Llei d'abolició de l'esclavitud de 1833

La Llei d'abolició de l'esclavitud de 1833 (3 i 4 Will. IV c. 73) preveia l'abolició immediata de l'esclavitud a la majoria de parts de l'Imperi Britànic. Aquesta llei del Parlament del Regne Unit va ampliar la jurisdicció de la Llei de comerç d'esclaus de 1807 i va fer il·legal la compra o la propietat d'esclaus dins de l'Imperi Britànic, amb l'excepció de "els territoris en possessió de la Companyia de les Índies Orientals ", Ceilan. (ara Sri Lanka), i Santa Helena. La Llei va ser derogada el 1997 com a part d'una racionalització més àmplia de la llei estatutària anglesa; tanmateix, la legislació antiesclavista posterior continua vigent.

Fons El maig de 1772, la sentència de Lord Mansfield en el cas Somerset va emancipar un esclau a Anglaterra i així va ajudar a iniciar el moviment per abolir l'esclavitud.Peter P. Inks, John R. Michigan, R. Owen Williams (2007) Encyclopedia of antislavery and abolition, p. 643. Greenwood Publishing Group, 2007Blumrosen, Alfred W. and Ruth G., Slave Nation: How Slavery United the Colonies and Sparked the American Revolution, Sourcebooks, 2005 El cas va dictaminar que els esclaus no podien ser transportats fora d'Anglaterra contra la seva voluntat, però en realitat no va abolir l'esclavitud a Anglaterra. No obstant això, molts activistes, inclòs Granville Sharp, van considerar que la ratio decidendi del cas Somerset significava que l'esclavitud no estava recolzada per la llei a Anglaterra i que no es podia exercir cap propietat sobre els esclaus que entraven a terra anglesa o escocesa.(1827) 2 Hag Adm 94.Simon Schama, Rough Crossings (London: BBC Books, 2005), p. 61. El 1785, el poeta anglès William Cowper va escriure:No tenim esclaus a casa - Aleshores, per què a l'estranger?</br> Els esclaus no poden respirar a Anglaterra; si els seus pulmons</br> Rebeu el nostre aire, en aquest moment són lliures.</br> Toquen el nostre país, i els seus grillons cauen.</br> Això és noble i denota una nació orgullosa.</br> I gelós de la benedicció. Escampeu-ho aleshores,</br> I deixeu-lo circular per cada vena.Rhodes, Nick (2003). William Cowper: Selected Poems. p. 84. Routledge, 2003

Campanya per abolir el tràfic d'esclaus El 1783, un moviment contra l'esclavitud per abolir el tràfic d'esclaus a tot l'Imperi havia començat entre el públic britànic, amb la creació de la Societat per a l'Abolició del Comerç d'Esclaus Estimulat per un incident que implicava Chloe Cooley, una esclava portada al Canadà per un lleial nord -americà, el tinent governador de l'Alt Canadà, John Graves Simcoe, va presentar la Llei contra l'esclavitud el 1793. Aprovada per l' Assemblea Legislativa local, va ser la primera legislació que va prohibir el tràfic d'esclaus en una part de l'Imperi Britànic.

Després de França, que va abolir l'esclavitud el 1794,David B. Gaspar, David P. Geggus, A Turbulent time: the French Revolution and the Greater Caribbean (1997) p. 60 els britànics eren, a finals del , els principals defensors de l'abolició de l'esclavitud a tot el món, havent estat anteriorment els majors traficants d'esclaus del món. William Wilberforce havia escrit al seu diari el 1787 que el seu gran propòsit a la vida era suprimir el tràfic d'esclaus abans de lluitar durant 20 anys contra la indústria.William Wilberforce: A Man for All Seasons. CBN

