Casablanca és una pel·lícula estatunidenca del 1942 dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. Va guanyar tres Oscars i ha estat sovint valorada com una de les millors pel·lícules de la història. Va obtenir un èxit immediat que ha perdurat des de l'estrena. Els crítics n'han lloat les interpretacions carismàtiques de Bogart i Bergman, l'entesa entre aquests dos actors, la profunditat dels personatges, la finesa del guió i l'impacte emocional del conjunt de la pel·lícula.

Es tracta d'un drama situat a la ciutat marroquina de Casablanca durant la Segona Guerra Mundial, controlada aleshores pel govern de Vichy, que té com a protagonista Rick Blaine, un lluitador antifeixista. El tema principal de la pel·lícula és el conflicte de Rick, que ha d'escollir entre el seu amor per Ilsa i la necessitat de fer el que és just, tot ajudant el marit d'aquesta.

Argument Rick Blaine (Humphrey Bogart) és un estatunidenc murri i cínic expatriat a Casablanca. Dirigeix el «Rick's Café Américain» ('El Cafè Americà d'en Rick'), un cabaret i sala de joc que atrau una clientela variada, que va des de francesos col·laboracionistes i oficials nazis, fins a refugiats de guerra i malfactors diversos. Encara que Rick diu que és neutral en totes les qüestions, es descobreix que va ser a Etiòpia per combatre la invasió italiana del 1935 i que va lluitar en el bàndol republicà en la Guerra Civil espanyola contra el dictador Franco.

Ugarte (Peter Lorre), un delinqüent de baixa estofa, arriba al local amb uns salconduits obtinguts després d'assassinar dos correus alemanys. Aquests passis permeten que el portador pugui viatjar lliurement per l'Europa controlada pels alemanys i arribar a països neutrals com Portugal, cosa que implica poder fugir a Amèrica. Els papers, doncs, tenen un valor inestimable per a qualsevol dels refugiats que hi ha a Casablanca, i Ugarte planeja d'obtenir una bona picossada venent-los al club al millor postor. Tanmateix, abans que aquest intercanvi pugui tenir lloc, Ugarte és arrestat per la policia local, per ordre del capità de policia francès Louis Renault (Claude Rains), un oportunista corrupte que diu de si mateix que «no tinc cap convicció... vaig on em dugui el vent, i el vent que ara preval resulta ser el de Vichy». Tot i així, Renault i els nazis no saben que Ugarte havia confiat els papers a Rick perquè «... d'alguna manera, i perquè em menysprea, és l'únic en qui confio.»

En aquest punt, la persona que és la causa de l'amargor de Rick entra altre cop a la seva vida. La seva examant, Ilsa Lund (Ingrid Bergman), arriba amb el seu marit Viktor László (Paul Henreid), un fugitiu de la resistència txeca buscat pels nazis. La parella necessita els papers per anar-se'n cap a Amèrica i perquè László pugui continuar la lluita des d'allà.

Ferrari (Sydney Greenstreet), rival de Rick en els negocis i una figura influent en el submón criminal de Casablanca, parla amb Laszlo i li fa entendre que Rick té els papers. László es troba amb Rick en privat, i aquest es nega a cedir-li els documents tot dient-li que en pregunti la raó a la seva dona. Són interromputs en plena discussió per un grup d'oficials nazis encapçalats pel major Strasser (Conrad Veidt) que comencen a cantar «Die Wacht am Rhein», una cançó patriòtica alemanya. En resposta, László s'aixeca i demana a l'orquestra que toqui «La marsellesa», l'himne nacional francès prohibit, símbol de llibertat. L'orquestra mira Rick cercant la seva aprovació i aquest assenteix amb el cap. László comença a cantar; al principi és tot sol, però després el fervor patriòtic massa temps reprimit s'encomana a la multitud i tothom hi participa en el cant, tot aconseguint fer callar els alemanys. Com a venjança, Strasser ordena a Renault que clausuri el club.

