El Molino és un cafè-concert de Barcelona, dels més reconeguts d'Europa durant bona part del i del , i sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles de molí a la façana, va ser el més famós dels teatres del Paral·lel, avinguda que va arribar a ser batejada com "el carrer del teatre d'Europa", a causa de la gran concentració d'espais escènics que tenia.
Va obrir les portes l'any 1898, amb el nom de Pajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge (en català, Petit Molí Roig), i amb l'arribada de la dictadura franquista, el 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula "roig", per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat com El Molino.
Després de la reforma finalitzada l'octubre de 2010, impulsada per l'empresa Ocio Puro i l'empresària Elvira Vázquez, El Molino continua sent una sala de music-hall, amb espectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s'hi fan espectacles de música, teatre, flamenc i especialment de revista, cabaret burlesc i music hall, amb un espectacle dirigit per Josep Maria Portavella, un antic membre de The Chanclettes.
L'edifici Exterior miniatura|Façana de El Molino, de nit L'edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta. El 1910, s'encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d'un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció del Teatre Còmic (al mateix Paral·lel), el Granvia i el Teatre Triunfo.
Tot i ser considerat un arquitecte modernista, Raspall va passar ràpidament al noucentisme i a El Molino es recull aquesta tendència. S'inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se'l coneixia com a Moulin.
L'any 1929, s'encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativa Lleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins al 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venda a empresaris russos però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.
A més de renovar la programació van pensar a renovar també l'edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l'equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins a l'octubre de 2010. L'obra civil va tenir un cost de 3 milions d'euros i les instal·lacions especials i l'interiorisme 3 milions més.El Molino renace en Barcelona de Gemma Figueras, al Diario Design, magazine de disseny, interiorisme i arquitectura, publicat el 12 de gener de 2011. (Darrera consulta: 13 gener de 2011)
Només la façana de Raspall amb el mític molí d'Alemany s'ha mantingut. Sis metres endarrere l'edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha la cuina i magatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap als costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d'assaig i camerinos (al carrer Roser). La terrassa aprofita precisament l'espai horitzontal que queda darrere de les aspes del molí, en part del que abans hauria estat el terrat de l'edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l'edifici ampliat del darrere, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes de leds blaus. Actualment la superfície total construïda és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².
Interior miniatura|Ambient a l'interior L'interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l'amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L'interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l'esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita. El petit fossat de l'orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.
L'interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l'ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d'assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L'escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l'altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos amfiteatres amb un muntacàrregues, perquè els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l'espectacle. L'única escala de l'edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.
L'interior connecta les dues façanes per mitjà d'una llengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d'una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evita reverberacions, permet una bona audició i té bona electroacústica.
La decoració en general està subordinada a l'espectacle i els espais propers a l'escenari estan concebuts perquè en puguin ser una prolongació, si l'espectacle ho requereix. Predomina el color negre. La platea té una barra de marbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l'espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l'ús de l'espai a través del control de diferents efectes de llum i color. També estan retroil·luminades les baranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants de vidre on es troben les ampolles del bar de la platea. La il·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l'interior està al servei de l'espectacle.
A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrere de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l'interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estança de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre, ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recorden Carmen Amaya i Joséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat a l'antic Molino i una gran fotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de la vedet Christa Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà entapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs alineats a conjunt.
La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris, dutxes, lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt lluminosa. De fet, la sala d'assaig és l'espai més lluminós de tot l'edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façana. Les parets són totalment blanques, el terra no és de parquet, sinó de paviment negre. Té el mirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.
Història miniatura|Façana del Molino amb la seva característica imatge. Foto del 2006, abans de les reformes del 2009-2010 Orígens Els orígens de El Molino se situen a l'avinguda del Paral·lel de l'any 1898, en ple barri del Poble Sec, que també s'anomenava el Montmartre barceloní, per la profusió de teatres de varietats, cafès-concert i music-halls que hi havia. On ara hi ha l'actual teatre hi havia una tasca de mala mort anomenada La Pajarera. El seu amo, fart de mariners borratxos i obrers escandalosos, va vendre el negoci l'any 1899 per cent pessetes a un andalús que havia arribat a Barcelona per fer fortuna.
Aquest va canviar el nom de la taverna pel de La Pajarera Catalana, i hi va muntar un precari entarimat de tres metres de llarg. L'espectacle que oferia era un quadre flamenc, format per un grup de joves andaluses, ex criades i jornaleres, que volien triomfar en el món artístic. Posteriorment s'hi va afegir un transvestit que explicava acudits. Cap d'ells cobrava sou i s'havien de confeccionar el vestuari, però tenien assegurats el pa, el vi i el sostre, ja que dormien en unes lliteres situades rere l'escenari.
A partir de 1901 la Pajarera Catalana comença a fer-se un lloc en el món de l'espectacle i millora sensiblement la programació oferint algunes sarsueles curtes i les actuacions del Caballero Felip, ventríloc i artista polifacètic molt popular en els locals (com els cafès-teatre Español i Condal) del Paral·lel de la dècada del 1910. També ofereix un servei de restaurant dins del local, amb un servei a la carta, i fins i tot s'arriba a organitzar un servei gratuït de cotxes de lloguer per facilitar el recorregut dels clients des de la Rambla fins al local. Aquest servei era nocturn, començava a les deu de la nit, i anava des del Pla de la Boqueria a la Pajarera Catalana i viceversa, recorrent tot el carrer Conde de Asalto.
Tot i que es varen contractar algunes prostitutes per animar al personal i reforçar l'oferta d'oci del local, el negoci no va aconseguir ser rendible. L'abril de 1905 la Pajarera Catalana torna a canviar de propietari, passant-se a anomenar Gran Salón del Siglo XX. Aquest local alternava les varietats amb els passis de cinema, el cinematògraf Gaumont, com feien molts locals del Paral·lel, ja que aquest nou invent causava furor en l'època.
Del Petit Moulin Rouge a El Molino miniatura|El molí roig parisenc era al començament un molí als afores de la ciutat, en una zona on diversos molins es van reciclar en locals de dubtosa moralitat. L'any 1908 va aparèixer per primera vegada el mot molí al seu nom, en francès, Petit Moulin Rouge, potser com a referència al Moulin Rouge del carrer Pigalle de París. Aquest nom es va mantenir fins a 1916, excepte per un breu parèntesi de cinc mesos l'any 1910, durant els quals el local es va anomenar Petit Palais, de nou fent referència a un edifici parisenc, aquest cop dedicat a mostres i exposicions. miniatura|Manuel Joaquim Raspall va crear la mítica façana amb el molí, que és l'únic que es manté avui de l'edifici L'any 1910 es van realitzar unes obres que li van donar la configuració interior que va mantenir bàsicament fins al seu tancament, fetes per l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall (deixeble de Domènech i Montaner), li va donar un toc modernista.
El 1916 va canviar novament de nom pel de Moulin Rouge. Cal dir que, a l'hora de datar aquests canvis de nom d'influència francesa, no tots els cronistes i historiadors del Paral·lel coincideixen plenament en les dates, encara que sí en els diversos noms.
L'any 1926 el local va deixar de ser un local d'espectacle públic per convertir-se en la seu, durant un breu període, del partit fundat per Miguel Primo de Rivera, la Unió Patriòtica Espanyola.