Després de l'enfonsament de la Unió Soviètica el 1991 i l'enfonsament de l'economia controlada de la Rússia Soviètica, es va crear una nova Federació Russa sota Boris Ieltsin el 1991. La Federació Russa va tenir múltiples reformes econòmiques, incloent la privatització i la liberalització del mercat i del comerç a causa del col·lapse del comunisme. L'economia és molt més estable que a principis dels noranta, però la inflació continua sent un problema per a Rússia. Històricament, l'economia russa ha diferit molt de les principals economies desenvolupades pel seu sistema legal més feble, el subdesenvolupament de les activitats econòmiques modernes, l'endarreriment tecnològic i uns nivells de vida més baixos.Richard Connolly, The Russian Economy: A Very Short Introduction (Oxford University Press, 2020).

Antecedents històrics Durant gairebé seixanta-nou anys, l'economia russa i de tota la Unió Soviètica, dirigida en base d'una planificació centralitzada de l'economia, tenia el control sobre tots el mitjans de producció i d'inversió de l'economia. La política econòmica es feia segons directives del Partit Comunista, que controlava tots els aspectes de l'activitat econòmica.

Bona part de l'estructura de l'economia soviètica que operava fins a 1987 va tenir l'origen en les polítiques de Joseph Stalin, amb modificacions addicionals fetes entre 1953 i 1987. El pla quinquennal i els plans anuals eren els mecanismes principals on el govern soviètic fixava les línies de les polítiques del seu programa econòmic. Segons aquestes polítiques, el Comitè de Planificació Estatal (Planovyy Gosudarstvennyy komitet-Gosplan) formulava objectius de producció arreu del país per a períodes de planificació estipulats. Els cossos de planificació regionals afinaven aquests objectius per a unitats econòmiques més petites, com les empreses industrials estatals i granges estatals (sovkhozy; canti., sovkhoz) i les col·lectivitats agrícoles (kolkhozy; canti., kolkhoz), tenint cadascuna el seu propi pla de producció específic. La planificació estatal suposava que si cada unitat complia o excedia el seu pla, llavors equilibrarien la demanda i el subministrament.

El paper del govern era assegurar que els plans es complien. La responsabilitat de la producció fluïa de dalt a baix. A nivell nacional, els aproximadament setanta ministeris governamentals i els comitès estatals, cada un responsable d'un sector de producció o subsector, supervisaven les activitats de producció econòmica de les unitats dins de les seves àrees de responsabilitat. Els cossos ministerials regionals es presentaven als ministeris de nivell nacional i controlaven les unitats econòmiques en les seves àrees geogràfiques respectives.

Els plans incorporats fixava objectius per a matèries primeres i béns intermedis, així com béns finals i serveis. En teoria, però no en la pràctica, el sistema de planificació estatal assegurava un equilibri entre els sectors per tota l'economia. Sota la planificació estatal, l'estat executava les funcions d'assignació que tenen els preus en un sistema de mercat. En l'economia soviètica, els preus eren únicament un mecanisme de comptabilitat. El govern establia preus per a tots els béns i serveis basats en el paper del producte en el pla i en uns altres criteris no econòmics. Aquest sistema de preus produïa anomalies. Per exemple, el preu del pa estava per sota el cost del blat utilitzat per produir-lo. En alguns casos, els pagesos alimentaven el seu bestiar amb pa perquè els suposava menys cost. En un altre exemple, els lloguers dels apartaments eren baixos per aconseguir equitat social. Les indústries soviètiques obtenien matèries primeres com petroli, gas natural, i carbó a preus per sota dels del mercat mundial.

El sistema de planificació estatal permetia als líders soviètics ordenar amb rapidesa en temps de crisi, com la invasió nazi, i reindustrialitzar el país durant la postguerra. El desenvolupament ràpid de la seva base de defensa i industrial després de la guerra va permetre a la Unió Soviètica convertir-se en una superpotència.

