miniatura|David (1501-1504), de Miquel Àngel. Galeria de l'Acadèmia de Florència Levolució històrica del nu artístic transcorre en paral·lel a la història de l'art en general, tret de petites particularitats derivades de la diferent acceptació de la nuesa per part de les diverses societats i cultures que s'han succeït al món al llarg del temps.
El nu és un gènere artístic que consisteix en la representació a diversos mitjans artístics (pintura, escultura o, més recentment, cinema i fotografia) del cos humà nu. És considerat una de les classificacions acadèmiques de les obres d'art. La nuesa a l'art ha reflectit en general els estàndards socials per a l'estètica i la moralitat de l'època en què es va fer l'obra. Moltes cultures toleren la nuesa en l'art en major mesura que la nuesa a la vida real, amb diferents paràmetres sobre què és acceptable; per exemple, fins i tot en un museu on es mostren obres amb nus, en general no s'accepta la nuesa del visitant. Com a gènere, el nu resulta un tema complex d'abordar per les múltiples variants, tant formals com estètiques i iconogràfiques, i hi ha historiadors de l'art que el consideren el tema més important de la història de l'art occidental.Segons Francisco Calvo Serraller, «el nu no és només una forma d'art, sinó que és l'explicació o la raó mateixa de ser de l'art occidental: aquest punt o intersecció dramàtica entre allò natural i allò celeste, entre l'ideal i allò real, entre allò carnal i allò espiritual, entre el cos i l'ànima». [Calvo Serraller 2005, p. 61] També Javier Portús, conservador del Museu del Prado, opina que «durant segles el nu ha estat la forma artística per excel·lència a Occident, aquella capaç d'expressar millor que cap altra els valors del color i de la matèria pictòrica». [Portús 2004]
Encara que se sol associar a l'erotisme, el nu pot tenir diverses interpretacions i significats, des de la mitologia fins a la religió, passant per l'estudi anatòmic, o bé com a representació de la bellesa i ideal estètic de perfecció, com passa per exemple en l'art figuratiu a l'antiga Grècia. La seva representació ha variat d'acord amb els valors socials i culturals de cada època i cada poble, i així com per als grecs el cos era un motiu d'orgull, per als jueus (i, per tant, per al cristianisme) era motiu de vergonya, i la condició dels esclaus i els miserables.
L'estudi i la representació artística del cos humà ha estat una constant en tota la història de l'art, des de la prehistòria (Venus de Willendorf) fins als nostres dies. Una de les cultures on més va proliferar la representació artística del nu va ser l'antiga Grècia, on era concebut com un ideal de perfecció (com passa en el nu heroic) i bellesa absoluta, concepte que ha perdurat a l'art clàssic arribant fins als nostres dies, i condicionant en bona part la percepció de la societat occidental cap al nu i l'art en general. A l'Edat Mitjana la seva representació es va circumscriure a temes religiosos, sempre basats en passatges bíblics que així ho justifiquessin. Al Renaixement, la nova cultura humanista, de signe més antropocèntric, va propiciar el retorn del nu artístic després de llargs segles d'ocultació i s'afegeix així als temes religiosos habituals dels segles anteriors també els històrico-mitològics que es remunten al paganisme, sobretot en forma d'al·legoria. Va ser al , especialment amb l'impressionisme, quan el nu va començar a perdre el seu caràcter iconogràfic i a ser representat simplement per les seves qualitats estètiques; la imatge nua, sensual i autoreferencial va agafar així el relleu.
En temps més recents, els estudis al voltant del nu com a gènere artístic s'han centrat en les anàlisis semiòtiques, especialment en la relació entre obra i espectador, així com en l'estudi de les relacions de gènere. El feminisme ha criticat el nu com a utilització objectual del cos femení i signe del domini patriarcal de la societat occidental. Artistes com Lucian Freud i Jenny Saville han elaborat un tipus de nu no-idealitzat per eliminar el concepte tradicional de nu i buscar-ne l'essència més enllà i fora de la idea de bellesa i distinció discriminatòria donada per la identitat de gènere.
Prehistòria
L'art prehistòric és el desenvolupat des de l'Edat de Pedra (paleolític superior, mesolític i Neolític) fins a l'Edat dels Metalls, períodes on van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar artístiques per part de l'ésser humà.
Al Paleolític (25000-8000 aC), l'home es dedicava a la caça i vivia en coves, elaborant l'anomenada pintura rupestre. Després d'un període de transició (mesolític, 8000-6000 aC), al Neolític (6000-3000 aC) es va tornar sedentari i es va dedicar a l'agricultura, amb societats cada més complexes on va cobrant importància la religió, i comença la producció de peces d'artesania. Finalment, a l'anomenada Edat dels Metalls (3000-1000 aC), sorgeixen les primeres civilitzacions protohistòriques.
En l'art paleolític, el nu estava fortament vinculat al culte a la fertilitat, com es pot apreciar en la representació del cos humà femení (les anomenades «venus»), generalment de formes una mica obeses, amb pits generosos i grans malucs. La majoria procedeixen del període aurinyacià, i estan generalment tallades en pedra calcària, ivori o esteatita. Destaquen la Venus de Willendorf, la Venus de Lespugue, la Venus de Savignano, la Venus de Laussel i la Venus de Dolní Věstonice. A nivell masculí, la representació del fal·lus (generalment erecte), en forma aïllada o en cos complet, era igualment signe de fertilitat, com a l'anomenat Gegant de Cerne Abbas (Dorset, Anglaterra).
A la pintura rupestre (sobretot la desenvolupada a la zona cantàbrica i llevantina) són comunes les escenes de caça, o bé de ritus i danses, on la figura humana, reduïda a traços esquemàtics, és representada de vegades destacant els òrgans sexuals (pits en dones i el fal·lus en els homes), segurament associat a ritus d'aparellament. Alguns exemples es troben a les coves del Cogul, Valltorta i Alpera.
