Els gril·lotàlpids (Gryllotalpidae) són una família d'ortòpters. Aquesta família inclou 11 gèneres i més de 100 espècies descrites. El nom científic deriva del llatí gryllus, que significa 'grill', i talpa, que significa 'talp'. Tenen les potes de davant adaptades per a cavar.
Els gril·lotàlpids tenen tres etapes de vida: ous, nimfes i adults. La major part de la seva vida en aquestes etapes transcorre sota terra, però els adults tenen ales i es dispersen en l'època de reproducció. La seva dieta varia: algunes espècies són herbívores i s'alimenten principalment d'arrels; unes altres són omnívores i inclouen cucs i larves en la seva dieta; i unes poques són principalment depredadores. Els grills talp mascle tenen un cant excepcionalment fort; canten des d'un cau que s'obre a l'aire en forma de banya exponencial. El cant és un to gairebé pur, modulat en grinyols. Serveix per a atreure a les femelles, ja sigui per a apariar-se o per a indicar-los hàbitats favorables per a posar els seus ous.
Descripció Insectes grans i mitjans, amb un cos allargat, coberts de pèls gruixuts i prims. Els representants de la família aconsegueixen una longitud de 5-8 cm, porten un estil de vida subterrani, viuen en els visons excavats per ells. Són molt diferents d'altres gril·lotàlpids (Grylloidea) amb un pronot molt desenvolupat i gran, antenes relativament curtes, que només s'estenen lleugerament més enllà del marge posterior del pronot, i potes davanteres fortament modificades adaptades per a cavar i moure's en el sòl. La coloració del cos i l'abdomen en la part superior sol ser de color marró fosc, brillant cap a la part inferior, del mateix color i extremitats. Abdomen en la part inferior de color marró-groc, visualment sembla sedós a causa de la presència d'una coberta densa de petits pèls daurats. El cap i el tòrax són de color marró fosc.
Comportament Els adults de la majoria de les espècies de gril·lotàlpids poden volar poderosament, si no amb agilitat, però els mascles ho fan amb poca freqüència. Les femelles solen volar poc després de la posta del sol i se senten atretes per les àrees on els mascles criden, la qual cosa fan durant aproximadament una hora després de la posta del sol. Això pot ser per a apariar-se o pot estar influenciat per la idoneïtat de l'hàbitat per a la posada d'ous, com el demostra el nombre de mascles presents i cridant en la rodalia.
Cicle de vida miniatura|upright=1.4|Cicle de vida del gril·lotàlpid [europeu], de Richard Lydekker's Royal Natural History, 1879
Els gril·lotàlpids sofreixen una metamorfosi incompleta; quan les nimfes fan eclosió dels ous, s'assemblen cada vegada més a la forma adulta a mesura que creixen i travessen una sèrie de fins a 10 mudes. Després de l'aparellament, pot ocórrer un període de 1-2 setmanes abans que la femella comenci a pondre. Ella excava en el sòl a una profunditat de 30 cm, (72 cm s'ha vist en el laboratori), i posa una posada de 25 a 60 ous. Les femelles Neoscapteriscus després es retiren, segellant el passatge d'entrada, però en les espècies Gryllotalpa i Neocurtilla, s'ha observat que la femella roman en una cambra contigua per a cuidar la niuada. Poden produir-se més niuades durant diversos mesos, segons l'espècie. Els ous han de dipositar-se en sòl humit i moltes nimfes moren a causa de la falta d'humitat en el sòl. Els ous fan eclosió en unes poques setmanes i, a mesura que creixen, les nimfes consumeixen una gran quantitat de material vegetal, ja sigui sota terra o en la superfície. Els adults d'algunes espècies de grills topo poden desplaçar-se fins a 8 km durant la temporada de cria. Els grills talp estan actius la major part de l'any, però hibernen com a nimfes o adults en climes més freds, reprenent la seva activitat en la primavera.
Distribució Té una distribució holàrtica i neàrtica. Moltes espècies han envaït llocs lluny de la seva distribució original.