El registre de reforma econòmica russa a mitjans de la dècada de 1990 és mixt. Els intents reformistes durant l'era de Perestroika (reestructuració) en el règim de Mikhail Gorbatxov (1985-91) testifica la complexitat del desafiament.

Transició a l'economia de mercat miniatura|Un mercat ambulant a Rostov-on-Don, 1992 Després de 1991, sota el lideratge de Boris Ieltsin, el país va fer un gir significatiu cap al desenvolupament d'una economia de mercat mitjançant la implantació de principis bàsics com els preus determinats pel mercat. Dos objectius fonamentals i interdependents: l'estabilització macroeconòmica i la reestructuració econòmica, la transició de la planificació central a una economia de mercat. La primera va suposar la implantació de polítiques fiscals i monetàries que promouen el creixement econòmic en un entorn de preus i tipus de canvi estables. Aquest últim requeria l'establiment de les entitats comercials i institucionals —bancs, propietat privada i codis jurídics comercials— que permetin que l'economia funcioni de manera eficient. Obrir els mercats interiors al comerç exterior i a la inversió, vinculant així l'economia amb la resta del món, va ser una ajuda important per assolir aquests objectius. El règim de Gorbatxov no va poder abordar aquests objectius fonamentals. En el moment de la desaparició de la Unió Soviètica, el govern de Ieltsin de la República Russa havia començat a atacar els problemes d'estabilització macroeconòmica i de reestructuració econòmica. A mitjans de 1996, els resultats eren dispars.

Des del col·lapse de la Unió Soviètica el 1991, Rússia ha intentat desenvolupar una economia de mercat i aconseguir un creixement econòmic constant. L'octubre de 1991, Ieltsin va anunciar que Rússia procediria a una reforma radical i orientada al mercat en la línia de la "teràpia de xoc", tal com recomanaven els Estats Units i l'FMI. La hiperinflació va ser el resultat de l'eliminació dels controls de preus soviètics i de nou després de la crisi financera russa de 1998. Assumint el paper de personalitat jurídica continuada de la Unió Soviètica, Rússia va assumir la responsabilitat de liquidar els deutes externs de l'URSS, tot i que la seva població constituïa només la meitat de la població de l'URSS en el moment de la seva dissolució.

Es calcula que el PIB rus es va contreure un 40% entre 1991 i 1998, malgrat la riquesa de recursos naturals del país, la seva població ben educada i la seva base industrial diversa, encara que cada cop més ruïnosa. Aquesta xifra pot ser enganyosa, però, ja que gran part del PIB de la Unió Soviètica era la despesa militar i la producció de béns per als quals hi havia poca demanda. La interrupció de bona part d'aquesta despesa inútil va crear la falsa impressió d'una contracció econòmica més gran que la real.Schliefer, Andrei; Treisman, Daniel, October 2003 A Normal Country - Harvard Institute of Economic Research Retrieved on February 25, 2009 Elements crítics com la privatització d'empreses estatals i una gran inversió estrangera es van posar en marxa en els primers anys del període postsoviètic. Però altres parts fonamentals de la infraestructura econòmica, com ara la banca comercial i les lleis comercials completes i autoritzades, estaven absents o només estaven en part en vigor l'any 1996. Encara que a mitjans dels anys noranta semblava poc probable un retorn a la planificació central de l'era soviètica, la configuració de l'economia posterior a la transició va romandre impredictible.

Polítiques monetària i fiscal El gener de 1992, el govern va reprimir la creació de diners i crèdit al mateix temps que va aixecar els controls de preus. No obstant això, a partir del febrer, el Banc Central, encapçalat per Viktor Geraixxenko, va afluixar les regnes de l'oferta monetària. En el segon i el tercer trimestre de 1992, l'oferta monetària havia augmentat a taxes especialment pronunciades del 34% i del 30%, respectivament. A finals de 1992, l'oferta monetària russa havia augmentat divuit vegades. Això va provocar directament una inflació elevada i un deteriorament del tipus de canvi del ruble.

