David Ferrer i Ern «Ferru» (Xàbia, Marina Alta, 2 d'abril de 1982) és un extennista valencià que va desenvolupar la seva carrera entre els anys 2000 i 2019. Des de 2019 és director esportiu del Barcelona Open, en substitució d'Albert Costa.
Fou especialista en la superfície de terra batuda malgrat que sempre va estar a l'ombra de Rafael Nadal en aquesta superfície, però progressivament va millorar en les altres superfícies fins a aconseguir títols també sobre pista dura i gespa. El 2006 aconseguí situar-se entre els 10 millors tennistes arribant fins a la tercera posició el juliol de 2013, i posteriorment es va consolidar entre els cinc millors individuals. En el moment de la seva retirada va esdevenir el tennista amb més victòries en el circuit ATP sense haver guanyat un títol de Grand Slam. Els seus millors resultats var ser haver disputat la final del Roland Garros 2013, el títol de Masters de París 2012 i a quarta posició en els Jocs Olímpics de Londres 2012 en categoria de dobles masculins amb Feliciano López. També va guanyar tres títols de Copa Davis amb l'equip espanyol (2008, 2009 i 2011).
Biografia És fill de Jaime i Pilar, comptable i mestra d'escola respectivament, i té un germà anomenat Javier. Va nàixer a Xàbia i la família es va traslladar a Gandia quan tenia tretze anys.
Es va casar en finalitzar la temporada 2015 amb la seua parella de tota la vida Marta Tornel, optometrista que treballa en l'òptica familiar de Benifaió. Al maig de 2018 va nàixer el seu primer fill Leo.
És seguidor del club de futbol València CF i gran amic de la llegenda valencianista, David Albelda.
Carrera esportiva Ferrer va començar a jugar a tennis a Gandia, però als quinze anys es va traslladar a Barcelona per entrenar-se dins la Federació Catalana de Tennis. Posteriorment també va treballar en l'acadèmia de Juan Carlos Ferrero de Villena i tornà a Dénia per entrenar sota les ordre de Javier Piles.
Inicis a l'ATP: 2000−2009 El 2000 va esdevenir professional però no va ser fins al 2001 que va guanyar el seu primer torneig challenger. L'any 2002, amb vint anys, va començar a veure els primers fruits del seu treball, quatre títols challenger més i el seu primer títol ATP a Bucarest. Totes les victòries que va aconseguir durant la temporada, excepte en una challenger, foren sobre terra batuda. El 2003 va debutar en els quatre Grand Slam però no va passar de segona ronda en cap. Tot i no guanyar cap torneig, va ser finalista a Sopot i va continuar dins el rànquing dels cent millors. En el 2004 tampoc va aconseguir cap títol però va seguir progressant en els torneigs més importants i va millorar lleugerament el seu rànquing. El 2005 va aconseguir resultats molt positius en els grans torneigs ATP, però no en els Grand Slam, i es va situar per primera vegada entre els quinze millors tennistes, catorzè a final d'any.
miniatura|Ferrer al Roland Garros (2009) El 2006 va començar de forma positiva entrant entre els deu millors de l'ATP, però només s'hi va mantenir cinc setmanes. També va formar part de l'equip espanyol de la Copa Davis en la derrota contra Belarús en primera ronda, en què va aconseguir l'única victòria de l'equip. Després de diversos bons resultats, finalment va tornar a guanyar un torneig ATP, en aquesta ocasió a Stuttgart. Aquest títol li va permetre mantenir-se en catorzena posició del rànquing per segon any consecutiu.
En el 2007 va fer un salt de qualitat aconseguint de retruc els seus millors resultats. De bon inici va guanyar el torneig d'Auckland, després va arribar a quarta ronda a Austràlia i a semifinals de Barcelona. El juliol va vèncer a Båstad i al setembre va aconseguir el seu millor resultat en un Grand Slam, semifinals al US Open eliminant a grans tennistes com el seu compatriota Rafael Nadal i perdent davant Novak Đoković. Juntament amb el títol a Tòquio, aquests resultats li van permetre col·locar-se entre els vuit millors del món, i dos mesos més tard va assolir la fita més important de la seva carrera fins al moment, classificant-se per la final de la Tennis Masters Cup perdent contra Roger Federer. Finalment va acabar l'any en cinquè lloc del rànquing.
