Ladministració militar a França - Militärverwaltung in Frankreich ; Occupation de la France par l'Allemagne - va ser una autoritat d'ocupació provisional establerta per l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial per administrar la zona ocupada a les zones del nord i l'oest de França. Aquesta anomenada "zona ocupada" es va establir el juny de 1940, i va ser rebatejada com a zone nord ("zona nord") el novembre de 1942, quan també va ser ocupada i rebatejada la zona del sud abans desocupada coneguda com a zone libre ("zona lliure"), passant a anomenar-se zone sud ("zona sud").

El seu paper a França estava en part regit per les condicions establertes pel Segon Armistici a Compiègne després de l'èxit de la guerra llampec de la Wehrmacht que va conduir a la caiguda de França; en aquell moment, tant francesos com alemanys pensaven que l'ocupació seria temporal i només duraria fins que Gran Bretanya arribés a un acord, que es creia que era imminent. Per exemple, França va acordar que els seus soldats romandrien presoners de guerra fins al cessament de totes les hostilitats.

L'"Estat francès" (État français), encara que nominalment estengués la seva sobirania sobre el país es va limitar a la pràctica en l'exercici de la seva autoritat a la zona lliure, va substituir la Tercera República francesa que s'havia dissolt amb la derrota. Com que París es trobava a la zona ocupada, el seu govern estava assentat a la ciutat balneari de Vichèi a l'Alvèrnia i, per tant, era més conegut com a França de Vichy.

Mentre que el govern de Vichy estava nominalment a càrrec de tota França, l'administració militar a la zona ocupada era una dictadura nazi de facto. El domini nazi es va estendre a la zona lliure quan va ser envaïda per Alemanya i Itàlia durant el cas Anton l'11 de novembre de 1942 en resposta a l'operació Torxa, el desembarcament dels aliats al nord d'Àfrica francès el 8 de novembre de 1942. El govern de Vichy va continuar existint, tot i que la seva autoritat estava ara molt reduïda.

L'administració militar alemanya a França va acabar amb l'alliberament de França després del desembarcaments a Normandia i Provença. Va existir formalment des de maig de 1940 fins a desembre de 1944, tot i que la major part del seu territori havia estat alliberat pels aliats a finals de l'estiu de 1944.

Zones d'ocupació miniatura|esquerra|Soldats alemanys marxen per l'Arc de Triomf a l'avinguda dels Camps Elisis de París, juny de 1940. Alsàcia-Lorena, que havia estat annexada després de la guerra francoprussiana el 1871 per l'Imperi alemany i retornada a França després de la Primera Guerra Mundial, va ser reannexionada pel Tercer Reich (subjectant així la seva població masculina a la conscripció militar alemanya). Els departaments de Nord i Pas-de-Calais estaven adscrits a l'administració militar de Bèlgica i del nord de França, que també era responsable dels afers civils a la zone interdite de 20 quilòmetres (12 milles) d'ample al llarg de la costa atlàntica. Una altra "zona prohibida" eren zones del nord-est de França, corresponent a Lorena i aproximadament la meitat cadascuna de Franche-Comté, Champagne i Picardie. Als refugiats de guerra se'ls va prohibir el retorn a les seves llars, i estava destinat als colons alemanys i l'annexió al nou ordre nazi (Neue Ordnung).

La zona ocupada (francès: zone occupée, pronunciació francesa: [ zon ɔkype], alemany: Besetztes Gebiet) estava formada per la resta del nord i l'oest de França, incloses les dues zones prohibides.

La part sud de França, excepte la meitat occidental d'Aquitània al llarg de la costa atlàntica, es va convertir en la zone libre ("zona lliure"), on el règim de Vichy va romandre sobirà com a estat independent, encara que sota una forta influència alemanya a causa de les restriccions de l'armistici (incloent un fort tribut) i la dependència econòmica d'Alemanya. Constituïa una superfície terrestre de 246.618 quilòmetres quadrats, aproximadament el 45 per cent de França, i incloïa aproximadament el 33 per cent de la força de treball francesa total. La línia de demarcació entre la zona lliure i la zona ocupada era una frontera de facto, que necessitava una autorització especial i un laissez-passer de les autoritats alemanyes a creuar. miniatura|Post de control alemany a la línia de demarcació,The name ligne de démarcation did not figure in the terms of the armistice, but was coined as a translation of the German Demarkationslinie. 1941. Aquestes restriccions es van mantenir després que Vichy fos ocupada i la zona va ser rebatejada com a zone sud ("zona sud"), i també es va posar sota administració militar el novembre de 1942.

