La maloclusió és una mala relació o alineació incorrecta entre les dents de l'arcada dental superior i la inferior quan s'ajunten al tancament de les mandíbules. El terme va ser creat per Edward Angle, el "pare de l'ortodòncia moderna", com a derivat d'oclusió. La maloclusió es refereix a la forma en què contacten les dents de les arcades oposades (Mal + oclusió = "oclusió incorrecta").
La classificació de la maloclusió es basa en la relació de la cúspide mesiobucal de la primera molar maxil·lar i la fossa bucal de la primera molar mandibular. Si aquesta relació molar existeix, llavors les dents poden alinear-se amb una oclusió normal. Segons Angle, la maloclusió és qualsevol desviació de l'oclusió ideal. No obstant, l'avaluació de la maloclusió també hauria de tenir en compte l'estètica i l'impacte en la funcionalitat. Si aquests aspectes són acceptables pel pacient malgrat complir la definició teòrica de maloclusió, llavors el tractament pot no ser necessari.
Causes L'etiologia de la maloclusió és d'alguna manera polèmica. Tanmateix, per tal de simplificar-ho, es diu que és per causes multifactorials, amb influències tant genètiques com ambientals. La maloclusió ja era present en un dels fòssils d'homínids del jaciment Skhul i Qafzeh i en d'altres cranis humans prehistòrics. Hi ha tres factors causants generalment acceptats:
Factors esquelètics la mida, forma i posició entre si dels maxil·lars superior i inferior. Les variacions poden ser causades per hàbits o bé factors ambientals, com els músculs de masticatoris, la respiració oral nocturna, o per una fissura labiopalatina.
Factors musculars la forma i funció dels músculs que envolten les dents. Això es podria reforçar per hàbits com la succió del dit, el mossegar-se les ungles, el xumet i l'empemta lingual
Factors dentals la mida de les dents amb relació a la dels maxil·lars. La pèrdua prematura de dents temporals, la qual dona lloc a un augment de l'espai o bé una migració mesial que causa apinyament i desviació de la trajectòria i cronologia anormal d'erupció de les dents definitives, dents de més (supernumeràries), o una falta anormal de dents (agenèsia, hipodòncia). No hi ha una sola causa de maloclusió i a l'hora de fer el pla de tractament ortodòntic, sovint és útil considerar els factors esmentats i l'impacte exercit per cadascun en la malaoclusió. Tots aquests factors, poder estar també influïts per hàbits orals i per la pressió exercida a les peces dentàries de manera que provoquin una maloclusió.
Factors dentals i hàbits En el creixement actiu esquelètic, la respiració oral, la succió del dit, el xumet, l'onicofàgia (mossegar-se les ungles), dermatofàgia (mossegar-se les pells), mossegar bolígrafs i llapis, les postures anòmales, els trastorns de deglució i altres hàbits influeixen negativament en el desenvolupament dels arcs facials i dentals. El xumet, com a hàbit de succió perllongada, està relacionat amb la otitis mitjana. La càries dental, la inflamació periapical i la pèrdua prematura de dents temporals poden alterar la correcta erupció de les dents permanents.
Dentició temporal vs definitiva La maloclusió pot ocórrer tant en dentició temporal com en la dentició definitiva.
En la dentició temporal, la maloclusió és causada per: Mal desenvolupament dels teixits dentoalveolars. Supradesenvolupament dels ossos al voltant de la boca Fissura labiopalatina. Nombre excessiu de dents (supernumeràries). Erupció i desenvolupament anòmal de les dents. En la dentició definitiva, la maloclusió és causada per: Malaltia periodontal. Supraerupció de les dents. Pèrdua prematura i congènita de les dents.
Signes i símptomes La maloclusió és actualment molt freqüent tot i que no sol ser suficientment seriós com per a un tractament. Les persones amb severes maloclusions, que formen part d'anomalies craniofacials, poden requerir tractaments ortodòntics i a vegades cirurgia (cirurgia ortognàtica) per tal de corregir aquest problema.
L'objectiu final del tractament ortodòntic és aconseguir una alineació estable, funcional i estètica de les dents que serveixi per millorar la salut dels pacients tant a nivell dental com general. Els símptomes que apareixen com a resultat d'una maloclusió deriven d'una deficència en una o més de les següents categories. Els símptomes són els següents:
Desmineralització de les dents (càries) Les dents mal alineades fan que sigui més difícil mantenir la higiene oral. Els nens amb mala dieta i higiene oral estan sotmesos a un risc superior.
Malaltia periodontal les dents mal alineades obstaculitzen el mantenir una bona higiene dental, fet que es tradueix en un control deficient de la placa dental. A més, quan les dents estan apinyades, algunes poden trobar-se en posicions massa vestibularitzades o lingualitzades, fet que disminueix l'os i, per tant, el suport periodontal. En aquesta mateixa línia, en les maloclusions de classe III, les dents anteriors mandibulars són empeses labialment, fet que contribueix a la recessió gingival i afebleix el suport periodontal.
Traumatisme a les dents anteriors les persones amb ressalt a les peces, tenen un major risc de traumatisme. Un revisió sistemàtica va concloure que un ressalt superior a 3 mm, duplica el risc de traumatisme.
Funció mastegadora les persones amb la mossegada oberta a les peces anteriors, sobremossegada i ressalt invertit i hipodòncia, tenen més dificultats a l'hora de mastegar.