Malgrat no aconseguir bons resultats a l'inici del 2008, va avançar fins a la quarta posició del rànquing al febrer. A l'abril va guanyar el primer títol de la temporada prop de casa seva, València. Després de ser finalista a Barcelona caient davant Rafael Nadal, va aconseguir el seu setè títol i únic sobre gespa, 's-Hertogenbosch. Amb aquesta victòria va esdevenir el segon espanyol en guanyar un torneig de gespa en tota l'Era Open després de Rafael Nadal. Malauradament no va aconseguir més bons resultats i va baixar fins a la dotzena posició. Paral·lelament també va col·laborar amb el seu país per aconseguir la Copa Davis participant en les tres darreres rondes amb dos victòries i una derrota. Durant el 2009 no va aconseguir cap títol però fa ser finalista a Dubai i a Barcelona en caure davant Novak Đoković i Rafael Nadal respectivament. Va participar novament en totes les eliminatòries de la Copa Davis excepte a quarts de final a causa d'una lesió. Va jugar un total de sis partits individuals, tots amb victòria, davant Sèrbia, Israel i la República Txeca.
Consolidació al Top 5 (2010−2013) 2010 miniatura|esquerra|Ferrer jugant a Miami (2009) L'any 2010 va començar de forma molt positiva fins que va arribar la terra batuda, on va encadenar dues finals consecutives contra Juan Carlos Ferrero, derrota a Buenos Aires i victòria a Acapulco. En l'Open d'Austràlia només havia arribat a segona ronda superat per Markos Bagdatís mentre que a Sud-àfrica va arribar a semifinals fins a caure davant Stéphane Robert. Posteriorment va vèncer en els dos partits individuals disputats en la primera ronda de la Copa Davis davant Suïssa, aconseguint així la seva vuitena victòria consecutiva en aquesta competició. A Indian Wells fou derrotat en el primer partit per James Blake i a Miami va avançar fins a quarta ronda, on va perdre contra Nadal. Tornant a la terra batuda, a Montecarlo va avançar fins a les semifinals, on novament el va superar Nadal. En el Comte de Godó també va arribar a semifinals fins que caigué davant Fernando Verdasco. A Roma també va coincidir amb Verdasco a semifinals però en aquesta ocasió el pogué superar classificant-se així per la seva primera final de categoria Màsters. Malauradament no pogué fer el mateix contra Nadal en la final, autèntic dominador d'aquesta superfície. A Madrid avançà fins a les semifinals superant a Andy Murray (quart del rànquing mundial) a quarts de final, però Federer el va vèncer en tres sets. Va començar el Roland Garros com un dels candidats al títol però fou sorprès a tercera ronda per Jürgen Melzer. A Wimbledon va fer una bona actuació arribant a quarta ronda superat per Robin Söderling en cinc sets. En la Copa Davis va perdre el primer partit contra Gaël Monfils i França va superar clarament l'equip espanyol. A Bastad va arribar a semifinals però el va derrotar el tennista local Söderling. Amb aquestes victòries va allargar la seva ratxa de 31 victòries sobre terra batuda en una temporada. Al Canadà fou sorprès a primera ronda per David Nalbandian mentre que a Cincinnati va avançar fins a la tercera ronda on va caure davant Nikolai Davidenko. Al US Open no va passar de quarta ronda derrotat per Verdasco però igualment va escalar en el rànquing individual i va poder retornar al Top 10. A Kuala Lumpur va arribar a semifinals vençut per Andrei Gólubev, mentre que a Pequín va arribar a la final, però el va derrotar Đoković. A Xangai fou derrotat novament per Söderling a tercera ronda però igualment avançà fins a la vuitena posició del rànquing. A València, el torneig en el qual juga com a casa, es plantà en la final després de superar a Söderling a semifinals. En la final va guanyar al seu compatriota Marcel Granollers i així el novè títol de la seva carrera. Amb aquest resultat va pujar a la setena posició del rànquing i es va classificar per l'ATP World Tour Finals. A París va perdre davant Melzer a tercera ronda. La seva participació en l'ATP World Tour Finals, el darrer torneig de l'any, fou força negativa en perdre els tres partits de la fase grups contra Federer, Söderling i Murray. Malgrat aconseguir només un títol, el seu registre de 60 victòries i 24 derrotes li va permetre retornar al Top 10 i escalar fins a la setena posició del rànquing mundial.
