La guerra gaucha és una pel·lícula argentina, dirigida per Lucas Demare, estrenada el 20 de novembre de 1942.
La pel·lícula va ser protagonitzada per Enrique Muiño, Francisco Petrone, Ángel Magaña i Amelia Bence entre d'altres. El guió va ser escrit per Homer Manzi i Ulyses Petit de Murat a partir del llibre del mateix nom (1905) de Leopoldo Lugones. Ha estat considerada «la pel·lícula de més èxit del cinema argentí, i també una de les millors».Di Núbila, Domingo, La época de oro. Historia del cine argentino I pág. 392, 1998, Buenos Aires, Ediciones del Jilguero,
La pel·lícula, de to èpic, transcorre en 1817 a la província de Salta (nord-oest de l'Argentina) en el context de les accions de guerrilla dels gautxos partidaris de la independència, sota el comandament del general Martín Güemes, contra l'exèrcit regular realista que responia a la monarquia espanyola.
Per a la filmació d'exteriors es va construir un llogaret a la mateixa zona on es van desenvolupar els esdeveniments que van inspirar la pel·lícula. Les escenes de conjunt, per les quals es va comptar amb mil participants, no havien tingut precedent al cinema argentí.
Tant la gènesi de la pel·lícula com el seu contingut es troben vinculats amb el particular moment històric de l'Argentina en el qual hi havia un intens debat sobre si el país havia de pronunciar-se en favor d'un dels bàndols o mantenir la seva neutralitat amb relació a la Segona Guerra Mundial que es trobava en ple desenvolupament.
L'exaltació en l'obra dels valors lligats al nacionalisme expressats en la conjunció del poble, l'exèrcit i l'església en la lluita en defensa de la terra va ser considerada per alguns com una anticipació de la ideologia de la revolució que el 4 de juny de 1943 va desplaçar al desprestigiat govern de Ramón Castillo.
La pel·lícula va ser produïda per Artistas Argentinos Asociados, una cooperativa d'artistes creada poc abans i va requerir una inversió molt superior a la d'altres produccions de l'època, però el seu èxit de públic va permetre recuperar el cost a les sales d'estrena, on va romandre dinou setmanes.
Producció La novel·la Leopoldo Lugones (1874-1938) va exercir el periodisme i va desenvolupar una vasta obra literària, respecte de la qual Ricardo Rojas va dir:
Per escriure La guerra gaucha Lugones va anar a la província de Salta, a conèixer els llocs en què es va desenvolupar la lluita i registrar la tradició oral sobre la mateixa. Es tracta d'un relat èpic compost per diverses històries en què s'utilitza un vocabulari molt ampli i carregat de metàfores. Els diàlegs són curts i, en canvi, les descripcions i les visions subjectives són abundants. Les característiques del paisatge i la natura saltenya es descriuen en forma extensa i detallada i tenen gran importància com a elements del llibre.
