miniatura|439x439px|guitarra. La guitarra o guitarra criolla, com és coneguda en alguns llocs de l'Amèrica Llatina, és un instrument musical de la família dels cordòfons amb un origen molt antic però que comença a tenir una importància molt destacable a partir de el renaixement. És en aquesta època quan es desenvolupa el repertori contrapuntístic dels instruments de corda polsada: de la viola de mà a la península ibèrica i Amèrica i de el llaüt a la resta d'Europa, que va donar origen a la guitarra clàssica.
L'evolució de les guitarres clàssiques va començar amb la base de la viola de mà i la ghiterra al segle XVI i va acabar amb la guitarra clàssica moderna a mitjans del .
Els instruments anomenats "guitarres" es van esmentar per primera vegada a la literatura al , tot i que molts d'aquests registres medievals descriuen instruments que en l'època moderna es classifiquen com a ghiterres.Stanley Sadie, The New Grove Dictionary of Musical Instruments, (Nova York: Macmillan Press Limited, 1984). La primera encarnació del que ara es diu guitarra va aparèixer per primera vegada durant el Renaixement. La guitarra renaixentista tenia quatre parells de cordes anomenats ordres i compartia la majoria de similituds amb la viola de mà, un instrument de sis ordres amb afinació i construcció similars.Grove Music Online Juan Bermudo va publicar el 1555, la Declaración de Instrumentos Musicales, un tractat que conté una secció sobre instruments de corda pinçada. Aquesta publicació examinava la relació entre la guitarra i la viola i també diferenciava entre guitarres de quatre i cinc ordres. La guitarra de cinc ordres no va eliminar l'instrument de quatre ordres fins al període barroc.
Naixement de la guitarra (s.XVI-XVIII) Tot i que el llinatge precís de l'instrument encara no és clar, els historiadors creuen que la guitarra és el descendent de la kithara grega, de la giterra, de la lira, llaüts europeus i de l'Orient Mitjà i la vihuela. El poema El libro del buen amor [vers 1330] descriu dos instruments primitius, la guitarra morisca i la guitarra llatina. Aleshores va sortir, amb un so estrident, laghiterra sarraïna de dues cordes, Agut quant a la seva gamma, pel que fa al seu to dur i atrevit; Llaüt de panxa grossa que marca el moment d'un ball alegre i rústic, I la guitarra ue, amb la resta, es va deixar anar al plecJuan Ruiz, Libro de Buen Amor, English translation by Saralyn Daly, The Book of True Love: a Bilingual Edition (University Park: Pennsylvania State University Press, c1978): 311–329.
La guitarra és un instrument musical d'arrels europees (a Catalunya segons Tinctoris). Existeixen diverses teories sobre el naixement de la mateixa. Encara que hi ha un contacte entre les cultures hispano-cristiana i àrab-musulmà a l'edat mitjana que influeixen qüestions organològiques, el veritable apogeu de l'instrument es desenvolupa durant el quan es comencen a imprimir els primers llibres de música per a viola de mà que es popularitzarien en l'època..
La guitarra en els casos de la música ha estat l'instrument de cordes que has de ser tocat en moltes situacions. En els regnes cristians, de la península ibèrica i la resta de Europa, existia un instrument conegut com guitarra amb quatre parells de cordes, de forma arrodonida i caixa bombada, semblant a la viola de mà. I en els regnes musulmans la guitarra o guitarra morisca, de tres parells de cordes, que poden ser considerats precedents directes de la guitarra.
El prototip del que avui és la guitarra, tal com la coneixem ara, va aparèixer al . L'instrument era utilitzat pel poble per acompanyar cançons i balls populars. Mentre la viola de mà es convertia en l'instrument de corda preferit pels músics cortesans, a diferència de les corts europees on s'imposava el llaüt.
La viola de mà, que tenia sis parells de cordes (denominades ordres), i no es diferenciava massa de la guitarra, va contribuir posteriorment al seu desenvolupament, enriquint la seva tècnica i elevant la categoria de les seves composicions.
El fet fonamental perquè la guitarra progressés musicalment va ser la incorporació d'una cinquena corda al . Durant molt temps s'ha atribuït la seva implantació al poeta andalús Vicente Espinel, amic de Miguel de Cervantes i gran aficionat i estudiós de l'instrument.
Les guitarres de quatre i cinc ordres van conviure durant gran part del segle XVI. I, violistes com Mudarra i Fuenllana van compondre obres per a ambdues guitarres.
En l'actualitat sobreviuen multitud de petites guitarres a tot el món, herència d'aquella guitarra de quatre cordes com el requinto aragonès o el guitarró de Castella-la Manxa, el 4 veneçolà.
Finalment la guitarra de 5 ordres es va imposar com a model a tot Europa gràcies a l'obra "guitarra de cinc ordres, la qual ensenya de temperar i tañer esquinçat" publicada el 1596 pel català Joan Carles Amat (1572/1642) que va obtenir un èxit extraordinari a tot Europa i va generalitzar la seva denominació.
L'apogeu de la viola de mà en la música instrumental a la península ibèrica va ser molt intens durant tot el , el que sens dubte es deu també a el desenvolupament de la impremta, que va permetre que el repertori fos publicat i distribuït. Sis són els noms més destacats: Luys de Narváez, Miguel de Fuenllana, Luys Milà, Enríquez Valderrábano, Alonso Mudarra i Esteban Daza. Des de finals de , quan la cultura renaixentista dona pas al Barroc la selecta viola de mà va ser substituïda en els salons per la popular guitarra en tot just dues dècades.