2011 miniatura|Ferrer disputant el torneig d'exhibició Boodles Challenge (2011) La temporada 2011 va començar de forma molt positiva participant en el torneig de Heineken i enduent-se el primer títol de l'any davant Nalbandian. Va arribar a l'Open d'Austràlia com a setè cap de sèrie i va millorar el seu rendiment: va accedir a les semifinals després de superar un Nadal amb problemes físics. Allà fou derrotat per Murray, però eixa actuació li permetre escalar fins al sisè lloc del rànquing. Inesperadament, va perdre en primera ronda de Rotterdam, però es va refer en el torneig d'Acapulco, on va reeditar el títol aconseguit l'any anterior en derrotar Nicolás Almagro en la final. A Indian Wells va perdre en el primer partit contra Ivo Karlovic mentre que a Miami va avançar fins a quarts de final, on Mardy Fish el va superar. Llavors va iniciar els torneigs de terra batuda, en primer lloc a Montecarlo, on va millorar el seu resultat i va accedir a la segona final de Màsters de la seva carrera, però va caure davant Nadal. En el Comte de Godó va avançar a una nova final consecutiva però novament el va derrotar Nadal. A Madrid va avançar fins a trobar-se a Đoković en quarts de final, jugador que encara no havia perdut cap partit des de l'inici d'any. Va renunciar a participar en el torneig de Roma a causa d'una petita lesió que no li va impedir jugar el Roland Garros. El seu nivell sobre terra batuda no es va veure reflectit en aquest Grand Slam, ja que només va poder arribar a quarta ronda, derrotat per Monfils. Un mes després va disputar el torneig de Wimbledon, va accedir novament a quarta ronda fins a caure davant Tsonga. Seguidament va disputar la ronda de quarts de final de la Copa Davis amb l'equip espanyol als Estats Units, on va aconseguir dues victòries individuals sobre pista dura. A Bastad va arribar a la final, però novament el va vèncer Söderling. A l'estiu no va poder participar en el torneig de Toronto a causa d'una lesió al canell, però va tornar a jugar a Cincinnati, on malgrat caure a tercera ronda contra Gilles Simon, va aconseguir els punts necessaris per entrar al Top 5 del rànquing mundial. En el US Open va repetir el mateix resultat que l'any anterior amb una derrota a quarta ronda contra Andy Roddick. En les semifinals de Copa Davis contra França només va disputar un partit individual, amb victòria. A Xangai va aconseguir classificar-se per una nova final màsters, però també va perdre, aquest cop contra Murray. Posteriorment va disputar l'ATP World Tour Finals, on va guanyar els dos primers partits contra Murray i Đoković, amb millor rànquing que ell, i ja classificat per a semifinals va perdre contra Tomáš Berdych. A semifinals no pogué superar Federer, defensor del títol. Per a tancar la temporada, va disputar la final de la Copa Davis contra Argentina, amb una victòria individual que li va permetre aconseguir el títol per tercera ocasió. Va acabar l'any amb un total de dos títols individuals més la Copa Davis i una marca de 59 victòries i 19 derrotes.
miniatura|esquerra|Ferrer disputant l'ATP World Tour Finals (2012)
2012