miniatura|Por haber nacido en otra parte, quadre pintat per Francisco de Goya y Lucientes sobre el racisme. El racisme a Espanya es pot trobar a diferents moments històrics, èpoques en què el conflicte social, econòmic i polític es justifica de manera eficient a través de la diferència racial, ja sigui en el sentit del racisme com a ideologia o com a simples actituds o comportaments envers aquells percebuts com a diferents. Més comuns que el racisme per se han estat les actituds vinculades al racisme com la xenofòbia o l'odi religiós.
Predecents a l'edat mitjana i moderna Puresa de sang Els Estatuts de neteja de sang (limpieza de sangre) foren el primer mecanisme de discriminació legal de base genealògica a l'Espanya de l'Antic Règim. Establerts per primera vegada a Toledo el 1449, es van estendre progressivament a capítols catedralicis, ordes militars, col·legis universitaris i oficis públics al llarg dels segles XVI i XVII, fins a la seva abolició el 1865.Kaplan, Gregory B., "The Inception of Limpieza de Sangre", dins Marginal Voices, Brill, Leiden, 2012, p. 19–41 Així, la Netedad de sang va ser un mecanisme de discriminació legal cap a les minories espanyoles converses sota sospita de practicar en secret les seves antigues religions —marrans en el cas dels antics jueus, i moriscos al dels antics musulmans— , exigint provar ser descendència de cristià vell.
El mecanisme exigia la prova genealògica de pertànyer a una nissaga de cristians vells, sense cap jueu convers ni morisc entre els avantpassats. Significativament, l'exclusió s'aplicava independentment de la sinceritat de la conversió: el criteri era el llinatge, no la creença ni la conducta. Això fa dels estatuts un precedent proto-racial de primer ordre, anterior a qualsevol teoria biològica de la raça. A més de la seva dimensió identitària, tenien una funció de control social i econòmic: servien per bloquejar l'ascens de famílies converses sovint ben integrades i econòmicament potents.
Els estatuts van generar debat intern des del primer moment —el papa Nicolau V els va condemnar el mateix 1449— i la historiografia moderna en discuteix l'abast. Per a alguns autors, el criteri genealògic independent de la fe és estructuralment racial i prefigura les categories que l'Imperi Espanyol exportaria a Amèrica. Altres, en canvi, sostenen que mai no van ser aplicats de manera uniforme ni van arribar a constituir una obsessió nacional, i àdhuc que hi ha el risc d'anacronisme en aplicar el concepte modern de "raça" a un context premodern.Hering Torres, Max S., "La limpieza de sangre. Problemas de interpretación" Historia Crítica, 1900-6152, 0121-1617, Nº. 45, 2011, págs. 32-55
Antisemitisme L'antisemitisme a Espanya té arrels medievals i modernes que combinen hostilitat religiosa, violència social i formes primerenques de discriminació de base genealògica. Les persecucions de 1391, la conversió forçada i la posterior sospita envers els conversos van generar un clima de desconfiança que cristal·litzà en la Inquisició i culminà amb l'expulsió dels jueus el 1492. A l’època moderna, aquesta hostilitat es va institucionalitzar a través dels Estatuts de neteja de sang, que excloïen els descendents de jueus conversos de càrrecs i institucions independentment de la fe professada. Diversos autors interpreten aquest mecanisme com un precedent proto‑racial, en tant que definia la identitat jueva com un llinatge immutable i transmissible, més enllà de la religió.SOYER, François. Popularizing Anti-Semitism in Early Modern Spain and its Empire: Francisco de Torrejoncillo and the Centinela contra judíos (1674). In: Popularizing Anti-Semitism in Early Modern Spain and its Empire. Brill, 2014.
