La caiguda de Constantinoble (; Kostantiniyye'nin Fetih, ‘Conquesta de Constantinoble’) fou la culminació del setge de Constantinoble, capital de l'Imperi Romà d'Orient,Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí. per l'exèrcit del soldà otomà Mehmet II entre el 6 d'abril i el 29 de maig del 1453. La caiguda de la ciutat en mans dels turcs constituí el punt final de l'Imperi Romà.
Al principi del , l'expansió otomana a Anatòlia i els Balcans havia reduït l'Imperi Romà a un petit nombre de territoris sense continuïtat geogràfica centrats en Morea, Tessalònica i la capital, Constantinoble, juntament amb algunes illes del mar Egeu i el mar de Màrmara. Les guerres constants de les dècades anteriors havien esgotat el capital econòmic i demogràfic de l'imperi, l'exèrcit del qual amb prou feines arribava als 5.000 homes.
El soldà Baiazet I i els seus successors ja havien dut a terme diverses temptatives infructuoses de prendre la ciutat el 1394-1402, el 1411 i el 1422. Constantí XI Paleòleg, darrer emperador romà, intueix el perill que Constantinoble, ciutat de cultura europea mil·lenària, caigui davant la supremacia militar de la jove nació turca. Mehmet II, soldà dels turcs, la cobeja.
Les causes de la decadència Constantinoble, l'actual Istanbul, s'ubica en una projecció de terra sobre l'estret del Bòsfor en direcció a Anatòlia. És una cruïlla per a les rutes comercials terrestres que enllacen Europa amb Àsia i port marítim principal de les rutes entre el mar Negre i el Mediterrani.
Constantinoble, la ciutat de Constantí, l'antiga Bizanci, ha estat saquejada pels croats, despoblada per la pesta, assetjada pels pobles nòmades i esquinçada pels conflictes religiosos i les lluites internes pel poder. El regne del darrer emperador romà es trobava encerclat pels turcs, mentre que Gàlata estava en mans dels genovesos. Per comprendre la caiguda de Constantinoble, cal retrocedir als segles previs a l'any 1453 i detallar els successos que van debilitar l'Imperi Romà d'Orient.
La decadència de Constantinoble va començar l'any 1190 durant els preparatius de la Tercera Croada pels regnes d'Occident. Els romans d'Orient, creient que no hi havia possibilitats de vèncer Saladí (soldà d'Egipte i Síria i principal enemic dels croats instal·lats a Terra Santa), van decidir mantenir-se neutrals. Amb aquesta reticència romana d'Orient com a excusa, i amb el desig de posseir els tresors de Constantinoble com a motor, els croats van prendre per assalt la ciutat l'any 1204 durant la Quarta Croada.
Les poderoses muralles a l'oest de la ciutat repel·liren diverses invasions de pobles nòmades (fins a 22 setges en total) durant segles. Tanmateix, l'atac dels croats mostrà un punt feble en les defenses de la ciutat: les muralles al llarg del litoral, sobretot al llarg del Corn d'Or, un canal que separa Constantinoble de la colònia genovesa de Pera, petita ciutat al nord, es van mostrar fràgils. En conseqüència, després de recuperar la ciutat, els romans d'Orient van reforçar les muralles del litoral i les defenses en els punts on necessitaven estar obertes per a l'entrada de naus als ports.
Per assegurar les defenses en el Corn d'Or construïren una pesant i descomunal cadena de ferro que estesa de Constantinoble fins a Gàlata, travessava el canal i oferia protecció permanent contra els atacs per mar.
Problemes interns. La decadència de l'Estat lang=ca|miniatura|Territori restant de l'Imperi Romà d'Orient a principis del miniatura|esquerra|Setge de Constantinoble, per Jean Chartier, segona meitat del Els canvis en l'agricultura, les concessions en el comerç marítim i la descomposició de l'exèrcit van ser les causes internes de la desfeta de l'imperi.
Des del , el nombre de petits propietaris agrícoles va descendir pel fet que els grans terratinents van obligar els petits propietaris a vendre'ls les terres o encomanar-se a la seva protecció. De fet, es convertiren en serfs i deixaren de circular monedes. El resultat va ser la fuga de braços i l'abandó de terres, de forma que a finals del els darrers emperadors no van aconseguir recaptar pràcticament res per al tresor públic.
