Elda és una ciutat del País Valencià situada a la vora del Vinalopó, a la comarca del Vinalopó Mitjà de la qual és capital administrativa. Té una població de 52.620 habitants (2017), si bé la conurbació metropolitana formada amb Petrer té una població de 88.164 habitants.
La ciutat viu fonamentalment de la indústria del calcer i dels serveis com a cap de comarca. Del 1983 ençà es duen a terme treballs de reconstrucció de la fortalesa, i l'any 2004 es commemorà el centenari de l'atorgament de carta de ciutat.
Geografia miniatura|Terme municipal d'Elda, destacant els principals accidents geogràfics Elda està situada a la comarca del Vinalopó Mitjà, al nord-oest de la província d'Alacant. És a 390 m d'altitud sobre el nivell del mar i dista aproximadament 40 km d'Alacant. Elda constituïx un dels nuclis urbans més importants no sols de la província d'Alacant, sinó de tot el territori valencià. La ciutat és a les profunditats de la vall del riu Vinalopó i és travessada per aquest.
El relleu circumdant és eminentment muntanyenc, i forma una espècie de conca o circ; les serres més importants de la zona són la del Sit, el Cavall i el Maigmó a l'est. En la zona nord nord-oest, hi ha una successió de cadenes muntanyenques, La Torreta, El Monastil, i les dues muntanyes de més importància que hi ha al terme: Bolón i Camara. Al sud hi ha el massís de Bateig, mentre que a l'oest, s'expandix la plana cap a Monòver, i les muntanyes ja són dintre del seu municipi.
La Torreta és una serra de baixa altura que tanca el nucli urbà pel nord, però a contrari del que comunament es creu, no marca el límit municipal amb Saix. Es diu així perquè en aquesta forest hi havia una torre de sentinella amb restes àrabs la base de les quals és d'origen romà. La inseguretat del camí que comunicava Saix amb Elda (el Camí de Castella), i el caràcter solitari del paratge, on solien apostar-se almogàvers granadins, que pretenien capturar als vianants i les seues mercaderies i traslladar-los a Granada, van fer que tot just es transités per aquest lloc.
L'activitat sísmica en la zona és notable donada la proximitat del límit de la placa tectònica eurasiàtica i la seua fricció amb l'africana (vegeu "tectònica de plaques"), encara que són contades les ocasions en què aquesta activitat sísmica és percebuda pels humans.
El clima és típicament mediterrani: sec, d'hiverns curts i suaus, estius tranquils, i escassesa de pluges en general. No obstant això, de vegades a la primavera, però especialment a la tardor, es produïx el fenomen de l'anomenada "gota freda" i les precipitacions es multipliquen de forma espectacular, el que pot arribar a propiciar pujades sobtades en el nivell dels rius i causar greus inundacions. L'exemple de gota freda recent que més va afectar la ciutat va ser el d'octubre de 1982, encara que en anys posteriors, com 1997 i 1999, les inundacions també van ser importants i causaren seriosos desperfectes en infraestructures i pèrdues en l'agricultura de la comarca.
Localitats limítrofes Nord: Saix Oest: Monòver i SalinesEldaEst: Petrer Sud: Novelda
Etimologia En l'època imperial romana, en l'Itinerari d'Antoní es fa referència a una desviació de la Via Augusta entre Ad Turres i Aspis amb el nom de ad Ello, una població el topònim de la qual podria ser Ellum, fent referència probablement al poblat d'El Monastil. Durant l'època romana va ser denominada Elo. Durant els 610-675, en l'època visigoda, existixen referències d'una seu episcopal elotana, formada pel topònim elo- (reducció fonètica del llatí Ello) i l'afix -tana. En les Dècades d'Escolano de 1611 apareixen les formes Idella i Dadlo, la primera relacionada amb els musulmans, derivada de la segona. Un altre document, el Manual Geogràfic de P. Orozco Sánchez, de 1878, esmenta Idella com un topònim ibèric de què deriva la forma Daellos. Durant l'època medieval es van produir molts errors de transcripció, que l'anomenaven Eloe i Edelle, mentre altres documents adopten Ella, en castellà, i Etla, en català. A partir del queda fixada la forma Elda.