Aquella nit, al local ja desert, Ilsa s'encara a Rick. Quan aquest es nega a donar-li els salconduits, ella l'amenaça amb una pistola, però és incapaç de disparar, i acaba confessant a Rick que encara l'estima. Li explica que, quan el va conèixer i se'n va enamorar a París, creia que el seu marit havia mort intentant escapar-se d'un camp de concentració nazi. Més tard, amb l'exèrcit alemany a punt d'entrar a la ciutat i quan havien acordat de fugir-ne junts, va saber que László era viu i que estava amagat; és per aquest motiu que va abandonar Rick sense cap explicació, per tornar al costat d'un László malalt.

Amb aquesta revelació, l'amargor de Rick es dissol i els amants es reconcilien. Rick declara que l'ajudarà, i per encoratjar-la li fa creure que es quedarà amb ella quan Lászlo se'n vagi. László apareix inesperadament, després d'haver pogut fugir d'una batuda de la policia en una reunió de la resistència, i mentre els dos homes parlen, Ilsa resta amagada.

László revela que és conscient de l'amor de Rick per Ilsa i intenta que Rick utilitzi els salconduits per salvar-la. Tanmateix, la policia arriba i arresta László amb una acusació de conveniència. Rick convenç Renault d'alliberar-lo prometent que el podrà detenir per un delicte molt més greu: el de la possessió dels salconduits robats. Per convèncer Renault, Rick li explica que a ell només li interessa poder anar-se'n a Amèrica amb Ilsa.

Tanmateix, quan Renault intenta arrestar finalment László, Rick se li encara i el força a punta de pistola a ajudar el fugitiu a escapar-se. Ja al camp d'aviació, al darrer moment, Rick fa embarcar Ilsa amb el seu home en l'avió amb destinació a Lisboa, tot dient-li que si no ho fes, a ella li sabria greu: «Potser no avui, potser no demà, però aviat i per la resta de la teva vida».

Com que Renault havia avisat el major Strasser, aquest arriba just quan l'avió ja corria per la pista per enlairar-se i, quan tracta d'avisar telefònicament la torre de control perquè aturin l'enlairament, Rick el mata d'un tret. Quan la patrulla de policia arriba, Renault els diu que «arrestin els sospitosos habituals», protegint així Rick. Una vegada sols, Renault suggereix d'anar-se'n junts de Casablanca i que s'uneixin tots dos a la França lliure a Brazzaville. Després de dir això, s'endinsen en la boira amb una de les frases més memorables de la història del cinema: «Louis, em penso que això és el començament d'una gran amistat.»

Producció miniatura|D'esquerra a dreta: Victor Laszlo, Ilsa Lund, el capità Renault i Rick Blaine La pel·lícula es basa en l'obra de teatre Everybody Comes to Rick's, de Murray Burnett i Joan Alison.Rudy Behlmer, Inside Warner Bros. (1935-1951), Weidenfeld and Nicolson, Londres, 1985, isbn=0297792423 L'analista d'històries de la Warner Bros, Stephen Karnot, quan va llegir l'obra, la va titllar de «sensibleria sofisticada»,Aljean Harmetz, Round Up the Usual Suspects: The Making of Casablanca, Weidenfeld and Nicolson, Londres, isbn=0297812947, 1992 però l'editora Irene Diamond va convèncer el productor Hal Wallis de comprar els drets per 20.000 dòlars,Harmetz, pàg. 18 la suma més gran mai pagada a Hollywood per una obra no produïda. Kristi Wilson, Casablanca, St James Encyclopedia of Pop Culture, Gale Group, 2002

El projecte es va rebatejar Casablanca, aparentment copiant el film de 1938 Algiers.Harmetz, pàg. 30 El rodatge va començar el 25 de maig de 1942 i es va acabar el 3 d'agost. La pel·lícula va costar un total d'1.039.000 dòlars (75.000 més del que hom havia previst),James Robertson. The Casablanca Man: The Cinema of Michael Curtiz, Routledge, Londres, 1993, ISBN=0415068045 que tot i no ser una xifra excepcionalment elevada, estava per sobre de la mitjana d'aquell temps.Behlmer, pàg. 208

