miniatura|305px|El ziggurat de Choga Zambil Art antic de l'Iran (Sovint es menciona Iran i algunes de les seves regions i antigues ciutats com Elam i Susa, degut a la seva posició fronterera amb les valls de Mesopotàmia, que determinà antigues i constants reciproques entre els pobles en País entre rius i dels altiplans i muntanyes iranianes.)
Els arqueòlegs esmenten l'estil de Susa la ceràmica decorada. Es va tractar de bols i gobelets decorats amb una ornamentació abstracta i molt estilitzada, meravellosament equilibrada i harmònica. La seva perfecció és tal que s'ha dit que, durant el quart mil·lenni abans de nostra era, Susa es convertí en la Sèvres de l'antiguitat. L'observació d'aquestes peces de ceràmica demostra que no hi ha cap exageració en aquesta frase.
Susa, vella ciutat de l'alta plana d'Elam situada en un contrafort muntanyós que tanca el Golf Pèrsic per l'Est, produí les seves formoses peces ceràmiques molt abans de què es desenvolupes l'art elamita, un dels cicles artístics més antics de l'Iran. Es tracta de les construccions i obres d'art creades sota el domini d'una dinastia de sobirans locals, contemporanis del domini cassita sobre Babilònia, entre els anys 1600 i 1000 abans de la nostra era.
Les obres arquitectòniques fonamentals de l'art elamita degueren estar a Susa, la seva capital. Però segles més tard, com veurem, fou a Susa els reis perses aquemènides establiren la seva residència d'hivern. La seva capital de Persèpolis, dalt les muntanyes, era massa freda i sovint coberta per la neu; per això al construir els seus palaus a Susa arrasaren les construccions anteriors i feren desaparèixer to el que hi podia haver d'elamita en aquell lloc. El que es va descobrir, doncs, a Susa, tret de rares excepcions, és persa aquemènida. Afortunadament, malgrat que poques, aquestes excepcions són molt suggestives. La resta arquitectònica més important és un fragment de mur de maons modelats amb relleus que conserva el Museu del Louvre i que representa a una divinitat, la mirada del inferior és el cos d'un toro, davant d'una palmera estilitzada. El déu-toro sembla estar realitzant la fecundació artificial de les flors de la palmera amb l'espiga masculina. Es tracta de la representació més antiga de la cerimònia que després serà tan freqüent en els relleus assiris i que ja resten descrits en d'altres arxius. La tècnica dels maons modelats procedeix de la que inventaren els cassites i serà heretada pels arquitectes neobabilònics, com sabem, i pels perses aquemènides.
Arquitectura de l'Elam miniatura|145px|Estatua sense cap de la reina Napir-Asu Les obres d'arquitectura de l'Elam s'han de cercar no gaire lluny de Susa, a Chogha Zanbil,Les ruïnes de Choga Zanbil van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1979. on el rei Untash-Napirisha erigí un ziggurat gegantí de cinc pisos, les ruïnes del qual s'eleven encara avui dia com una enorme muntanya sobre el desert pla i desolat. Malgrat que a l'estiu la temperatura de Chogha-Zanbil assoleix els 60 graus, és possible que antigament hi hagués en aquest lloc hortes per l'aliment dels sacerdots del temple del rei, la seva cort i el servei, que s'allotjaven en un gran palau junt al ziggurat. La realització d'un projecte holandès i nord-americà per la plantació de canya de sucre en les proximitats, demostra que el sòl és fèrtil quan s'utilitza un bon sistema de regadiu. El ziggurat està envoltat per una muralla exterior de 1200 per 800 metres i per una altra interior de 400 per 400 metres, en la que hi ha 7 portes. Junt a elles hi havia parelles d'animals, però no s'ha pogut trobar fins ara (1980) a Chogha-Zanbil cap decoració mural amb maons modelats. El més misteriós d'aquest ziggurat és que no era del tot massís: hi havia multitud de càmeres en les que s'apilaven claus i plaques de fang cuit i després es tapiaven.
