Gian Francesco Malipiero (Venècia, 18 de març, 1882 – Treviso, 1 d'agost, 1973) va ser un compositor, musicòleg, professor de música i editor italià.
Anys de joventut Nascut a Venècia en una família aristocràtica, net del compositor d'òpera Francesco Malipiero, problemes familiars van impedir a Gian Francesco Malipiero de seguir la seva educació musical de manera continuada. El seu pare es va separar de la seva mare el 1893 i va portar Gian Francesco a Trieste, a Berlín i, finalment, a Viena. El jove Malipiero i el seu pare van trencar amargament la seva relació, i el 1899 Malipiero va tornar a casa de la seva mare a Venècia, on va ingressar al Liceo Musicale de Venècia (actual Conservatori Benedetto Marcello di Venezia).John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos.
Després d'aturar les classes de contrapunt amb el compositor, organista i pedagog Marco Enrico Bossi, Malipiero va continuar estudiant pel seu compte copiant música de compositors com Claudio Monteverdi i Girolamo Frescobaldi de la Biblioteca Marciana, a Venècia, iniciant així un compromís de tota la vida amb la música italiana. d'aquell període.John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos. El 1904 va anar a Bolonya i va buscar Bossi per continuar els seus estudis, al Liceo Musicale de Bolonya (actual Conservatori Giovanni Battista Martini). El 1906 va tornar al Conservatori de Música Benedetto Marcello de Venècia per continuar els seus estudis. Després de graduar-se, Malipiero va treballar com a assistent del compositor cec Antonio Smareglia."G.F.MALIPIERO – LIFE". rodoni.ch.
Carrera musical El 1905 Malipiero va tornar a Venècia, però de 1906 a 1909 va estar sovint a Berlín,Laureto Rodoni, «Caro Lualdi…». I rapporti d'arte e d'amicizia tra G.F.Malipiero e A.Lualdi alla luce di alcune lettere inedite. on va seguir les classes de Max Bruch."G.F.Malipiero". Universal Edition. Més tard, el 1913, Malipiero es va traslladar a París, on va conèixer la música de Ravel, Debussy, Falla, Schönberg i Berg. El més important és que va assistir a l'estrena de La consagració de la primavera de Stravinski, poc després de conèixer Alfredo Casella i Gabriele d'Annunzio."G.F.MALIPIERO – LIFE". rodoni.ch.Laureto Rodoni, «Caro Lualdi…». I rapporti d'arte e d'amicizia tra G.F.Malipiero e A.Lualdi alla luce di alcune lettere inedite. Va descriure l'experiència com un despertar «d'una llarga i perillosa letargia».John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos."G.F.MALIPIERO – LIFE". rodoni.ch. Després d'això, va repudiar gairebé totes les composicions que ell havia escrit fins aleshores, amb l'excepció de Impressioni dal vero (1910–1911).John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos. En aquella època va guanyar quatre premis de composició a l'Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma, en presentar cinc composicions amb cinc pseudònims diferents.
El 1917, a causa de la derrota italiana a la batalla de Caporetto, es va veure obligat a fugir de Venècia i es va instal·lar a Roma.
El 1923, es va unir amb Alfredo Casella i Gabriele D'Annunzio per crear la Corporazione delle Nuove Musiche. Malipiero va mantenir bones relacions amb Benito Mussolini fins que va muntar el llibret de Luigi Pirandello La favola del figlio cambiato, guanyant-se la condemna dels feixistes. Malipiero va dedicar la seva següent òpera, Giulio Cesare, a Mussolini, però això no el va ajudar.
Va ser professor de composició al Conservatori de Parma de 1921 a 1924. El 1932 va ser nomenat professor de composició a l'aleshores Liceo Musicale de Venècia, que va dirigir de 1939 a 1952. Entre d'altres, va ser professor de Luigi Nono i del seu propi nebot Riccardo Malipiero.
