Christof Michael Wackernagel (Ulm, 27 d'agost de 1951) és un actor, escriptor i activista polític alemany, ex-militant de la segona generació de la Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF). El 1980 fou condemnat a 15 anys de presó per intent d'assassinat i pertinença a organització terrorista. El 1983 es va distanciar de la RAF i va acabar complint dos terços de la condemna.

Orígens i família Wackernagel és fill de la parella d'artistes Peter Wackernagel (1913–1958), director artístic del teatre d'Ulm, i de l'actriu Erika Wackernagel (1925–1995), en un entorn familiar d'ascendència jueva. Als set anys es va quedar mig orfe quan va morir el seu pare i el 1960 la seva mare es va traslladar a Múnic amb ell i la seva germana Sabine, on es va casar l'any 1961 amb l'arquitecte Heinrich Guter (1925-2015). El seu padrastre va formar part del grup de resistència antifeixista La Rosa Blanca i per això va ser empresonat pels nazis acusat d'alta traïció. La seva germana Sabine Wackernagel (Stuttgart, 1947) i la seva neboda Katharina Wackernagel (Friburg, 1978) també són actrius reeixides. El seu nebot i germà de Katharina, Jonas Grosch, és director de cinema i l'any 2007 va publicar un documental sobre Wackernagel amb el títol Der Weiße mit dem Schwarzbrot («El blanc amb el pa negre»).

Wackernagel va abandonar prematurament l'institut i va fer el seu primer paper protagonista a la pel·lícula de 1967 Tätowierung («Tatuatge»), la qual va participar al concurs de la Berlinale de 1967, i posteriorment el 1968 a Engelchen oder Die Jungfrau von Bamberg («L'angelet o la Verge de Bamberg»). A partir d'aleshores va interpretar altres personatges i l'any 1980 la revista Der Spiegel el va qualificar de «jove estrella de cinema». A principis de la dècada de 1970 va arribar a Stuttgart i va continuar treballant com a actor, assumint diverses altres feines per garantir la seva subsistència. També va fer les seves pròpies pel·lícules en vídeo com ara Der Vietnamkrieg ist in der BRD noch nicht zu Ende («Vietnam encara no s'ha acabat a l'RFA»), en la qual l'any 1976 va filmar la festa anual als jardins del canceller de l'RFA Helmut Schmidt mentre s'exposa en el documental la posició dels governants de la República Federal d'Alemanya amb relació a la Guerra del Vietnam i els seus detractors.

Militància revolucionària Juntament amb dos amics comunistes, va comprar una impremta anomenada «Fantasia», la qual va editar literatura revolucionària i propaganda de Suport Roig (Rote Hilfe e.V.), fins al punt que van haver de rebutjar peticions que consideraven massa perilloses. Cada vegada es va implicar més en l'ajuda als interns i en contra de les condicions de detenció considerades com a «tortura d'aïllament». Fins i tot va treballar com a tècnic de so en el procés de Stammheim de la mà de l'advocat del cas, Klaus Croissant. La seva trajectòria editorial es va acabar quan va participar en el trasllat de l'impremta al Deutschherrenschloß Dätzingen per després acomiadar-se bruscament de l'empresa. Fruit d'aquella col·laboració amb Croissant, va conèixer a Volker i Angelika Speitel, dues peces clau de la segona generació de la RAF i que van ser condemnats a presó perpètua per assassinar un policia. També es va posar en contacte amb Ralf Friedrich, que es va exiliar a la República Democràtica Alemanya després d'abandonar la RAF, i Arndt Müller, estret col·laborador de Croissant que va ser condemnat per traficar amb armes a la presó de Stammheim. Amb tots ells va viure en una comuna i va participar en els comitès d'ajuda contra les condicions de detenció excessives dels militants empresonats de la RAF.