Història miniatura|Imatge aèria amb la ubicació del poblat íbero-romà del Monastil miniatura|Panoràmica presa per Jacques Laurent en 1858. S'aprecia el Castell d'Elda i l'església de Santa Ana miniatura|Mapa de la partició de termes entre Elda, Novelda i Monòver (1719) Els primers indicis d'assentament humà en l'antiga Idella es remunten al Neolític i s'han trobat al paratge del Xop; d'èpoques posteriors s'han trobat pintures rupestres al barranc del Gavilà, les úniques al Vinalopó; un soterrament a la serra de la Torreta; poblats i jaciments del Bronze arreu del terme; els fenicis passaren pels Alts de Camara i el Monastil; també al Monastil I a més en la serra del Bolon i el paratge del Chorrillo deixaren empremta els ibers; els romans la denominaren Ello, encetaren els cultius organitzats i el comerç i fundaren el nucli de l'actual població; cap al 590 dC es va instaurar un episcopat visigot que hi ha restes d'una basílica al Monastil, diòcesi documentada com a ecclesia Elotana.
A partir del comença la islamització, que culmina el XII amb la construcció del castell; en aquella època formava part de la cora de Tudmir. L'any 1243 passa, mitjançant el tractat d'Almizra, a Formar part del Regne de Castella; un any després Ferran III de Castella donà el castell i la població, ara anomenada El·la o Etla a Guillem, l'Alemany. En 1257 Alfons X el Savi el cedix a son germà Manel; aquest, al seu fill Joan Manel, senyor de Villena; aquest, a sa germana, Violant; en 1265, el 1264 Jaume I recupera la vila per a Alfons X, que li havia demanat ajuda davant una sublevació sarraïna; el 1296 durant la guerra entre Aragó i Castella, l'infant Alfons de la Cerda cedí el Regne de Múrcia a Jaume II el Just, la qual cosa va obligar a rectificar els límits territorials de la frontera sud, mitjançant arbitratge. L'any 1305 Ferran IV de Castella i Jaume II el Just signaren un acord a la Sentència Arbitral de Torrelles per la qual es ratificaren els acords assolits mitjançant l'arbitratge del 1296, que deixava Elda definitivament a la Corona d'Aragó i inclosa dins el Regne de València des d'aleshores. Malgrat tot i en atenció l'amistat que unia el rei aragonés i el rais de Crevillent, Muhammad ben Hudayr, als moros que hi romangueren se'ls va concedir el privilegi de parlar la seua llengua i practicar el seu culte encara que al produir-se l'expulsió dels moriscos, i repoblar-se de nou, adoptà la parla castellano-murciana dels nous pobladors.
Durant el els propietaris de la vall d'Elda van ser la Corona, fins a 1336 en què Pere II el Cerimoniós va cedir castell i vila a Bertran Duguesdin; en 1383 retorna a la monarquia; en 1424 Alfons IV va vendre Elda al noble valencià Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina, el descendents del qual ostentaren el senyoriu fins al 4 de setembre de 1513, en què, per necessitats econòmiques alienaren el lloc a favor del noble, d'origen jueu, Joan Coloma i Fernàndez, descendent de l'antiga noblesa catalano-provençal dels Folch de Cardona; el títol senyorial de comte d'Elda —el qual comtat incloïa Petrer i Salines — fou concedit per Felip II, l'any 1577, a Joan Coloma i de Cardona, fill de l'anterior; l'expulsió dels moriscos obligà a exiliar-se a 2.000 eldencs àrabs que deixaren la vila amb 600 cristians vells; davant aquesta situació el comte va atorgar carta pobla amb unes condicions duríssimes que feren que la recuperació demogràfica fos molt lenta; en 1698 es va substituir la presa per una gran pantà.