Després d'establir-se definitivament a la petita ciutat d'Asolo l'any 1923,John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.1 and 2 · Sinfonie del silenzio e della morte (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos. Malipiero va començar el treball editorial pel qual seria més conegut, una edició completa de tota l'obra de Claudio Monteverdi, de 1926 a 1942, i després de 1952, l'edició de bona part dels Concerts de Vivaldi a l'Institut Italià Antonio Vivaldi.
Composicions Malipiero tenia una actitud ambivalent cap a la tradició musical dominada pels compositors austro-alemanys, i en canvi va insistir en el redescobriment de la música italiana anterior al segle .John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos.
Entre les seves obres orquestrals hi ha disset composicions que va anomenar simfonies, de les quals tanmateix només onze estan numerades. Va compondre la primera l'any 1933, quan Malipiero ja tenia més de cinquanta anys. Abans d'això, havia escrit diverses peces orquestrals importants però va evitar la paraula sinfonia (simfonia) gairebé completament a causa del seu rebuig a la tradició simfònica austro-alemanya.John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.1 and 2 · Sinfonie del silenzio e della morte (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos. Les úniques excepcions són les tres composicions Sinfonia degli eroi (1905), Sinfonia del mare (1906) i Sinfonie del silenzio e della morte (1909–1910). En aquelles obres primerenques, però, l'etiqueta «simfonia» no s'ha d'interpretar, com una indicació d'obres a l'estil simfònicde Beethoven o Brahms, sinó més aviat com a poemes simfònics.John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.1 and 2 · Sinfonie del silenzio e della morte (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos. Ell mateix va declarar:
Quan, a mitjans de la dècada de 1950, l'enciclopèdia britànica The World of Music va preguntar a Malipiero quines eren les seves composicions més importants, en va indicar les següents: Pause del Silenzio for the orchestra, composta l'any 1917 Rispetti e Strambotti, per a quartet de corda, compost el 1920 L'Orfeide for the stage, composta entre 1918 i 1922, i representada per primera vegada el 1924 La Passione, una obra de misteri composta l'any 1935 les seves nou simfonies, compostes entre 1933 i 1955 (compondria simfonies addicionals en els anys posteriors a la confecció d'aquesta llista)
Va considerar Impressioni dal vero, per a orquestra, com la seva primera obra d'importància duradora.John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.1 and 2 · Sinfonie del silenzio e della morte (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos.
Teoria i estil musical Malipiero va ser molt crític amb la forma de la sonata i, en general, amb el desenvolupament temàtic estàndard en la composició. Va declarar:«L'opera di Gian Francesco Malipiero» – essays from Italian and foreign scholars, introduced by Guido M. Gatti, Edizioni di Treviso, 11952, p. 340. – cited from M.Sorce Keller, A «bent for aphorisms»: Some remarks about music and about his own music by Gian Francesco Malipiero, The Music Review, 1978, vol. 39, n. 3–4 – available at El llenguatge musical de Malipiero es caracteritza per una llibertat formal extrema; sempre va renunciar a la disciplina acadèmica de la variació, preferint l'expressió més anàrquica de la cançó, i va evitar caure en el descriptivisme musical de programa. Fins a la primera meitat de la dècada de 1950, Malipiero va romandre lligat al diatonisme, mantenint una connexió amb la música instrumental italiana i el cant gregorià anteriors al segle , passant després lentament cap a territoris cada cop més inquietants i tensos que l'apropen al cromatisme total. No va abandonar el seu estil anterior sinó que el va reinventar. A les seves últimes pàgines, és possible reconèixer els suggeriments dels seus alumnes Luigi Nono i Bruno Maderna.
Les seves composicions es basen en passatges lliures, no temàtics, tant com en composició temàtica, i poques vegades els moviments acaben en les claus en què van començar.John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos.
Com va declarar Ernest Ansermet, «aquestes simfonies no són temàtiques sinó "motives"; és a dir, Malipiero fa servir motius melòdics com qualsevol altre […] genera altres motius, reapareixen, però no porten el discurs musical, sinó que són, més aviat, portats per ell».John C.G. Watherhouse (1993). "Gian Francesco Malipiero (1883–1973)". In Symphonies nos.3 and 4 · Sinfonia del mare (p. 3–5) [CD booklet]. Germany: Naxos.
Recepció El director francès Antonio de Almeida va dirigir l'Orquestra Simfònica de Moscou en els enregistraments de les simfonies completes de Malipiero per a Naxos (Marco Polo, 1993-1994).
Posteriorment, el repertori per a piano de Malipiero, que comprèn també els seus concerts complets, ha experimentat un renaixement de la mà del conegut pianista italià Sandro Ivo Bartoli. Malipiero va ser el tema de la pel·lícula biogràfica de 1985 Poems of Asolo de Georg Brintrup.
Obres seleccionades Òperes L'Orfeide (1919–1922, Düsseldorf 1925), en tres parts: I "La morte delle maschere", II "Sette canzoni", III "Orfeo" Tre commedie goldoniane (1920–1922, Darmstadt 1926): I "La bottega da caffè", II "Sior Todero Brontolon", III "Le baruffe Chiozotte" Filomela e l'infatuato (1925, Praga 1928) Torneo notturno (1929) La favola del figlio cambiato (llibret de Luigi Pirandello, 1933) Giulio Cesare (basada en Shakespeare, 1935, Gènova 1936) Antonio e Cleopatra (basada en Shakespeare, 1937, Florència 1938) I capricci di Callot (basada en E.T.A. Hoffmann, 1942, Roma 1942) L'allegra brigata (1943, Milà 1950) Mondi celesti ed infernali (1949, Venècia 1961) Il figliuol prodigo (1952, Florència 1957) Donna Urraca, acte únic (1954) Venere prigioniera (1955, Florència 1957) Il marescalco (1960, Treviso 1969) Don Giovanni (1963, Nàpols) Rappresentazione e festa di Carnasciale e della Quaresima (Òpera ballet, 1961, Venècia 1970) Le metamorfosi di Bonaventura (Venècia 1966) Don Tartufo bacchettone (1966, Venècia 1970) Iscariota (1971)
Música orquestral Dai sepolcri (1904) Sinfonia degli eroi (1905) Sinfonia del mare (1906) Sinfonia del silenzio e de la morte (1909–1910) Impressioni dal vero primera part (1910) Impressioni dal vero segona part (1915) Ditirambo tragico (1917) Pause del Silenzio (1917) Grottesco (1918) Ballet Pantea (1919) Cimarosiana (1921), cinc fragments simfònics de les obres per teclat de Cimarosa Impressioni dal vero tercera part (1922) Concerti (1931) Concert n.1 per a piano i orquestra (1931) Inni (1932) Concert n.1 per a violí i orquestra (1932) Sette Invenzioni (1933) Simfonia n.1 "En quatre temps, com les quatre estacions" (1933) Simfonia n.2 "Elegíaca" (1936) Concert per a violoncel i orquestra (1937) Concert n.2 per a piano i orquestra (1937) Concerto a tre per a violí, violoncel, piano i orquestra (1938) Simfonia n.3 "Delle campane" (1944–1945) Simfonia n.4 "In memoriam" (1946) Simfonia n.5 "Concertante in eco" (1947) Simfonia n.6 "Degli archi" (1947) Ballet Stradivario (1948) Simfonia n.7 "Delle canzoni" (1948) Concert n.3 per a piano i orquestra (1948) Concert n.4 per a piano i orquestra (1950) Simfonia en un temps (1950) Sinfonia dello Zodiaco "Quatre partites: de la primavera a l'hivern" (1951) Ballet El mondo novo (1951) Vivaldiana (1952) Passacaglie (1952) Fantasie di ogni giorno (1953) Elegia capriccio (1953) Fantasie concertanti (1954)