La mandíbula de Banyoles és un fòssil pertanyent a un individu del gènere Homo de Neandertal.
Des de finals de 2025, la mandíbula de Banyoles es troba al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, després d’haver estat custodiada durant uns 140 anys a la farmàcia de la família Alsius. El trasllat oficial es va fer coincidint amb la renovació del Museu.
Història del descobriment L'abril de 1887 el picapedrer Llorenç Roura informà el farmacèutic Pere Alsius que havia trobat l'empremta de dues dents que semblaven humanes en un bloc de travertí que estava tallant en una pedrera de Banyoles, concretament al Pla de la Formiga. Pere Alsius va anar a buscar-la i s'endugué el bloc de pedra a casa, a on amb cura i paciència arrencà el travertí que cobria la part externa de la mandíbula: durant el descobriment o l'extracció del travertí es van fragmentar el cos i la branca esquerra i potser també la part anterior del cos dret. Pere Alsius la restaurà, però s'equivocà en l'orientació dels dos premolars esquerres que van estar mal col·locats fins al 1956 quan tornà a ser restaurada per l'antropòleg Santiago Alcobé.
Estudi de la mandíbula A banda del mateix Alsius, la mandíbula ha estat repetidament estudiada per diversos equips d'investigadors: Harlé, Hernández Pacheco, Hugo Obermaier, G. Bonarelli, Santiago Alcobé, Marie-Antoinette i Henry de Lumley i H. Roth.
Pere Alsius Cap al 1907 Pere Alsius feu el primer estudi de la mandíbula de Banyoles que figura al capítol XXII de la seva obra inèdita El magdalenense en la provincia de Gerona.ALSIUS P. (1907) El Magdalenense en la provicia de Gerona, Banyoles, inèdit. En aquest treball fa un estudi morfològic de la peça. Els caràcters més importants descrits són: El notable desenvolupament de les molars posteriors, l'important desgast de totes les peces dentàries amb direcció obliqua cap a fora del pla d'oclusió, la robustesa de la branca ascendent i, sobretot, l'absència d'apòfisi mentoniana.
També fa un estudi comparatiu assenyalant la semblança amb altres peces antropològiques pertanyents al que l'autor en diu quaternari inferior, com són les mandíbules de La Naulette, Malarnaud i Spy. Sobretot subratlla la semblança amb la mandíbula d'Arcy-sur-Cure amb la qual en fa una comparança molt detallada, sobretot dels caràcters dimensionals corresponents a la robustesa del cos mandibular. Per comparació amb les restes d'Arcy-sur-Cure i per estudis geològics per datar l'estrat de la roca que incloïa la peça, Alsius situa la mandíbula en l'època del magdalenià i l'atribueix a un tipus intermedi entre Neandertal i l'humà actual segons la informació proporcionada per la 3a edició del llibre de Gabriel de Mortillet La préhistorique.MORTILLET G. (1883) Le préhistorique. Antiquité de l'homme, C. Reinwald, Paris, 642 pp. En temps d'Alsiu, es desconeixien els fòssils d'australopitecs i altres formes dHomo anteriors als neandertals; per tant els neandertals eren l'ètnia humana coneguda més antiga.
Hugo Obermaier i Hernández Pacheco L'any 1914 l'alemany Hugo Obermaier era al sud de França fent excavacions quan començà la Primera Guerra Mundial. Travessà la frontera i va aprofitar per anar a Banyoles, ja que coneixia l'existència de la mandíbula gràcies a una publicació de Manuel Cazurro sobre les coves de Serinyà i altres estacions prehistòriques del nord-est de Catalunya.CAZURRO M. (1908) Las cuevas de Serinyá y otras estaciones prehistòricas del NE de Cataluña, Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, pp 43-88. Va demanar a Pere Alsius que li permetés endur-se-la a Madrid per tal de fer-ne un estudi al màxim de complet, el resultat del qual és la publicació d'una monografia elaborada juntament amb Hernández Pacheco amb el títol La mandíbula neanderthaloide de Bañolas,HERNÁNDEZ-PACHECO E. & OBERMAIER H. (1915) La mandíbula neandertaloide de Bañolas, Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, memoria 6, Madrid, 43 pp. publicat el febrer del 1915, coincidint amb la mort del seu descobridor. Les conclusions de l'estudi d'Obermaier i Pacheco són que la mandíbula té caràcters propis dels neandertals, que són: manca gairebé absoluta de mentó; gran obertura de l'arc dentari i dentició molt robusta; cos mandibular baix, arrodonit i gruixut; posició de l'apòfisi coronoides a la mateixa alçada que el còndil; escotadura sigmoidea poc profunda, i angle mandibular petit (105º).