Els gril·lotàlpids són relativament comuns, però pel fet que són nocturns i passen gairebé tota la seva vida sota terra en extensos sistemes de túnels, són rarament vists. Habiten en camps agrícoles i zones d'herba. Són presents en tots els continents excepte a l'Antàrtida; en 2014 s'havien descrit 107 espècies i és probable que es descobreixin més espècies, especialment a Àsia. Neoscapteriscus didactylus és una espècie plaga, originària de Sud-amèrica; s'ha estès a les Índies Occidentals i a Nova Gal·les del Sud a Austràlia. Gryllotalpa africana és una plaga important a Sud-àfrica; altres espècies de Gryllotalpa estan àmpliament distribuïdes a Europa, Àsia i Austràlia. Són natius de Gran Bretanya (igual que d'Europa Occidental), però l'antiga població de G. gryllotalpa pot estar ara extinta a la Gran Bretanya continental, que sobreviuen en les Illes del Canal.
Els gril·lotàlpids invasors i el seu control biològic Les espècies invasores són aquelles que causen danys en la zona que acaben d'ocupar, on es pot intentar el control biològic. La primera espècie de gril·lotàlpid invasor detectada va ser el Neoscapteriscus didactylus, una espècie sud-americana de la qual es va informar com a plaga a Sant Vicent, en les Índies Occidentals, ja en 1837; en 1900, era una important plaga agrícola a Puerto Rico. Probablement havia expandit lentament la seva àrea de distribució cap al nord, illa per illa, des de Sud-amèrica. L'únic programa de control biològic contra N. didactylus va ser a Puerto Rico, i va aconseguir establir la vespa parasitoide Larra bicolor del Brasil amazònic. En 2001, N. didactylus a Puerto Rico semblava ser una plaga només en cultius de regadiu i gespa. Es van realitzar aplicacions experimentals a petita escala del nematode Steinernema scapterisci en gespa de regadiu, però la supervivència del nematode va ser escassa. Molt més tard, aquesta mateixa espècie va ser reportada com a plaga a Queensland, Austràlia, presumiblement arribant per vaixell o avió. La següent espècie invasora detectada va ser a la fi del a Hawaii, probablement per vaixell. Va ser nomenada com Gryllotalpa africana, però molt més tard potser com a G. orientalis. No es va identificar com Gryllotalpa krishnani fins a 2020.Frank J.H. 2020. The identity of the adventive species Gryllotalpa Latreille (Orthoptera: Gryllotalpidae) in Hawaii, with an illustration of the male genitalia of G. orientalis Burmeister. Insecta Mundi 0747: 1-8. Va atacar a la canya de sucre i va ser blanc de Larra polita de Filipines en 1925, aparentment amb èxit.Frank, J.H., Leppla, N.C. 2008. Grillos topo (Orthoptera: Gryllotalpidae) y su control biológico, p. 2442-2449. En Capinera, J. L. (ed.). Enciclopedia de Entomología. Springer Science and Business Media.
