El treball és l'activitat feta amb esforç per produir béns i que té com a objectiu la supervivència i el progrés, tant de l'individu que l'exerceix com de cada Estat o societat on es produeix. El treball pot ser manual o intel·lectual i el seu resultat es contraposa al que es rep com a regal no merescut. Forma part de l'Economia en satisfer necessitats de l'ésser humà i de la societat on habita, directament o indirectament. Habitualment, el treball comporta molèstia, fatiga i tal vegada penalitats i és objecte d'estudi en les ciències econòmiques, en les polítiques, en les socials i jurídiques, principalment. centre|miniatura|400 px|El 'Quart Estat'. Pintura de Giuseppe Pellizza. 1868-1907
Etimologia El mot treball prové del llatí trǐpalǐare, de trǐpalǐum, instrument de tortura de tres pals que s'utilitzava per a infligir dolor i sofriment. Hi ha altres mots amb significats semblants, però amb algunes càrregues significatives diferents com per exemple: labor, obra, tasca, ocupació, quefer, feina, taleia, producció, entre d'altres. Les fonts etimològiques són diferents en l'origen de cada mot; el mot treball es pot referir a una obra, un producte, mentre que labor no s'hi refereix. Per Hannah Arendt, la labor és l'activitat que els humans fan per alimentar-se i subsistir, com fan els altres éssers vius, mentre que el treball proporciona riquesa, poder i progrés però comportant danys a la natura.
El resultat final del treball pot ser un producte o servei que es vol vendre a un mercat a canvi de diners i la disponibilitat de fer-lo, que Marx va anomenar-ho força de treball. El treball es concreta en diverses formes, a més de quan comporta retribució: el manteniment i millora de la seguretat i la salut individual, el voluntariat i també tot el que hom fa per sentir-se útil i necessari. L'esclavatge era una mostra de poder en la societat; posseir molts esclaus demostrava ser molt poderós.
Història En els inicis de la humanitat, el treball tenia l'objectiu de la subsistència individual (la caça, la maternitat, etc.) o la subsistència social (la construcció de defenses contra feres o enemics), la construcció de canals, la dessecació d'aiguamolls, etc. No conservem documents que considerin el treball, amb entitat pròpia.
En la mitologia egípcia hi ha escasses referències al treball, tot i que la construcció de les piràmides a l'Imperi Egipci devien haver-hi considerables aportacions en enginyeria i mà d'obra.
A la mitologia grega només hi ha algunes possibles interpretacions properes a la concepció contemporània que es té del treball, per exemple hi ha el mite de Sísif que va ser castigat a dur a terme una tasca enutjosa, difícil i absurda. També hi ha els treballs d'Hèracles i Teseu, tractats com episodis de lluita. El mite que més s'apropa a la concepció actual del terme és el d'Hefest, amb el perfil que actualment s'entén com d'artesà. Hefest fabricava joieria i armes i quan s'elaborà el mite, se'l presentava amb un aspecte lleig i contrafet, tal com indicava la reputació antiga del treball. Aquesta figuració va canviar progressivament amb la influència de la Reforma protestant, fins a arribar a la glorificació que es produí a la societat occidental al , amb frases com ‘El treball dignifica’ o ‘Arbeit Macht Frei’ (el treball et fa lliure).
Les connotacions desfavorables des de temps remots del treball van tenir com a conseqüència l'aparició de l'esclavatge, el qual s'ha estès, adoptant diferents formulacions, fins al segle XXI. L'esclavatge es va iniciar en l'àmbit domèstic, en l'etapa històrica coneguda com de caça i recol·lecció. Posteriorment, es va implantar també en tasques de l'agricultura i també en tasques de producció. L'esclavatge, a més de persistir, va evolucionar en servitud, aprenentatge, remissió de penes, sovint amb una connotació d'oprobi, de possessió o domini, ja que posseir esclaus era una mostra de poder social.
