El cuaespinós de la Guaiana Rev. 29/04/2021 (Synallaxis gujanensis) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels furnàrids (Furnariidae).
Descripció El cuaespinós de la Guaiana fa entre 15 i 17 cm de llargada i pesa entre 13 i 22 g. No presenta dimorfisme sexual. Els exemplars adults de la subespècie nominal S. g. gujanensis presenten una cella pàl·lida de color beix grisenc i la cara és de color marró grisenc. El pili i les parts superiors són d'un color marró apagat, lleugerament més grisenc i fosc a la part anterior del cap. Les ales són d'un vermellós fosc, amb les puntes de les plomes de vol d'un to més apagat. La cua és d'un vermellós fosc; és degradada i les plomes acaben en punta. La gola és blanquinosa, mentre que el pit, els flancs i les cobertores infracaudals són de color marró. El ventre és més clar que la resta de les parts inferiors. L'iris és de color de marró a marró clar, el maxil·lar és negrós, la mandíbula és de color gris a gris pàl·lid (de vegades amb la punta negrosa) i les potes i els peus varien del gris olivaci al groc verdós o al gris blavós. Els exemplars juvenils presenten un lleuger escamat fosc al pit.
La subespècie S. g. columbiana té les parts inferiors molt més blanques i els flancs més grisencs (menys rogencs) que la subespècie nominal. S. g. huallagae és més fosca i grisa que la nominal, amb els flancs olivacis. S. g. canipileus és semblant a huallagae, però amb les parts inferiors més grisenques i les ales i la cua més pàl·lides. S. g. inornata té les parts superiors d'un color marró més intens que la nominal, amb la cara d'un to beix més marcat i les parts inferiors d'un rogenc molt més viu. S. g. certhiola té la cara grisenca, el dors lleugerament olivaci, el centre del ventre de color blanc beix, i les ales, la cua i les parts inferiors amb una coloració intermèdia entre la nominal (d'aspecte més uniforme) i la inornata, de colors més intensos.
Diverses subespècies presenten formes de transició a les zones de contacte.
Distribució i hàbitat El cuaespinós de la Guinana es distribueix des de l'est de Colòmbia, cap a l'est per l'est i sud de Veneçuela, Guyana, Surinam, Guaiana francesa i extrem nord-est del Brasil, cap al sud per la part sud de l'Amazònia brasilera, al sud del riu Amazones, i des del sud de Colòmbia, per l'est d'Equador, est del Perú, oest del Brasil.
Aquesta espècie habita una gran varietat de paisatges, la majoria dels quals són a prop de l'aigua. Entre aquests hi ha el bosc de ribera (o bosc de galeria), les vores del bosc de várzea, el bosc secundari i zones de matollar amb canyes Gynerium entre boscos de Cecropia a les illes fluvials. També es troba en la vegetació densa de rebrots en zones talades i en plantacions. Pel que fa a l'altitud, es troba per sota dels 1.200 m, tot i que només arriba als 1.000 m a Colòmbia, als 600 m a Veneçuela i als 400 m a l'Equador.
Comportament Moviments És una espècie resident durant tot l'any a tota l'àrea de distribució.
Alimentació S'alimenta d'artròpodes. Acostuma a buscar aliment en parelles, tant a terra com al sotabosc, fins a uns 2 m d'alçada. Captura les preses recollint-les de la fullaraca, l'herba i les branques petites.
Reproducció L'època de reproducció no està ben definida, però sembla variar segons la zona geogràfica i, en algunes àrees, ser força llarga. A Surinam, s'ha observat ous al gener, al març, entre el maig i el setembre, i al desembre. El niu és una estructura esfèrica feta de branquetes (que pot arribar a tenir el doble de llargada que d'amplada) amb un túnel horitzontal que condueix a la cambra on es ponen els ous. Normalment se situa entre vegetació densa, a una altura d'entre 1 i 2 m de terra. La posta consta de dos o tres ous. Es desconeixen el període d'incubació, el temps fins que els pollets abandonen el niu i els detalls de la cura parental.
Vocalització El cant varia segons la zona geogràfica. Al nord-est del Brasil, consisteix en "dues notes ben diferenciades: la primera és aguda, penetrant i explosiva "Uhip", i la segona és més greu "uuh"; juntes sonen com "Uhip wuh". A l'oest del Brasil (subespècie inornata), sona com "tjuh mcuii", amb la primera part lleugerament descendent i el "uiit" molt més agut. A l'Equador, el cant es descriu com un "kií, kuh" pausat, repetit a intervals de diversos segons.
Estat de conservació La UICN ha classificat el cuaespinós de la Guaiana com a espècie en risc mínim. Té una àrea de distribució extremadament àmplia i una població de mida desconeguda, tot i que es creu que és estable. No s'ha identificat amenaces immediates. Es considera una espècie de freqüència entre moderada i alta a la major part de l'àrea de distribució, tot i que la presència és local a Colòmbia i Veneçuela.
Taxonomia i sistemàtica El cuaespinós de la Guaiana va ser descrit formalment el 1789 pel naturalista alemany Johann Friedrich Gmelin en la seva edició revisada i ampliada del Systema Naturae de Carl Linnaeus. El va classificar juntament amb les cueretes dins del gènere Motacilla i li va assignar el nom binomial Motacilla gujanensis. Gmelin va basar la descripció en "Le rouge-queue de la Guyanne", que havia estat descrit i il·lustrat el 1778 pel polímata francès Comte de Buffon.
Aquesta espècie és una de les 37 que integren el gènere Synallaxis, establert el 1818 per Louis Pierre Vieillot.
Etimologia El nom genèric Synallaxis prové del grec antic «συναλλαξις/sunallaxis», «συναλλαξεως/sunallaxeōs» que significa “intercanviar”, “contraure”, “associar” derivat de «συναλλασσω/sunallassō», “associar-se amb”; potser perquè Vieillot pensava que les dues espècies podrien ser mascle i femella d'una mateixa espècie, o una al·lusió als caràcters compartits que justificava una separació genèrica. Reichenbach 1853, es va queixar que Synallaxis, de gènere femení, contenia el substantiu masculí llatí «axis», “eix”, i es preguntava què n'havien de pensar els científics!
L'epítet específic gujanensis prové de la localitat tipus, les Guaianes.
Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen sis subespècies:
S. g. columbiana (Chapman, 1914) ─ centre-sud de Colòmbia entre els departaments de Meta i Putumayo. S. g. gujanensis (Gmelin, 1789) ─ est i el sud de Veneçuela a l'est a través de les Guaianes i el nord i l'est del Brasil fins a l'Atlàntic i al sud fins al nord de Mato Grosso. S. g. huallagae (Cory, 1919) ─ el sud-est de Colòmbia, l'est de l'Equador, l'est del Perú i el nord de Bolívia. S. g. canipileus (Chapman, 1923) ─ departaments de Cusco i Puno, al sud-est del Perú. S. g. inornata (Pelzeln, 1856) ─ estat de l'Amazones, al centre-oest del Brasil, al sud de l'Amazones, fins al nord-est de Bolívia. S. g. certhiola (Todd, 1916) ─ est de Bolívia, als departaments de Santa Cruz i Beni (sud).
Les espècies que el 2023 es coneixen com a cuaespinós de Casaldàliga (S. simoni), de l'Araguaia, cuaespinós ocraci (S. albilora) i cuaespinós del Marañón (S. maranonica) es van tractar anteriorment com a subespècies del cuaespinós de la Guiana. Els quatre són un grup monofilètic.
Referències
Guaiana Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud