, nascut Nathaniel Adams Coles va ser un cantant, pianista de jazz, compositor i actor nord-americà. Va gravar més de 100 cançons que es van convertir en èxits a les llistes pop. El seu trio va ser el model per a petits conjunts de jazz que van seguir. Cole també va actuar en pel·lícules i televisió i va actuar a Broadway. Va ser el primer home afroamericà que va presentar una sèrie de televisió nord-americana. Va ser el pare de la cantant Natalie Cole (1950–2015).
Biografia Nathaniel Adams Coles va néixer a Montgomery, Alabama, el 17 de març de 1919.Biography NatKingCole.org Tenia tres germans: Eddie (1910–1970), Ike (1927–2001), i Freddy (1931–2020), i una germanastra, Joyce Coles. Cadascun dels germans Col·le va seguir carreres musicals. Quan Nat King Cole tenia quatre anys, la família es va traslladar a Chicago, Illinois, on el seu pare, Edward Coles, es va convertir en un ministre baptista.
Cole va aprendre a tocar l'òrgan amb la seva mare, Perlina Cols, l'organista de l'església. La seva primera actuació va ser "Yes! We Have No Bananas" a l'edat de quatre anys. Va començar classes formals als 12 anys, aprenent jazz, gospel i música clàssica en piano "de Johann Sebastian Bach a Serguei Rakhmàninov". De jove, es va unir a la banda "Bud Billiken Club" dels nois de lliurament de notícies per a The Chicago Defensar.
La família Cole es va traslladar al barri de Bronzeville de Chicago, on va anar a l'escola secundària Wendell Phillips Academy, a l'escola Sam Cooke va anar uns anys després. Va participar en el programa musical de Walter Dyett a l'escola secundària DuSable. S'escapava de casa per a visitar clubs, assegut fora per a escoltar a Louis Armstrong, Earl Hines i Jimmie Noone.
Carrera esquerra|miniatura|Nat King Cole, Paramount Theater, Nova York, novembre 1946 Quan tenia 15 anys, Cole va abandonar l'escola secundària per seguir una carrera musical. Després que el seu germà Eddie, un baixista, tornés a casa de gira amb Noble Sissle, van formar un sextet i van gravar dos senzills per a Decca el 1936 com Swingsters d'Eddie Cole. Van actuar en un avivament del musical Shuffle Along. Nat Cole va viatjar amb el musical. El 1937 es va casar amb Nadine Robinson, que era membre de l'elenc. Després que l'espectacle va acabar a Los Angeles, Cole i Nadine es van establir allí mentre buscava treball. Va dirigir una gran banda i després va trobar treball tocant piano en discoteques. Quan un amo del club li va demanar que formés una banda, va contractar el baixista Wesley Prince i al guitarrista Oscar Moore.. Es van fer dir Old king Cole Swingsters. Van canviar el seu nom a King Cole Trio abans de fer transcripcions de radio i enregistrament per a petites etiquetes.
Cole va gravar "Sweet Lorraine" el 1940, i es va convertir en el seu primer èxit. Segons la llegenda, la seva carrera com a vocalista va començar quan un parroquià borratxo va exigir que la cantés. Cole va dir que aquesta història inventada sonava bé, així que no va discutir-la. De fet, sí que una nit un client li va exigir que cantés, però com que era una cançó que Cole no se sabia, va cantar "Sweet Lorraine". A mesura que la gent escoltava el talent vocal de Cole, demanaven més cançons, i ell les cantava.
Anys 1940 El 1941, el trio va gravar "That Ain't Right" per a Decca, seguit l'any següent per "All for You" per a Excelsior. També van gravar "I'm Lost", una cançó escrita per Otis René, l'amo d'Excelsior."Buck-Five Disk of Indies Seen Different Ways". Billboard. 1 setembre 1945. Retrieved febrer 24, 2012.
Cole va aparèixer en el primer Jazz en els concerts filharmònics de 1944. Va ser acreditat a Mercury com "Shorty Nadine", un derivat del nom de la seva esposa, perquè tenia un contracte exclusiu amb Capitol des de la signatura amb l'etiqueta l'any anterior. Va gravar amb Illinois Jacquet i Lester Young. miniatura|226x226px|Rei Cole Trio Time amb NBC amb Cole al piano, Oscar Moore en guitarra, i Johnny Miller en contrabaix doble, 1947 El 1946, el trio King Cole Trio Time va transmetre un programa de ràdio de 15 minuts. Aquest va ser el primer programa de ràdio patrocinat per un músic negre. Entre 1946 i 1948, el trio va enregistrar transcripcions de ràdio per al Servei de Transcripció de Registres del Capitoli. També van actuar en els programes de ràdio Swing Soiree, Old Gold, The Chesterfield Supper Club, Kraft Music Hall i The Orson Welles Almanac.
Cole va començar a gravar i realitzar material orientat al pop en el qual sovint estava acompanyat per una orquestra. La seva alçada com a estrella popular va ser consolidada per hits com "All for You" (1943), "The Christmas Song" (1947), "(Get Your Kicks on) Route 66", "(I Love You) For Sentimental Matters" (1946), "There!Cole va gravar "The Christmas Song" quatre vegades — 14 de juny de 1946, amb el Nat King Cole Trio; 19 d'agost de 1946, amb un apartat de corda afegit; 24 d'agost de 1953; i el 1961 pel disc doble The Nat King Cole Story. La versió final, gravada en estèreo, és la que més s'escolta avui dia. I've Said It Again" (1947), "Nature Boy" (1948), "Frosty The Snowman", "Mona Lisa" (No. 1 cançó de 1950), "Orange Pink Sky" (1950), "Too Young" (cançó num.1 de 1951).
Anys 1950 El 7 de juny de 1953, Cole va actuar per al concert de Cavalcade of Jazz celebrat a Wrigley Field a Chicago que va ser produït per Leon Hefflin, Sr. Aquest dia també a actuar Roy Brown i la seva Orquestra, Shorty Rogers, Earl Bostic, Don Tosti i Els seus Jazzmen Mexicà, i Louis Velleton amb Velma Middleton."Nat King Cole Star of Cavalcade" Headliner AD Los Angeles Sentinel May 28, 1953.
El 5 de novembre de 1956, The Nat 'King' Cole Show va debutar en NBC. El programa de varietats va ser un dels primers portar per un afroamericà. El programa va començar amb 15 minuts, però va augmentar a una mitja hora el juliol de 1957. Rheingold Beer va ser un patrocinador regional, però maig va trobar un patrocinador nacional. L'espectacle tenia problemes financers malgrat els esforços d'NBC, Harry Belafonte, Tony Bennett, Ella Fitzgerald, Eartha Kitt, Frankie Laine, Peggy Lee i Mel Tormé. (Book has page numbers) Cole va decidir acabar el programa. L'últim episodi es va emetre el 17 de desembre de 1957. Comentant la falta de patrocini, Cole va dir poc després de la seva desaparició, "Madison Avenue té por de la foscor".
Al llarg dels anys 50, Cole va continuar registrant èxits que van vendre milions a tot el món, com "Somriure", "Pretend", "A blossom Fell" i "If I May". Els seus èxits van ser col·laboracions amb Nelson Riddle, Gordon Jenkins i Ralph Carmichael. Riddle va organitzar diversos dels àlbums de Cole, incloent Nat King Cole Sings for Two in Love (1953), el seu primer LP de 10 polzades. El 1955, "Darling, Je Vous Aime Beaucoup" va aconseguir el número 7 en el Billboard. Love Is the Thing va ser al número u l'abril de 1957 i va continuar sent el seu únic àlbum número u.
El 1959, va rebre un premi Grammy a la millor interpretació d'un artista del "Top 40" per "Midnight Flyer". miniatura|Capitol Records Building, conegut com "The House That Nat Built" a Vine St. El 1958, Cole va anar a l'Havana, Cuba, per gravar Cole Español, un disc cantat íntegrament en castellà. Va ser tan popular a Amèrica Llatina i als Estats Units que va treure dos àlbums més en castellà: A Mis Amigos (1959) i More Cole Español (1962).
Després del canvi en els gustos musicals, les balades de Cole van atreure poc als oients joves, malgrat un intent reeixit de rock and roll amb "Send for Me", que va assolir el número 6 de la llista pop. Igual que Dean Martin, Frank Sinatra i Tony Bennett, va trobar que la llista pop havia estat ocupada per actes orientats als joves.
Dècada de 1960 El 1960, el col·laborador de Cole, Nelson Riddle, va abandonar Capitol per a unir-se a Reprise Records, que va ser creat per Frank Sinatra. Riddle i Cole van gravar un àlbum final, Wild Is Love, amb lletres de Ray Rasch i Dotty Wayne. Cole més tard va refer l'àlbum en un espectacle d'Off-Broadway, I'm with You.
No obstant això, Cole va registrar diversos èxits individuals durant els anys 1960, incloent-hi "Let There Be Love" amb George Shearing el 1961, l'èxit amb sabor de country "Ramblin' Rose" l'agost de 1962 (arribant al núm. 2 en el pop chart), "Dear Lonely Hearts" (#13), "Aquest diumenge, aquest estiu" (#12) i "Those Lazy-Crazy Days of Summer" (el seu últim top-ten, arribant al número 6 en el pop chart). Va actuar en molts curtmetratges, comèdia i programes de televisió i va interpretar W. C. Handy en la pel·lícula St. Louis Blues (1958). També va aparèixer a The Nat King Cole Story, China Gate, i The Blue Gardenia (1953).
El gener de 1964, Cole va fer una de les seves últimes aparicions en televisió, en el Programa de Jack Benny. Va ser introduït com "el millor amic que maig ha tingut una cançó" i va cantar "When I Fall in Love". Cat Ballou (1965), la seva pel·lícula final, va ser llançada diversos mesos després de la seva mort.
Abans, el canvi de Cole al pop tradicional va portar a alguns crítics de jazz i fans a acusar-lo de vendre's, però maig va abandonar les seves arrels del jazz; el 1956 va gravar un àlbum de jazz, After Midnight, i molts dels seus àlbums després són fonamentalment basats en el jazz.
Cole va tenir un dels seus últims grans èxits el 1963, dos anys abans de la seva mort, amb "Those Lazy-Crazy Days of Summer" que va aconseguir el número 6 en el pop chart. "Unforgettable" va ser famós altre cop el 1991 per la filla de Cole, Natalie, quan la tecnologia d'enregistrament va permetre reunir pare i filla en un duet. La versió duo es va elevar al cim dels pop chart, gairebé quaranta anys després de la seva popularitat original.
L'últim àlbum d'estudi de Cole va ser titulat L-O-V-E. L'àlbum va arribar a No. 4 en el Billboard Albums chart la primavera de 1965.
Vida personal Quan Cole va llançar la seva carrera com a cantant, va entrar en la maçoneria. Va entrar el gener de 1944 en el Thomas Waller Lodge No. 49 a Califòrnia. Va ser batejat pel company Prince Hall, maçó i músic de jazz Fats Waller. Es va unir a la maçoneria escocesa de ritu, convertint-se en maçó mestre. Cole era "un àvid fan de beisbol", particularment seguidor de Hank Aaron.
Matrimonis i fills miniatura|Cole i la seva segona esposa, Maria, 1951 Cole va conèixer la seva primera esposa, Nadine Robinson, mentre estaven en gira pel musical Shuffle de Broadway negre. Tenia 18 anys quan es van casar. Ella va ser la raó per la qual es va traslladar a Los Angeles i va formar el trio Nat King Cole. Aquest matrimoni va acabar en divorci el 1948. El 28 de març de 1948 (Diumenge de Pasqua), sis dies després del seu divorci, Cole es va casar amb la cantant Maria Hawkins. Els Cole es van casar a l'Església Baptista Abisiniana de Harlem per Adam Clayton Powell Jr. Van tenir cinc fills: Natalie (1950–2015), que va tenir una carrera reeixida com a cantant abans de morir d'insuficiència cardíaca congestiva als 65 anys; una filla adoptada, Carole (1944–2009, la filla de la germana de María), que va morir de càncer de pulmó a 64 anys; un fill adoptat, Nat Kelly Cole (1959–1995), que va morir de SIDA a l'edat de 36 anys; i dues filles, Maria el va cuidar durant la seva última malaltia i es va quedar amb ell fins a la seva mort. En una entrevista, va emfatitzar el seu llegat musical i la classe que exhibia malgrat les seves imperfeccions.
Experiències amb el racisme esquerra|miniatura|Bust de Nat King Cole a l'Hotel Nacional de Cuba