El Dret de propietat és el dret de gaudir i disposar d'una cosa, sense més limitacions que les establertes en les lleis. miniatura|«Segon assaig sobre el govern civil», de John Locke. Edició de 1690. La Constitució Espanyola reconeix el dret a la propietat privada i recull la funció social en els següents termes:
Article 33: «Es reconeix el dret a la propietat privada i a l'herència.» «La funció social d'aquests drets en delimitarà el contingut, d'acord amb les lleis.» «Ningú no podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d'utilitat pública o interès social, mitjançant la compensació corresponent i d'acord amb les disposicions de les lleis.»
El dret de propietat és que permet a una persona gaudir i disposar d'un bé, ja sigui moble, immoble o intangible, sense més limitacions que les establertes per la llei, incloent la possibilitat de transmissió, intercanvi i protecció legal contra qualsevol violació o usurpació. Aquest dret és fonamental en la regulació de la propietat privada i es considera un dels drets més importants dins del sistema jurídic.
El dret de propietat és el més important dels drets que radiquen en els bens, ja que és l'àmbit que regula i estudia les diferents formes de propietat dels béns immobles (p. ex: solars i edificis), dels béns mobles (p. ex: quadres, vehicles, roba, aixovar, llibres, etc) i dels bens intangibles com és el cas de la propietat intelectual i la propietat industrial; ja que la resta de drets deriven d'aquest i, en l'esfera jurídica, es presenten com a modificacions, restriccions o limitacions a l'exercici de les facultats de la propietat.
El concepte modern del dret de propietat miniatura|Versión manuscrita de la Declaración de Independencia de los Estados Unidos. El concepte modern del dret de propietat deriva de les tesis del filòsof empirista anglès John Locke, el qual postulà que la propietat és un dret anterior al consentiment dels homes. Aquesta tesi fou incorporada a la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, a la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i a la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides, en el seu article 17.
Anteriorment a les tesis de Locke, la filosofia escolàstica postulava que per «dret natural», la propietat privada no té raó de ser. Pel mateix «dret natural» tot el que hi ha al món és de l'ús de tots els homes. Així tenim que Tomàs d'Aquino considera que la propietat fou establerta per convenció entre els homes, incorporada als costums i al dret positiu, per consegüent s'ha d'entendre bona mentre no es converteixi en abús.
Les tesis de John Locke estan lluny de l'abús que admetien els tractadistes del Renaixement com el famós «Ius utendi et abutendi» (dret d'usar i consumir alguna cosa), els quals interpretaren erròniament el terme «abuti» com abusar quan la interpretació correcta és consumir.
Friedrich Engels en el libre «L'origen de la família, la propietat privada i l'estat» explora el desenvolupament de la família, la propietat privada i l'estat des de les societats primitives fins a la civilització grecoromana.
Engels sosté que la família, la propietat privada i l'estat no són institucions naturals, sinó construccions socials que han anat canviant al llarg de la història. Un dels punts clau és l'anàlisi de la família patriarcal com a resultat de la consolidació de la propietat privada i la necessitat de transmetre-la als descendents. Engels denuncia com aquesta estructura familiar reforça la subordinació de la dona i la seva exclusió de l'esfera productiva i política.
La controvèrsia sobre si el dret de propietat deriva del dret natural o no, encara està força viva, com ho mostra l'abstenció dels països socialistes en la votació de la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides del 10 de desembre de 1948, així com diverses publicacions filosòfiques o polítiques de pensament marxista.
Evolució històrica del Dret de Propietat. El concepte de propietat ha evolucionat des dels codis antics fins a les limitacions actuals per raons socials o mediambientals. Les figures clau reflecteixen els canvis filosòfics, econòmics i polítics de cada era.
L'evolució històrica del Dret de Propietat és un tema complex, amb arrels profundes que es remunten a les primeres civilitzacions i fins el Segle XXI, tot reflectint les transformacions socials, econòmiques i polítiques de cada època. A continuació un resum de la seva evolució en les diferents etapes històriques.
1. Prehistòria Paleolític Els grups humans eren principalment nòmades, depenien de la caça i la recol·lecció per sobreviure; compartien eines, aliments i espais de refugi, ja que la supervivència depenia de la cooperació. La propietat era col·lectiva i es basava en l'ús immediat: qui feia servir una eina o ocupava un territori per caçar o recol·lectar, el considerava seu mentre el necessitava. No hi havia un sistema formal de propietat, sinó una mena de dret d'ús.
Neolític Amb la transició cap a una vida sedentària, les comunitats es van establir en poblats permanents, cosa que va afavorir el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia i va portar a la necessitat de definir alguna forma de possessió de la terra, els animals i les eines de treball.
L'organització social es va tornar progresivament més complexa, amb el temps van aparèixer jerarquies socials basades en el control dels recursos (p. ex. l'obsidiana), l'especialització del treball com la ceràmica, la metalúrgia del coure etc. Les primeres estructures arquitectòniques permanents, eren cases rodones o rectangulars en torn d'un pati, construïdes amb maons de fang. Els primers temples (Temple de Jericó) i monuments megalítics: dolmens, menhirs, talaiots, etc. són del periode Neolític.
2. Món antic (Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma) Al món antic era corrent l'esclavitud.
Mesopotàmia (s. XVIII aC): reconeixia la propietat privada i establia normes per a la seva transmissió i protecció.
Egipte El Faraó era el propietari suprem de totes les terres i podia concedir-les a temples, nobles o funcionaris els quals les podien vendre a altres individus que les podien adquirir i posseïr tant les cases com els objectes personals, i tenien el dret de transmetre'ls als seus descendents. Tot i que no s'ha trobat un codi legal egipci com el de Hammurabi, es creu que existien normes per regular la propietat i les transaccions.