La pel·lícula es va rodar íntegrament en estudis, excepte l'arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l'aeroport Van Nuys de Los Angeles. El carrer que es va fer servir per als exteriors havia estat construït feia poc per a una altra pel·lícula, The Desert Song,Behlmer, pàg. 214-215 i es va anar utilitzant fins als anys 60. El decorat del bar de Rick es va construir en tres parts inconnexes, fent que la disposició interna de l'edifici sigui indeterminada: en algunes escenes, la càmera mira a través d'una paret des de l'àrea del cafè cap a l'oficina de Rick.

Per a l'escena final, en què es veu un avió Lockheed Model 12 Electra Junior amb personal que hi camina al voltant, es van utilitzar extres nans i un avió de cartró de mida proporcional. És per emmascarar l'aspecte poc convincent de l'aparell que s'hi va afegir la boira.Harmetz, pàg. 237 No obstant això, el parc temàtic de la Disney a Orlando, Florida, va comprar un Lockheed 12A per a la seva atracció Great Movie Ride (Gran Passejada de Pel·lícula), i afirmà que era el mateix avió utilitzat en el rodatge. L'avió de veritat. Snopes, 2007.

El crític de cinema Roger Ebert va dir que Wallis, el productor, era la «força creativa clau» de la pel·lícula, a causa de la cura aportada per la producció als detalls com, per exemple, el fet d'insistir que s'utilitzés un lloro de veritat al bar.Ebert, Roger. Comentari a Casablanca (Edició Especial de dos discs DVD). També va ser Wallis qui va escriure el text final («Louis, penso que això és el començament d'una gran amistat»), quan el rodatge ja s'havia acabat, cosa que va obligar a fer venir Bogart un mes després per al doblatge.

L'alçada de Bergman provocà alguns problemes: era cinc centímetres més alta que Bogart, i en les escenes conjuntes Curtiz va fer que Bogart es plantés sobre escambells o blocs, o que segués sobre coixins per fer-lo semblar més alt.Harmetz, pàg.170

Més tard, es va pensar d'afegir-hi una escena final que mostrés Rick i Renault formant part d'un destacament de soldats francesos lliures i participant en la invasió dels Aliats del nord d'Àfrica; tanmateix, va resultar massa complicat de fer tornar a venir Claude Rains i la idea es va abandonar definitivament quan David O. Selznick va declarar que «canviar el final seria una equivocació terrible.»Harmetz, pàg. 280–81

Guió L'obra original estava inspirada en un viatge que Murray Burnett va fer per Europa el 1938, durant el qual va visitar Viena després de l'Anschluss, i on va viure de primera mà les discriminacions que hi implantaren els nazis. Més endavant, al sud de França, va descobrir un cabaret que tenia una clientela provinent de diferents països, que parlaven llengües diferents; allà hi havia el prototipus de Sam, el pianista negre.Harmetz, pàg. 53-54 A l'obra de teatre, Rick era un advocat i el personatge d'Ilsa era una estatunidenca anomenada Lois Meredith que no va conèixer László fins després d'acabar la relació amb Rick a París.

Els primers guionistes van ser els germans bessons Epstein, Julius i Philip, que van construir els antecedents de Rick i hi van afegir alguns elements de comèdia. Més tard, es va incorporar a l'escriptura del guió Howard Koch, que hi va fer destacar els elements polítics i melodramàtics.Harmetz, pàg. 56-59 Malgrat aquestes diferències d'enfocament, els tres guionistes van treballar en paral·lel. Casey Robinson, que no surt als crèdits, hi va col·laborar en els diàlegs entre Rick i Ilsa al cafè.Harmetz, pàg.175 i 179 Curtiz sembla que va afavorir les parts romàntiques, insistint a retenir els flashbacks de París.