La vall del Jiu (en pronounced [ˈvale̯a ˈʒi.uluj]) és una regió del sud-oest de Transsilvània, Romania, al comtat de Hunedoara, situada en una vall del riu Jiu entre les muntanyes de Retezat i les muntanyes de Parâng.
La regió estava molt industrialitzada i l'activitat principal era l'extracció del carbó, però a causa de la baixa eficiència, la majoria de les mines van tancar durant els anys posteriors al col·lapse del comunisme a Romania. Durant molt de temps va ser el jaciment de carbó més gran del país.
Història esquerra|miniatura|Paisatge de la Vall de Jiu
Abans del La regió va estar poblada des de l'antiguitat, quan formava part de la Dàcia. Durant l'edat mitjana, els habitants de la vall del Jiu vivien en barraques repartides per les muntanyes, i sovint prop del riu, i l'activitat principal era la pastura. Fins a principis del la regió va romandre poc poblada pel seu aïllament geogràfic (estar envoltada de muntanyes).
Segle XIX i principis del segle XX miniatura|250x250px| L'escriptor Panait Istrati (segon per la dreta) amb els carboners de Lupeni, durant les protestes de 1929 El desenvolupament de la mineria del carbó va començar a la vall de Jiu fa uns 160 anys, cap a mitjans del , quan els treballadors hongaresos, alemanys, txecs i polonesos van ser portats de totes les parts de l'Imperi dels Habsburg per treballar a les mines de carbó. També es van portar a treballar a la vall de Jiu miners romanesos d'altres regions, com Baia Mare o les muntanyes Apuseni. A finals del , la regió va començar a desenvolupar-se fortament, econòmicament i culturalment, a través d'una indústria florent basada en la mineria. La vall de Jiu, situada a Transsilvània, va formar part de l'Imperi Austrohongarès fins a la Unió de Transsilvània amb Romania el 1918. Durant la Primera Guerra Mundial, la zona va ser el lloc de forts combats entre les forces romaneses d'una banda i les forces alemanyes i austrohongareses de l'altra. La primera batalla va acabar amb una important victòria defensiva, encara que temporal, per als romanesos, no obstant això, les potències centrals van aconseguir trencar les defenses romaneses aquí el novembre de 1916. La mineria va continuar dominant l'economia al , però la regió també va experimentar un cert malestar social. Les mines van ser de propietat privada fins al 1948, quan totes les empreses van ser nacionalitzades pel govern comunista.
La Vall del Jiu durant el règim comunista Com a part de les reparacions de Romania a la Unió Soviètica per la seva aliança en temps de guerra amb Alemanya, les mines de carbó romaneses van ser nacionalitzades i convertides en empreses conjuntes soviètico-romaneses (SovRoms). Aquests Sovroms van continuar durant uns deu anys. La vall de Jiu es va expandir ràpidament a la segona meitat del segle XX quan els governants comunistes del país (Petru Groza 1945–1952, Gheorghe Gheorghiu-Dej 1952–1965 i Nicolae Ceaușescu 1965–1989) es van embarcar en un programa de creixement industrial intensiu impulsat per la combustió. La producció d'acer va passar de 280.000 tones el 1938 a 13.790.000 tones el 1985. La producció d'acer es va alimentar amb coc, carboni destil·lat fet de carbó metal·lúrgic. A mesura que es va generar coc, va emetre quitrà d'hulla com a subproducte que després es va utilitzar en la fabricació de molts altres productes. Per satisfer les necessitats laborals d'aquesta demanda, el govern comunista va importar desenes de milers de miners d'arreu del país, principalment de Moldàvia. El 1979 el nombre de miners va arribar als 179.000.
Durant les dècades de 1970 i 1980, Ceaușescu va decidir que Romania hauria d'estar completament lliure de deutes i va intentar pagar el seu deute exterior abans del calendari d'amortització acordat pels creditors del país. Per aconseguir-ho, exportava qualsevol producte o material de valor, mentre que els pocs aliments i productes inferiors que quedaven es venien al mercat interior. L'oposició fou aixafada dràsticament i sense pietat i les expressions de descontentament van ser sufocades per l'omnipresent Securitate, la policia secreta del règim. Per sobreviure, cada cop més persones van començar a fer negocis mitjançant el comerç de permuta i altres mitjans econòmics informals. Va aconseguir el seu objectiu, però amb un cost enorme per a gairebé tots els sectors del país.
Des de la revolució anti-Ceaușescu de 1989, la reestructuració del sector del carbó, la contracció econòmica del país i el canvi cap al gas natural van contribuir a una disminució significativa tant de la producció com del consum de carbó a Romania. La producció va disminuir un 57%, de 66,4 milions de tones curtes (Mmst) el 1989 a 28,6 Mmst el 1998. El consum també va caure més d'un 60%, de 77,7 Mmst el 1989 a 30,8 Mmst el 1998., Department of Energy, Energy Information Administration, Country Analysis Briefs – Romania, November 2000
Durant aquest mateix període, la vall de Jiu ha estat profundament tocada per la manca de reinversió, el deteriorament de la infraestructura, el tancament de mines i els acomiadaments massius, la degradació ambiental i l'aïllament polític i cultural que ha tingut de la resta de Romania.
Treball organitzat a Romania El treball organitzat ha tingut un paper important a la Romania posterior a la revolució, afectant les accions de tots els governs des de 1989. Les interrupcions cròniques de treball i les interrupcions econòmiques de diverses organitzacions laborals van ajudar a enderrocar els successius governs i van contribuir a la inestabilitat econòmica i política general. Tot i que els sindicats existeixen a Romania des de finals del , durant el període comunista des de la Segona Guerra Mundial fins al 1989 no es va permetre l'existència de sindicats independents. En canvi, hi havia una piràmide nacional de federacions industrials formada per sindicats empresarials i encapçalada per la Unió General de Sindicats de Romania.
