Lodewijk Frederik (Lou) Ottens (Bellingwolde, 21 de juny de 1926 - Duizel, 6 de març de 2021) va ser un enginyer, inventor i gerent neerlandès. Ottens va treballar per a Philips durant tota la seva carrera. Després d'un curt període de preparació, va començar la seva carrera a la fàbrica de Hasselt com a cap del departament de desenvolupament de productes. En aquest càrrec va donar l'impuls a la invenció del casset, sovint anomenat cinta de casset. Més tard es va convertir en director de fàbrica a Hasselt i després en director de la divisió d'àudio. Allà va establir les bases per a la invenció del CD. Posteriorment es va convertir en director de la divisió de vídeo, on en aquell moment es va presentar el Vídeo 2000. En els darrers anys de la seva carrera, Ottens va ser responsable d'un projecte dirigit a millorar la logística industrial a les divisions de consumidors de Philips.
Joventut Lou Ottens va néixer 21 de juny de 1926 a Bellingwolde i es va interessar per la tecnologia des de ben petit. Durant la Segona Guerra Mundial, ell, encara adolescent, es va construir una ràdio amb la qual escoltava en secret les emissions de Radio Orange. La ràdio tenia una antena direccional primitiva per evitar la pertorbació emissora dels alemanys. Després de la guerra, Ottens va anar a estudiar enginyeria mecànica a la Technische Hogeschool de Delft. Per tenir un ingrés de diners extra, va treballar tres dies durant tres anys com a dissenyador, dibuixant en una fàbrica d'equips de raigs X. Es va llicenciar en enginyeria el 1952.
Carrera Ottens es va unir al grup d'electrònica Philips el 1952. Va començar la seva carrera professional al departament de Maquinism del grup industrial principal Apparaten a Eindhoven. El 1957 es va traslladar a la fàbrica Philips de la ciutat belga de Hasselt, que s'havia obert dos anys abans. Aleshores, la instal·lació produïa tocadiscs, magnetòfons i altaveus i donava feina a prop de 1.500 empleats.
Cap de desenvolupament de productes Philips Hasselt, 1960-1969 El 1960 Ottens es va convertir en el cap del nou departament de desenvolupament de productes a Hasselt. Sota el seu lideratge, EL 3585, fou el primer magnetòfon de Philips, del qual es van vendre més d'un milió de còpies. Philips tenia tres fàbriques que produïen gravadors de cinta en aquell moment. A Eindhoven, es fabricaven gravadores per al mercat professional, a Viena es fabricaven gravadores grans i cars per al mercat de consum i, a Hasselt, es va centrar en dispositius de consum més petits i més econòmics. Totes les gravadores produïdes en aquell moment eren del tipus rodet a rodet. Això significa que van treballar amb una cinta magnètica enrotllada en un rodet. En carregar la gravadora, la cinta es passava a mà al llarg dels caps fins a un segon rodet i s'enrotllava unes quantes voltes per confirmar-la. Com que això era força laboriós, diverses empreses es dedicaven a dissenyar un casset de música, una mena de caixa negra on s'emmagatzemaven els rodets i la cinta. Amb això es pretenia simplificar molt el funcionament de la gravadora.
Casset compacte miniatura|El Philips EL 3302 del 1968, derivat de la primera gravadora de cassets portàtil Partint de l'èxit de l'EL 3585, a Philips Hasselt va sorgir un pla per desenvolupar una gravadora de cassets portàtil. El nou producte, anomenat gravadora de butxaca per la divisió comercial, havia de ser econòmic i petit, amb un baix consum de bateria i una qualitat de so raonable. La selecció d'un casset era fonamental en el pla. Des de 1959, Philips Hasselt ha estat en contacte amb RCA sobre el seu sistema de cassets. Tot i això, Ottens va trobar que el sistema RCA no era adequat per utilitzar-se en dispositius mòbils compactes a causa de les dimensions del casset i la velocitat de la cinta de 9,5 cm / seg.
