Death Game (també coneguda com The Seducers) és una pel·lícula de thriller psicològic estatunidenca de 1977 dirigida per Peter S. Traynor i protagonitzada per Sondra Locke, Colleen Camp i Seymour Cassel. La pel·lícula segueix un home de negocis acomodat de San Francisco que es troba a mercè de dues dones violentes i trastornades a les quals, sense voler-ho, deixa entrar a casa seva durant una tempesta de pluja.
Traynor, un antic financer immobiliari de Califòrnia, va iniciar una carrera en la realització de cinema com a productor a principis dels anys setanta, finançant els seus projectes a través d'inversors locals. Va comprar el guió de Death Game per ser el seu debut com a director. La pel·lícula es va rodar principalment dins d'una gran casa de Los Angeles amb un petit pressupost en aproximadament dues setmanes durant el 1974 amb una estrena projectada l'estiu següent. La producció suposadament va estar plagada de disputes al plató entre el primer director i el repartiment, i finalment es va aturar a causa d'una investigació federal sobre els mètodes de finançament de Traynor. L'estrena en cinemes de Death Game es va endarrerir gairebé dos anys.
La recepció crítica de Death Game s'ha barrejat entre els crítics i els periodistes cinematogràfics. Mentre que alguns llegeixen la trama i la violència com a comentari social, d'altres la van rebutjar com una explotació sense sentit. Death Game va obtenir uns ingressps de taquilla poc notables durant el seu recorregut teatral limitat, però va trobar una audiència més gran amb els seus llançaments de mitjans de comunicació en els anys següents. La pel·lícula ha estat refeta unes quantes vegades, inclosa la del 2015 Knock Knock, dirigida per Eli Roth i protagonitzada per Keanu Reeves, Ana de Armas i Lorenza Izzo. Traynor, Locke i Camp van participar en la producció d'aquesta pel·lícula.
Argument
L'octubre de 1975, George Manning, un home de negocis d'èxit de l'Àrea de la badia de San Francisco, es queda sol a casa en el seu 40è aniversari mentre la seva dona Karen atén una emergència familiar. Aquell vespre comença una tempesta i George és rebut a la porta per dues dones joves atractives, xopes per la pluja. Les dones, que es presenten com Jackson i Donna, li expliquen que tenien la intenció d'arribar a una adreça per a una festa a l'altre costat de la ciutat quan el seu cotxe es va avariar. Les convida a entrar perquè s'assequin i facin una trucada perquè un amic els reculli.
Després que els tres xerren agradablement durant una estona, Jackson troba el seu camí cap a una sauna de bany. Donna finalment s'uneix a ella, i George, encuriosit per on havien anat, se les troba banyant-se a la banyera d'hidromassatge. Aleshores, l'home feliçment casat és seduït i coaccionat a tenir relacions sexuals amb les dues desconegudes. L'endemà al matí, George es desperta i troba les seves convidades preparant l'esmorzar. Sorprès que no haguessin marxat la nit anterior, a George li donen una vaga excusa per explicar per què mai van marxar.
Ràpidament es fa evident que les noies no tenen intenció de marxar. Es tornen poc cooperatives, desagradables i desafiants amb George mentre comencen a rebuscar el contingut de la casa, a posar-se la roba de la seva dona i fins i tot a vandalitzar la propietat. George, cada cop més molest per la seva presència no desitjada, amenaça de trucar a la policia. S'atura quan Jackson afirma que les dues són en realitat menors d'edat, i si és detingut podria enfrontar-se a càrrecs d'estupre, una llarga condemna a la presó i la dissolució de la seva vida familiar i la seva carrera professional.. Després d'evitar per poc que les noies siguin descobertes per un client visitant, George intenta tornar a posar-se en contacte amb les autoritats abans que Jackson accepti que marxaran amb la condició que George les condueixi.
George les deixa a una parada d'autobús urbà al costat oposat del pont Golden Gate i fa el viatge a casa aquella nit, content que aparentment s'hagi acabat la prova. Tanmateix, el seu alleujament és de curta durada, ja que Jackson i Donna l'embosquen a casa seva i el deixen inconscient. El duet lliga George amb llençols i el sotmet a maltractaments físics i emocionals mentre continuen escombrant l'interior de la casa i pintant-se la cara amb el maquillatge de la seva dona. Les seves accions sàdiques i sovint estranyes augmenten a mesura que passa la nit.
Després que George demani ajuda a un repartidor de queviures, les noies introdueixen el desafortunat missatger a la sala d'estar, el lliguen i l'ofeguen en una peixera. Les poques lluites de George per escapar fracassen. George intenta enraonar amb les seves captores. En un moment donat, Jackson li revela que el seu comportament desconcertat es deu al fet que el seu propi pare té relacions sexuals amb ella. Les noies celebren un judici simulat entre elles per determinar si George hauria d'enfrontar-se a un càstig pels suposats delictes sexuals que va cometre la nit anterior.
A mitjanit, Jackson, actuant alhora com a testimoni i com a jutge, anuncia el seu veredicte de culpabilitat i la condemna a mort a l'alba. Quan arriba l'hora de les sis, Donna aguanta George, ara esgotat, mentre Jackson procedeix a dur a terme la seva execució amb un gran tallant. Ella li perdona la vida a l'últim moment i la parella per fi marxa, rient maníacament. Mentre les dones passegen alegrement pel barri, s'ensopeguen al carrer i, sense parar atenció al seu entorn, són atropellades frontalment per una furgoneta a gran velocitat.