El 1807, el Parlament va aprovar la Llei de comerç d'esclaus de 1807, que prohibia el tràfic internacional d'esclaus, però no l'esclavitud en si. La legislació va ser programada per coincidir amb l'esperada prohibició a partir de 1808 del tràfic internacional d'esclaus per part dels Estats Units, el principal rival del Regne Unit en el comerç marítim. Aquesta legislació va imposar multes que van fer poc per dissuadir els participants del tràfic d'esclaus. L'abolicionista Henry Brougham es va adonar que el comerç havia continuat i, com a nou diputat, va introduir amb èxit la Llei de delictes de comerç d'esclaus de 1811 que finalment va convertir el tràfic d'esclaus a l'estranger en un delicte a tot l'imperi. La Royal Navy va establir l' Esquadró d'Àfrica Occidental per suprimir el tràfic d'esclaus de l'Atlàntic patrullant la costa de l'Àfrica Occidental. Va suprimir el tràfic d'esclaus, però no el va aturar del tot. Entre 1808 i 1860, l'Esquadró d'Àfrica Occidental va capturar 1.600 vaixells d'esclaus i va alliberar 150.000 africans.1807 – The Abolition of Slavery The abolition of the slave trade- Chasing Freedom: The Royal Navy and the suppression of the transatlantic slave trade Royal Naval Museum, Portsmouth Historic Dockyard history.ac.uk, accessed 30 August 2019 Van reassentar molts a Jamaica i les Bahames. Gran Bretanya també va utilitzar la seva influència per coaccionar altres països perquè acceptessin tractats per posar fi al seu tràfic d'esclaus i permetre que la Royal Navy s'apodera dels seus vaixells d'esclaus.

Campanya per abolir l'esclavitud miniatura|Il·lustració del llibre: The Black Man's Lament, or, how to make sucre d'Amelia Opie. (Londres, 1826) Entre 1807 i 1823, els abolicionistes van mostrar poc interès per abolir l'esclavitud en si. Eric Williams va presentar dades econòmiques a Capitalisme i esclavitud per demostrar que el comerç d'esclaus en si només generava petits beneficis en comparació amb les plantacions de sucre molt més lucratives del Carib i, per tant, l'esclavitud continuava prosperant en aquestes finques. No obstant això, a partir de 1823, la indústria sucrera britànica del Carib va entrar en un declivi final, i el parlament britànic ja no va sentir que necessitaven protegir els interessos econòmics dels plantadors de sucre de les Índies Occidentals.Eric Williams, Capitalism and Slavery (London: Andre Deutsch, 1964).

El 1823 es va fundar a Londres la Societat Anti-esclavitud. Els membres van incloure Joseph Sturge, Thomas Clarkson, William Wilberforce, Henry Brougham, Thomas Fowell Buxton, Elizabeth Heyrick, Mary Lloyd, Jane Smeal, Elizabeth Pease i Anne Knight.Slavery and abolition. Oxford University Press Els militants de races mixtes jamaicanes com Louis Celeste Lecesne i Richard Hill també eren membres de la Societat Anti-esclavitud.

miniatura|Protector of Slaves Office (Trinidad), Richard Bridgens, 1838 Durant les vacances de Nadal de 1831, va esclatar una revolta d'esclaus a gran escala a Jamaica, coneguda com la Guerra Baptista. Va ser organitzat originàriament com una vaga pacífica pel ministre baptista Samuel Sharpe. La rebel·lió va ser reprimida per la milícia de la plantocràcia jamaicana i la guarnició britànica deu dies després a principis de 1832. A causa de la pèrdua de béns i vides a la rebel·lió de 1831, el Parlament britànic va fer dues investigacions. Els resultats d'aquestes investigacions van contribuir molt a l'abolició de l'esclavitud amb la Llei d'abolició de l'esclavitud de 1833.Samuel Sharpe jis.gov.jm, accessed 30 August 2019

Fins aleshores, els plantadors de sucre de les riques illes britàniques com la Colònia de Jamaica i Barbados van poder comprar barris podrits i de butxaca, i van poder formar un cos de resistència als moviments per abolir l'esclavitud. Aquest lobby de les Índies Occidentals, que més tard es va convertir en el Comitè de les Índies Occidentals, va comprar prou seients per poder resistir les obertures dels abolicionistes. No obstant això, la Llei de Reforma de 1832 va escombrar els seus seients de districte podrits, obrint el camí perquè la majoria de membres de la Cambra dels Comuns impulsessin una llei per abolir l'esclavitud en tot l'Imperi Britànic.

