El castre de Sâo Julião de Ponte S. Vicente és dalt de la muntanya de Sâo Julião, que domina la part final de la Vall d'Homem, a la freguesia de Ponte, i una petita part a la de Coucieiro, al municipi de Vila Verde, districte de Braga, a Portugal. Va ser aquesta situació estratègica (control de la vall), amb els recursos (termals, silvopastorals, minerals, lítics...) presents a la zona allò que va permetre la construcció i desenvolupament d'un dels principals castres del país.

Història El castre va nàixer al voltant del 900 aC al cim de la muntanya i al costat d'una cova (cova de Moura). Tot i que hi ha proves d'una primera ocupació del IV o Mil·lenni III aC (presència de ceràmica de tipus “Penya”), i altres intermitents a finals del II mil·lenni aC (cabanes amb sòl de grava, forats de posts), la monumentalització i ocupació definitiva començà fa 3.000 anys al cim de la muntanya amb prop de 9 cabanes protegides per una muralla (acròpoli) i una àrea reservada al culte amb gravats rupestres. La Dra. Bettencourt va calcular-ne la població inicial en 40 persones. És l'ocupació més antiga de la conca del Cávado. Després, el castre a poc a poc es va ampliar; guanyà població, i n'arribà a l'apogeu en l'inici de la nostra era, en un important poblat protegit per 4 muralles concèntriques, governat per Malceino, fill de Dovilonis (l'estàtua del qual fou trobada per casualitat, als anys 1980, en la construcció d'un camí).

miniatura|Planta de les excavacions del pare João Freitas En el període sueu, al , amb la construcció d'una església, el castre es transforma en freguesia; aquesta església primitiva, en ruïnes, fou trobada pel capellà João Freitas, que la descriu així, sense adonar-se de la troballa:

A la casa redona, les columnes, els “munts” de fragments, les creus, tot indica la presència d'un temple cristià o paleocristià, d'una parròquia possiblement amb el nom de Senequí o Senesquí, nom que consta en el parroquial sueu de la fi del , del concili de Lugo, en què es diu que aquesta parròquia queda a poca distància de Braga.De Antiquitatibus Conventus Bracaraugustani de Contador de Argote, 1738, p. 326. Per l'estudi d'Almeida Fernandes sabem que aquest nom de Senequí es transformaria en Sanguinho(a).Almeida Fernandes, Paróquias Suevas e Dioceses Visigóticas Justament, el capellà Avelino de Jesus da Costa, parlant de Sâo Julião, cita un document de 1078 que descriu Lanhas al peu de la Muntanya de Santo Adriano, on passa el rierol Sanguineto (hui, del Tojal), que va donar nom a un Lugar do Pico Sâo Cristóvão: Sanguinhedo, “In Villa Lagenas sub muntanya Sancti Adriani rivulo Sanguineto território Bracarensi” (forma molt propera a Sanguinho), que podria ser l'evolució natural del nom de l'antiga vila.Doação de um casal de Lanhas por Cedon Nunes a o Bispo D. Pedro, Padre Avelino de Jesus da Costa em "O bispo D. Pedro e a organização da diocese de Braga, Volume 2, 1959. El 1089, data del cens de D. Pedro (cens de les parròquies de la diòcesi de Braga, manat fer per D. Pedro, primer bisbe de Braga després de la conquista), el castre es diu llavors Santo Adriano do Monte, i deixa de ser parròquia en el temps de Sanç I de Portugal i s'uneix a la parròquia de Sâo Vicente com a lloc de Crasto.Padre Avelino de Jesus da Costa, O bispo D. Pedro e a organização da diocese de Braga, Volum 2, 1959

En les consultes reials de 1258, el nom de Pelágio Aires apareix com a senyor de Crasto:

En les consultes generals de D. Dinis, del 1288:

miniatura|Consulta de D. Dinis de la freguesia de Sâo Vicente de Coucieiro

Excavacions miniatura|Escavació del capellà João Freitas al 1930 A partir del (Carvalho da Costa (1868,216), Pinho Leal (1874,44), Albano Belino (1909,6) i Joaquim Fontes (1919,198)), és al 1930, pel capellà João Martins de Freitas, de la vila de Caldelas (Amares) que se'n fan les primeres excavacions. A més de la referida església, també hi apareix una casa comunitària, amb bancs, usada per les dones per a teixir:

Part del material recollit es troba al Museu Pio XII del Seminari de Sâo Tiago de Braga. Però la primera excavació científica comença el 8 de setembre de 1981; la fa la Unitat d'Arqueologia de la Universitat del Minho, i la Dra. Manuela Martins en col·laboració amb el Museu d'Arqueologia D. Diogo de Sousa i el finançament de la Cambra de Vila Verde, després de la publicació al 1979 d'un article en el Jornal de Noticias, de Carlos Ribeiro alertant de l'abandó d'aquest ric patrimoni.|Autor|Luís Fernando Fontes e António Pereira Viana de Araújo assim como Henrique Lemos Regalo, Maria de Fátima Correia Cardoso e José Pedro Ribeiro estudantes do curso de História da Faculdade de Letras do Porto.

