Els macuxís són un poble indígena que viuen a les zones frontereres del sud de Guyana, del nord del Brasil a l'estat de Roraima i a una part oriental de Veneçuela. miniatura|Macuxís el 1948 Identificació Els macuxí també s'escriu macusi, makushi, makusi, teueia, i teweya. Els macuxí, així com els arecuna, kamarakoto, i taurepan són considerats subgrups dels pemons.
Llengua Els macuxí parlen el macuxi, una llengua del grup Macuxi-Kapon, que forma part de la família de llengües carib. Alguns al Brasil també parlen portuguès, mentre que alguns a Veneçuela parlen castellà, i alguns a Guyana parlen anglès. El macuxi s'escriu amb alfabet llatí, i el Nou Testament s'hi va traduir el 1996.
Els macuxí són reluctants a ensenyar llur llengua als forasters, de manera que la llengua es va veure amenaçada fins a la dècada de 1950, ja que es considerava un argot en comparació amb el portuguès oficial.
Habitatge i estil de vida Viuen en pobles units per pistes i camins, amb cases construïdes al voltant d'un pati central. Quan es casa, la parella macuxí viu al poble de la família de la dona i el sogre té una gran importància en el parentiu macuxí. miniatura|Poblat macuxí Els macuxís practiquen mètodes de caça i agricultura, com ara el cultiu i l'intoxicació per peixos.
De manera similar a altres grups indígenes de la zona, la vida tradicional macuxí depèn molt de la mandioca amarga, i les tasques de cultiu es divideixen per gènere. Els homes netegen tradicionalment la terra i les dones tendeixen i recol·lecten. A la tradició macuxí, la mandioca es va crear amb finalitats de cultiu i és supervisada per una mare de mandioca ("kisera yan"). Les dones són les principals transformadores i els productes principals són el pa de mandioca, la farina, el parakari, el wo (beguda), la tapioca de midó i el casereep. L'estat de la vila es correlaciona amb l'èxit del conreu de la mandioca.
Història i cultura La història oral macuxí els descriu com a descendents dels fills del sol, el benevolent Insikiran (Inshkirung) i el seu malèvol germà Makunaima (o Negi) que va crear el foc, així com malalties, i també creuen que van descobrir Washacá, l'arbre de la vida. Els macuxí creuen en el principi de vida - stkaton - i creuen que provenen del sol. Similar a altres grupos amerindis (com patamona o akawaio) és la importància del piaiman, un home de medicina o líder espiritual i la creença en keinaimi (kanaima), un tipus d'esperit maligne que es personifica com un "foraster" que provoca la mort i la desgràcia. Kanaima s'ha associat amb canvis de forma (generalment animals com ara jaguars, ratapinyades o armadillos) i els atacs solen dirigir-se a individus quan estan sols, que serien assaltats i moren pocs dies després. Un altre ús del terme aplica el context espiritual a les tàctiques sigiloses, semblants als assassins, com a forma de protecció, però també pot tornar a danyar els beneficiaris.
Les primeres mencions registrades sobre els macuxí es van produir el 1740 en el context de les incursions d'esclavistes luso-brasileres dirigides per l'irlandès Lourenço Belforte. Des de la dècada de 1700 fins a finals de la dècada de 1800, els macuxí van ser empesos cap al nord per les incursions brasileres, i cap al sud pels intermediaris caribs i akawaio per holandesos i anglesos, limitant l'extensió de les seves terres a la Rupununi Savannah. Tot i que hi ha informes de macuxís que venen els seus propis a l'esclavitud, també s'ha observat que això es va fer sota coacció. Al 1800 els macuxís «es van especialitzar en la producció d'hamaques, artesanies diverses i una forma potent de curare» que es comercialitzaven entre altres grups amerindis de la regió sovint per a ratlladors de mandioca i sarbatanes.
Abans de la colonització europea, els macuxi eren semi-nòmades, però des de llavors s'han format assentaments permanents al voltant de missions catòliques o anglicanes o d'escoles governamentals. A la dècada de 1900, molts macuxís treballaven com a sagnadors de balata o a la ramaderia. Les polítiques indígenes brasileres han tingut un efecte més visible de la cultura macuxí en comparació amb la veïna Guyana, que la major part havia estat deixats sols.
Brasil Durant el al Brasil, persones no natives van ocupar el territori de Macuxi, establint pobles i granges de missió i forçant els macuxís a mudar-se."Macuxi: Introduction." Instituto Socioambiental: Povos Indígenas no Brasil. Retrieved 30 July 2012
El govern brasiler ha creat escoles i hospitals per als macuxís i des del 2005 fan campanyes perquè els drets de la terra siguin reconeguts a tot el Brasil. Els macuxi són el grup indígena més gros de Roraima i formen un segment de la població de Boa Vista. Raposa Serra do Sol és una àrea indígena reconeguda dels macuxi.
Guyana A Guyana, els macuxís es van establir a la sabana Rupununi del Nord. Cuthbert Cary-Elwes, un jesuïta missioner establert entre els macushí de la regió de Rupununi (Guyana) el 1909, va aprendre l'idioma i va romandre amb ells durant més de 23 anys."The Interior." The Jesuits in Guyana. Retrieved 30 July 2012. El Centre Internacional Iwokrama per a la Conservació i el Desenvolupament de la Selva Tropical està gestionat pels macuxís i els pobles d'Annai, Kwatamang, Surama, Rewa, Crash Water, Karasabai i Yupukari són considerats assentaments macuxís. Al sud de Rupununi, St. Ignatius i Moco-Moco també són assentaments macuxís.
L'aixecament de Rupununi dirigit per destacades famílies ramaderes europees i ameríndies, va cobrir gran part del territori tradicional Macuxi i també van morir molts macuxí.
Persones notables Bernaldina José Pedro (1945-2020), activista brasilera i líder tribal. Sydney Allicock (~1955), vicepresident guyanès.
Referències
Cuthbert, Cary-Elwes. Bridges, John, ed. Rupununi Mission: the story of Cuthbert Cary-Elwes. London: Jesuit Missionsstka, 1985.
Enllaços externs
Vídeo dramàtic mostra un atac d'una vila índia 20 June 2008
Categoria:Grups humans amerindis del Brasil Categoria:Grups humans de Guyana Categoria:Grups humans de Veneçuela