Venècia, a partir de 1082, va gaudir de llibertat absoluta per comerciar amb tots els ports de l'Imperi perquè els romans d'Orient havien optat per confiar el transport de les seves mercaderies a estols de vaixells estrangers. L'any 1171 la colònia veneciana a Constantinoble pujava a deu mil persones, residents en un barri propi. Els emperadors tractaren de pal·liar aquesta situació repartint les concessions amb els mercaders de Pisa. Tot va ser inútil: uns i altres anaren arrencant, una a una, totes les fonts d'ingressos provinents del comerç.
La ruïna de l'Estat, la feudalització del camp i el despoblament rural va fer que, als segles i , l'Imperi hagués de recórrer a soldats estrangers (entre ells catalans) que arribaven dotats d'un comandament propi i autonomia. La manca de recursos per pagar-los va fer que sovint es cobressin la soldada en forma de saqueig.
Problemes externs. La fortalesa de l'imperi turc La debilitat i la impotència es van fer més paleses quan els pobles i els estats musulmans de l'Orient Mitjà i de l'Àfrica van dirigir la seva expansió cap a les terres de la península balcànica. A principis del , una tribu procedent de l'Àsia central, que regnava en una àmplia zona del que avui és Orient Mitjà, l'Imperi Seljúcida, va començar a atacar i conquerir territoris romans d'Orient a Anatòlia. A la fi del , els seljúcides ja havien pres gairebé totes les ciutats romanes d'Orient d'Anatòlia, amb excepció d'unes quantes ciutats al nord-oest de la península.
En aquesta època, un altre clan seminòmada turc havia migrat del nord de Pèrsia cap a l'oest. Aquest prenen partit pels seljúcides en una batalla a Anatòlia contra l'imperi Mongol, i els vencen. El soldà seljúcida, en agraïment, els va concedir un petit territori muntanyós al nord-oest de l'imperi, a les proximitats del territori romà d'Orient. L'estat seljúcida va començar poc després a dividir-se en petits emirats que no reconeixien el poder seljúcida ni el mongol. Un d'aquests soldanats, el del clan turc que hauria ajudat als seljúcides, sota el comandament d'un líder anomenat Osman I (o Utman I Gazi), de qui deriva el nom del futur Imperi Otomà.
Els otomans havien imposat la seva força al desvalgut Imperi Romà prenent-ne les últimes ciutats asiàtiques. Així, als turcs els pertanyia la riba asiàtica del Bòsfor.
El , el príncep otomà Suleyman ibn Orkhan decidí reforçar la seva posició prenent la ciutat de Gal·lípoli, d'aquesta forma estableix el control sobre tota la península i obté una base estratègica per a l'expansió de l'Imperi Otomà a Europa.
L'any 1451, Mehmet, de vint-i-un anys, fill gran del soldà Murat II succeeix el seu pare a la mort d'aquest. La seva obsessió és superar les muralles de Constantinoble, la darrera i magnífica joia de la corona imperial de Constantí.
Caiguda de Constantinoble Recerca de suport a Occident El cisma entre les Esglésies catòliques Romana i Ortodoxa havia mantingut a Constantinoble distant de les nacions occidentals i, fins i tot durant els setges dels turcs musulmans, no havia aconseguit més que indiferència de Roma i dels seus aliats. En un últim intent d'aproximació, i davant la constant amenaça turca, l'emperador Joan VIII va promoure un concili a Ferrara, a Itàlia, on es van resoldre les diferències entre les dues confessions. L'acord de reunificació de totes dues Esglésies pretenia garantir a Constantinoble ajuda contra els turcs.
Tanmateix, l'aproximació va provocar tumults entre la població romana d'Orient, dividida entre els qui rebutjaven l'església romana i els qui donaven suport a la maniobra política de l'emperador. Quan el perill turc semblava que havia passat, els sínodes grecs van refusar l'acord de reunificació.
