khuntha» o l'home va desenvolupar característiques secundàries femenines, practicava sexe vaginal, podia alletar, menstruar o concebre un nadó, el subjecte legalment podria canviar de sexe a dona. En canvi, si un «khuntha» o dona desenvolupava característiques sexuals masculines, com ara practicar sexe penetratiu amb una altra dona, o tenir una erecció, legalment podria canviar el seu sexe a home. Aquesta comprensió de l'efecte de la pubertat en les condicions intersexuals ja apareixien dins de la Xaria cap al començament del , especialment per part del destacat jurista i ulema Ibn Qudama.
Al , Ibrahim al-Halabí, membre de l'escola de jurisprudència hanafí a l'islam, va ordenar als amos d'esclaus a utilitzar un llenguatge especial per als gèneres neutrals, a l'hora d'alliberar esclaus intersexuals. Va reconèixer que el llenguatge servil d«homes» i «dones» no podien ser aplicats directament cap a ells.
Antic Sud d'Àsia El poema religiós Tirumantiram realitzat pel místic tàmil Tirumular va registrar les relacions entre individus intersexuals i el déu Xiva.
Ardhanari (lit. «meitat femella») és un ésser androgen conformat per la deïtat masculina Xiva i la deïtat femenina Pàrvati, es va originar dins de l'Imperi Kuixan des del . Una estàtua que descriu a aquesta deïtat es troba al Temple de Minakxi Amman, Índia; aquesta estàtua evidencia clarament elements corporals masculins com a femenins. A causa de la presència de trets intersexuals, Ardhanari està associat amb el hijra, una tercera categoria de gènere que ha estat acceptada al Sud d'Àsia des de fa molts segles enrere.
Després d'entrevistar i estudiar sobre la «hijra» durant molts anys, Serena Nanda va escriure al seu llibre Neither Man Nor Woman: The Hijras of India (Ni home ni dona: les hijra de l'Índia), el següent:
Segons Herdt, la diferenciació entre un individu «nascut» i «fet» hijra, és deguda als qui posseeixen trets intersexuals físics per naixement, en contrast amb aquells que es converteixen en hijra a través de la penectomia. D'acord amb la tradició hindú, el hijra fa cançons i danses tradicions com a part d'una celebració familiar davant del naixement d'un nadó mascle; durant l'actuació, la família també inspecciona els genitals del nounat per confirmar-ne el sexe. Herdt afirma que és àmpliament acceptat que si un nen és intersexual, el hijra té el dret de reclamar-ho com a part de la seva comunitat.No obstant això, Warne i Raza argumenta que les relacions entre individus intersexuals i hijra és àmpliament infundat però provoca por dels pares d'aquests.
El hijra és esmentat en algunes versions del Ramayana, una epopeia hindú realitzat a mitjans del 300 aC, en un mite on l'heroi Rama instrueix els seus devots a retornar a la ciutat d'Ayodhya en comptes de seguir-lo a travessar el riu limítrof a l'urbs per marxar a l'exili. Com que ell dona el seu ordre específicament a «tots els seus homes i dones», els seus seguidors hijra, que no pertanyien a cap d'aquests sexes, van romandre a la vora del riu durant catorze anys, fins que Rama va tornar del seu exili.
A la secta hinduista tantra, existeix una creença en què considera que tots els individus posseeixen components tant masculins com femenins. Aquesta creença es pot evidenciar explícitament en el concepte tàntric d'un ésser suprem que posseeix òrgans sexuals masculins i femenins, el qual constitueix «un sexe complet» i la forma física ideal.
Antiga Grècia
Segons Leah DeVun:
DeVun contrasta aquest model amb una visió aristotèlica de la intersexualitat, que sostenia que «els hermafrodites no eren un sexe intermedi, sinó que eren un cas de genitals duplicats o superflus», i que això posteriorment va influir el filòsof cristià Tomàs d'Aquino.