El nacionalisme espanyol beu d'aquests precedents i d'altres encara més antics, com ara dels regnes visigots, i en tota aquesta història hi ha un antisemitisme que es transmet,KUZNITZKY, Adolfo. Spanish Attitudes Toward Judaism: Strains of Anti-Semitism from the Inquisition to Franco and the Holocaust. McFarland, 2014. fins al punt de incidir en la identitat espanyola,FLESLER, Daniela; LINHARD, Tabea Alexa; PÉREZ MELGOSA, Adrián. Introduction: Revisiting Jewish Spain in the Modern Era. Journal of Spanish Cultural Studies, 2011, 12.1: 1-11. i que roman present amb més o menys força,MENNY, Anna. Antisemitism in Spain. Proceedings / International conference “Antisemitism in Europe Today: the Phenomena, the Conflicts”. Jewish Museum BerlinRAY, Jonathan. Antisemitism in Spain–A Historical Survey. In: The Routledge History of Antisemitism. Routledge. p. 220-227 com ara durant el primer terç del , la guerra civil,ROHR, Isabelle. The use of antisemitism in the Spanish Civil War. Patterns of prejudice, 2003, 37.2: 195-211. i la postguerra.
Els moriscs El cas dels moriscs presenta una lògica similar però amb un desenllaç diferent. Després de la conquesta del Regne de Granada (1492), els musulmans peninsulars foren forçats al baptisme, convertint-se en moriscos. I com en el cas dels jueus conversos, la conversió no va eliminar la sospita: els estatuts de neteja de sang els afectaven igualment, en tant que el seu llinatge era considerat impur independentment de la fe professada. Aquesta definició de l'alteritat per la sang i no per la creença és el tret que els historiadors assenyalen com a proto-racial.
L'expulsió definitiva dels moriscos, decretada entre 1609 i 1614, va afectar entre 270.000 i 300.000 persones. Significativament, la mesura s'aplicà de manera indiscriminada, sense distinció entre els que havien mantingut pràctiques islàmiques en secret i els que s'havien integrat plenament en la vida cristiana, cosa que reforça la interpretació que el criteri era d'ordre genealògic, no religiós.
L'Esclavatge d'africans A diferència de l'esclavatge mediterrani medieval durant la baixa edat mitjana, que era confessionalment justificat —s'esclavitzava l'infidel—, a mesura que avança el segle XV l'esclavatge africà a la península va adquirint una lògica progressivament racial: el tret definitori deixa de ser la religió i passa a ser l'origen i el color de pell. Aquesta transició és historiogràficament rellevant perquè prefigura les categories racials que s'aplicaran a Amèrica.
L'esclavatge de persones africanes a la península Ibèrica és anterior a la colonització americana. A partir del segle XV, durant la baixa edat mitjana i l'era moderna, el comerç d'esclaus africans va créixer significativament a través dels ports portuguesos i va impregnar també algunes ciutats de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, especialment Sevilla, València i a les illes Canàries. S'ha documentat una presència significativa d'esclaus africans en la vida urbana peninsular ja en el segle XV, integrats en economies domèstiques i artesanals.Els esclaus nascuts a l'Àfrica van ser anomenats bozales, i els seus descendents, amb millor coneixement de la llengua castellana se'ls anomenava ladinos negres (ladino era el terme emprat pels jueus a Castella).
Les categories jurídiques i les actituds socials envers els africans esclavitzats que es van desenvolupar a la península van precedir i en part van modelar les que s'aplicarien a Amèrica. Aquesta connexió no és només econòmica: és també conceptual, i cristal·litzaria en el sistema de castes colonial.
Els gitanos L'arribada dels gitanos, anomenats egipcians, a la península ibèrica en el ja va ser acompanyada d'una legislació repressiva per forçar l'assimilació o l'expulsió. Les polítiques aplicades a Espanya entre els segles XV i XIX s’inscriuen en un patró europeu més ampli. A diversos territoris del continent —com els estats alemanys, França, Anglaterra, o els principats romanesos de Valàquia i Moldàvia— les autoritats van promulgar lleis d’expulsió, prohibicions de residència, registres policials específics o, en el cas romanès, formes de servitud hereditària. Aquestes mesures compartien la lògica comuna que els gitanos constituïen un grup essencialment diferent i hereditàriament sospitós. En conjunt, s'atribuïa als gitanos trets essencials i hereditaris —criminalitat, vagància, engany— considerats innats i immutables, constituint un racisme cultural i jurídic premodern, no reduïble a simple xenofòbia.
