Charles Arnould Tournemire (Bordeus, 22 de gener de 1870 – Arcachon, 4 de novembre de 1939) va ser un organista, compositor i pedagog musical francès. Fou deixeble de César Franck i Charles-Marie Widor al Conservatori de París i, des del 1898 fins a la seva mort, organista titular de la basílica de Sainte-Clotilde de París. És recordat especialment per la seva música per a orgue i per L'Orgue mystique, un ampli cicle basat en el cant gregorià.

Biografia Tournemire es formà al Conservatori de París, on estudià amb César Franck i, després de la mort d'aquest, amb Charles-Marie Widor. El 1891 obtingué el primer premi d'orgue. El 1898 succeí Gabriel Pierné com a organista titular de Sainte-Clotilde, tribuna que abans havia ocupat Franck, i hi romangué durant més de quaranta anys. Paral·lelament desenvolupà una carrera internacional com a concertista i adquirí una gran reputació com a improvisador.

La seva activitat docent també quedà vinculada al Conservatori de París, on fou nomenat professor de música de conjunt a començaments de la dècada de 1920. La seva concepció musical estigué profundament marcada per l'herència de Franck, però desenvolupà un llenguatge propi en què la dimensió espiritual, la modalitat i el cant gregorià adquiriren un paper essencial.

El 1933 supervisà la restauració i transformació de l'orgue de Sainte-Clotilde, treballs confiats a la casa Beuchet-Debierre. Per contribuir a sufragar-ne les despeses, inicià una sèrie de concerts anuals al mateix temple. La seva identificació amb aquest instrument i amb la tradició organística de Sainte-Clotilde fou una de les constants de la seva trajectòria.

Obra Tot i que és conegut principalment com a compositor per a orgue, Tournemire deixà una producció extensa que inclou vuit simfonies, música de cambra, obres corals, peces per a piano i diverses obres escèniques. Entre aquestes darreres destaca Les dieux sont morts, estrenada a l'Òpera de París el 1929. La seva producció simfònica mostra una combinació de l'herència franckista amb un llenguatge cada vegada més personal, caracteritzat per l'ús de modes, estructures cícliques i elements espirituals.

La seva obra més important per a orgue és L'Orgue mystique, composta entre 1927 i 1932. El conjunt comprèn 51 oficis organitzats segons l'any litúrgic catòlic i distribuïts en els opus 55, 56 i 57. Cada ofici utilitza melodies del cant gregorià corresponents a la celebració litúrgica i les transforma lliurement mitjançant un llenguatge harmònic i contrapuntístic molt personal. El cicle conté més de 250 peces i constitueix una de les aportacions més monumentals al repertori organístic francès del .

Entre les altres obres per a orgue destaquen Ite missa est, op. 24, Triple Choral, op. 41, Trois Poèmes, op. 59, Sei fioretti, op. 60, Petites Fleurs musicales, op. 66, i Sept Chorals-Poèmes pour les sept paroles du Christ, op. 67. També publicà treballs dedicats a la pràctica organística, com Précis d'exécution, de registration et d'improvisation à l'orgue (1936), i una monografia sobre César Franck apareguda el 1931.

Tournemire deixà igualment un testimoni excepcional del seu art de la improvisació. El 1930 enregistrà a Sainte-Clotilde diverses interpretacions i improvisacions a l'orgue. Algunes d'aquestes improvisacions foren posteriorment reconstruïdes i transcrites per Maurice Duruflé, fet que permeté conservar per escrit una mostra directa de l'estil improvisatori de Tournemire.

Llista de composicions Simfonies Simfonia núm. 1 Romantique, op. 18 (1900) Simfonia núm. 2 Ouessant, op. 36 (1908) Simfonia núm. 3 Moscou, op. 43 (1912) Simfonia núm. 4 Pages symphoniques, op. 44 Simfonia núm. 5, op. 47 (1913) Simfonia núm. 6, op. 48 (1915) Simfonia núm. 7 Les Danses de la Vie, op. 49 (1918) Simfonia núm. 8 Le Triomphe de la Mort, op. 51

Òperes i música escènica Nittetis Les dieux sont morts, op. 42 La légende de Tristan, op. 53

Música per a orgue Pièce symphonique, op. 16 (1899) Suite de morceaux, op. 19 i 24 (1900–1901) Triple choral, op. 41 (1910) Victimæ paschali laudes (1931) L'Orgue mystique, op. 55–57 (1927–1932) Trois Poèmes, op. 59 (1932) Sei Fioretti, op. 60 (1932) Fantaisie symphonique, op. 64 (1933–1934) Petites fleurs musicales, op. 66 (1932–1934) Sept Chorals-Poèmes pour les sept paroles du Christ, op. 67 (1935) Symphonie-choral, op. 69 (1935) Symphonie sacrée, op. 71 (1936) Suite évocatrice, op. 74 (1938) Deux Fresques symphoniques sacrées, op. 75–76 (1938–1939)

Música per a piano Poème mystique, op. 33 (1908) Douze Préludes-Poèmes, op. 58 (1932) Cloches de Châteauneuf-du-Faou, op. 62 Études de chaque jour, op. 70

Música de cambra Poème pour violoncelle et piano, op. 35

Música vocal i coral Le Sang de la Sirène (1904)

Referències

Categoria:Compositors francesos de música clàssica del segle XX Categoria:Organistes francesos Categoria:Alumnes del Conservatoire de Paris Categoria:Cavallers de la Legió d'Honor Categoria:Músics bordelesos Categoria:Nascuts el 1870 Categoria:Morts el 1939 Categoria:Compositors occitans Categoria:Morts a la Gironda Categoria:Compositors francesos morts al segle XX Categoria:Compositors francesos nascuts al segle XIX Categoria:Compositors de la Nova Aquitània Categoria:Pedagogs musicals francesos