miniatura|Thomas Young i Hermann von Helmholtz van assumir que la retina de l'ull té tres classes diferents de receptors de llum per el vermell, verd i blau La teoria Young-Helmholtz (basada en la feina de Thomas Young i Hermann von Helmholtz al segle XIX), també anomenada com a teoria tricromàtica, és una teoria de la visió del color tricromàtica, és a dir, la forma en què el sistema visual dona lloc a l'experiència fenomenológica del color. El 1802, Young va postular l'existència de tres tipus de fotoreceptors (ara conegudes com cèl·lules de con) en l'ull, cadascun del qual era sensible a una gamma particular de llum visible.Young, T., 1802. Bakerian Lecture: On the Theory of Light and Colours. Phil. Trans. R. Soc. Lond. 92:12–48. doi: 10.1098/rstl. 1802.0004
Hermann von Helmholtz va desenvolupar la teoria més enllà del 1850: els tres tipus de fotoreceptors es podien classificar en preferència curta (violeta), de preferència mitjana (verd), i de preferència llarga (vermell), segons la seva resposta a les longituds d'ona de la llum que incideixen en la retina. La intensitat relativa dels senyals detectats pels tres tipus de cons són interpretats pel cervell com a color visible.
Per exemple, la llum groga utilitza proporcions diferents de vermell i verd, però poc blau, així que qualsevol tonalitat depèn d'una barreja dels tres cons, per exemple, un fort vermell-sensible, un verd mitjà sensible, i un blau baix sensible. A més, la intensitat de colors pot ser modificada sense canviar la seva tonalitat, ja que depèn de la freqüència de descàrrefa al cervell perquè un verd-blau pot aclarir-se pero conservar la mateixa tonalitat. El sistema no és perfecte, ja que no distingeix el groc d'una mescla vermella i verda, però pot detectar canvis de l'entorn subtils. El1857, James Maxwell va utilitzar l'àlgebra lineal recentment desenvolupada per provar la teoria de Young–Helmholtz.
L'existència de les cèl·lules sensibles a tres longituds d'ona diferent va ser demostrada per primer cop el 1956 per Gunnar Svaetichin.Svaetichin,G. (1956). Spectral response curves from single cones, Actaphysiol. scand. 39, Suppl. 134, 17–46. El 1983 va ser provat en retines humanes en un experiment fet per Dartnall, Bowmaker, i Mollon, qui va obtenir lectures microespecrofotòpiques dels cons d'un ull. L'evidència més primerenca per la teoria es van obtenir observant la llum reflectida en les retines d'éssers humans vius, i l'absorció de llum per les cèl·lules de la retina extretes de cadàvers.
Referències
Categoria:Visió