va ser un pianista polonès-estatunidenc."Artur Rubinstein", Encyclopædia Britannica És considerat com un dels millors pianistes de tots els temps. Va rebre elogis internacionals per les seves interpretacions de la música escrita per diversos compositors i molts el consideren un dels més grans intèrprets de Chopin del seu temps. Va tocar en públic durant vuit dècades.
Primers anys de vida miniatura|Casa d'infantesa d'Artur Rubinstein al carrer Piotrkowska, Łódź, Polònia Artur Rubinstein va néixer a Łódź, Tsarat de Polònia (part de l'Imperi Rus durant tot el temps que Rubinstein hi va residir) el 28 de gener de 1887, en una família jueva. Va ser el més jove dels set fills de Felicja Blima Fajga (de soltera Heiman) i d'Izaak Rubinstein. El seu pare era propietari d'una petita fàbrica tèxtil."Intoxicated with Romance." Time 101, no. 23 (4 de juny de 1973): 73.
El nom de naixement de Rubinstein havia de ser Leo, però el seu germà de vuit anys va afirmar que "el seu nom devia ser Artur. Com que Artur X (fill d'un veí) toca el violí tan bé, el nadó també pot convertir-se en un gran músic!" Així, es va dir Artur, encara que als països de parla anglesa, preferia ser conegut com a Arthur. El seu empresari estatunidenc Sol Hurok, però, va insistir en el fet que fos presentat com a Artur, i es van publicar discos a Occident amb les dues versions del seu nom.: "En anys posteriors, el meu gerent Sol Hurok va utilitzar l'"Artur" sense h per a la meva publicitat, però jo firmo 'Arthur' als països on és una pràctica habitual, 'Arturo' a Espanya i Itàlia, i 'Artur' als països eslaus".
A dos anys, Rubinstein va demostrar una oïda absoluta i una fascinació pel piano, veient les lliçons de piano de la seva germana gran. A quatre anys, va ser reconegut com un nen prodigi. El seu pare tenia predilecció pel violí i li va oferir un violí a Rubinstein; però Rubinstein el va rebutjar perquè pensava que el seu instint era per l'harmonia i la polifonia. El violinista hongarès Joseph Joachim, en sentir tocar el nen de quatre anys, es va quedar molt impressionat i va dir a la família d'Artur: "aquest nen pot arribar a ser un gran músic, sens dubte té el talent per a això. Quan arribi el moment d'estudiar seriosament, porteu-me'l i estaré encantat de supervisar la seva educació artística". El 14 de desembre de 1894, Artur Rubinstein, de set anys, va debutar amb peces de Mozart, Schubert i Mendelssohn.
Quan va complir els deu anys, Rubinstein es va traslladar a Berlín per continuar els seus estudis, i va donar la seva primera actuació amb la Filharmònica de Berlín l'any 1900, a tretze anys. Joseph Joachim va recomanar Karl Heinrich Barth com a professor de piano del nen. Com a estudiant de Barth, Rubinstein va heretar un llinatge pedagògic reconegut: Barth era ell mateix deixeble de Liszt, que havia estat ensenyat per Czerny, que al seu torn havia estat deixeble de Beethoven.
Música i carrera El 1904, Rubinstein es va traslladar a París per iniciar la seva carrera seriosament. A la ciutat va conèixer els compositors Maurice Ravel i Paul Dukas i el violinista Jacques Thibaud. També va tocar el Concert per a piano núm. 2 de Camille Saint-Saëns en presència del compositor. A través de la família de Juliusz Wertheim (a la qual Rubinstein va atribuir la seva pròpia inspiració en les obres de Chopin) va formar amistat amb el violinista Paul Kochanski i el compositor Karol Szymanowski. miniatura|Rubinstein el 1906 Rubinstein va fer el seu debut a Nova York al Carnegie Hall el 1906, i després va fer una gira pels Estats Units d'Amèrica, Àustria, Itàlia i Rússia. Segons el seu propi testimoni i el del seu fill a la pel·lícula de François Reichenbach L'Amour de la vie (1969), no va ser ben rebut als Estats Units. L'any 1908, Rubinstein, indigent i desesperat, perseguit pels creditors i amenaçat de ser desallotjat de la seva habitació d'hotel de Berlín, va fer un intent fallit de penjar-se. Posteriorment, va dir que se sentia "renascut" i dotat d'un amor incondicional a la vida. El 1912, va fer el seu debut a Londres i hi va trobar una casa musical a Edith Grove, Chelsea, saló musical de Paul i Muriel Draper, en companyia de Kochanski, Igor Stravinsky, Jacques Thibaud, Pau Casals, Pierre Monteux i altres.