Es va decidir desenvolupar un petit casset, basat en el casset RCA. Per començar, Ottens va especificar les dimensions del dispositiu de reproducció. Prenent la tasca de dissenyar una gravadora literalment de butxaca, tenia un bloc de fusta tallat que cabia a la butxaca lateral de la jaqueta. Aquest bloc es va convertir en el model després del qual es va produir la primera gravadora de cassets portàtil, l'EL3300 es va crear. Basant-se en la mida del dispositiu de reproducció, Ottens va determinar el format del casset. També va optar per un pneumàtic més estret, tal com s'utilitza en el sistema CBS de la competència, i per la velocitat de pneumàtics més baixa, 4,75.cm / sec.
Per al desenvolupament del casset i l'equip per reproduir-lo, Ottens comptava amb un equip de deu a dotze persones, principalment joves, que havien adquirit experiència a Eindhoven en el disseny o producció de gramòfons i magnetòfons. Era un grup mixt de tècnics belgues i holandesos. L'equip també incloïa el talentós constructor - dibuixant Johannes JM Schoenmakers, que tenia experiència com a fabricant d'eines. El grup va emetre deu patents, i va poder utilitzar lliurement el coneixement i l'experiència als propers laboratoris Philips d'Eindhoven.
El 1961, la direcció de Philips a Eindhoven va establir una associació amb Grundig per desenvolupar conjuntament un magnetòfon de cassets d'alta qualitat a Viena, destinada a l'ús estacionari a la sala d'estar. El desenvolupament es va basar en el casset d'un sol carret de CBS. Grundig i els tècnics de Viena desconeixien el projecte de desenvolupament d'Ottens.
El 1963, el desenvolupament del casset i del dispositiu de reproducció havia progressat fins ara a Hasselt que Philips va decidir introduir el sistema durant la Internationale Funkausstellung de Berlín. Abans d'això, Ottens i els seus col·legues van preguntar a la direcció d'Eindhoven si era desitjable informar a Max Grundig. Això no es va considerar necessari perquè el projecte de Viena implicava un dispositiu per a un segment de mercat completament diferent. Just abans de l'Ausstellung, Max Grundig va ser informat després de tot. Immediatament va acabar l'associació i va encarregar al seu departament de desenvolupament el desenvolupament del seu propi gravador de cassets portàtil.
La presentació de Philips al Funkausstellung no va despertar immediatament l'entusiasme al món de l'àudio. Tot i això, hi va haver molts japonesos presents que es van fer fotos. Uns anys més tard, van aparèixer al mercat còpies japoneses del casset Philips i Grundig va presentar DC Internacional juntament amb Telefunken i Blaupunkt. Tots aquests cassets eren lleugerament més grans que l'original d'Ottens. miniatura|Logotip del casset compacte El 1966 Ottens va visitar Japó, juntament amb el seu company comercial Gerrit Gazenbeek. Sota la direcció de Wisse Dekker, gerent de la divisió Philips Extrem Orient, van negociar amb deu empreses d'electrònica. Van fer l'oferta japonesa que el casset es pogués agafar de sèrie sense que es deguessin drets d'autor. La tecnologia dels equips de reproducció s'hauria de pagar. És essencial en aquesta tecnologia un mecanisme patentat per Philips que empenyia els caps magnètics al casset. Norio Ohga, cap del departament d'àudio de Sony, que també tenia contactes amb Grundig, va triar el casset que Ottens havia desenvolupat a causa de les seves dimensions més reduïdes. Durant les negociacions posteriors, la delegació de Philips va sol·licitar inicialment un import de 25 iens per cada gravadora de cassets venuda per Sony. Al cap d'uns dies es va reduir a 6 iens. En contra dels consells dels seus empleats, Ohga va rebutjar aquesta oferta i va amenaçar de triar Grundig si Philips negociava drets d'autor. Philips va decidir llavors oferir la llicència de l'equip de reproducció de forma gratuïta a totes les empreses d'electrònica del món.