Si bé a Susa s'hi han pogut trobar edificis d'època elamita, s'han trobat escultures que permeten conèixer alguns aspectes d'aquella antiga civilització. Entre elles destaca la gran estàtua de bronze de la reina Napir-Asu,Napir-Asu va ser una reina elamita cap al 1225 aC. i la dona d'Untash-Napirisha. És més conegut per una estàtua de bronze d'1,29 m d'alçada trobada a Susa l'any 1903, que es considera una obra important d'art elamita. El cap de l'obra està perdut. Mostra la reina amb una túnica llarga amb les mans a l'estómac. La figura es troba ara al Louvre. Per una carta se sap que Untash-Napirisha estava casat amb una princesa babilònica, una filla de Burna-buriaš II. Tanmateix, no és clar si es tracta de Napir-Asu esposa d'Untash-Napirisha. Malgrat la manca del cap, aquesta figura impressionant, que pesa prop dels 1.800 quilos, ens admira per la seva estranya modernitat i per la elegància del seu aspecte regi. Va vestida amb una faldilla acampanada, que acaba amb serrells, i porta a més una túnica cenyida que modela el seu tors juvenil. Al contemplar-la, no es pot evitar la impressió d'una gran dama que llisca amb el seu vestit de gala sobre la catifa d'un saló. Tranquil·la i solemne, les seves belles mans creuades amb dignitat i noblesa atreuen més l'atenció a causa de la mutilació del cap: un sol dels seus dits s'orna amb un anell. Entre els diversos bronzes elamites d'aquesta segona meitat del segon mil·lenni abans de la nostra era, té un singular atractiu la taula de bronze del Louvre coneguda amb el nom de Sit-Shamshi. Sobre una superfície de 60 per 40 centímetres s'ha representat amb tota cura una mena de maqueta d'una cerimònia religiosa que dos homes agenollats i nus celebren a la sortida de Sol. Aquella esplanada en què a més de les figures dels oficiants destaquen una gerra, dues columnes i diversos elements rituals conserva encara per a nosaltres l'emoció del ritu d'una religió desconeguda. miniatura|145px|Cap de terracota masculí Més tardana, de cap a l'any 1000 abans de la nostra era, és una extraordinari cap masculí de terracota, trobada en Susa. La policromia en negre cobreix les seves poderoses celles, i la barba i el bigoti retallats li donen l'aspecte de persona important. Els llavis tancats, les comissures s'inclinen cap avall, semblen conferir-li una expressió de trist desencant.
Cap a 1935, el mercat internacional d'antiguitats va començar a veure bruscament submergit per gran quantitat d'estranys objectes de bronze que no semblaven a cap de la sèries antigues conegudes. Els venien traficants armenis que no sabia, o no volien declarar, el lloc exacte del seu origen. Es va començar per creure que eren objectes de les tribus d'escites que parlaven els autors clàssics. L'única cosa que donava força a aquesta atribució era el fet de ser en la seva majoria frens de cavall i el saber que els escites van ser -segons expliquen Heròdot i Estrabó- infatigables genets de les estepes de les ribes de la mar Caspi. L'atribució fou molt discutida perquè aquells bronzes no semblaven gens al que coneixem dels escites. A més, aviat van començar a aparèixer també destrals cerimonials, calders, coronaments d'estendards i agulles per als pentinats femenins, tot això de bronze, i cada vegada més allunyat de l'art dels escites.
Llavors es va començar a dir que aquestes bronzes procedien del Lorestan, regió iraniana muntanyosa, situada cap al sud de país, que fins fa pocs anys no era aconsellable per als viatgers que anaven sense armes. Avui travessa el Lorestan una de les carreteres de més belles perspectives paisajistiques de tot a l'Orient, que va des de Susa fins Kermansah. No obstant això, els arqueòlegs no van esperar les comoditats turístiques; el 1938, F. Schmidt va excavar un santuari en Surkh Dum, en ple Lorestan, i va obtenir un important lot d'objectes idèntics als que venien els traficants clandestins. Aquesta és encara l'única científica realitzada, el que fa que les dates proposades per als bronzes de Lorestan varien entre el 1500 i el 800 abans la nostra era.