Actuar miniatura|Retrat de l'abolicionista Thomas Clarkson, cap a 1840, segons Henry Room ; al rotllo hi ha "L'esclavitud abolida; Jamaica; 1 d'agost de 1838", data en què van acabar els aprenentatges. La Llei va aprovar la seva segona lectura a la Cambra dels Comuns sense oposició el 22 de juliol de 1833, just una setmana abans de la mort de William Wilberforce. Va rebre la sanció reial un mes després, el 28 d'agost, i va entrar en vigor l'any següent, l'1 d'agost de 1834. En termes pràctics, només els esclaus menors de sis anys van ser alliberats a les colònies. Els antics esclaus de més de sis anys van ser redesignats com a "aprenents", i la seva servitud va ser abolida en dues etapes: el primer conjunt d'aprenentatges va acabar l'1 d'agost de 1838, mentre que els últims aprenentatges havien de cessar l'1 d'agost de 1840. La Llei excloïa específicament "els territoris en possessió de la Companyia de les Índies Orientals, o a l'illa de Ceilan o a l'illa de Santa Helena". Les excepcions van ser eliminades el 1843.

Pagaments als propietaris d'esclaus La llei preveia pagaments als propietaris d'esclaus. La quantitat de diners a gastar en els pagaments es va fixar en "la suma de vint milions de lliures esterlines". Segons els termes de l'Acta, el govern britànic va recaptar 20 milions de lliures per pagar la pèrdua dels esclaus com a actius comercials als propietaris registrats dels esclaus alliberats. El 1833, 20 milions de lliures esterlines representaven el 40% dels ingressos anuals del TresorPublic Revenue Details for 1833 ukpublicrevenue.co.uk, accessed 30 August 2019 o aproximadament el 5% del PIB britànic de l'època. Per finançar els pagaments, el govern britànic va contractar un préstec de 15 milions de lliures, finalitzat el 3 d'agost de 1835, amb el banquer Nathan Mayer Rothschild i el seu cunyat Moses Montefiore ; 5 milions de lliures es van pagar directament en accions governamentals, per valor de 1.500 milions de lliures en l'actualitat. Els contribuents britànics no van tornar els diners fins al 2015, quan el govern britànic va decidir modernitzar la cartera de daurats bescanviant tots els daurats restants sense data. La llarga bretxa entre aquests diners prestats i el seu reemborsament es va deure al tipus d'instrument financer utilitzat, més que a la quantitat de diners prestada.

La meitat dels diners es destinava a famílies propietaris d'esclaus al Carib i Àfrica, mentre que l'altra meitat es destinava a propietaris absents que vivien a Gran Bretanya. Els noms que figuren a les declaracions dels pagaments dels propietaris d'esclaus mostren que la propietat estava repartida per molts centenars de famílies britàniques,British Parliamentary Papers, session 1837–38 (215), vol. 48. The manuscript returns and indexes to the claims are held by The National Archives. moltes d'elles (encara que no totes) d'alta posició social. Per exemple, Henry Phillpotts (aleshores bisbe d'Exeter), amb tres més (com a síndics i marmessors del testament de John Ward, primer comte de Dudley), va rebre 12.700 lliures per 665 esclaus a les Índies Occidentals, mentre Henry Lascelles, segon comte de Harewood va rebre 26.309 lliures per 2.554 esclaus en 6 plantacions. La majoria d'homes i dones que van rebre un pagament en virtut de la Llei d'abolició de 1833 figuren a una llista parlamentària, titulada Llei d'abolició de l'esclavitud, que és un compte de tots els diners atorgats pels Comissaris de Compensació d'Esclaus als Documents Parlamentaris 1837–8 (215). vol. 48.

Protestes contra els aprenents L'1 d'agost de 1834, un grup desarmat de gent majoritàriament ancians a qui s'adreçava el governador a la Casa de Govern de Port of Spain, Trinidad, sobre les noves lleis, va començar a cantar: "Pas de six ans. Point de six ans" ("No sis anys. No sis anys"), ofegant la veu del governador. Les protestes pacífiques van continuar fins que es va aprovar una resolució per abolir l'aprenentatge i es va aconseguir la llibertat de facto. L'1 d'agost de 1838 es va concedir legalment la plena emancipacióDryden, John. 1992 "Pas de Six Ans!" In: Seven Slaves & Slavery: Trinidad 1777–1838, by Anthony de Verteuil, Port of Spain, p. 371–379.

Excepcions i continuacions