miniatura|Llengües romàniques orientals del sud-est d'Europa La història de la llengua romanesa començà a les províncies romanes del sud-est d'Europa al nord de l'anomenada «línia Jireček»; encara, però, es debat el lloc exacte de l'inici de la seva formació.
El romanç oriental ara està representat per quatre idiomes —romanès, aromanès, meglenoromanès i istroromanès— que s'originà en una llengua protorromanesa comuna. Aquests llenguatges també tenien un substrat comú. Les característiques morfològiques i sintàctiques d'aquest últim semblen haver estat similars a les compartides per les llengües balcàniques —incloent-hi l'albanès, el búlgar i el macedoni— que formen part del domini lingüístic dels Balcans. L'adopció d'un nombre de préstecs eslaus i protoeslaus en totes les llengües romàniques orientals demostra que la seva desintegració no va començar abans del .
Antecedents miniatura|Abast del domini romà i de les llengües romàniques (també mostra la "línia Jireček" que divideix la península balcànica al sud-est d'Europa) Algunes llengües romàniques es parlaren al sud-est d'Europa durant segles; la branca dàlmata d'aquest romanç oriental, però, va desaparèixer fa segles. Tot i que el grup romanent balcànic oriental supervivent s'ha dividit mentrestant en quatre idiomes principals, les seves característiques comunes suggereixen que totes se'n van originar en la mateixa protollengua. Més de 20 milions de persones parlen romanès, la més gran d'aquestes llengües, principalment a Romania i Moldàvia. L'aromanès té uns 350.000 parlants que viuen principalment a les zones muntanyenques d'Albània, Grècia i Macedònia. Uns milers de persones de la regió més àmplia de Tessalònica parlen la tercera llengua que es coneix com a meglenoromanès. La llengua romànica oriental més reduïda, l'estroromanès, la parlen menys de 1.500 persones a la regió d'Ístria. Totes les llengües romàniques orientals comparteixen una sèrie de trets que les diferencien de les altres llengües romàniques. Friedrich Christian Diez, el primer filòleg romànic, fins i tot afirmà el 1836 que el romanès era «només semiromànica». Aquestes peculiaritats inclouen, per exemple, les característiques comunes de l'albanès, el búlgar, el macedoni i altres llengüesPer exemple, els articles definits posposats i la duplicació de l'objecte en oracions (Petrucci 1999 pàg. 9-13.; Mišeska Tomić 2006, pàg. 27). que formen juntes la «unió lingüística balcànica».
Història externa Substrat alt=Vlach shepherd|miniatura|Pastor valac amb la seva roba tradicional alt=Vlach women from Larissa|miniatura|Dones valaques de la regió de Larisa en el seu viatge cap a les pastures d'estiu a la muntanya El coneixement modern del substrat romànic oriental original és escàs, ja que aquesta llengua fou substituïda gairebé totalment pel llatí. Per exemple, el lingüista Kim Schulte parla d'un substrat «traciodaci», mentre que Herbert J. Izzo argumenta que les llengües romàniques orientals es van desenvolupar sobre un substrat il·liri. No obstant això, el petit nombre de paraules conegudes de daci, il·liri o traci exclou la comparació sistemàtica d'aquests idiomes entre si o amb altres idiomes. El daci està representat per aproximadament un centenar de noms de plantes, 43 noms de ciutats de Dàcia tal com les documenta Ptolemeu i al voltant de 1.150 antropònims dacis i 900 topònims que s'han conservat en fonts antigues. El nombre de paraules conegudes de traci o il·liri -principalment glosses, topònims i noms personals- és encara més reduït.
Les estimacions del nombre de paraules romaneses d'origen del substrat oscil·len entre aproximadament 90 i 140. Com a mínim 70 d'aquestes paraulesPer exemple, el romanès "abur" i l'albanès "avull" ('vapor, vapor') (Orel 1998, p. 12.), el romanès "grumaz" ('coll') i l'albanès "gurmaz" ('gollet') (Orel 1998, pàg. 127-128.), el romanès "ceafă" i l'albanès "qafë" ('coll') (Orel 1998, pàg. 353). tenen origen albanès, que poden indicar un substrat romanesoalbanès comú. No obstant això, tampoc no es poden excloure els préstecs de l'albanès o del "traciodaci" al romanès. Els lingüistes Gottfried Schramm, Kim Schulte i István Schütz fins i tot proposen que se'n manllevaren en diverses fases. Per exemple, Schulte assumeix una «convivència, en què els parlants del primer romanès i els parlants de traciodaci-albanès vivien molt a prop els uns dels altres i es comunicaven periòdicament sobre qüestions quotidianes relatives a la seva activitat pastoral i al medi natural».
