Washington contra Texas, 388 U.S. 14 (1967), és un cas del Tribunal Suprem dels Estats Units en el qual el Tribunal va decidir que la Clàusula del Procés Obligatòria de la Sisena Esmena de la Constitució (que garanteix el dret d'un acusat penal a forçar la compareixença dels testimonis de la seva part) és aplicable tant als tribunals estatals com als federals. Jackie Washington havia intentat cridar al seu coacusat com a testimoni, però els tribunals de Texas ho varen impedir perquè la llei estatal impedia que els coacusats declaressin l'un per l'altre, basant-se en la teoria que era probable que mentissin a l'estrada.
El Tribunal Suprem va raonar que la clàusula de processament degut de la catorzena esmena feia necessari el dret d'obligar els testimonis de la defensa a declarar pel dret per a l'acusat d'un "procés degut" i just, la qual cosa s'aplica als estats. Només el jutge John Marshall Harlan II es va apartar de l'enfocament del "procés degut" del Tribunal, tot i que va estar d'acord amb el resultat, tal com feia regularment en casos relacionats amb l'aplicació dels drets federals als tribunals estatals.
L'impacte de Washington es va delimitar en un cas posterior, Taylor v. Illinois (1988),Taylor v. Illinois, . en el qual el Tribunal de Justícia afirmava que "els interessos públics compensatoris", com ara la necessitat de tirar endavant els casos ràpidament, podrien equilibrar-se amb el dret d'un acusat a presentar testimonis. Amb Taylor, el Tribunal Suprem va confirmar l'ordre d'un jutge que impedia declarar als testimonis de la defensa a causa del fracàs deliberat de l'advocat de la defensa a l'hora de revelar proves als fiscals abans del judici. Les accions de l'advocat defensor van provocar un llarg retard en el procediment que el jutge del judici va considerar injustificat. Els estudiosos de dret han vist aquesta nova concessió de discreció als jutges del judici com un canvi per confiar en una "justícia eficient", una visió més limitada dels drets del judici que no el "dret a presentar una defensa" establert per Washington..
Antecedents Història de la jurisprudència de la clàusula del procés obligatori Ratificació de la sisena esmena La clàusula del procés obligatori va ser ratificada com a part de la Sisena Esmena a la Constitució dels Estats Units a la Declaració de Drets el 1791. Accepta "un dret a un acusat criminal ... a disposar d'un procés obligatori per obtenir testimonis al seu favor". La clàusula es va incloure entre d'altres drets (per exemple, el dret a una notificació de càrrecs) com a fonament del funcionament de la justícia penal federal..Faretta v. California, . Originàriament, la sisena esmena només era aplicable al govern federal..
Malgrat la ratificació de la clàusula, el procés obligatori no es va interpretar inicialment per permetre que els acusats declaressin els uns per als altres.Washington, 388 U.S. at 18-20. Els estats confiaven en la por que dos acusats "juressin per tal de deslliurar l'altre" de l'acusació i evitar que cap dels acusats fos condemnat.Benson v. United States, . A Benson v. Als Estats Units (1892), el Tribunal Suprem va explicar la teoria del dret comú subjacent a aquesta prohibició; és a dir, només podien declarar els testimonis que "no es veiessin afectats com a part pel resultat i estiguessin lliures de qualsevol de les temptacions d'interès".Benson, 146 U.S. at 336. Els tribunals federals van acceptar aquestes normes de dret comú i les van aplicar expressament a Estats Units v. Reid (1852). A Reid, el Tribunal va considerar que el dret comú relatiu al procediment penal vigent en el moment de la ratificació de la Constitució s'aplicaria als tribunals federals; això va mantenir efectivament la prohibició relativa al testimoni de coacusats.United States v. Reid, . Tot i que Reid va ser anul·lat per diferents motius el 1918, va declarar la pràctica general dels coacusats com a testimonis que existia abans de la catorzena esmena.
Aplicació als estats Després de l'aprovació de la catorzena esmena el 1868, el Tribunal Suprem va tractar una sèrie de casos relacionats amb l'abast de la clàusula de procediment degut d'aquesta esmena. Aquesta clàusula estableix que "cap Estat tampoc no privarà ningú de la vida, la llibertat o la propietat sense el procés legal degut". Inicialment, el Tribunal va rebutjar un argument que la clàusula del procés degut s'aplicava als governs estatals a Hurtado v. Califòrnia (1884), un cas relatiu al dret a una audiència del gran jurat. El jutge Matthews, que escrivia per a la majoria del tribunal, raonava que "l'esmena que prescriu un procés legal degut és massa vaga i indefinida per operar com a mesura pràctica".Hurtado v. California, . Tot i que aquesta decisió va rebutjar un abast més ampli de la clàusula de processos deguts, el Tribunal va afirmar que la clàusula protegia contra la intrusió de l'estat en els "principis fonamentals de llibertat i justícia que es troben a la base de totes les nostres institucions civils i polítiques".
Hurtado va deixar oberta la pregunta de quins "principis fonamentals de llibertat i justícia" es protegirien. El 1897, es va decidir a Chicago, Burlington & Quincy Railroad v. Chicago (1897) que la clàusula de compensació justa de la Cinquena Esmena relacionada amb la presa de dominis eminents era "un element essencial del procés degut de llei ordenat per la Catorzena Esmena", fins al punt que la presa de propietats ferroviàries de Chicago anava "en la línia d'aquesta modificació".Chicago, Burlington & Quincy Railroad v. Chicago, . En trobar aquesta aplicació de la clàusula del procés degut, el Tribunal va dir que la compensació justa constituïa "un principi vital de les institucions republicanes, [sense les quals] gairebé tots els altres drets serien inútils".