La zona d'ocupació italiana constava de petites àrees al llarg de la frontera dels Alps i una zona desmilitaritzada de 50 quilòmetres (31 milles) al llarg de la mateixa. Es va expandir a tot el territoriGiorgio Rochat, (trad. Anne Pilloud), La campagne italienne de juin 1940 dans les Alpes occidentales, Revue historique des armées, No. 250, 2008, pp77-84, sur le site du Service historique de la Défense, rha.revues.org. Mis en ligne le 6 juin 2008, consulté le 24 octobre 2008.« L'occupation italienne » , resistance-en-isere.com. Consultat 24 octubre 2008. a la riba esquerra del riu Roine després de la seva invasió juntament amb l'Alemanya de França de Vichy l'11 de novembre de 1942, excepte les zones al voltant de Lió i Marsella, que es van afegir a la zone sud d'Alemanya, i Còrsega.

La zona d'ocupació italiana també va ser ocupada per Alemanya i afegida a la zone sud després de la rendició d'Itàlia el setembre de 1943, excepte Còrsega, que va ser alliberada pel desembarcament de les forces franceses lliures i les tropes italianes locals que es van convertir en cobel·ligerants dels aliats.

Estructura administrativa Després que Alemanya i França acordessin un armistici després de les derrotes de maig i juny, el mariscal Wilhelm Keitel i el general Charles Huntzinger, representants del Tercer Reich i del govern francés respectivament del mariscal Philippe Pétain, el van signar el 22 de juny de 1940 a la clariana de Rethondes al bosc de Compiègne. Com es va fer al mateix lloc i en el mateix vagó on l'armistici que va acabar la Primera Guerra Mundial quan Alemanya es va rendir, es coneix com el Segon armistici de Compiègne.

França es va dividir aproximadament en una zona nord ocupada i una zona sud no ocupada, segons la convenció d'armistici "per tal de protegir els interessos del Reich alemany".La convention d'armistice, sur le site de l'Université de Perpignan, mjp.univ-perp.fr, consultat el 29 novembre 2008. L'imperi colonial francès va romandre sota l'autoritat del règim de Vichy de Mariscal Pétain. La sobirania francesa s'havia d'exercir sobre tot el territori francès, inclosa la zona ocupada, Alsàcia i Mosel·la, però el tercer article de l'armistici estipulava que les autoritats franceses a la zona ocupada haurien d'obeir l'administració militar i que Alemanya exerciria els drets. d'una potència ocupant dins d'ella:

L'administració militar era responsable dels afers civils a la França ocupada. Es va dividir en Kommandanturen (singular Kommandantur), en ordre jeràrquic decreixent Oberfeldkommandanturen, Feldkommandanturen, Kreiskommandanturen i Ortskommandanturen. Els afers navals alemanys a França es coordinaven a través d'una oficina central coneguda com a Höheres Kommando der Marinedienststellen in Groß-Paris (Comandament Suprem de Serveis Navals a l'àrea metropolitana de París) que al seu torn va respondre a un comandant superior per a tota França conegut com Admiral Frankreich. Després del Cas Anton, el comandament naval "Almirall Frankreich" es va dividir en oficines més petites que responien directament al comandament operatiu del Grup de la Marina Oest.