Aproximadament el 30% d'aquestes paraules amb cognat albanèsIncluding, Romanian bască and Albanian bashkë ("fleece") (Orel 1998, p. 19.), Romanian țap and Albanian cjap ("he-goat") (Orel 1998, p. 47.), Romanian daș and Albanian dash ("ram") (Orel 1998, p. 57.), Romanian zară and Albanian dhallë or dhalltë ("buttermilk") (Orel 1998, p. 80.), Romanian gălbează and Albanian gëlbazë ("fasciolosis") (Orel 1998, p. 112-113.), and Romanian țark and Albanian thark ("enclosure for milking") (Orel 1998, p. 472.). es relacionen amb la cria d'ovelles i cabres. En conseqüència, Schramm fins i tot proposa que no provenien d'un substrat prellatí, sinó que són préstecs manllevats d'una població pastoral pels avantpassats romans que van adoptar l'estil de vida nòmada dels seus veïns quan es van refugiar a les muntanyes després del col·lapse de l'Imperi romà als segles VI i VII.
La proporció de paraules amb cognats albanesos és relativament alta en els camps semàntics del món físicIncluding, Romanian mal ("bank, shore") and Albanian mal ("mountain") (Orel 1998, p. 243.; Schulte 2009, p. 252.), and Romanian pârâu and Albanian përrua or përrue ("brook, river-bed") (Orel 1998, p. 323.; Schulte 2009, p. 252.). (4,8%), parentiuPer exemple, el romanès "copil" ('nen') i l'albanès "kopil" ('nen, cap, bastard') (Orel 1998, p. 190.; Schulte 2009, p. 252) i romanès moș ('avi, vell') i albanès moshë ('edat') (Orel 1998, p. 274.; Schulte 2009, p. 252). (3,2%), agricultura i vegetacióPer exemple, el romanès brad i l'albanès bredh ('avet') (Orel 1998, p. 34.; Schulte 2009, p. 252). (2,8%), i animalsIncluding, Romanian căpușă and Albanian këpushë ("tick") (Orel 1998, p. 179.; Schulte 2009, p. 252.), and Romanian mânz and Albanian mëz or mâz ("foal") (Orel 1998, p. 265.; Schulte 2009, p. 252.). (2,7%). Schütz argumenta que una sèrie de paraules romaneses que tradicionalment se suposa que han derivat d'hipotètics termes de llatí vulgarPer exemple, Schütz suggereix que la paraula romanesa a spăla ('esbandir') fou manllevada de l'albanès "shpëlaj" ('esbandir') en lloc d'originar-se d'un hipotètic llatí vulgar "*expellavare (< *ex+per+lavare) (Schütz 2002, pàg. 16-17). són, de fet, préstecs albanesos. Fins i tot les paraules romaneses d'origen llatíPer exemple, romanès "sat" ('poble') < albanès "fshat" ('poble') < llatí "fossātum" ('fosa') (Schramm 1997, pàg. 312; Orel 1998, pàg. 104). o eslauPer exemple, romanès "gata" ('preparat') < albanès "gatuaj" o "gatuej" ('preparar') < eslau comú "*gotovati" o "*gotoviti" ('preparar') (Schramm 1997, p. 320; Orel 1998, p. 111). semblen haver estat manllevades mitjançant la mediació albanesa. També es poden il·lustrar canvis paral·lels en el significat d'un nombre de paraules llatines en les llengües albanesa i romanesaPer exemple, el romanès pădure i l'albanès pyll ('bosc') < llatí vulgar *padūlem ('bosc') < llatí palūdem ('pantà') (Schramm 1997, pàg. 312; Orel 1998, pàg. 353; Schütz 2002, pàg. 13); romanès drac i albanès dreq ('diable') < dracō ('drac') (Schramm 1997, p. 312; Orel 1998, p. 353); romanès femeie ('dones, dona') i albanès fëmijë ('fill, família, cònjuge') < llatí famīlia ('família') (Orel 1998, p. 95; Schütz 2002, pàg. 12-13). A més, existeixen diversos calcs.Per exemple, tant els termes albanès com romanès per a "primer" deriven de paraules amb un significat 'abans': albanès parë de l'albanès para, (Orel 1998, p. 311.) i romanès întii del llatí āntāneus (Schramm 1997, p. 313).