Els pocs intents durant aquest període de fundar sindicats independents o organitzar protestes obreres van ser reprimits sense pietat, amb els seus líders severament castigats o executats.Bush, Larry. “Collective Labor Disputes in Post-Ceausescu Romania.” Cornell International Law Journal: Volume 26, Number 2. 1993. Després del caos del desembre de 1989, les organitzacions comercials van sorgir pràcticament de la nit al dia. A diferència de l'Europa occidental, on el pluralisme sindical reflectia agrupacions ideològiques, a Romania la fragmentació del moviment obrer reflecteix la desconfiança cap a l'autoritat superior, l'ambició personal i la manca de voluntat dels líders per reduir o compartir el poder. A partir de 1997, els analistes laborals estimaven que hi havia més de 14.000 organitzacions sindicals empresarials, 150 federacions i 18 confederacions, que representaven pràcticament dos terços de la força de treball. Una consolidació es va produir a la dècada de 1990.Bush, Larry. “Trade Unions and Labor Relations.” Chp 21.Bush, Larry. “Romanian Regulation of Trade Unions and Collective Bargaining.” Cornell International Law Journal: Volume 32, Number 2. 1999
Sindicat de Miners del Carbó de la Vall de Jiu
Pocs sindicats romanesos, si n'hi ha, han tingut tanta influència o han guanyat tanta notorietat nacional (o atenció internacional) com la Liga Sindicatelor Miniere din Valea Jiului (Lliga de Sindicats de Miners de la Vall de Jiu o Miners de Carbó de la Vall de Jiu). Tot i que hi ha altres dues regions mineres de carbó (principalment mines de superfície) a Romania i altres sindicats miners, la Unió de Miners del Carbó de la Vall de Jiu ha estat durant molt de temps la més independent i militant.
El malestar polític i social en aquesta regió no és cap novetat. Fins avui els miners commemoran la vaga de Lupeni de 1929 (quan l'exèrcit va matar 23 treballadors i en va ferir almenys 53),But see main article for various figures. les grans vagues de febrer de 1933 i la protesta dels miners de 1977 durant els anys de Ceaușescu. En aquesta darrera ocasió, l'1 d'agost de 1977, 35.000 miners de Jiu es van concentrar al pati principal de la mina Lupeni per protestar contra un nou decret que elevava l'edat de jubilació de 50 a 55 anys i rebaixava les pensions dels miners.
Portaveus dels miners van afirmar que la protesta va ser la culminació de molts anys de deteriorament de les condicions i la intolerable situació política del país. Ceaușescu va tractar amb els miners acceptant les seves demandes i després, tan bon punt el moviment es va calmar, va ordenar represàlies contra els líders. També va traslladar quatre mil d'ells fora de la zona i els va substituir, molts dels substituts treballant com a informadors de la Securitate, la temida policia secreta. El clima de por posterior va mantenir els miners en silenci fins a la revolució de 1989.
La dècada de 1990: l'auge i la decadència dels sindicats miners
Durant la dècada de 1990, els miners de la vall de Jiu han tingut un paper visible en la política romanesa. De fet, els romanesos tenen un nom – mineriada (mineriad) – per a les erupcions periòdiques de violència quan els miners de la vall de Jiu van fer vaga i van baixar a Bucarest. La primera acció posterior a la revolució es va produir el 1990. El maig de 1990, l'antic funcionari comunista Ion Iliescu va guanyar les eleccions presidencials amb una majoria superior al 80% (president entre 1990 i 1996, reelegit el desembre de 2000). Alguns grups, insatisfets amb els resultats, van continuar les manifestacions al carrer a Bucarest, després que la majoria dels participants a les reunions electorals abans de les eleccions haguessin renunciat a la seua. Diverses setmanes després de les eleccions, quan les autoritats van intentar desallotjar els manifestants restants que ocupaven una de la plaça central de Bucarest, la violència va esclatar i, mentre la policia i la gendarmeria es retiraven sota pressió, els manifestants van atacar diverses institucions de l'estat, entre elles la seu de la policia, la televisió nacional., i el Ministeri d'Afers Exteriors.
Quan la policia no va poder contenir les multituds a la plaça de la Universitat, el president Iliescu va fer una crida a les armes a la població romanesa per tal d'evitar nous atacs contra les autoritats recentment escollides. Entre els que van respondre a la crida dels organitzadors hi havia carboners de la vall de Jiu, que van acceptar que el govern els oferís transport per anar a Bucarest a enfrontar-se als manifestants. Es calcula que uns 10.000 miners van ser transportats a la capital en trens per l'ocasió.
La televisió estatal va emetre vídeos de treballadors atacant i lluitant amb manifestants, inclosos estudiants, així com a la seu del partit de l'oposició. Els miners afirmen que l'agitació i la major part de la brutalitat va ser obra dels agents del govern d'Iliescu que s'havien infiltrat i disfressat de miners (vegeu la Mineriada de juny de 1990), i hi havia rumors i sospita generalitzats que el Serviciul Român de Informații (el successor). a la Securitate) va estar implicat o darrere dels fets amb els miners.Deletant, Dennis. "The Security Services since 1989: Turning over a new leaf." 2004. Carey, Henry F., ed. Romania since 1989: politics, economics, and society. Lexington Books: Oxford. Pages 507-510.