Durant la Primera Guerra Mundial, Rubinstein es va quedar a Londres, fent recitals i acompanyant el violinista Eugène Ysaÿe. El 1916 i el 1917 va fer les seves primeres gires per Espanya i Amèrica del Sud on va ser molt aclamat. Va ser durant aquelles gires que va desenvolupar un entusiasme de tota la vida per la música d'Enric Granados, Isaac Albéniz, Manuel de Falla i Heitor Villa-Lobos. Va ser el dedicatari de la Fantasia Baetica de Manuel de Falla, el Rudepoêma de Villa-Lobos i els Trois mouvements de Petruixka d'Stravinski.
Rubinstein es va mostrar molt disgustat per la conducta d'Alemanya durant aquella guerra i no va tornar a tocar mai més enllà. La seva darrera actuació a Alemanya va ser l'any 1914.
A la tardor de 1919 Rubinstein va fer una gira per la Gran Bretanya amb la soprano Emma Calvé i el tenor Vladimir Rosing.Newton, Ivor (1966). At the Piano – the World of an Accompanist. Londres: Hamish Hamilton Ltd. p. 44.
El 1921, Rubinstein va fer dues gires americanes, viatjant a Nova York amb Karol Szymanowski i el seu amic íntim Paul Kochanski.
El 1934, el pianista, que va declarar que va descuidar la seva tècnica en els seus primers anys, confiant, en canvi, en el talent natural, es va retirar de la vida concertística durant uns quants mesos d'estudi i pràctica intensius.
Rubinstein va tornar als Estats Units el 1937, la seva carrera es va centrar allà durant els anys de la Segona Guerra Mundial quan va viure a Brentwood, Califòrnia. Es va convertir en ciutadà estatunidenc naturalitzat el 1946. miniatura|Una reproducció de les mans del pianista, al museu de Łódź Durant la seva estada a Califòrnia, Rubinstein va enregistrar com a pianista la banda sonora de diverses pel·lícules, incloent-hi Song of Love amb Katharine Hepburn. Va aparèixer, com ell mateix, a les pel·lícules Carnegie Hall i Of Men and Music.
Encara que més conegut com a recitalista i solista de concerts, Rubinstein era considerat un músic de cambra destacat, col·laborant amb Henryk Szeryng, Jascha Heifetz, Pau Casals, Gregor Piatigorsky i el Quartet Guarneri. Rubinstein va gravar gran part del repertori de piano bàsic, especialment el dels compositors romàntics. En el moment de la seva mort, The New York Times, en descriure'l, va escriure: "Chopin era la seva especialitat... era un chopinià considerat per molts sense igual". Amb l'excepció dels Études, va gravar la majoria de les obres de Chopin. L'any 1964, durant la Guerra Freda, va oferir un concert mític a Moscou, amb un programa pur de Chopin.Aquesta presentació està ben documentada en un CD d'àudio editat per Joachim Kaiser, Klavier Kaiser, Sueddeutsche-Zeitung Co., Múnic 2004. Va ser un dels primers defensors dels compositors espanyols i sud-americans, així com dels compositors francesos de principis del segle XX (com Debussy i Ravel). A més, Rubinstein va promocionar la música del seu compatriota Karol Szymanowski. Rubinstein, en conversa amb Aleksandr Skriabin, va mencionar Brahms com el seu compositor favorit, una resposta que va enfurismar Skriabin., citat a Norman Lebrecht, The Book of Musical Anecdotes
El 1969 es va estrenar la pel·lícula Arthur Rubinstein – L'amor de la vida; va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula documental. Un especial de televisió posterior, Rubinstein at 90, va destacar com havia estat tocant per a la gent durant vuit dècades.
A mitjan dècada de 1970, la vista de Rubinstein havia començat a deteriorar-se. Es va retirar dels escenaris a vuitanta-nou anys el maig de 1976, oferint el seu últim concert al Wigmore Hall de Londres, on havia tocat per primera vegada gairebé setanta anys abans.