Els trets morfològics i sintàctics comuns del romanès amb l'albanès, el búlgar i altres idiomes parlats al sud-est d'EuropaPer exemple, la fusió dels casos datiu i genitiu i l'ús de verbs auxiliars amb un significat 'voldrà" per formar el temps futur s'enumeren entre les característiques compartides per aquestes llengües (Mišeska Tomić 2006, pàg. 26-27). es poden atribuir a un substrat comú. No obstant això, aquesta hipòtesi no es pot provar, a causa del coneixement limitat dels erudits moderns sobre els idiomes nadius que es parlen a la regió. En conseqüència, també és possible que aquestes característiques comunes s'atribueixin a desenvolupaments paral·lels en tots els idiomes. Segons la lingüista Rebecca Posner, no és impossible que l'existència de la vocal central no arrodonida i estreta del romanès -que està marcada per les lletres "î" o "â"- també es pugui remuntar al substrat prellatí, però afegeix que "hi ha poques proves que avalin aquesta hipòtesi". alt=Roman provinces in Southeastern Europe|miniatura|Províncies romanes al sud-est d'Europa, c. 200 AD La integració dels territoris del sud-est europeu a l'Imperi romà començà amb l'establiment de la província d'Il·líria a la costa adriàtica cap al 60 aC. La llengua dàlmata, que ocupava una posició intermediària entre el romanès i l'italià, començà a desenvolupar-se en aquestes regions costaneres. L'expansió romana cap al Danubi continuà al primer segle dC. S'hi van establir noves províncies, inclosa Pannònia el 9 dC, Mèsia sota l'emperador Claudi (r. 41–54), i la Dàcia romana el 106. La presència de legions i tropes auxiliars assegurà el control dels romans sobre els indígenes. L'establiment de colònies també va contribuir a la consolidació del domini romà. En conseqüència, un període relativament pacífic que durà fins al final del 2n segle dC va seguir a tot arreu la conquesta. Aquesta Pax Romana fou fonamental per a la «normalització del llenguatge, costums, arquitectura, habitatge i tecnologia». Així i tot, sant Jeroni i autors posteriors evidencien la Il·líria com a mínim fins a finals del 4t segle dC.
El registre literari del llatí i la seva llengua vernacla parlada, ara coneguts com a llatí clàssic i llatí vulgar respectivament, van començar a divergir en el moment de la conquesta romana del sud-est d'Europa. En conseqüència, els colons romans van introduir aquestes formes populars quan es van establir a les províncies recentment conquerides. Algunes inscripcions de l'època romana evidencien que la llengua llatina del sud-est d'Europa es desenvolupà en línia amb l'evolució de la llengua a les altres parts de l'imperi almenys fins a finals del segle III. De la mateixa manera, algunes paraules romaneses heretades testimonien que la varietat llatina de la qual sorgiren van experimentar els canvis que afectaven els fonemes, el lèxic i altres característiques del llatí en el mateix període. Per exemple, es pot demostrar,Per exemple, romanès măiestru < llatí vulgar maester < llatí clàssic magister 'mestre' (Vékony 2000, p. 180.) amb paraules romaneses heretades que molts elements del vocabulari romanès s'originaren en termes popularsPer exemple, la paraula romanesa per a cavall, cal, prové de caballus 'nag' en lloc del llatí clàssic equus 'cavall' (Alkire i Rosen 2010, p. 287-288). i no pas en formes literàries. alt=Justinian I's golden coins|esquerra|miniatura|Els sòlids daurats de l'emperador Justinià I esquerra|miniatura|Ruïnes de Taurèsium (Taor, Macedònia del Nord), l'antiga ciutat on va néixer l'emperador Justinià I en una família de parla llatina