Repartiment Sondra Locke - Agatha Jackson Colleen Camp - Donna Seymour Cassel - George Manning Beth Brickell - Karen Manning Michael Kalmansohn - Delivery Boy Ruth Warshawsky - Mrs. Grossman Temes El crític literari John Kenneth Muir va trobar un tema subjacent al feminista a Death Game que prové de la seva representació de la infidelitat masculina i suggeria relacions immorals pare-filla. Muir va explicar que la narrativa de la pel·lícula apunta constantment a aquest motiu, inclosa la seqüència inicial amb la cançó "Good Old Dad", la protagonista femenina dient constantment a George "papa" i Jackson admetent haver estat víctima d'un abús sexual infantil a mans del seu pare. Muir va veure les psicòtiques Jackson i Donna com les veritables protagonistes de la història. A més, va explicar que la parella ofereix una forma retorçada de justícia contra el pare de família mitjà George, que no només és castigat pels seus propis fets, sinó que també serveix com a substitut de la societat que els va fer així. El mateix director de la pel·lícula va afirmar que la pel·lícula "tracta de la veritat […] un reflex de la societat actual", fins i tot implicant el físic i mental superioritat de les dones sobre el sexe oposat. "Sovint els homes reconeixen la vulnerabilitat que són en mans d'una dona", va dir Traynor, "i és per això que molts els rebutgem."
Producció Repartiment i tripulació Death Game va ser produït per la companyia independent First American Films i va ser el debut com a director de Peter S. Traynor, un magnat de la propietat immobiliària de Califòrnia i antic venedor d'assegurances de vida que va entrar a la indústria del cinema com a productor només uns anys abans. El 1972, Traynor va fundar Centuar Films i es va associar amb el director i productor Mark Lester per formar Lester-Traynor Films per separat. Igual que amb els desenvolupaments immobiliaris de Traynor, Death Game i les seves dues pel·lícules anteriors, Steel Arena i Truck Stop Women, es van finançar en gran part mitjançant associacions limitades amb metges de Califòrnia com a inversors. Death Game va ser una de les diverses pel·lícules de Traynor en producció simultània juntament amb Bogard, The Ultimate Thrill i Dr. Shagetz. Traynor també fou el productor de Death Game amb Larry Spiegel.
El guió original de Death Game va ser escrit per Jo Heims, un associat de Clint Eastwood. Traynor va comprar el guió (llavors titulat "Mrs. Manning's Weekend") a Heims i finalment el van fer reescriure s Anthony Overman i Michael Ronald Ross. Sondra Locke es va sentir atreta pel projecte després que el seu agent li va dir sobre un paper per a una "noia dolenta", una part que no havia interpretat sovint. Locke, nascuda el 1944, tenia gairebé el doble d'edat que el personatge; feia anys que mentia sobre la seva edat i va projectar la personalitat d'una dona més jove en públic. Death Game va ser un dels primers papers cinematogràfics de Colleen Camp, qui recentment havia deixat la universitat i havia aparegut principalment en petits papers i anuncis de televisió fins aquell moment. L'actor Al Lettieri havia d'encarnar George Manning abans que el paper fos per a Seymour Cassel, que en realitat era només nou anys més gran que Locke, mentre que Locke era nou anys més gran que Camp. També es va informar que el còmic Marty Allen tenia un cameo com a repartidor a principis del desenvolupament de la pel·lícula.
David Worth va servir com a director de fotografia i editor de la pel·lícula. Jack Fisk va ser el dissenyador de producció, mentre que la seva dona, l'actriu Sissy Spacek, va treballar com dissenyadora de vestuari. Un jove Bill Paxton també va treballar com a decorador de plató a Death Game. La banda sonora va ser composta per Jimmie Haskell i inclou dos temes vocals originals: "Good Old Dad", amb lletra d'Iris Rainer Dart i interpretada. pels Ron Hicklin Singers; i "We're Home", amb lletra de Guy Hemric i interpretada per Maxine Weldon. Filmació i edició El pressupost de producció de Death Game va ser de 150.000 dòlars segons Worth. El rodatge va tenir lloc el 1974, moment en què la pel·lícula era coneguda per nombrosos treballs. títols com "Mrs. Manning's Weekend", "Mrs. Manning's Holiday", "Weekend of Terror", i "Handful of Hours". La fotografia principal es va fer entre tretze i quinze dies. Traynor va triar una gran casa a Hancock Park (Los Angeles), com a lloc de rodatge principal, que la tripulació va llogar per 1.000 dòlars setmanals. Tant Locke com Worth van descriure el procés de rodatge de Death Game com a extremadament tumultuós. Locke va afirmar que el guió original de la pel·lícula era molt més thriller i menys explotador, però que Traynor va intentar introduir més elements còmics a la història. Locke va criticar la manca de lideratge del director, i va explicar que "no tenia ni idea del que havia de ser, que estava o hauria de fer". Va afirmar que la seva direcció sovint consistia a dir-li a les dues actrius principals que "trenquessin alguna cosa o mengessin alguna cosa". A poc a poc, això va fer que Cassel i Locke dirigissin les seves pròpies actuacions, així com la del Camp, amb menys experiència. Les tensions al plató eren grans entre Traynor i Cassel, ja que l'actor amenaçava constantment amb abandonar la producció. Després d'una escena en què les dues antagonistes femenines abocaven grans quantitats de menjar sobre el seu personatge, Cassel estava tan enfadat que gairebé va colpejar el director. També es va negar al diàleg del seu personatge un cop finalitzada la filmació, deixant Worth doblar la veu de George Manning en la postproducció.