També té alguns caràcters diferents d'altres mandíbules del Paleolític superior que indiquen que la de Banyoles n'és més evolucionada: mentó naixent en contraposició a la falta absoluta; posició vertical de les branques ascendents, en contrast amb la divergència d'aquestes; situació interna del còndil en comptes d'externa, en relació amb el pla exterior de la branca ascendent, i inserció del digàstric a la base de la cara interna i no a la mateixa vora inferior.
La conclusió que en van treure era que la mandíbula corresponia a un neandertal tardà d'uns quaranta anys que va viure al mosterià. Durant l'estada a Madrid la mandíbula va tenir un accident: mentre la fotografiaven va caure a terra i es fracturà. En restaurar-la alteraren l'ordre d'algunes de les dents (I1 i I2 drets i C i P1 drets). Un cop finalitzat l'estudi la mandíbula fou traslladada a Barcelona, on van fer-ne el primer motlle en guix (al laboratori del Museu d'Arqueologia de Catalunya) abans de retornar-la a Banyoles.
Santiago Alcobé El 1955 la família Alsius cedí temporalment la mandíbula a Santiago Alcobé, catedràtic d'antropologia de la Universitat de Barcelona. Alcobé va extreure el travertí de la cara interna de la mandíbula, la va netejar, restaurar i va recol·locar correctament la P2 esquerra, la P1 esquerra, la C dreta i la P1 dreta que havien estat mal col·locades després dels 2 accidents que havia patit. L'estat actual és el que deixà Santiago Alcobé. Durant el procés va escriure un diari de treball que restà inacabat.ALCOBÉ S. (1956) Mandíbula de Bañolas. diario de trabajo, Laboratori d'Antropologia, Universitat de Barcelona. També en realitzà 2 motlles de guix, un abans i un altre després de treure-la del travertí.
Marie-Antoinette i Henry de Lumley Els següents a estudiar la mandíbula foren el matrimoni francès format per Marie-Antoinette i Henry de Lumley, ambdós antropòlegs i professors de la Universitat de Marsella. Aquest estudi es feu el 1966 al menjador de casa dels Alsius. El resultat fou la monografia La mandíbula de Bañolas,LUMLEY Marie-Antoinette de (1972) La mandíbula de Bañolas, Diputación Provincial de Barcelona, Instituto de prehistoria y arqueología, Monografías, XXXVII, Barcelona. publicat a Barcelona el 1972. Les conclusions del treball, pel que fa a les característiques de l'individu, són que la mandíbula pertany a una dona, com ho indiquen l'escassa amplada, l'índex de robustesa per la seva forma baixa i gruixuda, la presència d'un sol orifici mentonià, les dimensions relativament petites de les dents i un desgast molt important que s'atribueix a l'activitat artesana que en general era més pròpia de les dones. Estimen que devia tenir uns cinquanta anys, basant-se en el desgast de les dents, tot i que podria ser exagerat a causa del treball d'adobar cuir amb les dents.