Trastorns de la parla la manca de contacte entre les incisives superiors i les inferiors pot comportar trastorns fonètics que es poden corregir amb ortodòncia. No obstant, altres formes d'apinyament i mal alineament de les peces dentals tindran poc impacte en la parla, i el tractament ortodòntic poc aportarà a la seva correcció.
Impacte dental en aquesta situació les dents poden causar reabsorció de les arrels de les dents adjacents, i d'altres patologies, com per exemple la formació de quists dentígen.
Benestar psicosocial Les maloclusions que alteren l'estètica poden tenir un efecte significatiu en l'autoestima. Aquest aspecte és subjectiu i pot variar segons la cultura i les influències racials. Les maloclusions dentals poden produir desharmonia esquelètica facial perquè la relació entre els maxil·lars superior i inferior no és l'apropiada. Aquesta desharmonia esquelètica sovint distorsiona la forma de la cara del pacient i n'afecta greument l'estètica. Poden anar acompanyades de problemes al mastegar o de la parla. La majoria de les maloclusions esquelètiques només es poden tractar amb cirurgia ortognàtica.
Classificació Depenent de les relacions sagitals entre les dents i els maxil·lars, les maloclusions es poden dividir principalment en tres tipus segons el sistema de classificació d'Angle publicat el 1899. No obstant, també hi ha altres condicions, com per exemple l'apinyament de les dents que no s'ajusta directament a aquesta classificació.
Molts autors han intentat modificar o substituir la classificació d'Angle. Això ha donat lloc a molts subtipus i nous sistemes (vegeu la secció següent: revisió del sistema de classes d'Angle).
Una mossegada profunda (també coneguda com a Maloclusió de Tipus II) té lloc quan les dents superiors es superposen a les dents inferiors, fet que pot resultar en traumatismes als teixits durs i tous, a més d'afectar l'aparença. La sobremossegada és present en el 15-20% de la població dels Estats Units. La mossegada oberta es caracteritza per una completa manca de superposició i oclusió entre les incisives superiors i les inferiors. En els nens, la succió perllongada del dit pot ser la causa de la mossegada oberta. Els pacients acostumen a presentar una parla i masticació deteriorades.
Sobremossegada Es tracta d'una mesura vertical del grau de superposició entre les incisives maxil·lars i les mandibulars. Hi ha tres característiques que s'analitzen a l'hora de classificar una sobremossegada:
Grau de superposició: vora a vora, reduïda, mitjana o augmentada.
Completa o incompleta: si hi ha contacte o no entre les dents inferiors i superiors, i els teixits tous (paladar dur o geniva).
Si el és traumàtic o no. La sobremossegada mitjana és quan les dents anteriors superiors cobreixen un terç de les dents inferiors. Si cobreixen menys d'un terç es descriu com a «sobremossegada reduïda». Si ho fan més d'un terç s'anomena sobremossegada augmentada. En els casos en què no hi ha superposició ni contacte entre les dents superiors i inferiors, es considera «mossegada oberta anterior».
Mètode de Classificació d'Angle miniatura|Classe I amb apinyament sever i erupció vestibular de les canines Edward Angle és considerat el pare de l'ortodòncia moderna, i va ser el primer a classificar les maloclusions. Basà la seva classificació en la posició relativa de la primera molar maxil·lar. Segons Angle, la cúspide mesiovestibular de la primera molar superior hauria d'alinear-se amb el solc vestibular de la primera molar mandibular. Totes les dents haurien d'estar alineades seguint la línia d'oclusió que, en l'arc superior, és una corba suau que travessa les fosses centrals de les dents posteriors fins al cíngol de les canines i les incisives; i a l'arc inferior, és una corba suau que travessa les cúspides vestibulars de les dents posteriors fins a les vores incisives de les dents anteriors. Qualsevol variació d'aquesta definició es un considera un tipus de maloclusió. També és possible tenir diferents tipus de maloclusió al costat dret i a l'esquerre.
Classe I Neutroclusió. La relació molar de l'oclusió és normal, però la línia d'oclusió està alterada. La primera molar maxil·lar està ben posicionada, però les altres dents tenen alteracions com els diastemes, l'apinyament, la sobre o sub erupció, etc. miniatura|Relació molar de classe II Classe II: Distoclusió (retrognatisme, ressalt, sobremossegada) en aquesta situació, la cúspide mesiovestibular de la primera molar superior no està alineada amb la ranura mesiovestibular de la primera molar inferior, En cas contrari, és anterior. Normalment, la cúspide mesiovestibular descansa entre la primera molar mandibular i la segona premolar. Hi ha dues subdivisions:
Classe II divisió 1 Les relacions molars són com les de classe II i les dents anteriors estan sobresortides.
Classe II divisió 2 Les relacions molars són de classe II però les centrals estan verticalitzades i les dents laterals es superposen a les centrals
Classe III Mesioclusió (prognatisme, mossegada creuada anterior, ressalt negatiu, mossegada inversa) en aquest cas les molars superiors no es col·loquen a la fossa mesiovestibular sinó posteriorment a aquesta. La cúspide mesiovestibular de la primera molar maxil·lar és a la part posterior a la fossa mesiovestibular de la primera molar mandibular. Es veu sovint quan les dents frontals inferiors són més prominents que les frontals superiors. En aquest cas, el pacient sovint té un gran mandíbula o un os maxil·lar curt
Revisió de la classificació d'Angle i sistemes alternatius