El més característic d'aquests bronzes són els frens de cavall i els estendards. Els primers van adornats generalment amb dues figures de cabra o cabres salvatges aparellades amb un barrot transversal, i amb sengles anelles que serveixen per subjectar les regnes. Es pot dir que la cabra és l'animal patronímic de l'Iran, com ho era el lleó per Assíria, el drac per Babilònia i el toro per Sumer. Quant als estendards o rematades de pal, a part del seu valor artístic, són interessants perquè pressuposen una organització social avançada. Alguns semblen una endevinalla en què és difícil desxifrar les figures que els componen. Generalment hi ha un personatge central que agafa amb les seves mans els caps de dos monstres que de vegades tenen gola de lleó i altres bec d'au de presa. Tots aquests bronzes del Lorestan van ser fosos en la tècnica que avui anomenem a la cera perduda.
Caiguda de NíniveLa caiguda inesperada de Nínive, l'any 612 abans de la nostra era, va aniquilar en un moment el poder d'Assíria, concentrat exclusivament a la capital. Però el món oriental no podia viure sense un senyor. De moment Babilònia i Egipte van restaurar els seus antics imperis, i ja hem vist que hi va haver un veritable renaixement artístic babilònic en temps de Nabucodonosor i que a la vall de Nil va tenir lloc la restauració d'art nacional pels prínceps saïtes. Aviat el record de Nínive havia de despertar les ambicions del més fort. Aquest nou senyor, el Gran Rei, habitaria en les altes muntanyes del Iran, que tanca la Mesopotàmia i pel sud s'estén fins a l'oceà Índic. miniatura|Tomba de Cir II La formació de el nou Imperi dels perses aquemènides va ser ràpida i sense dificultats, ja que Assíria havia acostumat als pobles a viure en l'esclavitud. De moment, la tribus medes, que descendint a la plana havien ajudat els escites a saquejar i incendiar Nínive, van recollir la seva part del botí i, amb ajuda del prestigi assolit, van formar el primer nucli d'un Estat conquistador. Més tard, les principals famílies perses, fortament agrupades entorn del seu primer monarca, Cir II "el fundador", subjugaren als seus confederats, els medes, i tot Iran va obeir a un sol cap. Cir II, el primer aquemènida, va conquistar ja Babilònia en el 539 abans de la nostra era, i el fill de Cir, Cambises II, en 525, va humiliar de nou a Egipte amb la dominació estrangera. Els Estats marítims de la Grècia asiàtica van ser satrapies perses; fins a la mateixa Fenícia, on la dominació de Nínive no es va fer mai efectiva, va transmetre a Pèrsia, en temps de Darios, sobirania marítima, i per primera vegada els exèrcits asiàtics van travessar els passos de la mar que separaven Àsia d'Europa.
Les dues primeres capitals del nou Imperi van ser Ecbàtana i Pasàrgada. Ecbàtana era la primera residència dels reis medes, i era natural que Cir i els seus successors tinguessin interès a restaurar i habitar la mateixa capital dels seus antics aliats. Heròdot, que la va conèixer només per referències, va fer de Ecbàtana una fantàstica descripció que ha quedat llegendària; en ella insisteix sobre els seus set reductes de muralles de diferents colors i aventura les dimensions de cada un. Polibi, en general tan exacte i precís, descriu més tard el Palau Reial en aquests o semblants termes: Una sola base de pedra mostra avui a la moderna Hamadan el lloc de l'emplaçament de l'Ecbàtana antiga. Les descripcions dels historiadors serveixen, però, per ensenyar-nos el gran paper que representava en l'arquitectura primitiva persa el material llenyós, tan abundant a la regió.