Hi ha la teoria que en realitat no va existir una diferenciació molt acusada entre viola de mà i guitarra. Cal entendre que els criteris d'estandardització dels instruments no existien a la manera d'avui en dia, i hi ha raons que ens poden fer pensar que la viola de mà i la guitarra estaven molt més a prop del que avui dia poguéssim pensar. Va ser el teòric Juan Bermudo en la seva Declaració d'instruments musicals (1555) qui argumenta que la guitarra és una viola de mà petita i n'hi hauria prou afegir cordes a la una o treure-a l'altra per transformar-les. I hi ha una curiositat etimològica, avui encara se li denomina viola de mà a la guitarra en algunes parts de el nord de l'Argentina, i com no al Brasil que s'anomena violão. També trobem aquesta denominació de viola (o en la seva variant "vigüela" com a sinònim de guitarra durant el segle en cançons populars castellanes i jotes aragoneses.
Durant el segle XVII la nova guitarra es converteix en un instrument habitual en els cercles musicals de tot Europa. I serà a partir de llavors quan comença a progressar realment.
A principi les composicions estaven vinculades a les danses i a l'ús rítmic de l'instrument però les tècniques heretades de la viola de mà, sobretot l'ús del puntejat afavoreix l'aparició d'obres més complexes i produeix la seva explosió artística.
L'obra més brillant del barroc va ser la de Gaspar Sanz (1640/1710), titulada Instrucció de música sobre la guitarra que va significar la introducció de la guitarra en els ambients cultes.
Però encara que hi havia grans artistes de l'instrument com Luis de Briceño, Lucas Ruiz de Ribayaz, Francesc Guerau, Antoni de Santa Creu i Sant Jaume de Múrcia, la major activitat guitarrística al segle XVII va tenir lloc en països com França on era l'instrument favorit de Lluís XIV amb compositors com Jean-Baptiste Lully (1632/1687) i sobretot a Itàlia amb figures com Francesco Corbetta (1615/1685) considerat el millor guitarrista de l'època.
Tot i això, la guitarra seguirà sense ser acceptada en la música de cambra, on el clau i els violins imposaven el seu domini, ni en la religiosa.
Encara que durant el Renaixement i el Barroc la guitarra no va tenir una importància destacable, probablement per relacionar-se amb l'instrument àrab, el llaüt té una influència fonamental en la història de la guitarra, ja que el repertori d'aquest instrument és avui dia interpretat en les guitarres convencionals. El llaüt renaixentista i la viola de mà s'afinaven de la mateixa manera i de fet durant el pontificat de Papa Alexandre VI de la família dels Borja als Estats Pontificis i en el regne de Sicília molts laudistas van començar a tocar la viola de mà i molts músics de la corona d'Aragó (probablement de València, d'on el papa era procedent) es van instal·lar a la cort papal.
D'entre els llaütistes del Renaixement cal destacar Francesco Spinacino (fl. 1507), Joan Ambrosio Dalza (fl. 1508), Francesco Canova da Milano (1497-1543) i durant el segle XVII destaquen les figures de Johannes Hieronymus Kapsberger (c.1580 -1651) i Alessandro Piccinini (1566-1638).
Al , després de la brillantor de el període barroc, si bé musicalment no es donen grans progressos musicals, sí es produeixen una sèrie de transformacions físiques en l'instrument que milloren les seves condicions tècniques i sonores, adquirint moltes de les característiques bàsiques de la guitarra actual.
És al quan s'afegeix la sisena corda a la guitarra. "Es presumeix que la sisena corda o última corda va ser afegida a l'instrument en 1790 per Jacob Otto de Jena, que va ser el primer a construir guitarres a Alemanya després de la seva introducció des d'Itàlia el 1788, per la duquessa Amàlia de Weimar. Segons Otto, va ser el Kapellmeister Naumann de Dresden qui li va sol·licitar li fabriqués una guitarra de sis cordes, d'acord a com es practicava a Itàlia". Encara hi ha qui discuteix que aquest privilegi li correspon al constructor italià Gaetano Vinaccia que ho fes al voltant de 1766. També és en aquest segle quan comencen a substituir-se els ordres dobles per simples i augmenta la mida de l'instrument mentre disminueix les escotadures de la caixa. S'implanta el claviller metàl·lic i s'estenen els trasts fins a la boca de la guitarra.
Els ordres dobles van conviure algun temps amb els ordres simples, sobretot perquè la sonoritat de la doble corda (molt sovint afinada octavada en els bordons) era més convenient per a la música rasgada, encara present en la música popular.
Aquestes innovacions no es van produir a el mateix temps sinó que van ser difonent a mesura que transcorria el . Fins i tot fins a principis del .
Les creixents possibilitats musicals, així com la major consideració de la guitarra, va fer que a finals de segle, es comencés a utilitzar en la música de cambra on van destacar dos intèrprets Charles Doisy i Fernando Ferandiere.
Al costat d'aquests virtuosos, destaquen dos compositors italians: Luigi Boccherini, que encara que fos cel·lista va estar molt vinculat a la guitarra i la va incloure en alguns dels seus quintets i Federico Moretti. També va ser molt important la figura de Fra Miguel García, conegut com el Pare Basili el magisteri musical va influir en molts dels grans guitarristes de principis de segle següent.
Guitarres renaixentistes Un dels primers mètodes importants publicats per a guitarra de cinc ordres és el llibre de Joan Carles Amat: Guitarra Española y Vandola en Dos Maneras de Guitarra, Castellana y Cathalana de Cinco Ordenes, publicat el 1596.Graham Wade, A Concise History of the Classic Guitar (Pacific: Mel Bay, 2001): 25–31.