A principis de 1977 es va unir a la Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF) i va passar a la clandestinitat l'estiu d'aquell mateix any. Durant la Tardor alemanya va ser buscat com a terrorista. El 10 de novembre de 1977, la policia neerlandesa i detectius alemanys van intentar arrestar-lo, amb el seu company de militància Gert Schneider, quan acabaven d'arribar a Amsterdam volant amb noms falsos des de Bagdad via Praga. El seu apartament al carrer Baden Powellweg d'Amsterdam feia temps que estava vigilat per la policia i van esperar que els dos sospitosos sortissin de casa la nit del 10 de novembre de 1977 per anar a una cabina telefònica propera al carrer Domela Nieuwenhuisstraat. Un dels detectius alemanys s'hi va apropar i va obrir la porta de la cabina telefònica, van intercanviar algunes paraules i després van sonar trets de pistola. Segons va confirmar més tard el Ministeri de Justícia dels Països Baixos, els oficials de policia neerlandesos van obrir foc. Segons l'acusació, la resposta de Wackernagel va ser disparar quatre trets dirigits i la de Schneider detonar i llançar una granada de mà cap als oficials. Després de ser disparats diverses vegades, els activistes van ser ferits, Schneider especialment greu, i detinguts. D'altra banda, tres dels deu policies també van resultar ferits de bala.

Per la seva mare de Wackernagel, l'actriu Erika Wackernagel, el responsable directe de la deriva política del seu fill va ser Klaus Croissant, l'advocat de Stuttgart responsable de la defensa de la primera generació de la RAF al judici del procés de Stammheim, el qual fou condemnat a dos anys i mig de presó per donar suport a una organització criminal.

Condemna i presó El 1979 va ser condemnat a 15 anys de presó als Països Baixos. El 15 d'octubre de 1980 va ser traslladat a Alemanya i, davant del Tribunal Regional Superior de Düsseldorf, va ser ratificada la condemna de 15 anys de presó per intent d'assassinat i pertinença a organització terrorista. Els antics membres de la RAF, Volker Speitel i Hans-Joachim Dellwo, el van posar sota molta pressió durant el procés, i pocs anys després, el 1983, es va distanciar de la RAF. Durant l'empresonament va començar a escriure i l'any 1984 va publicar la seva primera novel·la i, el 1986, el seu primer volum de poesia.

A partir de 1984, Claus Peymann, l'aleshores director del Teatre Dramàtic de Bochum (Bochumer Schauspielhaus), un destacat defensor de l'alliberament de Wackernagel, va arribar als titulars de premsa política quan Bernhard Worms, líder parlamentari de la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (CDU) al parlament estatal de Renània del Nord-Westfàlia, es va pronunciar en contra de les pretensions de llibertat. Herman van Hoogen, el policia que el va detenir, també va demanar la seva llibertat anticipada. L'any 1986 va obtenir la un règim parcial d'empresonament i va poder treballar com a ajudant de direcció i dramaturg al Teatre Dramàtic de Bochum a partir del mes d'agost. L'any 1987, després de complir dos terços de la condemna a considerar des de 1977, va ser posat en llibertat condicional.

Després de la presó Al principi, va tornar a participar activament en la representació de papers escènics però, a partir de 1991, l'èxit inicial va disminuir, segons ell perquè «voyeurisme terrorista» havia acabat. Des de mitjans dels anys 1990, va aparèixer de nou en diverses pel·lícules i sèries de televisió. També va escriure llibres, pintar quadres, produir obres per a la ràdio i va tornar a ser políticament actiu. El 1992 va rebre el Premi Alfred Müller Felsenburg de literatura transversal.

Wackernagel va viure uns deu anys a Bamako, la capital de Mali. El 2007, dirigit pel seu nebot Jonas Grosch, es va estrenar el documental Der Weiße mit dem Schwarzbrot («El blanc amb el pa negre») sobre la seva vida a Mali amb el músic Madou Coulibaly, la seva mestressa de casa Assa i l'intent fallit de muntar una fleca integral amb els malians. En les converses amb Wackernagel, també es va reflectir la seva vida anterior a Alemanya. Des de llavors va tornar a Alemanya amb el seu fill Peter i viu a Ottobrunn, a prop de Múnic. La mare del seu fill Peter, Batoma Daou, es va quedar a Mali.Document de l'ambaixada d'Alemanya a Bamako sobre el reconeixement de paternitat de la mare de l'1 de febrer de 2013: «Eheschliessung nicht ordnungsgemäss nach malischem Recht geschlossen. Ehe daher nichtig»