Els treballs de la Dra. Manuela Martins continuaren en fases curtes fins al 1985, i al 1991, en conjunt amb els treballs de la Dra. Ana Bettencourt, entre 1989 i 1996, amb el suport financer de l'Associació de les Terres Altes d'Homem i del Cávado (ATAHCA), de la Cambra, del Centre de Ciències Històriques i Socials de la UM, de l'IPPAR i de l'IPJ.Portal do Arqueólogo, Direção-Geral do Património Cultural

miniatura|El castre al 2020: "es deteriora dia a dia, per la mà humana i l'agressivitat de la natura", Carlos Ribeiro, JN, 1979 El 2004, el castre de Sâo Julião forma part d'un projecte de candidatura lusogallega de la cultura dels castres a Patrimoni de la Humanitat.Castre de Sanfins candidata a patrimoni de la humanitat, PÚBLICO 13/09/2004. El 2005, la Dra. Manuela Martins presenta en nom de la Universitat del Minho, a l'eng. Manuel Fernandes, president de la Cambra Municipal de Vila Verde, i al Sr. prof. António Vilela, regidor de Cultura, un projecte de classificació dels castres de Sâo Julião, de Sanfins i Briteiros a Patrimoni de la Humanitat (UNESCO). El 2010 és votat, en l'Assemblea Municipal, una proposta per a la construcció d'un centre d'interpretació del castre de Sâo Julião, fins hui sense efecte.

Hui, però, la situació és pitjor que al 1979: el castre està completament abandonat, oblidat pel poder central, la Universitat del Minho i la Cambra de Vila Verde, malgrat incomptables alertes de la junta i dels ciutadans. L'àrea del castre està coberta de plantes que impedeixen l'accés i les visites (al punt de posar en perill els béns i les cases dels habitants veïns). La Cova de Moura és plena de runa d'obres. Part de les cases i de les muralles han caigut, mentre la torre, un forn, camins... estan definitivament destruïts.

Es troba classificat com a Immoble d'Interés Públic pel Decret núm. 28/82, DR, 1ª Sèrie, núm. 47, de 26 febrer 1982).

Troballes 24.711 fragments ceràmics (ceràmica casolana i importada), 352 lítics, 21 artefactes metàl·lics, 3 de vidre (grans de vidre), 3 de matèries vegetals. S'hi trobaren també peses de teler, peses de xàrcia de pesca, proves de fosa del cobre i bronze (motles, escòria), or, treball del ferro, punyals, etc.

Mostra de les troballes en el Museu Pio XII

miniatura|Troballes del pare João Freitas del castre de Sâo Julião amb la columna i les dues "pedres amb senyals cruciformes" miniatura|I (Iota) + Χ (Ics), Jesus Crist

A l'esquerra, una creu molta antiga, formada per la superposició de les lletres gregues ΙΧΘΥΣ: Ἰησοῦς Χριστός, Θεοῦ Υἱός, Σωτήρ (Iēsoûs Christós, Theoû Hyiós, Sōtḗr), que es tradueix per: Jesús Crist, Fill de Déu, Salvador.

Pol·len i llavors trobats en les excavacions:Antunes, M.T.: Povoado proto-histórico de S. Julião (Vila Verde). Elementos Arquezoológico, cadernos de arqueologia, 2ª série, 8/9, Braga, 1992, p. 237–239.

Vern, vern negre, castanyer, avellaner, freixe, grèvol, ginesta, pi, roure, surera, arç blanc, perera, salze, saüc, om. Sements de fesols. Aquest estudi ens dona una millor idea de la vida quotidiana dels habitants, l'alimentació (bellotes, fesols conreats, peres, avellanes, castanyes), i de les activitats econòmiques (salze per a cistells, saüc per a tints, roure en l'adoberia, sureres en l'apicultura, doncs s'hi trobà cera d'abella).