El fort augment de l'oferta monetària es va veure influenciat pels grans dipòsits en moneda estrangera que havien acumulat empreses i particulars estatals, i per la depreciació del ruble. Les empreses van recórrer a aquests dipòsits per pagar salaris i altres despeses després que el govern hagués endurit les restriccions a les emissions monetàries. Els bancs comercials van monetitzar els deutes de les empreses mitjançant la retirada de comptes en bancs estrangers i l'accés privilegiat als comptes del Banc Central.

Inflació El 1992, el primer any de la reforma econòmica, els preus al detall a Rússia van augmentar un 2.520%. Una de les principals causes de l'augment va ser la desregulació de la majoria dels preus el gener de 1992, un pas que va provocar un augment mitjà dels preus del 245% només en aquell mes. L'any 1993 la taxa anual havia baixat fins al 240%, una xifra encara molt elevada. El 1994 la taxa d'inflació havia millorat fins al 224%.

Tanmateix, les tendències de les taxes d'inflació anuals emmascaren les variacions de les taxes mensuals. El 1994, per exemple, el govern va aconseguir reduir les taxes mensuals del 21% al gener al 4% a l'agost, però les taxes van tornar a pujar, fins al 16,4% el desembre i el 18% el gener de 1995. La inestabilitat de la política monetària russa va provocar les variacions.. Després d'estrenyir el flux de diners a principis de 1994, el govern va alleujar les seves restriccions en resposta a les demandes de crèdit per part de l'agricultura, les indústries de l'Extrem Nord i algunes van afavorir les grans empreses. El 1995, el patró es va evitar amb més èxit mantenint la política monetària estricta adoptada a principis d'any i aprovant un pressupost relativament estricte. Així, la taxa d'inflació mensual es va mantenir pràcticament estable per sota del 5% l'últim trimestre de l'any. Durant el primer semestre de 1996, la taxa d'inflació va ser del 16,5%. No obstant això, els experts van assenyalar que el control de la inflació va ser ajudat substancialment per la manca de pagament dels salaris als treballadors de les empreses estatals, una política que va mantenir els preus baixos deprimint la demanda.

Un símptoma important de la inestabilitat macroeconòmica russa han estat les fortes fluctuacions del tipus de canvi del ruble. Des del juliol de 1992, quan el ruble es va poder canviar legalment per dòlars dels Estats Units, fins a l'octubre de 1995, el tipus de canvi entre el ruble i el dòlar va disminuir de 144 rubles per 1 dòlar dels EUA a uns 5.000 per 1 dòlar dels EUA. Abans de juliol de 1992, la taxa del ruble es va establir artificialment a un nivell molt sobrevalorat. Però els ràpids canvis en la taxa nominal (la taxa que no té en compte la inflació) reflectien la inestabilitat macroeconòmica general. L'exemple més dràstic d'aquesta fluctuació va ser la reducció del 27% del valor del ruble del Dimarts Negre (1994).

El juliol de 1995, el Banc Central va anunciar la seva intenció de mantenir el ruble dins d'una banda de 4.300 a 4.900 per cada dòlar dels EUA fins a l'octubre de 1995, però més tard va ampliar el període fins al juny de 1996. L'anunci reflectia l'enfortiment de les polítiques fiscals i monetàries i l'acumulació de reserves amb les quals el govern podria defensar el ruble. A finals d'octubre de 1995, el ruble s'havia estabilitzat i s'havia apreciat en termes ajustats a la inflació. Es va mantenir estable durant la primera meitat de 1996. El maig de 1996, es va introduir un tipus de canvi de "banda de rastreig" per permetre que el ruble es depreciés gradualment fins a finals de 1996, començant entre 5.000 i 5.600 per cada dòlar dels EUA i acabant entre 5.500 i 6.100.