Art antic
Es pot anomenar així a les creacions artístiques de la primera etapa de la història, destacant les grans civilitzacions del Pròxim Orient: Egipte i Mesopotàmia. També englobaria les primeres manifestacions artístiques de la majoria de pobles i civilitzacions de tots els continents. Un dels grans avenços en aquesta època va ser la invenció de l'escriptura, generada en primer lloc per la necessitat de portar registres de caràcter econòmic i comercial.
En les primeres religions, des de la sumèria fins a l'egípcia, es va relacionar l'antic culte a la deessa Mare Terra (la Deessa mare o Mare Natura) amb les noves deïtats de tipus antropomòrfic, vinculant la forma femenina amb la natura, quan totes dues són generadores de vida. Així, els déus bessons egipcis Geb i Nut representaven la terra i el cel, de la unió dels quals naixien tots els elements.
En altres casos, els déus es relacionen amb elements cosmològics, com la deessa Ixtar amb el planeta Venus, representada generalment nua i alada, amb una lluna creixent al cap. Altres representacions de la Deessa Mare solen ser figures més o menys vestides, però amb els pits nus, com la famosa Deessa serp, una estatueta minoica del voltant del 1550 aC. Aquestes representacions van ser el punt de partida per a la iconografia de deesses gregues i romanes com Àrtemis, Diana, Demèter i Ceres.
Antic Egipte
A l'antic Egipte la nuesa era vista amb naturalitat, i abunda en representacions d'escenes cortesanes, especialment en danses i escenes de festes i celebracions. Però també és present en els temes religiosos, i molts dels seus déus representats en forma antropomòrfica apareixen nus o semidespullats en estàtues i pintures murals. Igualment apareix en la representació del propi ésser humà, sigui faraó o esclau, militar o funcionari, com el famós Escriba assegut del Louvre.
Sens dubte a causa del clima, els egipcis solien portar poca roba els homes i vestits de lli transparent les dones. Així es reflecteix a l'art, des de les escenes que mostren les festes i cerimònies de la cort fins a les escenes més populars, que mostren el treball diari de camperols, artesans, pastors, pescadors i altres oficis. Així mateix, a les escenes de guerra apareixen els llastimosos cossos nus dels esclaus i captius, tractats amb el mateix estil hieràtic i mancat de dinamisme propi de l'art egipci, on prepondera la llei de la frontalitat, del cos constrenyit a rígides postures estàtiques i sense realisme.
La pintura es caracteritza principalment per presentar figures juxtaposades en plans superposats, amb un criteri jeràrquic. Hi predominava el cànon de perfil, que consistia a representar el cap i les extremitats de perfil, però les espatlles i els ulls de front.
Entre les obres que ens han arribat de l'antic Egipte, el nu (parcial o complet), és perceptible tant en la pintura com en la escultura, sigui monumental o petites estatuetes, com l'Oferant del Louvre o la Noia tocant l'arpa del Museu Britànic. Tenim estàtues com les de Rahotep i Nefrit, la de Menkaure amb la seva esposa o la Dama Tui del Louvre que, encara que vestida de lli, la transparència de la tela ens mostra la seva nuesa. En la pintura, els murals de la tomba de Nath, comptable de Tuthmosis IV, o la Tomba dels Metges a Saqqara. A la tomba de Tutankhamon es va trobar una estàtua del faraó nu, representant Ihy, fill de la deessa Hathor.
Mesopotàmia i Orient Mitjà
Per contrapartida, a Mesopotàmia, propera geogràficament i cronològicament a l'antic Egipte, el nu és pràcticament desconegut, excepte algun relleu assiri com Assurbanipal caçant lleons (Museu Britànic), on el rei apareix amb el tors nu, o algunes escenes de tortura de presoners, mentre que al vessant femení només trobem els pits nus d'un bronze caldeu representant una jove canèfora, present al Louvre.
Tampoc no trobem nus en l'art fenici o jueu, on la llei mosaica prohibia la representació humana.
Art clàssic
Es denomina «art clàssic»Derivat del llatí classicus («de primera classe»), el terme «clàssic» feia referència al període de l'art grec comprès entre l'arcaic i l'hel·lenístic, valorat com el de més creativitat de la història de l'art grec. Així, el terme va quedar com a sinònim de creativitat, d'excel·lència, de la millor època de qualsevol estil artístic, per la qual cosa nombrosos estils al llarg del temps han tingut una fase anomenada «clàssica». Heinrich Wölfflin, per exemple, es referia a art clàssic per parlar del Renaixement italià. [Chilvers 2007, p. 207] al desenvolupat a les antigues Grècia i Roma, els avenços dels quals tant científics com materials i d'ordre estètic van aportar a la història de l'art un estil basat en la naturalesa i en l'ésser humà, on preponderava l'harmonia i l'equilibri, la racionalitat de les formes i els volums, i un sentit d'imitació («mímesi») de la naturalesa que van asseure les bases de l'art occidental, de manera que la recurrència a les formes clàssiques ha estat constant al llarg de la història en la civilització occidental.
Antiga Grècia
A l'antiga Grècia es van desenvolupar les manifestacions artístiques principals que han marcat l'evolució de l'art occidental. Després d'uns inicis on van destacar les cultures minoica i micènica, l'art grec es va desenvolupar en tres períodes: arcaic, clàssic i hel·lenístic. Caracteritzat pel naturalisme i l'ús de la raó en mesures i proporcions, i amb un sentit estètic inspirat en la natura, l'art grec va ser el punt de partida de l'art desenvolupat al continent europeu.