El mateix any que va tenir lloc el cas de la presa de ferrocarrils, el Tribunal va avaluar quins drets processals de judici constituïen els "principis fonamentals de llibertat" expressats a Hurtado.. A Hovey v. Elliot, el Tribunal Suprem, va aplicar específicament la clàusula del procés degut a algunes garanties de judici just, tot considerant que el procés degut "assegura un 'dret de defensa inherent'".Hovey v. Elliott, . Malgrat aquesta declaració àmplia, el Tribunal va destacar que, per qüestions processals relacionades amb el cas, "la nostra opinió, per tant, es limita exclusivament al cas que ens ocupa".Hovey, 167 U.S. at 444–445.
Una dècada després de Hovey, el Tribunal Suprem va anunciar la seva primera norma sobre com s'aplicaria la clàusula de procediment degut de la catorzena esmena. A Twining v. New Jersey (1908), el Tribunal va considerar que "és possible que alguns dels drets personals salvaguardats per les primeres vuit esmenes contra l'acció nacional també es puguin salvaguardar contra l'acció estatal, perquè la seva denegació seria la negació del procés degut de llei".Twining v. New Jersey, . Aquesta interpretació del significat del "procés degut" va obrir la possibilitat que la Declaració de drets pogués aplicar-se als estats.. Concretament, el Tribunal va dir a Twining que la prova consistia en si el dret estava integrat en "la mateixa idea del govern lliure". Aquesta prova avalava un enfocament d'"incorporació selectiva", és a dir, avaluaria si calia aplicar un dret als estats segons el cas específic.
El principi d'incorporació selectiva es va ampliar a Palko v. Connecticut (1937), en el qual el Tribunal va examinar si s'hauria d'incorporar el dret contra el doble perill contra els estats. A Palko, el Tribunal va afirmar que es podrien aplicar garanties específiques a la Declaració de drets als estats si "hom considera que el dret és implícit en el concepte de llibertat ordenada".Palko v. Connecticut, . Tot i que vuit magistrats van acordar que el dret de doble perill no era "implícit en el concepte de llibertat ordenada", la prova de Palko s'ha mantingut com a norma per incorporar drets contra governs estatals i locals.
Ampliació dels drets processals de judici Després de Palko, el Tribunal va examinar una per una les proteccions de la Carta de drets. Malgrat aquest enfocament incremental, el Tribunal acabaria per aplicar la majoria dels drets als estats.
En l'àmbit del procediment penal, aquesta doctrina va arribar a protegir la capacitat de l'acusat de "presentar proves exculpatives i testimoniances a càrrec de testimonis". Per exemple, el Tribunal a Brady v. Maryland (1963) va utilitzar la clàusula de procés degut per exigir a les autoritats fiscals estatals que revelessin proves que fossin favorables a un acusat abans del judici..
La jurisprudència del procés degut del Tribunal es va ampliar amb la decisió de 1948 a In re Oliver, la qual va revisar l'abast del dret de "justícia fonamental". El Tribunal va escriure:
Procés de Washington Jackie Washington va ser acusada d'assassinat en primer grau a Dallas. En el judici, Washington va declarar en nom seu i va culpar-ne en gran manera un còmplice anomenat Charles Fuller.. Va declarar que era Fuller qui duia l'arma homicida —una escopeta— en el lloc dels fets. Quan va intentar que Fuller declarés per donar suport a la seva història, el jutge del procés el va bloquejar tot prenent com a base d'un estatut de Texas que preveia que "les persones acusades o condemnades com a coparticipants del mateix delicte no podien declarar les unes per les altres". La llei, però, no va impedir que un coparticipant declarés per l'estat..
Washington va ser condemnat a 50 anys de presó. La seva condemna va ser confirmada posteriorment pel Tribunal d'apel·lacions criminals de Texas, la instància judicial màxima a Texas, el 1966. El Tribunal d'apel·lacions criminals, el qual raonava que la clàusula del procés obligatori no afectava la manera en què l'estat tractava la "competència" d'un testimoni, va rebutjar la petició de Washington segons la qual s'hauria d'haver permès declarar a Fuller. Washington va presentar una petició al Tribunal Suprem dels Estats Units per conèixer el seu cas i el Tribunal Suprem en va concedir la revisió.
Dictamen del Tribunal alt=Chief Justice Earl Warren|miniatura|El jutge en cap Earl Warren va redactar el dictamen majoritari a Washington. El jutge en cap, Earl Warren, va redactar el dictamen del Tribunal, que parlava en nom de vuit jutges per revocar el Tribunal d'apel·lacions criminals de Texas. Warren va començar afirmant que mai no "s'havia sol·licitat prèviament al tribunal que decidís si el dret de l'acusat a tenir un procés obligatori per obtenir testimonis al seu favor ... és tan fonamental per incorporar-lo a la clàusula de degut procés". A causa de la incorporació a d'altres estats de garanties processals, no es podria donar menys pes al "dret d'oferir el testimoniatge de testimonis". Warren va escriure que era fonamental per a la capacitat de "presentar una defensa ... [una] versió dels fets de l'acusat". Aquest dret ampli calia detallar-lo amb cura, va escriure, perquè ignorar com s'aplicaria realment podria fer esdevenir inútil el dret d'obligar els testimonis.