Una empresa electrònica després de l'altra es va apoderar del sistema Philips i va desenvolupar una gravadora per reproduir cassets compactes. Els proveïdors de cintes magnètiques van llançar cassets C60 i C90 amb el seu propi nom, amb un temps de reproducció de 60 i 90 minuts respectivament. L’últim casset competidor va ser l'americà de 8 pistes, que va aconseguir conservar una quota de mercat important, especialment als Estats Units fins a mitjans dels anys setanta. Alguns fabricants que es van fer càrrec del casset compacte van triar un nom diferent, com ara casset o cartutx, però al final tothom va utilitzar el nom de casset compacte. Amb el pas del temps, s'han venut de 50 a 100.000 milions.
Director de Philips Hasselt, 1969-1972 Ottens es va convertir en director de Philips Hasselt el 1969. Com que el casset compacte va tenir èxit a tot el món, la demanda de gravadores de casset Philips també va augmentar. La fàbrica d'Ottens no només subministrava gravadores de casset complets, sinó que també va produir sistemes de transmissió electromecànics separats per al casset compacte. Aquestes unitats van ser incorporades a les seves gravadores per altres fàbriques, tant Philips com altres empreses.
L'èxit del casset compacte va continuar augmentant. Les marxes i la cinta es perfeccionaven constantment. El 1968 TDK va introduir un casset compacte per al mercat de la música, el Super Dynamic. La primera gravadora de cassets estèreo va aparèixer a finals del 1969. El 1970 es va introduir el sistema Dolby Noise Canceling System. Aquell any, DuPont va treure al mercat el pneumàtic amb diòxid de crom, llicenciat per BASF. Dos anys després, TDK va llançar el casset compacte C120 amb un temps de reproducció de dues hores. Philips Hasselt també es va beneficiar de la creixent demanda de gravadores de casset i unitats, que va augmentar el nombre d'empleats a més de 5.000.
Director de Philips Audio, 1972-1979 El 1972, Ottens va ser nomenat director tècnic de Philips Main Industry Group Audio. El Laboratori de Física de Philips, generalment abreujat amb NatLab, feia investigacions en aquells anys sobre registres de vídeo mitjançant enregistraments òptics. El disc de vídeo, anomenat Video Long Play o VLP, es podria reproduir amb un Làser. Ottens es va adonar que aquesta tecnologia oferia oportunitats per millorar la qualitat de l'àudio. Amb la lectura làser sense contacte, el problema del desgast dels discos i cintes de vinil també seria cosa del passat. Va reivindicar el desenvolupament d'un disc optimitzat per a l'àudio. Com que els requisits per a aquest registre d'àudio difereixen molt dels requisits per a una aplicació de vídeo, es va abandonar la compatibilitat amb el VLP. La investigació original es va dividir en dos projectes: Video Long Play i Audio Long Play.
Disc compacte El desenvolupament d'un ALP va requerir alguns canvis radicals en el disseny de la investigació. Per exemple, el VLP tenia la mida d'un LP, que tindria prou espai per a 48 hores de música. Ottens sabia, però, que la indústria musical no esperava un temps de joc tan gran. El 1972 va encarregar a alguns tècnics que fessin proves amb discos més petits. En particular, l'havien de provar amb plaques de 17,8 cm de diàmetre, de la mida d'una sola. Quan semblava possible la reducció, es va escollir un diàmetre d'11,5 cm, de manera que el disc s'ajustés als sistemes de ràdio de vehicles europeus existents., p. 138-140, miniatura|Logotip del disc compacte El làser utilitzat al VLP també va suposar un problema. Era massa gran per ser utilitzat en el reproductor compacte que Ottens tenia al cap. Mitjançant el NatLab es va desenvolupar un làser d'estat sòlid prou petit. Posteriorment, després de diversos anys d'experimentació, va resultar que la tècnica analògica amb què es col·locaven fosses de diferents mides al disc òptic provocava massa soroll per competir amb el disc de gramòfons. Ottens i el seu equip van decidir que no hi havia cap altra manera que canviar a tècniques digitals., p. 259, , 9789085550518