Col·laboració

miniatura|Desfilada de la col·laboracionista Milice Française, 1944. Per reprimir els partisans i els combatents de la resistència, l'administració militar va col·laborar estretament amb la Gestapo, el Sicherheitsdienst, el servei d'intel·ligència de les Schutzstaffel i la Sicherheitspolizei, la seva policia de seguretat. També tenia a la seva disposició el suport de les autoritats i cossos policials francesos, que havien de cooperar segons les condicions establertes a l'armistici, per aglutinar jueus, antifeixistes i altres dissidents, i esvair-los a Nacht und Nebel, "Nit i boira". També va comptar amb l'ajut de col·laboracionistes auxiliars francesos com la Milice, el Franc-Gardes i el Servei d'Ordre Legionari. Els dos principals partits polítics col·laboracionistes eren el Partit Popular Francès (PPF) i la Unió Nacional Popular (RNP), cadascun amb entre 20.000 i 30.000 membres.

La Milice va participar amb el cap de la Gestapo de Lió, Klaus Barbie, en la captura de membres de la resistència i minories, inclosos els jueus, per enviar-los a centres de detenció, com ara el camp d'internament de Drancy, en ruta cap a Auschwitz, i altres camps de concentració alemanys, com Dachau i Buchenwald.

Alguns francesos també es van oferir directament a les forces alemanyes per lluitar per Alemanya i/o contra els bolxevics, com la Legió de Voluntaris Francesos contra el Bolxevisme. Voluntaris d'aquesta i d'altres equips van constituir més tard el quadre de la 33a Divisió de Granaders Waffen SS Charlemagne (1a francesa).

Stanley Hoffmann el 1974, i després d'ell, altres historiadors com Robert Paxton i Jean-Pierre Azéma han utilitzat el terme col·laboracionistes per referir-se als feixistes i simpatitzants nazis que, per raons ideològiques, desitjaven una col·laboració reforçada amb l'Alemanya de Hitler, en contrast amb els "col·laboradors", persones que només van cooperar per interès propi. En són exemples el líder del PPF Jacques Doriot, l'escriptor Robert Brasillach o Marcel Déat. Una de les principals motivacions i fonaments ideològics entre els col·laboracionistes va ser l'anticomunisme.

Forces d'ocupació miniatura|Soldats turquestanis al nord de França, octubre de 1943. La Wehrmacht va mantenir un nombre variable de divisions a França. 100.000 alemanys es trobaven a tota la zona alemanya a França el desembre de 1941. Quan la major part de la Wehrmacht lluitava al front oriental, les unitats alemanyes eren traslladades a França per descansar i reposar. El nombre de tropes va augmentar quan l'amenaça d'una invasió aliada va començar a ser gran, amb la incursió de Dieppe marcant el seu veritable inici. Les accions dels comandos canadencs i britànics contra les tropes alemanyes van portar a Hitler a condemnar-les com a guerra irregular. En la seva Ordre de Comando els va negar l'estatus de combatent legal i va ordenar que fossin lliurats al servei de seguretat de les SS quan fossin capturats i susceptibles de ser executats sumàriament. A mesura que avançava la guerra, la guarnició del Mur de l'Atlàntic i la supressió de la resistència es van fer deures cada cop més durs.

Algunes unitats i formacions notables estacionades a França durant l'ocupació: 1940: les Luftflotten 2 i 3 van operar des dels aeròdroms del nord de França durant la batalla d'Anglaterra. La Luftflotte 3 es va quedar allà per defensar-se dels bombardejos estratègics aliats fins que va haver de retirar-se el 1944. 1941: els creuers de batalla Scharnhorst i Gneisenau. El cuirassat Bismarck va ser enfonsat mentre intentava arribar als ports de l'Atlàntic francès després de la seva posada en marxa. 1942: 2a Divisió Panzer SS Das Reich, 4t Regiment de Policia de les SS 1943: En el moment àlgid de la batalla de l'Atlàntic, entre 60 i més de 100 submarins alemanys estaven estacionats en corrals submarins a ports atlàntics francesos com La Rochelle (municipi de la Charanta Marítima), Bordeus, Saint-Nazaire, Brest i Lorient. 1944: 157a Divisió de Muntanya (Reserva), Panzer Lehr, XIX Exèrcit, 716a Divisió d'Infanteria Estàtica, 12a Divisió Panzer SS Hitlerjugend.

Accions anti-partisanes