La sociologia del cinema és una línia d'estudi de la sociologia que pretén explicar la societat a través de la simbologia produïda pel cinema. De forma general els estudis que s'han dut a terme aborden el cinema com a producte de la societat de masses, un negoci que cal desvetllar, els fils del qual fan moure la societat. També s'ha abordat el cinema com a reflex de la societat, explicatiu de la realitat, tot i representar-la i, per acabar, el cinema com a experiència percebuda.
De tots els estudis realitzats es pot cloure que a nivell industrial el cinema és una xarxa d'empreses que majoritàriament procedeixen dels EUA i per aquest motiu aconsegueixen modelar la societat mitjançabt pel·lícules de terror, acció, aventura, etc. El cinema és el fruït de la Revolució Industrial i és al mateix temps parlador de les maneres de fer i entretenir-se de la societat de l'oci naixent amb la industrialització.
El cinema crea més que representa la realitat. A cada pel·lícula una ideologia de fons ens parla de la societat i del temps que aquesta societat va ocupar. És a dir, com a eina de representació, el cinema és més que una simple projecció perquè fa art. Per tant, també fa ideologia i sovint s'ha utilitzat el cinema per a confirmar la ideologia imperant. Per aquest motiu la sociologia mira de posar llum a la ideologia que hagi estat viva durant un període determinat.
El cinema és igualment una experiència viscuda. És a dir, va més enllà d'un espai perquè el modifica. Altera la nostra percepció de les coordenades a favor d'una experiència que permet obrir-se al món mitjançant diverses perspectives.
Objecte d'estudi i marc teòric Etimologia Anar-se’n al cine, veure cine, fer cine, o aficionar-se al cine. El mot cinema és un tot perquè tot és cinema.Pierre Sorlin. Introduction à une sociologie du cinéma. Klincksiecl, 2015 Es fa cinema, es consumeix cinema o es parla de cinema quan, de fet, es vol dir que xerrem sobre actrius de cinema, sales de cinema, revistes de cinema, etc.
El terme cinema és doncs globalitzador perquè s'utilitza per referir-se a conceptes diferents sobre cinema i que contribueixen a fer possible el cinema.
Veritablement, quan globalitzem la paraula, és per a designar:
un concepte abstracte una esfera d'activitat un lloc d'entreteniment i espectacle un conjunt d'obres d'art (els films)
Cinema és un escurçament, etimològicament parlant, de cinematògraf, nom de l'aparell de filmació i projecció de pel·lícules que al van revolucionar el concepte mateix d'imatge en moviment. Tanmateix, el temps l'ha escurçat i avui cine serveix per a parlar del producte final (la pel·lícula de cine) o de la seva promoció (tràiler, revistes…).
Atès el caire globalitzant del mot i concepte, la sociologia l'estudia tot com és, globalitzadament.
Historial de recerques Els estudis sobre sociologia del cinema segueixen essencialment dues tendències:
la influència del cinema en el públic tractat com a individu o com a massa
Aquest àmbit d'estudi ha estat resumit pel sociòleg anglès Ian Charles Jarvie segons quatre preguntes,
Qui fa les pel·lícules i per què? Qui veu les pel·lícules, com i per què? Què s'hi veu, com i per què? Com s'avaluen les pel·lícules i qui les avalua?
Els sociòlegs que han tractat d'analitzar la primera pregunta foren David Bordwell i Yann Darré. La segona l'han tractada Richard Hoggart i Louis Althusser dins els estudis culturals on miraren de mostrar els vincles entre cultura i poder. La manera de veure el cinema no és la mateixa segons la posició que hom exerceix a la societat i això, aquesta jerarquia, ha estat tractada per Pierre Bourdieu a França.
Jean-Pierre Esquenazi ha volgut analitzar més detalladament les obres produïdes pel cinema i el públic com a espectador d'aquestes obres. Aquí el cas és entendre la relació entre el producte final i el seu consumidor. Emmanuel Ethis ha volgut resumir-ne els treballs i aprofundir en alguns conceptes.
L'assistència al cinema també ha estat analitzada en un nombre d'estudis que sovint fa evident les diferències existents entre categories professionals i socials, com ara el sexe o l'edat. En aquesta línia s'ha intentat analitzar igualment la percepció d'una pel·lícula segons el gènere social.
La percepció de la pel·lícula, objecte d'estudi en un tercer apunt, també s'ha abordat. Edgar Morin ha treballat sobre el cinema per a descriure més bé el funcionament de la consciència i l'inconscient en l'home. Fa qualificar ell mateix el seu llibre Le cinéma ou l'homme imaginaire d'assaig aplicat a la consciència íntima del temps sobre el temps de la projecció.
En sociologia també s'avalua el cinema, determinant què és una bona pel·lícula (Laurent Jullier), o de forma més indirecta, amb la teoria de la legitimitat de Pierre Bourdieu.
