miniatura|Bandera d'Etiòpia amb els colors panafricans. El panafricanisme és un moviment polític, filosòfic i social, que promou l'agermanament africà, la defensa dels drets de les persones africanes i la unitat de l'Àfrica sota un únic Estat sobirà, per a tots els africans, tant de l'Àfrica com de les diàspores africanes. La teoria panafricanista ha estat elaborada principalment per africans de la diàspora americana descendents de persones esclavitzades i africans nascuts a Àfrica a partir de mitjans del .
Introducció miniatura|Establiment de venda d'esclaus a Atlanta, Geòrgia. Habitualment es considera Henry Sylvester Williams i William Edward Burghardt Du Bois com els pares del panafricanisme. No obstant això, aquest moviment social té antecedents que es remunten a principis del . El panafricanisme ha influït en Àfrica fins al punt de canviar fonamentalment el seu panorama polític, decisiu per a les independències. Així i tot, el moviment no ha aconseguit dues de les seves principals fites: la unitat política i espiritual d'Àfrica sota el mantell d'un únic Estat, i la capacitat de generar condicions de prosperitat per a tots els africans.
Orígens del terme L'origen del terme s'insereix en els corrents filosòfic-polítics historicistes del sobre la destinació dels pobles,Georg Wilhelm Friedrich Hegel i la necessitat de la unitat de grans conjunts culturals o "nacions naturals" a partir de l'expansionisme imperialista occidental. Es discuteix si l'autoria del terme pertany a William Edward Burghardt Du Bois o a Henry Sylvester Williams.
Definició A mitjans del , el panafricanisme s'explicava com a la doctrina política d'agermanament africà que defensava l'alliberament del continent africà dels seus colonitzadors i la instauració d'un Estat que busqués la unificació de tot el continent sota un govern africà. Alguns teòrics com George Padmore afegixen a partir del segon gran conflicte ètnic europeu, la Segona Guerra Mundial, que tal govern panafricà havia de ser gestionat sota les premisses del socialisme científic. Altres teòrics postulen la via del rastafarisme polític, que defensa un govern imperial. Originàriament, el panafricanisme se centrava més en el factor racial que en el geogràfic. Fins i tot avui no són pocs els quals encara avui defensen aquesta via racialista, vists els problemes d'integrar el nord de l'Àfrica, que compta amb una història diferenciada àrab, en una unitat cultural coherent amb l'Àfrica negra. Els objectius del panafricanisme actual, encara sent semblants als dels inicis, han canviat.
Història del Panafricanisme Antecedents miniatura|Imatge de 1890 en la qual es mostra el contrast entre una parella norteamericana blanca i la pobresa dels ex-esclaus negres. A principis del l'esclavitud seguia vigent en el sud dels Estats Units d'Amèrica però no en el nord, gràcies a una ordenança de 1787 que establia el límit legal en el riu Ohio. Una minoria de persones negres en el nord i els seus descendents, unida als descendents de qui havien estat esclaus, va assolir una certa posició socioeconòmica. Alguns dels representants d'aquesta classe social van començar a desenvolupar primerencament un sentiment de germanor racial que es va traduir en el moviment de "tornada a Àfrica". Entre ells Paul Cuffe, un navilier negre nascut lliure, de pare africà i mare ameríndia, que va portar a terme en 1815 una tímida experiència de repatriació cap a Àfrica antecedent de la Societat Americana de Colonització fundadora de Libèria, però les despeses de l'empresa el van dissuadir.
En el substrat intel·lectual que van propiciar els moviments abolicionistes, van sorgir ja des del principi dues tendències a Amèrica del Nord: D'una banda la dels qui creien que, ja que l'esclavitud acabaria d'una manera o altra, calia buscar una llar per als ex-esclaus a Àfrica, la terra d'origen. Els britànics havien creat una colònia a Sierra Leone entre 1787 i 1808, i allí destinaven part de les persones esclavitzades dels vaixells esclavistes que capturaven.
L'altra opinió, era la de qui afirmaven que els descendents d'esclaus havien de romandre a Amèrica i que fins i tot se'ls havia de proveir de mitjans per a una subsistència independent. Fins i tot entre els abolicionistes més recalcitrants no es creia que la raça negra i la raça blanca poguessin viure en un mateix espai i prosperar sense un perpetu conflicte. Això era pres en consideració per les mateixes persones negres que pensaven que, d'una manera o altra, serien explotats pel sistema de l'home blanc mentre no tinguessin una pàtria pròpia. Però la despesa elevada d'enviar tantes persones a Àfrica, va fer que prevalgués la segona opció.
Libèria Seguint la primera tendència, en 1821 es va crear una colònia prop de Sierra Leone que va ser poblada per ex-esclaus i a la qual es va denominar Libèria, sent declarada independent en 1847. El reverend Edward Wilmot Blyden, un dels promotors intel·lectuals del moviment de tornada a Àfrica, presenta en les seves idees un discurs elaborat de pannegrisme ja molt proper al Panafricanisme. No obstant això les experiències de tornada a Sierra Leone i sobretot en Libèria no van ser positives i els avui dits amèrico-liberians mai es van integrar amb la població local.
Pannegrisme filosòfic Després de la Guerra de Secessió Nord-americana (1860-1864/65) un reduït nombre d'intel·lectuals negres va començar a entreteixir d'una manera científica el sentiment de pertinença a una comunitat racial. En els anys previs a la Guerra Civil, alguns científics del sud havien produït un material de racialisme que justifiqués la institució.