Obres Pel·lícules seleccionades Algunes de les pel·lícules de les que ha participat com a actor són les següents: <div style="column-width:30em; column-count:2;"> 1967: Tätowierung («Tatuatge») 1968: Engelchen oder Die Jungfrau von Bamberg («L'angelet o la Verge de Bamberg») 1968: Bis zum Happy End 1969: Engelchen macht weiter, hoppe - hoppe Reiter 1969: Al Capone im deutschen Wald 1970: Der Bettenstudent oder: Was mach' ich mit den Mädchen? 1970: Dr. Meinhardts trauriges Ende 1976: Der Vietnamkrieg ist in der BRD noch nicht zu Ende (com a director) 1977: Achsensprung 1989: 10 Minuten Berlin (curtmetratge) 1989: Das schreckliche Mädchen 1990 Spieler 1992: Die Quelle 1992: Der Verdacht 1992: 'Der Wahlkampf 1992: Die Machtprobe 1992: Bennos Patzer 1992: Frühlingsgefühle 1993: Ein Mann für jede Tonart 1994: Einfach nur Liebe 1994: Sahnesauce 1994: Der bewegte Mann 1996: Männerpension 1996: Der Tag, als die Fische das Aquarium verließen 1997: Blutige Scheidung 1998: Kai Rabe gegen die Vatikankiller 1998: Der Eisbär 1998: Gunst der Stunde 1998: Ich schenk dir meinen Mann 1999: Der große Bagarozy 1999: Kismet 1999: Bienzle und die blinde Wut 2000: Der Zufall und das Ende 2000: Direkt ins Herz 2001: Lammbock 2001: Dich schickt der Himmel 2001: Die Reise nach Kafiristan 2001: Der Zimmerspringbrunnen 2002: Verrat 2004: Mein Bruder ist ein Hund 2005: Drei Schwestern - Made in Germany 2007: Der Weiße mit dem Schwarzbrot (com a col·laborador) 2009: Résiste - Aufstand der Praktikanten 2009: Altlasten 2011: Dann kam Lucy 2012: Schleuderprogramm 2014: Bestefreunde 2015: Pampa Blues 2015: Meister des Todes 2016: Sympathisanten - Unser Deutscher Herbst (com a col·laborador) 2017: Für jede Lösung ein Problem</div>

Llibres Els llibres que ha publicat són els següents: 1984: Nadja: Erzählungen u. Fragm., troemfeld/Roter Stern, (publicat de nou el 1986). 1986: Bilder einer Ausstellung: Erzählungen, Rowohlt, . 2002: Gadhafi lässt bitten: Novelle, Klampen Verlag, . 2011: Es: Traumtrilogie, Klampen Verlag, . 2011: Der Fluch der Dogon, Nautilus Verlag, . 2012: Dieu est grand: malische Geschichten, Schmitz, . 2013: Reden statt schießen: Militärputsch in Malis Kultur des Dialogs. Ein Tagebuch, Prospero Verlag, . 2015: Verlogen, dumm und unverschämt: Kulturindustrie von 1977 bis heute, Oktober Verlag, . 2016: Selbstentführung, Retap Verlag, Düsseldorf, . 2017: RAF oder Hollywood: Tagebuch einer gescheiterten Utopie, Klampen Verlag, . 2019: Reden statt schießen: die Kultur des Dialogs in Mali. Ein Tagebuch, Klampen Verlag, . 2020: Politik des Traums: Kunstwerk Traum - Schlüssel zur Utopie, Klampen Verlag, .

Obres radiofòniques 1994: The Blind Spot'' - Director: Karlheinz Liefers (obra de ràdio - ORB / WDR)

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Christof Wackernagel a l'agència Frederking Management

Categoria:Actors de teatre alemanys Categoria:Actors de cinema alemanys Categoria:Escriptors de Baden-Württemberg Categoria:Novel·listes alemanys en alemany Categoria:Contistes alemanys Categoria:Poetes alemanys en alemany Categoria:Militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig Categoria:Persones d'Ulm Categoria:Activistes alemanys Categoria:Actors de Baden-Württemberg Categoria:Actors alemanys del segle XXI Categoria:Poetes alemanys del segle XX Categoria:Poetes alemanys del segle XXI Categoria:Activistes del segle XX Categoria:Actors alemanys nascuts al segle XX Categoria:Escriptors alemanys nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1951