Edat antiga Els colonitzadors, en l'ocupació de territoris, es constituïen en els seus propietaris i obtenien part dels productes dels qui treballaven la terra en règim d'esclavatge pel seu l'usdefruit i, els sobrants, pel comerç, en la forma que a l'edat mitjana va rebre el nom de feudalisme. Segons R. I. Moore, la major part de la subsistència s'aconseguia per la caça, la cura dels animals de granja i la recol·lecció en els boscos. L'administració establerta per l'Imperi Romà i la formulació del dret romà en regulava els beneficis amb la tributació de forma indirecta sobre el treball: els peatges, interessos per préstecs, delmes i altres càrrecs sobre l'ús de boscos i de pastures, transaccions comercials, obres públiques i altres despeses de l'estat que, en part, revertien en el benefici de la població. L'activitat comercial, iniciada en l'època clàssica amb Alexandre el Gran, va ser de gran volum i extensió geogràfica i va obrir el que posteriorment es va conèixer com a ruta de la seda, amb exportacions de vi, olis i altres productes agraris i la importació d'espècies, teles, pells, i altres productes.
Edat mitjana Durant el declivi de l'Imperi Romà, amb les invasions i la gradual assimilació dels pobles invasors originaris del centre i l'est del continent europeu (francs, alans, gots, visigots i altres), fins a la implantació per Carlemany de l'Imperi Carolingi, que posteriorment va esdevenir el Sacre Imperi Romanogermànic, varen establir-se els comtats i els marquesats, amb els seus codis judicials i de domini, a través dels quals obtenien els ingressos per tributacions que entregaven els pagesos, els petits propietaris i els treballadors, sense adscripció a cap feu. El treball se centrava en la producció agrícola i ramadera en conreus de poca extensió que a la península Ibèrica mantenien la subsistència de la pagesia. També la milícia oferia ocupació. Els mots soldat i salari van sorgir de les pagues als mercenaris. Els excedents de producció varen donar peu a l'aparició del comerç com activitat pròpia, amb tasques d'administració, control (censos, impostos) i transport (principalment marítim). Anteriorment s'havia comerciat en la importació d'espècies com ara condiments i teles. El comerç va disminuir de volum durant la dominació musulmana, a causa de la pirateria al Mediterrani. L'artesanat proporcionava l'utillatge per les altres activitats: construcció, tèxtil, milícia, transport, etc. Durant la conquesta i repoblació cristiana de territoris es va mantenir el dret visigot del primer ocupant, com també el de compra, herència i altres transaccions ja reglades al dret romà. En les lluites per conquerir territoris o en els pillatges, també en l'àmbit marítim, un dels objectius era capturar presoners per fer-ne esclaus i, principalment, vendre'ls. Una altra font d'ingressos per a la noblesa eren les compensacions que es pagaven o es rebien per evitar incursions armades de conquesta o pillatge, com eren les anomenades pàries, tasques, etc. Els comtats catalans tenien sistema impositiu sobre les activitats que comportava l'estampació i la posada en circulació de monedes, el manteniment de la milícia, el servei d'obres públiques pel manteniment i millora de fonts i camins, i principalment, sobre les activitats comercials. Els impostos els rebien els comtes, els vicaris, bisbes o abats o els anomenats senyors o qui fos el posseïdor del dret de propietat reconegut per instàncies superiors. L'establiment de Catalunya com nació dins la Corona d'Aragó també va comportar transferències econòmiques i el transport de productes agrícoles aprofitant el riu Ebre i els seus afluents, així com el transport de productes manufacturats en sentit contrari.