Grècia Antiga La propietat estava lligada a la ciutadania (excloïa esclaus i les dones)
Plató miniatura|Bust de marbre del filòsof grec Plató. Còpia romana (segle I) d'un original (350-340 aC). Altes Museum, Berlín Plató (427 aC - 347 aC) defensava una societat ideal basada en la justícia col·lectiva i considerava que la propietat privada podia ser una font de corrupció i desigualtat. En la seva obra «La República», proposava que la classe governant (els guardians) no tingués propietats ni riquesa personal, ja que això els permetria centrar-se en el bé comú sense ser influenciats per interessos materials. Creia que la propietat col·lectiva ajudaria a mantenir l'harmonia social.
Aristòtil Aristòtil (384 aC - 322 aC), valorava la realitat pràctica i la importància de la iniciativa individual; defensava la propietat privada com un element fonamental per a la societat. En la seva obra «Política», argumentava que la propietat privada incentivava la responsabilitat i la gestió eficient dels recursos. També creia que la propietat permetia la generositat, ja que les persones podien compartir els seus béns voluntàriament.
Sòlon Sòlon (638–558 aC), fou un dels grans legisladors d'Atenes, va introduir reformes fonamentals en el dret de propietat privada al segle VI aC. La seva principal aportació va ser la «seisàcteia», una mesura que abolí les hipoteques sobre terres i cancel·là els deutes dels ciutadans endeutats, alliberant molts camperols de la servitud per deutes. A més, va establir un sistema legal que permetia una distribució més equitativa de la propietat, evitant que l'aristocràcia concentrés totes les terres. Això va afavorir una societat més equilibrada i va donar més oportunitats als ciutadans lliures per prosperar econòmicament.
Roma En les etapes més antigues del dret romà, la figura del «pater familias» era central, ja que exercia un poder extens sobre els béns familiars, tot i que la noció de propietat individual, tal com la coneixem avui, era menys definida.
El Dret Romà El dret de propietat a Roma va experimentar una evolució significativa en les diferents etapes històriques (Monarquia, República, Imperi). La propietat estava vinculada a les estructures familiars i gentilícies, «ius Quiritium» amb una concepció individualista i patrimonial de la propietat («dominium ex iure Quiritium»), caracteritzada per ser absoluta, exclusiva i perpètua, tot i que amb limitacions legals com les que distingien diverses entre la propietat o la possessió; així com diverses maneres d'adquirir-la (mancipatio, traditio, usucapio).
El «Corpus Iuris Civilis» de Justinià (s. VI) va sistematitzar aquests principis que reconeixen les facultats de usar (usus), gaudir (fructus) i disposar (abusus). La propietat privada es considera sagrada (dominium ex iure Quiritium).
Ciceró miniatura|Estàtua de M. Tullio Ciceró Príncep de la «Latina Eloquenza» en una incisió de Francesco Faraone Aquila. Ciceró (106–43 aC), en la seva obra «De Officiis» (Sobre els deures), defensà la propietat com a dret natural en el marc del dret romà i l'ordre de la República:«Est enim lex nihil aliud nisi recta et a numine deorum tracta ratio, imperans honesta, prohibens contraria.»
(La llei no és altra cosa que una recta raó, derivada de la divinitat, que mana el que és just i prohibeix el contrari.)«Suum cuique tribuere.» (Donar a cadascú el que li pertoca.)
Aquesta màxima jurídica de Ciceró va esdevenir un principi fonamental del dret romà i del dret occidental. Inclou el respecte a la propietat com a base de la justícia.
Ciceró veu la llei (i per extensió la propietat) com una emanació del dret natural. Considera que els drets com el de propietat han d'estar en harmonia amb la raó i la moral universal. També defensa la inviolabilitat de la propietat com un dret fonamental del ciutadà romà.
3. Dret de Propietat durant l'Alta Edat Mitjana a Europa A l'Alta Edat Mitjana a Europa, la terra era la base de la riquesa i el poder. La propietat era jeràrquica: el rei concedia terres als nobles, que les cedien als vassalls, mentre els pagesos les treballaven en règim de servitud.
Sistema feudal El rei o els grans senyors concedien feus (terres) a vassalls a canvi de serveis i fidelitat. Aquests vassalls tenien un domini útil sobre la terra, mentre que el senyor conservava el domini directe. Existien també terres alodials, de plena propietat sense càrregues feudals. El dret de propietat estava, per tant, fragmentat i subjecte a múltiples obligacions i relacions de dependència.
Carlemany Carlemany (742–814) fou Emperador del Sacre Imperi. Va estructurar el sistema feudal i va regular la distribució de terres com a forma de poder i fidelitat
Dret germànic Els pobles germànics van aportar la noció de "béns propis" (allò que pertany plenament a una persona), en contraposició als béns tinguts sota relació senyorial. Aquesta concepció va influir en el desenvolupament del dret de propietat a l'Alta Edat Mitjana a la península Ibèrica.
Les «terres comunals» eren utilitzades per les comunitats rurals.
Les normes locals regulaven l'ús de la terra, amb influència del Dret Romà i els costums germànics.
Usatges de Barcelona miniatura|Miniatura que representa Ramon Berenguer I de Barcelona (v. 1023 - 1076), rebent l'homenatge d'un vassall, un acte que s'expressa amb les mans entrellaçades. Els Usatges de Barcelona constitueixen un text legal català que recull costums feudals i drets de propietat. (s. XI–XII, compilats s. XIII)