La Simfonia núm. 2 en mi bemoll major, op. 63, és la segona i última de les simfonies que va compondre Edward Elgar. La va compondre entre 1909 i 1911, tot i que alguns esbossos daten de 1903. Va ser estrenada al London Musical Festival al Queen's Hall per la Queen's Hall Orchestra el 24 de maig de 1911 amb el compositor dirigint. En l'obra consta la següent dedicatòria:

Dedicada a la memòria de sa difunta Majestat el rei Eduard VII. Aquesta simfonia, destinada abans de 1910 a ser un lleial tribut, porta la present dedicatòria amb la graciosa aprovació de sa Majestat el Rei.Jordi V del Regne Unit 16 de març de 1911.

La partitura de la simfonia està precedida d'una cita de Shelley, del seu poema Invocació: Rarely, rarely comest thou, Spirit of delight!

(Rarament, rarament arribes, Esperit del delit!)

Instrumentació La simfonia està orquestrada per a tres flautes, un piccolo; dos oboès i Corn anglès; clarinet mi bemoll, dos clarinets si bemoll i un clarinet baix; dos fagots i contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbals, percussió (incloent-hi caixa, bombo, pandereta i plats), dues arpes i instruments de corda.

Estructura La simfonia comprèn quatre moviments: I. Allegro vivace e nobilmente II. Larghetto III. Rondo: Presto IV. Moderato e maestoso

Origen i context Els primers esbossos de la simfonia daten de 1903, també hi ha algun fragment del moviment lent escrit el 1904, quan havia pensat escriure una simfonia destinada a Hans Richter. Aquestes primeres idees van coincidir amb la mort sobtada del seu amic Alfred Rodewald, un músic aficionat i home de negocis de Liverpool. Elgar va començar a treballar seriosament en la simfonia l'octubre de 1909, mentre visitava Venècia, un any després d’haver acabat la Simfonia núm. 1. Originalment va caracteritzar el segon i tercer moviments com a representants del contrast entre el fosc interior de la Catedral de Sant Marc de Venècia i l'assolellada plaça de fora. Després la va deixar de banda un any sencer i s'hi va tornar a posar l'octubre següent. Els quatre moviments quedaren acabats successivament a finals de gener, el 6 de febrer, el 21 de febrer i el 28 de febrer de 1911. La dedicatòria a Eduard VII no s'hi hauria de donar massa importància, simplement és perquè va coincidir en el temps. Al final de la simfonia va posar els topònims Venècia i Tintagel. Aquest últim indret l'havia visitat amb el seu amic Frank Schuster mentre feia una gira automobilística per Cornualla la primavera de 1910, en el mateix moment en què Alice Stuart Wortley hi era de vacances. Stuart Wortley, filla del pintor John Everett Millais, era l'estimada amiga d'Elgar a qui ell anomenava "Windflower", i el seu amor per ella i la seva inspiració per a ell són ben coneguts.

Recepció La Primera Simfonia d’Elgar, estrenada per Hans Richter el 1908, fou rebuda com una fita nacional: molts la veieren com la primera gran simfonia anglesa capaç de competir amb el repertori europeu. L’obra tingué un èxit immediat, amb desenes d’interpretacions en diversos països l’any següent. El Concert per a violí, estrenat per Kreisler el 1910, confirmà aquest prestigi amb una acollida també molt entusiasta. Sis mesos més tard, però, la Segona Simfonia no provocà la mateixa resposta. La sala no era plena i el públic restà fred. Elgar, desconcertat, es girà cap al seu concertino, W. H. Reed, i li preguntà: «Què els passa, Billy? S’estan aquí asseguts com una colla de porcs dissecats.» La pregunta era inevitable: què havia fallat?

La Segona simfonia d’Elgar fou rebuda amb fredor el 1911, en part pel context de la coronació imminent de Jordi V i per una programació musical molt carregada a Londres, amb reclams de taquilla com el Doble concert de Brahms amb Kreisler i Casals. Però també perquè l’obra tenia un to massa inquiet, íntim i ombrívol per a un públic que esperava música més celebrativa. A diferència de la Primera simfonia, la Segona no oferia una afirmació clara i triomfal, sinó una expressió més ambigua, melangiosa i personal. El primer moviment comença amb una energia impetuosa i noble, però aviat apareixen zones de lirisme inquiet i passatges foscos, gairebé nocturns, que Elgar mateix descrivia com una «influència maligna» vagant per un jardí d’estiu. Tot i la dedicatòria a Eduard VII, el text suggereix que aquesta referència pública podia amagar el veritable caràcter de l’obra: una música profundament autobiogràfica, plena de records, tensions i dolors privats. La simfonia exigeix una interpretació molt fina, i probablement les primeres execucions no en van saber revelar la subtilesa. Només anys més tard, especialment amb Adrian Boult, començà a imposar-se com una obra de gran força expressiva.

El crític musical de Los Angeles, Jim Svejda va descriure el període eduardià com «el tendre Götterdämmerung» i «de fet tota la simfonia té un caràcter elegíac, potser només superada pel seu tardà Concert per a violoncel (1919).»

Representacions L'estrena, el 24 de maig de 1911 en un concert del London Festival, va resultar una decepció per a Elgar. L'assistència de públic no va cobrir les expectatives i la resposta va ser freda, malgrat el grandíssim èxit del Concert per a violoncel de la tardor prèvia. El seu amic, el violinista W. H. Reed va apuntar que tot i les repetides crides a l'escenari del compositor, aquest «va lamentar la inequívoca impressió que es produeix quan el públic, fins i tot el públic anglès, es mostra clarament apàtic.» Reed diu que Elgar va manifestar-li «Què els passa, Billy? Mira'ls, asseguts com un ramat de porcs encebats.» Potser va ser degut a l'esperit de l'obra; a diferència de la Primera Simfonia i del Concert per a violí no conclou amb un esplendorós tutti orquestral, sinó tranquil·lament i melancòlica.

Bibliografia David Cox, "Edward Elgar", in The Symphony, ed. Robert Simpson. Penguin Books Ltd., Middlesex, England, 1967. Vol. 1 Vol 2. (Cox esmenta específicament el General Gordon com l'inspirador de la simfonia.) Diana McVeagh, "Edward Elgar", in The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. London, Macmillan Publishers Ltd., 1980. Diana McVeagh: "Edward Elgar", Grove Music Online ed. L. Macy (Data d'accés: 8 de maig de 2005), (accés per subscripció) Reed, W H: "Elgar", London, J M Dent & Sons, 1939

Referències

Bibliografia

Simfonia Num. 2 Elgar 2 Categoria:Composicions musicals del 1911 Categoria:Composicions en mi bemoll major