Feudalisme Al , en el territori conegut com a Marca Hispànica, els comtes i marquesos carolingis, en conquerir territori sota domini musulmà, es repartien el territori ocupat en feus on els pobladors quedaven subjectes a la jurisdicció del noble o senyor feudal o de l'Església. Segons Max Weber, aquest empoderament cristià de la jurisdicció local no es produïa en l'àmbit musulmà del Califat. En aquests territoris s'hi construïa un castell o un monestir i es treia profit del territori circumdant. En diluir-se la jurisdicció comtal, de la qual els nobles i senyors n'usufructuaven i n'obtenien els rendiments, i fragmentar-se l'estructura política, els pagesos varen caure en l'explotació sota la jurisdicció del noble o senyor del lloc. Qui va ser l'amo del feu era qui fixava els terminis, les assignacions, els delmes (impost o preu), els privilegis i altres drets consuetudinaris en benefici propi. Del producte del treball, la noblesa i l'Església n'obtenien les rendes per la propietat i els beneficis pel comerç.
El treball tenia el concepte vulgar d'artesania o l'ominós d'esclavitud, fins que el comerç va adquirir la categoria d'activitat específica i vigorosa a l'època del mercantilisme. Els artesans treballaven per a si mateixos, amb ajudants i esclaus, en estructures d'organització jeràrquica, tan àmplies com ho requeria el volum del negoci i ho permetia la jurisdicció, el gremi o l'autoritat competent. L'esclavatge a Catalunya consta registrat a la ciutat de Barcelona fins al segle XV. Amb la millora de les comunicacions, el comerç entès com a treball va començar a tenir el sentit actual, com a valor d'ús i valor d'intercanvi, i es va començar a valorar i a tenir una reputació favorable.
Edat moderna El treball va continuar diversificant-se en noves àrees adoptant noves tècniques en el transport, la producció i amb l'extensió del comerç a causa de les exportacions i importacions als inicis del , amb la consolidació dels estats europeus, el descobriment d'Amèrica i les conquestes colonials amb els freqüents enfrontaments armats. L'ús de l'esclavatge va continuar creixent, també com negoci de venda de presoners, per l'augment les necessitats i de la producció i el transport per satisfer-les, amb el consegüent augment de població i de riquesa.
Entre l'any 1412 (Compromís de Casp) i l'any 1808 (final de la Guerra del Francès), es va desenvolupar la industrialització que es coneix com a Revolució Industrial. Des d'aleshores, es va categoritzar i valorar el treball com una ocupació específicament remunerada, amb una condició superior a la de l'artesanat. La font i el progrés de l'economia és la utilitat resultant de l'ocupació i genera les rendes que obtenen els propietaris (de terres, de flotes, etc.), els salaris que obtenen els treballadors (pastors, pagesos, mariners, operaris, etc.) i els beneficis que obtenen els comerciants, els exportadors, els banquers i els industrials, entre d'altres.
La industrialització va requerir l'ús de l'energia per moure telers, premses i maquinària. La relació comercial d'Espanya amb Cuba va desenvolupar en gran manera el negoci del tèxtil a Catalunya. L'arribada a Catalunya de matèries primeres —llana de Castella i, principalment, cotó— afavoria l'establiment de fàbriques tèxtils. Els fabricants del ram del tèxtil seguiren el model d'aquesta indústria que hi havia a la Gran Bretanya i es varen multiplicar assentaments de fàbriques a les conques dels rius, en el que es coneix com a colònies, per aprofitar l'energia hidràulica per moure la maquinària. Posteriorment, es va usar el nou invent: la màquina de vapor.
Al treball no remunerat no tenia valor en política econòmica. Les tasques de reproducció humana, els treballs domèstics, l'esclavatge, la mà d'obra de subjectes colonitzats o de presidiaris, demostra la relació que existeix entre productivitat, la generació de plusvàlua i la lluita pel poder social. Carles Marx va definir el treball en la seva obra «El capital», publicada l'any 1867, com un dels factors de la producció que, quan era remunerat, es podia comprar i vendre en transaccions, com també es fa amb el capital, també factor de producció. L'obra de Marx va donar peu a la concreció teòrica del sistema econòmic conegut com a capitalisme.
Edat contemporània Segles XIX i XX