A Espanya, la legislació d’època moderna exigia sedentarització, adopció d’oficis i abandonament de costums propis, sota pena d’expulsió o esclavitud. La Real Pragmática de 1499 establia terminis estrictes per a la integració i preveia càstigs corporals, desterrament i captivitat per als infractors, ordenant que els gitanos «visquin per oficis coneguts [...] i no caminen més junts vagant pels nostres regnes» i que, en cas d’incompliment, fossin castigats amb assots, desterrament o esclavitud.Real Pragmática de 1499, datada a Medina del Campo, ''Novísima Recopilación, Libro XII, título XVI'' [http://www.unionromani.org/histo.htm].
El 1749, durant el regnat del Ferran VI, tingué lloc la Gran Batuda (Gran Redada) o Prisión General de los gitanos, un operatiu secret ordenat pel Marqués de la Ensenada, que pretenia detenir tots els gitanos del territori, sense distinció de sexe o edat. Prop de 9.000 persones foren empresonades o enviades a treballs forçats, i moltes moriren a causa de les condicions insalubres. L’indult no arribà fins setze anys després, sota Carles III, i alguns detinguts no foren alliberats fins al 1783.Antonio Gómez Alfaro, La Gran Redada de Gitanos, Ed. presencia gitana, Madrid, 1993. ; Teresa San Román, La diferencia inquietante, (esp. pág. 38 a 43) Ed. Siglo XXI. Madrid, 1997. ; Angus Fraser, Los gitanos, (esp. pág. 170 y sig.), ed. Ariel, Barcelona, 2005, . Antonio Gómez Alfaro: El 24 de mayo: Una fecha idónea para convertirla en el Día del Gitano Madrileño
Malgrat la fi de les grans operacions repressives, al segle XIX persistiren regulacions restrictives i una percepció jurídica i social que continuava considerant els gitanos com un col·lectiu marginal i objecte de vigilància especial. En els seus viatges per Espanya a la dècada de 1830, el predicador protestant anglès George Borrow observà que «potser no hi hagi un país on s’hagin fet més lleis amb la intenció de suprimir i extingir el nom, la raça i la manera de viure dels gitanos com a Espanya». La historiografia assenyala que la persecució institucional i la legislació assimilacionista tingueren efectes duradors en les condicions socials i econòmiques de les comunitats gitanes.
Sistema de castes colonial El Sistema o societat de castes colonial és un concepte historiogràfic modern, segons el qual l'Imperi Espanyol, durant l'administració de les seves possessions d'Amèrica, hauria classificat les persones per races i creus ètniques per organitzar un sistema social estratificat.
D'acord amb aquest sistema, la societat americana sota la dominació espanyola es va organitzar com una piràmide jeràrquica que ubicava a la cúspide els espanyols (classificats al seu torn en «peninsulars» i «criolls»), i sota ells, la majoria de la població integrada per indis o naturals (pobles originaris), negres (portats com a esclaus d'Àfrica) i castes (descendents de relacions sexuals entre les tres grans branques ètniques anteriors). En Robert Cope ho relaciona amb el règim espanyol de «netedad de sang» i ho defineix com «un ordre jeràrquic de grups racials classificats segons la proporció de sang espanyol».Cope, Robert Douglas (1994). The Limits of Racial Dominations: Plebeian Society in Colonial Mexico City, 1660-1720. Madison: University of Wisconsin Press. p. 24. Alguns autors consideren que existeix una continuïtat entre el sistema de castes colonial i els processos actuals de discriminació racial als països hispanoamericans.Telles, 2014.Navarrete, Federico (12 de agosto de 2017). «El racismo en México se origina en el mestizaje y se detona en la familia». =Boletín UNAM-DGCS (México) (519).
L'arribada a Espanya del racisme científic