Durant la guerra de Successió el comte va donar suport a l'arxiduc Carles, qui va atorgar-li la grandesa d'Espanya, mentrimentre els nobles es decantaven pel borbó; finalment el tron va ser assolit per Felip d'Anjou, el qual despullarà el comte dels seus béns i possessions; el títol passarà a la família Arias-Dàvila, després als comtes de Cervelló i, per acabar als Falcó, ducs de Fernan-Núñez; al llarg dels segles i s'hi coneix una etapa de prosperitat a la que ajuda el pas del camí reial de Madrid a Alacant i posteriorment del ferrocarril; en 1904 va obtenir el títol de ciutat.
Demografia any població 1315 1.200 1350 870 1355 830 1366 351 1500 910 1510 968 1565 1.445 1595 2.250 1608 2.200 1609 480 any població 1653 812 1663 972 1705 1.832 1718 1.539 1730 2.280 1740 2.657 1760 2.830 1767 3.101 1790 3.915 1800 3.988 any població 1835 3.696 1860 4.085 1877 4.337 1900 6.131 1950 20.699 1960 28.751 1980 53.117 1990 57.515 2000 55.501 2009 55.168 La història demogràfica més antiga de la vila d'Elda és difícil d'establir amb absoluta certesa, atès que els censos amb els quals s'ha elaborat pels historiadors al llarg del temps s'han basat en els contribuents a la Corona. Se sap que la comunitat cristiana va arribar a poblar-la en el amb no més de 130 persones que es van assentar lluny de la població musulmana, a la que avui es coneix com a ermita de Sant Antón, sent el nombre de residents no cristians cinc vegades superior.
La població va sofrir dràstiques pèrdues a mitjan a conseqüència de la pesta que va assolar les terres en 1348 i de la guerra dels dos Peres, de singular impacte en una zona fronterera com l'eldenca. A principis del es va incrementar la població, malgrat la disminució de les famílies jueves a conseqüència de la seua expulsió (uns 30 membres). Al llarg d'aquest segle la població morisca representava entre el 75 i el 90 per 100 del total de la vila, que va arribar als 2250 veïns en 1595. Amb l'expulsió dels moriscs el 4 d'agost de 1609, Elda va perdre el 83% de població (uns 1750 veïns), quedant únicament uns 480 habitants. Malgrat que entre les excuses per a l'expulsió es va argumentar que els moriscs ocupaven les millors terres i el creixement de població al nord obligava a buscar espai per a la repoblació cristiana, en 1663, 54 anys després, la vila només tenia 972 habitants i la procedència dels repobladors rares vegades distava més enllà de 50 quilòmetres. Caldrà esperar a l'explosió demogràfica del perquè en 1730 la vila torni a tenir una població similar a la de 121 anys abans.
No obstant això, el , de gran prosperitat i desenvolupament demogràfic en tot Espanya, no va ser especialment singular a Elda. D'uns 4.000 habitants, es va passar 100 anys més tard a 4.900: onades de fam, retard en la incorporació a la societat industrial, crisi de subsistències i penosos períodes de malalties, com la còlera de 1885 que va arribar a minvar la població en un 9 per 100, van impedir un creixement més significatiu.
miniatura|Evolució de la població d'Elda des de 1900
Elda tenia 6.131 habitants en 1900 i el 1940 havia crescut fins als 20.050. Va continuar fins als 41.511 en 1970 i 52.185 en 1981. El ràpid desenvolupament de la indústria del calcer va provocar un creixement demogràfic tremend. L'augment es va deure al corrent migratori atret per la demanda de mà d'obra de les noves fàbriques que s'anaven creant.
L'atracció d'immigrants per la fabricació de calcer va afavorir un constant creixement demogràfic, que es va veure reflectit en l'aparició d'eixamples urbans: en 1898, La Prosperitat; en 1916, El Progrés; en 1922, La Fraternitat; en 1926, La Ciutat El Verger; en 1958, Les Tres-centes i Sant Francesc de Sales. En la dècada dels anys 60 l'expansió urbana va arribar fins al límit del terme municipal amb la veïna Petrer, sorgint la conurbació Elda-Petrer.
El ràpid creixement urbà va culminar amb la construcció d'edificis alts durant els anys 60 i 70 que, juntament l'alt nombre de carrers estrets i escassesa d'espais verds i enjardinats dibuixen un paisatge urbà anàrquic, moltes vegades inspirat per l'excessiva especulació del sòl.