Segons els Lumley, la mandíbula hauria estat anterior als neandertals per la seva situació estratigràfica i perquè presenta característiques arcaiques i evolucionades alhora. De fet, consideraven que la mandíbula de Banyoles es podia comparar amb altres restes anteneandertals de l'Europa occidental (Montmaurin i Aragó), tot i que també reconeixien que presentava alguns trets pròpiament neandertals. Van llistar-ne les característiques: Una gran amplada, una mica més dèbil que la mandíbula de Mauer Una arcada basilar estreta i allargada Una regió simfisària amb una inclinació menor que la dels neandertals. Una arcada alveolar construïda per sobre l'arcada basilar Manca de mentó ossi Eminències canines poc visibles Una profunda fossa genioglosa Espessor dèbil del cos mandibular Una branca alta i ampla Microdontia relativa Un creixement de les molars des de M1 a M3 Tot i això també presenta alguns caràcters arcaics, com els observats a la mandíbula de Mauer: Un fort índex de robustesa que en el fòssil de Banyoles depèn de la dèbil alçada del cos més que no pas del gruix, relativament poc elevat Solc interoralis ample i profund Una cresta triangular prominent: caràcter que també es troba en els neandertals Una extroversió de la regió goniaca Gran dimensió del còndil Presenta també caràcters dels neandertals: La forma general de la mandíbula: estreta i llarga Robustesa creixent de davant a darrere fins a M3 Paret simfisaria paral·lela al pla frontal Una cresta mandíbula ben individualitzada sobre la cara internacional Un triangle retromolar gran i profund Una arcada dentària en U, amb alineament dels incisius i dels canins segons un mateix pla frontal Un predomini de l'amplada sobre la longitud de l'arcada alveolar Una predominança del caní sobre el grup dentari caní Finalment també troba alguns caràcters més evolucionats que els neandertals: Posició alta de l'orifici geni superior Una zona terminal que sobresurt poc La situació de les impressions digàstriques sobre la cara posterior de la símfisi Un marge inferior de la regió simfisària arrodonit i estret Un sol orifici mentonià, situat prop del límit alveolar La posició externa del còndil en relació amb la branca Una amplada bicanina sensiblement igual a la longitud alveolar M1-M3.
Els motlles Cap al 1970, el Museu Arqueològic de Barcelona realitzà un motlle de silicona a partir d'una còpia feta amb el motlle de 1956. Aquest nou motlle permet fer còpies de polièster. Més endavant, el 1987, Ferran Sancho, del Museu Arqueològic de Barcelona, realitzà a Banyoles un motlle de silicona a partir de la mandíbula original. Aquest motlle és el que s'utilitza actualment i permet fer rèpliques de polièster molt fidedignes.
El col·loqui de 1987 L'octubre del 1987 es realitzà a Banyoles un col·loqui internacional sobre "La mandíbula de Banyoles en el context dels humans fòssils d'Europa", amb motiu del centenari del descobriment. Arran d'aquest col·loqui, el 1993 es publicà una edició monogràfica titulada La mandíbula de Banyoles en el context dels fòssils humans del Pleistocè,La mandíbula de Banyoles en el context dels fòssils humans del Pleistocè, Julià Maroto (editor), Centre d'Investigacions Arqueològiques, 13, Girona. que agrupa algunes ponències presentades i treballs posteriors.
Datació S'han fet quatre datacions absolutes que han fixat el travertí que envoltava la mandíbula i una de directa en què s'ha datat la mandíbula.
Berger & Libby (1966)BERGER R. & LIBBY W.F. (1966) UCLA Radiocarbon Dates V, Radiocarbon, 8, Tucson, p. 480. Datació basada en carboni 14 a partir de trossos de la matriu de travertí extreta de la part interna de la mandíbula per Santiago Alcobé durant la neteja de la mandíbula. Dona una antiguitat de 17.500 ± 1.000 anys abans del present però els mateixos autors diuen que és massa recent per a una mandíbula considerada neandertaliana i que pot ser a causa d'una contaminació del travertí o una possible remobilització de la mandíbula.
Yokoyama i cols. (1987)YOKOYAMA Y., SHEN G., NGUYEN H.-V. & FALGUERES C. (1987) Datation du travertin de Banyoles à Gérone, Espagne, Cypsela, VI, Girona, pàg. 155-159. Datació basada en sèries d'urani sobre travertí de la zona de Banyoles sense especificar lloc ni profunditat de la mostra. Dona una antiguitat de 73.000 ± 4.000 anys, però diuen que és massa jove per la morfologia primitiva de la mandíbula. Per això consideraren que el sistema travertínic s'havia obert a la migració de radioisòtops més joves i, per tant, la datació real seria de 110.000 anys abans del present.