La següent detecció va ser a Geòrgia, els EUA, i en aquest moment es va assumir que era N. didactylus de les Índies Occidentals. Es tractava, de fet, de tres espècies sud-americanes de Neoscapteriscus, N. abbreviatus, N . vicinus i N. borellii, que probablement havien arribat en el llast dels vaixells. Van causar grans problemes durant dècades en estendre's pel sud-est dels EUA. Les poblacions de gril·lotàlpids Scapteriscus s'havien acumulat des de les primeres dècades del danyaven pastures, gespes, camps de joc i cultius d'hortalisses. Des de finals de la dècada de 1940, el clordà havia estat l'insecticida preferit per a controlar-los, però quan el clordà va ser prohibit per la EPA estatunidenca en la dècada de 1970, els ramaders es van quedar sense un mètode de control econòmic i eficaç. Especialment per a ajudar als ramaders de Florida, es va iniciar en 1978 un projecte que es va conèixer com el Programa de Recerca de Gril·lotàlpids de la UF/IFAS. En 1985, es va publicar un informe de múltiples autors sobre els assoliments. En 1988, es va publicar un informe sobre les perspectives de control biològic, i en 1996 un relat de resultats prometedors amb el control biològic. El programa va finalitzar en 2004 després de 25 anys de funcionament de les estacions de control, i en 2006 una publicació resumida va anunciar l'èxit: una reducció del 95% en el nombre de gril·lotàlpids en el nord de Florida, amb agents de control biològic que s'estenien potencialment a totes les parts de Florida. Els esforços per a utilitzar Larra bicolor com a agent de control biològic a Florida van començar amb la importació d'una població de Puerto Rico. Es va establir en una petita zona del sud-est de Florida, però va tenir poc efecte sobre les poblacions de Neoscapteriscus.Castner, J. L. (1988) Biology of the mole cricket parasitoid Larra bicolor (Hymenoptera: Sphecidae) p. 423-432, In Gupta, V. K. (ed.) Advances in Parasitic Hymenoptera Research. Brill; Leiden, 546 pp. Una població procedent de Bolívia es va establir en el nord de Florida i es va estendre àmpliament (amb una mica d'ajuda) a la major part de la resta de l'estat i estats veïns. La seva supervivència depèn de la disponibilitat de fonts de nèctar adequades.
Una vegada que es va descobrir que les femelles gràvides de les mosques Ormia depleta eren atretes pel cant dels mascles de Neoscapteriscus a Sud-amèrica, es va obrir una via per a atrapar aquestes mosques amb cants sintètics de grills topo. L'experimentació va conduir llavors a un mètode de cria. La laboriosa cria de més de 10.000 mosques en hostes de grills talp va permetre l'alliberament de pupes de mosca vives en molts llocs de Florida, des de l'extrem nord-oest fins a l'extrem sud, principalment en camps de golf, i sobretot en 1989-1991. Les poblacions es van establir, van començar a estendre's i van ser controlades mitjançant l'ús d'un cant sintètic de grill topo. Finalment, es va descobrir que les mosques tenien una població contínua des d'aproximadament 29°N i després cap al sud fins a Miami, però les mosques no van aconseguir sobreviure l'hivern al nord d'aproximadament 29°N. L'enviament i l'alliberament de les mosques als estats al nord de Florida va ser, per tant, un esforç inútil. Com les mosques havien estat importades des de 23°S al Brasil i no podien passar l'hivern al nord de 29°N, en 1999 es va investigar si les mosques de 30°S al Brasil podrien sobreviure millor en el nord de Florida, però no el van fer.
El tercer agent de control biològic dirigit a Neoscapteriscus a Florida va ser el nematode sud-americà Steinernema scapterisci. Els alliberaments a petita escala van demostrar que podia persistir durant anys en sòls arenosos de Florida infestats de grills topo. El seu ús com biopesticida contra el Neoscapteriscus va ser patentat, la qual cosa ho va fer atractiu per a la indústria. La producció a escala industrial amb dietes artificials va permetre aplicacions de prova a gran escala en pastures i en camps de golf, que va aconseguir establir poblacions en diversos comtats, i aquestes poblacions es van estendre, però les vendes van ser decebedores, i el producte va ser retirat del mercat en 2014. Encara que es va realitzar una aplicació experimental en els estats al nord de Florida, només en el sud de Geòrgia es va verificar l'establiment del nematode, la qual cosa suggereix un escàs interès en els altres estats.
Com a plagues miniatura|La vespa parasitoide Larra bicolor va ser introduïda a Florida per a ajudar a controlar els grills topo allí.
El principal mal que causen els grills topo és el resultat de les seves activitats d'excavació. A mesura que fan túnels a través dels pocs centímetres superiors del sòl, empenyen el sòl cap amunt en petites crestes, augmentant l'evaporació de la humitat de la superfície, pertorbant les llavors en germinació i danyant les delicades arrels joves de les plàntules. També són perjudicials per a la gespa i les pastures, ja que s'alimenten de les seves arrels, deixant les plantes propenses a la dessecació i al mal per l'ús.