Rubinstein, que dominava vuit idiomes, guardava gran part del repertori (i no només el del piano) en la seva formidable memòria. Segons les seves memòries, va aprendre les Variacions simfòniques de César Franck mentre anava en tren camí al concert, sense el benefici d'un piano, practicant passatges a la falda. Rubinstein va descriure la seva memòria com a fotogràfica, fins al punt que visualitzava una taca de cafè errant mentre recordava una partitura.
Rubinstein també tenia habilitats auditives excepcionalment desenvolupades, que li van permetre tocar simfonies senceres en la seva ment. "A l'esmorzar, podria passar una simfonia de Brahms al meu cap", va dir. "Llavors em criden al telèfon, i mitja hora més tard em trobo que ha sonat interiorment tot el temps i estic ja en el tercer moviment". Aquesta habilitat era sovint provada pels amics de Rubinstein, que escollien a l'atzar extractes d'òpera i partitures simfòniques i li demanaven que les toqués de memòria.
L'autobiografia de Rubinstein conté dos volums: My Young Years (1973) i My Many Years (1980). A molts no els va agradar el seu èmfasi en les anècdotes personals per sobre de la seva biografia musical. El pianista Emanuel Ax, un dels grans admiradors de Rubinstein, es va sentir profundament decebut en llegir My Many Years: "fins llavors", va dir a Harvey Sachs, "havia idolatrat Rubinstein; havia volgut tenir una vida com la seva, el llibre va canviar tot això".
Rubinstein va assenyalar una vegada: "és simplement la meva vida, la música. La visc, la respiro, parlo amb ella. En soc gairebé inconscient. No, no vull dir que ho doni per fet; mai no s'ha de donar per fet cap dels dons de Déu. Però és com un braç, una cama, part de mi. D'altra banda, els llibres i les pintures i els idiomes i les persones són passions per a mi, sempre per conrear. Viatjar també. Soc un home afortunat de tenir un negoci que em permet estar tant a la carretera. Al tren, a l'avió, tinc temps de llegir. També, soc un home afortunat de ser pianista. Un instrument esplèndid, el piano, de la mida justa perquè no te'l puguis endur. En lloc de practicar, sé llegir. Un home afortunat, no?"The Rubinstein Story (explicada a Clifton Fadiman), Radio Corporation of America, 1959.
Vida personal miniatura|Rubinstein el 1963
Matrimoni i família De la seva joventut, Rubinstein va dir una vegada: "es diu de mi que quan era jove vaig dividir el meu temps de manera imparcial entre el vi, les dones i la cançó. Ho nego categòricament. El noranta per cent dels meus interessos eren dones". A quaranta-cinc anys, el 1932, Rubinstein es va casar amb Nela Młynarska, una ballarina polonesa de vint-i-quatre anys que havia estudiat amb Mary Wigman. Nela era filla del director d'orquestra polonès Emil Młynarski i de la seva dona Anna Talko-Hryncewicz, que era d'una família heràldica aristocràtica polonesa de l'escut d'Iłgowski. Nela s'havia enamorat de Rubinstein quan tenia divuit anys, però es va casar amb Mieczysław Munz, un altre pianista polonès-estatunidenc, després que Rubinstein comencés una aventura amb una princesa italiana.Taylor, Angela (12 de desembre de 1983) "Nela Rubinstein: Making a Life of Her Own". The New York Times, Secció B, p. 22."After 50 Years of Pots and Chopins with Husband Arthur, Nela Rubinstein Rolls Out Her Own Cookbook". People Magazine, 14 de novembre de 1983 Vol. 20, No. 20 Nela es va divorciar de Munz i tres anys més tard es va casar amb Rubinstein. Van tenir cinc fills (un va morir en la infància), inclosa la fotògrafa Eva Rubinstein, que es va casar amb William Sloane Coffin, i un fill John Rubinstein, actor guanyador del Premi Tony i pare de l'actor Michael Weston. Posteriorment, Nela va escriure Nela's Cookbook, un llibre de cuina que incloïa els plats que ella preparava per a les festes llegendàries de la parella.Rubinstein, Nela (1983) Nela's Cookbook. Alfred A. Knopf, Nova York.
Tant abans com durant el seu matrimoni, Rubinstein va mantenir una sèrie d'afers amb dones, incloses Lesley Jowitt, l'esposa del polític britànic William Jowitt, i Irene Curzon.