A la mitologia clàssica, Hermafrodit era un bell jove qui era fill del déu Hermes (Mercuri romà) i d'Afrodita (Venus).Ovidi, Les Metamorfosis 4287-4288 Ovidi va escriure la narrativa més influent de com Hermafrodit es va convertir en androgen, emfatitzant que encara que el jove estava a la cúspide de l'adultesa sexual, va rebutjar l'amor com ho havia fet Narcís, i també ho va reflexionar a la rodalia d'un llac. Allí la nimfa aquàtica Salmacis el va veure i va sentir atracció cap a ell. Hermafrodit la va rebutjar, i ella va fingir retirar-se del lloc fins que ell, pensant que ja estava sol, es va despullar per banyar-se al llac. Davant això, Salmacis es va abalançar sobre Hermafrodit, i va pregar perquè mai se separessin. Els déus van concedir aquesta sol·licitud, i el cos d'Hermafrodit va contenir tant el sexe masculí com el femení. Com a resultat, es creu que tot aquell home que bevia les aigües de la font Salmacis «se suavitzaven amb el vici de la impudícia».Paulus ex Festo 439L El mite d'Hilas, el jove company d'Hèrcules qui havia estat segrestat per les nimfes aquàtiques, va compartir amb Hermafrodit i Narcís el tema dels perills que enfronta el bell home adolescent com la seva transició cap a la masculinitat adulta, amb resultats variables per a cadascú.
Antiga Roma miniatura|Hermafrodit en un mural d'Herculà (primera meitat del segle I) Plini el Vell va assenyalar que:Plini el Vell, Història Natural 7.34.
Tot i així, durant aquest període es va veure un registre històric d'un eunuc congènit.Filòstrat, VS 489
L'historiador sicilià Diodor Sícul va escriure sobre «hermaphroditus» al :
Isidor de Sevilla (560–636) va descriure un «hermafrodita de fantasia» com aquell que:Isidoro de Sevilla, Eytmologiae 11.3. 11.
Sota el dret romà, com molts altres, un hermafrodita pot ser classificat com a home o com a dona.
Roscoe va declarar que l'hermafrodita representa:
A la religió tradicional romana, el naixement d'un hermafrodita era una mena de prodigium, una ocurrència que assenyalava un enrenou dins del pax deorum, el tractat de Roma amb els déus. Però Plini va observar que, si bé els hermafrodites van ser una vegada considerats portents, en els seus dies s'havien convertit en objectes de delícies (deliciae), sent traficats en un exclusiu mercat d'esclaus.Plutarc, Moralia 520c
Segons Clarke, les representacions d'Hermafrodit eren molt populars entre els romans:
Al , Agustí d'Hipona va escriure en Comentari literal al Gènesi, que els humans van ser creats en dos sexes, malgrat «com passa en alguns naixements, en el cas del que anomenem andrògens».
Entre els registres històrics sobre les persones intersexuals inclouen les realitzades pel filòsof sofista Favorino, qui els descriu com a eunucs (εὐνοῦχος) per naixement. Mason i altres descriuen que Favorino probablement posseïa trets intersexuals.Horstmanshoff, M., ¿Quién es el verdadero eunuco? Ideas médicas y religiosas sobre los eunucos y la castración en las obras de Clemente de Alejandría, en S. Kottek y M. Horstmanshoff (eds), De Atenas a Jerusalén: Medicina en el saber judío helenizado y en la literatura cristiana primitiva. Documents del Simposi en Jerusalem, 9 a 11 de setembre de 1996 (Rotterdam, 2000) 103 n. 39
Un sentit ampli del terme «eunuc» és reflectit en el compendi de les antigues lleis romanes recopilades per l'emperador Justinià I al , conegut com a Digest o Pandectes. Aquells textos distingeixen entre la categoria general d'eunucs «spadones» (que significa «algú que no té poders generatius, una persona impotent, ja sigui per naturalesa o castració»)Digest, 50.16.128 i el subconjunt més concret dels «castrati» (homes castrats, físicament inhàbils de procrear). Els eunucs («spadones») venuts als mercats d'esclaus van ser considerats pel jurista Ulpià com «ni defectuosos ni malalts, sinó com a individus sans», perquè eren anatòmicament capaços de procrear com a monorquídies.Digest, 21.1.6.2
D'altra banda, com va assenyalar el jurista Juli Paulus:Digest, 21.1.7
En aquests textos legals romans, els «spadones» tenien la possibilitat de casar-se amb dones,Digest, 23.3.39.1 instituir hereus pòstums,Digest, 28.2.6 i adoptar fills,Institucions de Justinià, 1.11.9 «tret que ells fossin castratis».
Edat mitjana