Context històric El 20 de febrer de 1938, va assumir la presidència de l'Argentina Roberto M. Ortiz, un radical antipersonalista, que havia expressat la seva intenció d'acabar amb el frau electoral sistèmic impost a partir del cop militar que va enderrocar al radicalisme el 1930. No obstant això, aquest propòsit va trobar resistència en sectors de la coalició política anomenada La Concordancia a la qual ell pertanyia. L'agreujament de la diabetis que patia el va obligar a delegar el comandament en el vicepresident Ramón Castillo, primer en forma provisional i a partir del 27 de juny de 1942 de forma definitiva. El nou president no estava d'acord amb la política d'Ortiz i va repetir des del seu càrrec les pràctiques de frau, desanimant així als que s'havien esperançat amb el canvi que havia proposat el seu antecesor.Halperín Donghi, Tulio, La república imposible (1930-1945) pág. 236, 2004, Buenos Aires, Ariel Historia, miniatura|300x300px|Francisco Petrone en La guerra gaucha. Tot just es va iniciar la Segona Guerra Mundial el govern argentí va declarar el 4 de setembre de 1939 la neutralitat de país davant el conflicte, repetint així la posició que havia tingut durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Gran Bretanya va donar suport a aquesta decisió ja que li interessava que Argentina es mantingués neutral i pogués seguir abastant-la d'aliments durant la guerra.Halperín Donghi, Tulio, La república imposible (1930-1945) pág. 261, 2004, Buenos Aires, Ariel Historia,
El desembre de 1941 els Estats Units van entrar en guerra. El gener de 1942 es va realitzar la Tercera Reunió Consultiva de Cancilleres de las Repúblicas Americanas a Rio de Janeiro a instàncies dels Estats Units que aspirava a obtenir una decisió que obligués a la ruptura de relacions amb els països de l'Eix. L'Argentina, que durant els anys anteriors havia tingut continus frecs amb els Estats Units, es va oposar a tal pretensió i va influir en forma decisiva perquè s'aprovés "recomanar" la ruptura, en lloc de fer-la obligatòria.Rapoport, Mario, ¿Aliados o neutrales? La Argentina frente a la Segunda Guerra Mundial pág. 11, 1988, Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, Rapoport, Mario, ¿Aliados o neutrales? La Argentina frente a la Segunda Guerra Mundial pág. 174, 1988, Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, Halperín Donghi, Tulio, La república imposible (1930-1945) pág. 264, 2004, Buenos Aires, Ariel Historia,
Els problemes vinculats a la política exterior van assumir llavors major importància en l'Argentina i van reavivar el conflicte entre el sector polític aliadòfil, el neutralista i el que era més afí als països de l'Eix. Dins d'aquest últim, numèricament minoritari, militaven els partidaris del nacionalisme i alguns oficials de les forces armades. El tema de la posició del país enfront de la guerra va desplaçar les altres qüestions del centre de l'escenari públic.Buchrucker, Cristian, Nacionalismo y peronismo pág. 222, 1987, Buenos Aires, Editorial Sudamericana,
A partir de la dècada de 1930 i seguint una tendència que era general a Llatinoamèrica, les idees nacionalistes es van enfortir en els camps i sectors més diversos a Argentina. En partits polítics com la Unión Cívica Radical i el Partido Socialista, en el sindicalisme socialista i en el sindicalista revolucionari organitzat en la Confederación General del Trabajo de la República Argentina creixien els corrents favorables a la intervenció de l'Estat per preservar els interessos nacionals i promoure la industrialització.
Aquest canvi ideològic era observable també en la cultura, amb la reivindicació del tango i de les arrels gautxes i indígenes.Baily, Samuel L., Movimiento obrero, nacionalismo y política en Argentina, 1985, Buenos Aires, Ed. Hyspamérica, isbn 950-12-7559-0; Ferrero, Roberto A., Del fraude a la soberanía popular, 1976, Buenos Aires, Ed. La Bastilla y Potash, Robert A., El ejército y la política en la Argentina; 1928-1945, 1981, Buenos Aires, Ed. Sudamericana.
La guerra gaucha va ser triada com a tema, guionitzada i filmada en aquest context de nacionalisme en expansió i debat sobre la guerra.
Situació de la indústria cinematogràfica a l'Argentina En 1938 la producció de pel·lícules a l'Argentina es trobava en expansió amb 41 estrenes que van significar el debut de 16 directors. En 1939 la xifra va pujar a 51 pel·lícules i es va portar a l'Argentina la primera truca, la qual cosa significava un avanç tècnic important per a la qualitat de les pel·lícules.Mahieu, José Agustín, Breve historia del cine argentino págs. 21 y 24, 1966, Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires El cinema argentí tenia un enorme èxit i el cinema hispà, de Nova York, estava dedicat íntegrament a exhibir produccions de Lumiton i de l'Argentina Sono Film amb enormes recaptacions. En altres llocs dels Estats Units com Texas, Colorado, Florida, Arizona, Nou Mèxic i Califòrnia es repetia el fenomen. A Mèxic s'estrenaven gairebé totes les pel·lícules argentines.Di Núbila, Domingo, La época de oro. Historia del cine argentino I pág. 312, 1998, Buenos Aires, Ediciones del Jilguero, El 1940 van ser 49 les estrenes, tot i que començava a escassejar el cel·luloide en raó de la guerra, el 1941 va haver 47 estrenes i el 1942 van ser 57. Mahieu, José Agustín, Breve historia del cine argentino pág. 30, 1966, Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires miniatura|91x91px|Francisco Petrone
La productora Artistas Argentinos Asociados Un grup integrat pels artistes en aquest moment desocupats Enrique Muiño, Elías Alippi, Francisco Petrone, Ángel Magaña, el director Lucas Demare i el cap de producció d'una empresa cinematogràfica Enrique Faustín es reunia habitualment al començament dels anys 40 en el cafè El Ateneo ubicat al carrer Carlos Pellegrini i Cangallo (avui Tinent General Juan D. Perón) de la ciutat de Buenos Aires.