Constantí XI i Mehmet II miniatura|Constantí XI, darrer emperador de Constantinoble miniatura|Mehmet per Gentile Bellini Joan VIII Paleòleg morí l'any 1448 i el seu germà Constantí XI Paleòleg assumeix el tron l'any següent (mentrestant regentà la mare d'ambdós). Constatí Dragases era una figura popular perquè havia lluitat contra l'exèrcit turc. Conscient del perill turc seguia la línia del seu germà i predecessor pel que fa a la conciliació entre les esglésies oriental i occidental.
La recerca de reconciliació entre les dues esglésies causava desconfiança no només entre els sínodes grecs, sinó també en Mehmet, el nou sobirà de l'Imperi Otomà, qui veia en aquesta aliança una amenaça real d'intervenció de les potències occidentals respecte a la seva voluntat d'expansió militar. I és que Mehmet II és un jove, de vint-i-un anys, fill major del soldà Murat, ambiciós i àvid de glòria. L'escriptor Stefan Zweig en va fer el següent retrat:
Preparatius Ambdós bàndols van preparar-se per a la guerra. Constantí va enviar missatgers a les nacions europees demanant reforços i va comunicar a Roma que estava disposat a transigir. Tres galeres genoveses, contractades pel papa, estaven en camí amb armes i provisions. En aquestes galeres també hi navega el cardenal Isidor, amb 300 arquers napolitans com a guàrdia personal.
Aquest ajut, sense cap mena de dubte, era insuficient perquè les forces disponibles per a la defensa de Constantinoble eren poques: la població tot just arribava als 50.000 habitants; quan en la seva màxima esplendor, al , havia arribat a tenir-ne 500.000. En conseqüència, hi havia entre 5.000 i 7.000 soldats per a la seva defensa. Constantinoble només té un poder i una força: les seves muralles.
Com a reforços, la capital romana d'Orient va rebre l'ajut dels ciutadans de Pera i dels genovesos, entre els quals destacava el seu Condottiere Giustiniani, qui s'encarregaria de les defenses de la muralla, i comptava amb una guarnició catalana comandada pel militar Pere Julià.
Els otomans van iniciar el setge construint ràpidament una muralla de deu quilòmetres al nord de Constantinoble. Mehmet sabia que els setges anteriors havien fracassat perquè la ciutat rebia subministraments a través del mar. Per això va tractar de bloquejar les dues entrades, la del mar Negre, amb una fortalesa armada amb canons en el punt més estret de la riba del Bòsfor, i amb cent cinquanta vaixells ocupant el Mar de Màrmara i l'oest del Bòsfor.
Mehmet coneix la solidesa dels murs. Sap que cal construir canons més grans, més potents i de més abast. Per assaltar aquella muralla mil·lenària cal una nova artilleria pesant. En aquest context, a principis de 1452, un enginyer d'artilleria hongarès, anomenat Urbas o Orbas, ofereix els seus serveis al sultà. Mehmet el fa responsable de la fabricació d'un immens canó de nou metres de longitud, el més gran que el món hagués vist, a Adrianòpolis. Tres mesos després el canó destrueix, amb el primer tret de prova, un mur. Immediatament, Mehmet ordena fabricar una artilleria sencera seguint el model.
Una nova dificultat és el transport de l'immens tub per tot Tràcia fins a les muralles de Constantinoble. Una caravana formada per mig centenar de bous, i auxiliat per un exèrcit, avança a la velocitat de dos quilòmetres per dia.
A tots aquests se'ls sumaven els pregoners oficials, els tellals, que animaven a la batalla amb els cops de timbal i al so de la fanfara i que proclamaven "El setge de la ciutat ha començat".
Mehmet va reunir un exèrcit estimat en més de cent mil soldats. La majoria, uns vuitanta mil, eren combatents turcs professionals. Dotze mil més eren geníssers (infanteria) i quinze mil soldats de cavalleria, l'elit de l'exèrcit otomà. La resta eren reclutes capturats en campanyes anteriors, mercenaris, aventurers, voluntaris de l'Anatòlia, els bashi-bazuks i renegats cristians. Els bashi-bazuks eren les tropes inexpertes, que amb el cos mig nu, estaven destinats a fatigar i debilitar l'enemic cristià abans que les tropes principals comencessin l'atac decisiu.