L'estàtua de Malceino:Manuela Martins, Armando Coelho da Silva, A estátua de guerreiro galaico de S. Julião (Vila Verde), Cadernos de Arqueologia, Série II, 1, 1984 pp.29-47

miniatura|Malceino, fill de Dovilonis, Museu D. Diogo de Sousa, Braga miniatura Es va descobrir, al castre de Sâo Julião, una estàtua (de 1,5 m d'alçada) d'un guerrer galaic, partida. Se'n trobaren dos fragments i en resten per descobrir el cap, un braç, part del pit i de les cames. Vesteix una túnica curta, amb un punyal a la cintura i un escut amb la inscripció en llatí: Malceino Dovilonis F (de filio), és a dir: Maceino, fill de Dovilonis. Malceino podria voler dir: 'fill de la muntanya'.Albertos Firmat, La onomastica personal primitiva de Hispania Tarraconense y Betica, Salamanca 1966, 145. Seria cap del llogaret, ja després de la conquesta romana, encara que el torque (collaret), símbol de poder, no siga visible, a causa de la decapitació de l'estàtua.

Llegendes El castre, i en especial la cova de Moura, són tema d'algunes llegendes, algunes de mil·lenàries. La més popular es narra en les consultes reials de 1758, pel capellà de Sâo Vicente, l'abat João do Amaral i Abreu:

Ací el castre s'associa erradament a la presència de musulmans, després hi ha un túnel que connecta el castre al riu, al pont de Rodas de Caldelas. Curiosament, el pont i la capella són dos extrems de la freguesia de Sâo Vicente, connectats per aquesta línia virtual del túnel. Mai hi hagué un túnel a la cova de Moura, però sí a la dreta de l'entrada, al fons, un “pou” molt profund, amb aigua, que va quedar enterrat als anys 1980.

A la freguesia de Barros una altra llegenda, molt semblant, parla d'un túnel amb molt d'or, que connecta la Quinta de Mouro, que va pertànyer als senyors de Regalados, amb la cova de Moura. Aquesta mina existeix, va ser en part recorreguda per l'antic capellà de la freguesia i alguns aventurers, que en fugiren pel gran nombre de cobres existent.Adélia Santos em O Lugar da História, Agenda Cultural de Vila Verde Nº 46 abril/junho 2016

També es diu que entre Sâo Julião i Castelhão (Sequeiros) i Sâo Sebastião (Caldelas) hi ha la campana d'or del rei Mourão.Domingos M. da Silva, Entre Homem e Cávado Vol. II Amares e Terras de Bouro p. 353 Amares 1959. La presència de mores encantades apareix en moltes rondalles, algunes filant or. Finalment, prop de la muntanya de Sâo Julião hi ha un altre turó, anomenat Corte da Vaca on, es diu, quedava el cementeri de la població del castre. És poc probable que fossen enterrats enmig dels penyals, però, de fet, aquestes pedres podrien haver servit de matèria primera per a les construccions funeràries megalítiques de Couciero (dolmen de Linhares i altres de destruïdes).

Notes

Referències

Bibliografia Ana Bettencourt:

La transició del Bronze final/Ferro Inicial en el poblat de S. Julião- Vila Verd: algunes consideracions, Treballs de Antropologia i Etnologia. Actes de l'I congrés de Arqueologia Peninsular. Port -1993, 34 (3-4). pp. 167–190; El poblat de S. Julião (Vila Verd- Braga) l'Edat del Bronze a Portugal. Discursos del Poder. Ed. S.I.C., pp 40–42, 1995; El Paisatge i l'home en la bacia del Cávado durant l'II i I mil·lenni AC., 5 vols (Dissertação de Doutoramento presentada a la Universitat del Minho), 1999;(veure Connexions externes) El Poblat de S. Julião, Vila Verd, Nord de Portugal, en els finals de l'edat del bronze i en la transició per a l'edat de Ferro. Cadernos de Arqueologia- monografias, 2001. Edició de la Unitat de Arqueologia de la Universitat del Minho. Antunes, M.T.: Poblat proto-històric de S. Julião (Vila Verd). Elements Arquezoológico, cadernos de arqueologia, 2ª sèrie, 8/9, Braga, 1992, pp. 237–239. Manuela Martins: La Citânia de S. Julião, Vila Verd, Primera Sondagens, Cadernos de arqueologia, 2ª sèrie, 1, Braga, 1984, pp 11–27;(veure Connexions externes)