El racialisme negre d'aquell moment no ha de ser confós amb el racialisme blanc, mentre que aquest últim pretenia preparar el camp per a justificar la superioritat d'una raça sobre una altra i enfortir la pràctica esclavista, el segon buscava sobretot arguments de defensa i una revaloració de la persona negra. És per això que el racialisme negre és conegut com a pannegrisme. Entre els primers teòrics del pannegrisme, es troben Martín R. Delany, Alexander Crummell i Edward Wilmot Blyden. El debat que sostenien aquests autors se centrava en la història i la filosofia perquè les idees hegelianes sobre la destinació dels pobles, entès el terme d'una manera molt racial, ho impregnaven tot.
La situació a Àfrica A Àfrica entre la Conferència de Berlín (1884-1885) i la fi de la Primera Guerra Mundial, nombrosos moviments nacionals i civils, tant pacífics com armats, s'havien estat oposant a la denominada colonització d'Àfrica, de fet una invasió. No obstant això la majoria d'aquestes iniciatives estaven condemnades al fracàs per la seva fragmentació i per l'escassa tecnologia armamentística disponible. Àfrica estava extenuada pels efectes del llarg tràfic d'esclaus que havien frenat el creixement demogràfic del continent i havia generat una espiral d'odis interns fomentats des d'Europa, pel que la identitat panafricana era escassa i se circumscrivia a les classes comerciants de les ciutats costaneres.
Factors del sorgiment del panafricanisme miniatura|Gravat del que mostra una fila d'esclaus tot just capturats a Àfrica. El panafricanisme pròpiament dit no hagués existit sense la conjunció de tres factors primordials. El primer i el qual li dona raó de ser; és l'esclavisme occidental i l'explotació de les persones negres a Amèrica i Àfrica així com la carrera colonialista d'Europa a Àfrica. El segon factor serà la presència als Estats Units d'emigrats i estudiants procedents de les Antilles, una àrea geogràfica amb una llarga tradició de moviments d'emancipació i acte alliberament d'esclaus. Finalment, cap destacar l'activitat i producció d'intel·lectuals negres com Du Bois.
La Conferència Panafricana de 1900 A Trinidad, llavors una colònia britànica, J.J. Thomas havia escrit un tractatFroudacityFroudacity Froudacity (Thomas, J. J., 1869) Llibre electrònic a Vitanet ja en 1869, que refutava els arguments que circulaven en el món anglosaxó que asseguraven que les persones negres no podien autogovernar-se. Les idees de Thomas van influir en persones com Henry Sylvester Williams un advocat conservador resident a Gran Bretanya especialitzat a defensar les causes sobre abús d'autoritat. La preocupació de Williams per la condició dels africans i els abusos comesos pels colons el van dur a organitzar lAssociació Africana en 1897 que va possibilitar la celebració de la Primera Conferència Panafricana a Londres en juliol de 1900, reunint entorn de 30 representants africans i descendents d'africans de Sud i Sud-oest de l'Àfrica, Libèria, Estats Units i el Carib. Els objectius de la conferència eren:
L'impuls de Williams va ser fonamental, es van fundar nombroses seus de l'Associació Africana, dita des de llavors panafricana. Williams va morir relativament jove, el 1911.
Maduració del concepte miniatura|Repartiment d'Àfrica per les potències colonitzadores europees abans de la Primera Guerra Mundial (1913). En 1900 el Doctor Du Bois va ser secretari en la Conferència Panafricana organitzada per Henry Sylvester Williams., En aquells dies ja era professor d'Història i Economia i un activista involucrat en política, així mateix era redactor del periòdic Fisk Herald i havia publicat la seva tesi doctoral sobre l'erradicació del tràfic de persones esclavitzades. Ell va relacionar altres plantejaments que s'estaven donant com el Paneuropeisme o el Panamericanisme, amb la idea d'un govern per als africans. El concepte de partida d'aquestes idees era que els pobles havien de governar-se per si mateixos sense ingerències externes ni colonialismes. Però també que existien unes unitats continentals amb nexes històrics que havien de tendir a la unitat política, al mateix temps que desenvolupava la concepció que la raça negra tenia una destinació que complir i una gran aportació que fer a la Humanitat, mitjançant el desenvolupament de la seva independència d'acció.
El Primer Congrés Panafricà La Primera Guerra Mundial va suposar un revulsiu per a Àfrica, un gran nombre d'africans van participar en les guerres europees a Àfrica. El Primer Congrés Panafricà organitzat per Du Bois en París en 1919 va posar sobre la taula l'exigència de contraprestacions. A aquest congrés van assistir nombroses personalitats amb pes polític en Àfrica i les seves decisions van ser vinculants fins al punt que van determinar en part com s'administrarien els territoris colonials que havia perdut Alemanya després de la seva derrota amb la Gran Guerra, si bé no es formulava el dret a l'autogovern.
Segon, Tercer i Quart Congressos Panafricans Després del Congrés de París, es van succeir més congressos sense més rellevància, ja que el context no permetia travessar la frontera traçada el 1919.Segon Congrés Panafricà (Londres i Lisboa, 1921), Tercer Congrés Panafricà (Londres, 1923), Quart Congrés Panafricà (Nova York, 1927) Hom pot destacar que la tendència dels congressos fou incorporar cada vegada més a representants africans i a representants de grups d'esquerra europeus com els laboristes britànics que van fer sentir la seva presència a vegades entusiasta i a vegades criticant l'immobilisme. El panafricanisme va semblar llavors condemnat a ser un moviment de moderats amb escassa capacitat operativa.
De Marcus Garvey a la Mística del Panafricanisme miniatura|Fotografia de Marcus Garvey.