La anomenada «barra del Ateneo», després de llargues deliberacions, va decidir acceptar la idea portada per Faustín de configurar una productora que treballés en cooperativa a l'estil dels United Artists of the United States i així es va formar el 26 de setembre de 1941 Artistas Argentinos Asociados Sociedad Cinematográfica de Responsabilidad Limitada.Maranghello, César, Artistas Argentinos Asociados. La epopeya trunca, 2002, Buenos Aires pág. 31, Ediciones del Jilguero, Zolezzi, Emilio, Noticias del viejo cine criollo, pág.119, 2006, Buenos Aires, Ediciones Lumiere S.A.,
La gestació de la pel·lícula Filmar La guerra gaucha va estar des de l'inici en els plans d'Artistas Argentinos Asociados. Homero Manzi tenia aquesta idea des que havia fet el llibret de la pel·lícula Viento Norte i a força d'insistir va convèncer al director Lucas Demare de la viabilitat del projecte. Francisco Petrone va ser un dels quals més ho va recolzar i, recordant l'èxit de la pel·lícula Prisioneros de la Tierra, va proposar que el llibret fos elaborat per Manzi i Ulyses Petit de Murat. Els drets d'autor per a la pel·lícula es van adquirir a Leopoldo Lugones que a més de cobrar deu mil pesos, va rebre dos discos de jazz que no s'aconseguien al país.Maranghello, César, Artistas Argentinos Asociados. La epopeya trunca, 2002, Buenos Aires pág. 35, Ediciones del Jilguero, esquerra|miniatura|250x250px|Ulyses Petit de Murat, Lucas Demare i Homero Manzi. Mentre, Elías Alippi, que havia de fer el paper de capità Del Carril, va emmalaltir de càncer (va morir el 3 de maig de 1942), amb la qual cosa els seus companys d'empresa sabent que no estava en condicions de sobreviure a les dures condicions de la filmació i, no volent reemplaçar-ho en vida, van postergar la filmació amb una excusa i van començar a rodar El viejo Hucha, on no tenia paper. Al recordar la proposta per fer el guió, Ulyses Petit de Murat va dir:A causa que amb El vell Guardiola s'havia gastat part dels diners necessaris per fer La guerra gaucha, els socis d'Artistas Argentinos Asociados que havien participat en ella van incrementar el capital de la societat amb els honoraris que els corresponien. Aquest esforç financer no va ser suficient i van haver d'associar-se amb <i>Estudios San Miguel</i> i malvendre els drets d'exhibició de la pel·lícula per a algunes zones. Gràcies a aquestes decisions es va poder filmar amb «una mica menys de constrenyiment però sense folgança».Zolezzi, Emilio, Noticias del viejo cine criollo, pág.70, 2006, Buenos Aires, Ediciones Lumiere S.A.,
El guió Homero Manzi miniatura|87x87px|Homero Manzi Homer Manzi es va interessar des de jove per la literatura i el tango. Després d'una breu incursió en el periodisme, Manzi va treballar com a professor de literatura i castellà però per raons polítiques (afiliat a la Unión Cívica Radical) va ser expulsat de les seves càtedres i es va dedicar a l'art.