les pel·lícules com a prisma de la societat
Segons George Friedmann i Edgar Morin, la pel·lícula diu molta cosa sobre l'inconscient social. Siegfried Kracauer fa veure amb exemples que les pel·lícules són el reflex de la societat i que s'hi pot llegir les disposicions profundes d'una nació. Segons diu, El Cabinet del Doctor Caligari (1919) anuncia una societat que s'obre a Adolf Hitler. Això atreu historiadors com ara Marc Ferro o Shlomo Sand a analitzar el cinema i els seus llaços amb la història. Aquestes tesis, però, han de fer front a la idea que la percepció, segons Edgar Morin, del nosaltres a la pel·lícula no és una idea objectiva, més aviat el fruït d'una subjectivitat pròpia a cada espectador, tot i que exacerbada per les tècniques del cinema mateix. De fet, talment com ho ha escrit Emmanuel Ethis a Le cinéma près de la vie, "en poc menys d'un segle, el cinema ha esdevingut sens dubte més que una fàbrica de somnis. El cinema modela les nostres actituds, els nostres comportaments, les nostres manes d'ésser [...]. Els nostres herois de films inspiren tot sovint els nostres gestos i les nostres rèpliques més o menys coratjoses [...]. Fins i tot els primers Disney ens ajuden a prendre consciència ben aviat d'aquest sentiment (empatia) tant essencial per a la nostra vida amb altra gent que s'assembla a nosaltres justament perquè ha vist la mateixa pel·lícula que nosaltres. És igualment en aquest sentit que el cinema ens ajuda (talment com ho escriu Stanley Cavell) a preservar la nostra fe en els nostres mateixos, de voler un món clar davant els compromisos que passem i davant la relació que tenim amb el món" [trd.].
Estudis sociològics El cinema com a producte de masses La pel·lícula de cine que es projecta a les sales de cine reflecteix el sistema econòmic que regeix la societat contemporània. El seu resultat final ha sigut possible per una divisió del treball que ha reunit a directores, actors, maquilladores, càmeres, etc. Però, quan es presenta al públic, la direcció i els actors sobresurten, reflex de les jerarquies socials de la societat mateixa.
Fet això, la pel·lícula final es ven, ajudant-se del màrqueting, ja que és concebuda molts cops per a vendre’s i generar uns guanys procedents del marxandatge, entre molts més. Per tant, el cinema és un producte, un objecte a la venda. Això vol dir, el fruït d'una societat capitalista. Això i les xifres que genera fa evident que el cine és per a vendre’s a les masses. Cal recordar, esmenta Pierre Sorlin, la cadència de novetats cada setmana a la cartellera.
Cadena de muntatge Tota pel·lícula ha passat per una cadena de muntatge quan s'ha realitzat. Sembla ser l'aplicació fil per randa del fordisme al cinema. I, en efecte, és ben bé així. Primerament perquè tota pel·lícula passa per tres departaments abans no surti a la cartellera. La producció, distribució i exhibició. A cadascun d'aquests departaments, cada pel·lícula ha estat muntada, ha patit una sèrie de muntatges.
A la producció hi ha hagut una fase de selecció del càsting, un repartiment de càmeres, llums i micròfons, un altre repartiment de maquillatge, vestimenta i interpretació, etc. Les escenes passen totes per la sala de muntatge on hi tornem a veure una cadena fordista que es dedica a seleccionar allò que finalment es veurà i com es veurà.Pierre Sorlin. Introduction à une sociologie du cinéma. Klincksiecl, 2015 El guió mateix pot haver estat escrit per diverses persones perquè a mode de cadena de muntatge el director és diferent del guionista. I és que en aquest punt també hi ha divisió del treball: estudi, gènere i estrelles. Cada gènere és la demostració d'una cadena de muntatge aplicada a cada film.
La distribució i l'exhibició reprodueixen el mateix esquema. D'aquesta forma podem dir que el cinema és un producte fabricat amb el sistema de muntatge de la industrialització. Tot passa per un procediment de divisió del treball al detall. Tant és així que els estudis produeixen films en sèrie. Al final d'un any s'arriben a estrenar una centena de pel·lícules que foren produïdes en sèrie.
Societat de l'oci i del consum Les ciutats del són com un sistema solar que atrau la població de la ruralia. En aquest context, aquest urbanisme, que pren cada cop més importància pel pes que va adquirint, estableix les rutines a la població. Obrers i burgesia s'entrecreuen en un indret que garanteix l'anonimat, però que també estableix les jornades laborables i les jornades no laborables.Diversos. Cinema i arts visuals. Barcelona: UOC, 2018
El cinema és en aquest context un producte per a entretenir les classes obreres dins el marge que els confereix les jornades no laborables. És un producte pensat per a consumir-se anònimament malgrat el seu gran abast i la seva heterogeneïtat. L'obrer té efectivament marge de temps davant seu per a no treballar i aquest temps el dedica a l'oci. Les ciutats van prenent d'aquesta forma un aspecte d'espectacularitat evident gràcies a les sales de teatre, de cinema i d'altres lleures nocturns.
La necessitat de crear pel·lícules més intel·lectualitzants o la creació en sèrie de pel·lícules són factors que demostren el caire massiu del cinema. El fet de tenir-hi uns codis pensats per a emmarcar-se en unes categories, uns gèneres ja ideats per a fer riure, plorar o saltar l'espectador, tot això demostra que el cinema és un producte de masses i que neix en la societat de l'oci on el consum és la principal atracció de l'obrer quan no treballa.
Tecnologies i ciència El cine, les seves pel·lícules, són tecnològiques. És a dir, són màquines que fan possible la projecció d’imatges en moviment i, de fet, nasqueren cap al final del , moment d'industrialització. El cinema suposava, per al món industrialitzat que tot just s'instaurava, una autèntica revolució. La manera de veure el cos, de concebre'l o d'imaginar-se'l canvia de dalt a baix. La màquina i el seu progrés feren possible maneres més realistes de concebre el cos humà i això va marcar precedents en l'àmbit psicològic.
Aquest fet ens desvetlla un vincle estret entre ciència i tecnologia. Més i tot, parla del lligam entre ciència, tecnologia i indústria. Podem dir que sense la ciència el cinema no hauria estat possible, sense l'avenç tecnològic no hauria sorgit el cinema i sense la industrialització no s'hauria instal·lat el cinema en el tarannà de tot ciutadà contemporani.