miniatura|360x360px|Estàtua del poeta Robert Burns a Dumfries La cultura escocesa és una síntesi de les cultures —principalment celtes, pictes i angleses— dels diferents pobles que han habitat al país. Els relleus naturals, que delimiten geogràficament les Terres altes, muntanyoses i aïllades, al nord, i les Terres baixes, més obertes als intercanvis culturals i comercials amb Anglaterra, han tingut un paper important en l'establiment del panorama cultural escocès. La història d'Escòcia ha marcat aquesta diversitat d'orígens, per part dels diferents pobles que han habitat el país. Durant l'edat antiga i l'alta edat mitjana, els celtes o gaels, a l'oest, els pictes, al nord, i els britans, al sud, constituïen un mosaic de cultures i llengües, també influïdes per les invasions vikingues. Aquests orígens diversos es reflecteixen encara a principis del en les diferents llengües parlades a Escòcia, anglès, scots i gaèlic escocès, així com en les diferents mitologies reflectides en llegendes i creences populars. Des de finals de l'edat mitjana, la unificació política d'Escòcia va comportar una disminució de la diversitat cultural, tot i que la divisió entre les Terres baixes i les Terres altes continua sent molt present actualment.
El sistema de clans va constituir la base de la societat escocesa fins al . L'Acta d'Unió va unir Escòcia a Anglaterra el 1707 formant el Regne de Gran Bretanya. Els alçaments, els aixecaments jacobites, van dividir el país entre el 1715 i el 1745, mentre que els filòsofs escocesos de la Il·lustració van participar en gran part del moviment il·lustrat europeu, particularment David Hume i Adam Smith. El 1746, el fracàs de l'últim aixecament jacobita va tenir com a resultat una repressió de diversos símbols nacionals, com el tartà, el kilt o la gaita, i en la desintegració de la societat tradicional. Al , la revolució industrial, combinada amb els Highland Clearances (moviments massius d'emigració cap al Nou Món) modificarà radicalment el panorama cultural escocès.
En aquest moment la cultura tradicional escocesa va rebre una considerable contribució de la cultura anglesa. Va ser en aquest context que dos grans autors escocesos, Robert Burns i Sir Walter Scott, van celebrar cadascun la singularitat escocesa, que posteriorment es va integrar a la Renaixença escocesa amb matisos més nacionalistes. L'esport també es va desenvolupar amb el futbol que va guanyar ràpidament una gran popularitat mentre que el golf es va anar codificant gradualment.
A principis del , el nacionalisme cultural escocès coexistia amb una política d'unitat al Regne Unit, i el patrimoni cultural tenia un pes variable sobre el sentiment de pertinença nacional. Diverses organitzacions públiques i privades asseguren la preservació d'aquest patrimoni, alguns aspectes del qual s'han estès a la resta del món, particularment a Amèrica del Nord.
Característiques generals Influències geogràfiques miniatura|345x345px|Mapa topogràfic d'Escòcia. La geografia és una part essencial de la cultura escocesa. De fet, les muntanyes, i particularment la serralada dels Grampians, divideixen el territori entre les Terres baixes, terres fèrtils que van del sud al centre, i les Terres altes, terres més austeres i salvatges al nord. Per als redactors de lEncyclopédie de Diderot i d'Alembert, la frontera entre les Terres baixes i les altes era al llarg del riu Tay. Si bé els escocesos de les terres baixes han estat històricament agricultors o comerciants i després industrials i obrers, els de les Terres altes tenien una tradició més bèl·lica, estaven organitzats en clans, i eren petits agricultors i caçadors. La filosofia també era diferent: l'estructura i la pertinença al clan eren motiu d'orgull a les Terres altes, mentre que les possessions materials tenien prioritat a les Terres baixes. Finalment, el gaèlic escocès era present a les Terres altes i encara hi roman a la part nord-oest, mentre que l'escocès o scots es parlava a les Terres baixes.
El contrast cultural entre els habitants de les Terres altes i les Terres baixes ja el va notar des de principis del els viatgers anglesos que observaven les diferències de llengües, religió i forma de vida entre aquestes poblacions poc en contacte entre elles. El 1775 Samuel Johnson va comentar: Mentre que en l'època de la Renaixença, els habitants de les Terres baixes van veure els de les Terres altes com a mandrosos i criminals, la seva visió va canviar dràsticament a finals del , ja que les Terres altes es trobaven al centre l'escena política després dels aixecaments jacobites, llavors culturals. Al mateix temps, el terme gaèlic sassenach («saxó»), utilitzat durant molt de temps pels habitants de les Terres altes per designar tant els habitants de les Terres baixes com els anglesos, va canviar de significat i es va restringir només pels anglesos. Els habitants de les Highlands es van convertir en els principals representants d'Escòcia com a nació, tal com va resumir el professor Roderick Watson de la Universitat de Stirling:
Influències històriques
Gaels, pictes i britans miniatura|309x309px|Mapa dels pobles a mitjan segle V. De color verd, els gaels, de blau els pictes i de vermell els britans. Els celtes provenien del Danubi i es dividien en dos grups culturals i lingüístics: els gaels, que parlaven una llengua del grup cèltic-Q, i els britòfons com els brigants que vivien al sud d'Escòcia i parlaven una llengua del grup Cèltic-P. Els historiadors grecs descriuen els celtes com guerrers d'alçada alta, amb ulls blaus i bigotis, que portaven grans capes amb els cabells pentinats cap enrere. L'herència dels gaels prové principalment de manifestacions cristianes, com el Llibre de Kells, o les decoracions retorçades i entrellaçades que acaben en animals o caps humans coneguts a través de les creus celtes. També en la literatura, els primers poemes en gaèlic que ens han arribat són religiosos. Així doncs, el nord-oest d'Escòcia, on es va establir el regne de Dál Riada, té un llegat celta important. El segon grup, principalment al nord-est, el formen els pictes, que són considerats els descendents més probables d'un poble autòcton de l'illa barrejat amb britòfons. El seu patrimoni es troba a les pedres pictes i en les fortificacions anomenades broch. La influència de la seva cultura és menys persistent, ja que van haver de deixar pas als gaèlics i escandinaus al ; aquests últims tindran una empremta cultural duradora a les illes Hèbrides i a les Orcades. Finalment, el sud d'Escòcia era dominat pels britans: al sud-oest, el regne gal·lès de Gododdin conegut pel poema Y Gododdin, i al sud-est els Angles del Regne de Northúmbria. A diferència de la resta d'Anglaterra, Escòcia va estar poc marcada per la cultura llatina, ja que els romans, després d'haver conquerit Anglaterra cap al 45 dC, es van assentar al sud del mur d'Adrià. No obstant això, l'arribada de la llengua llatina marcà l'inici de la història escrita d'Escòcia amb l'ús de l'alfabet portat pels romans; a partir d'aquest moment, s'utilitzarà el llatí per escriure les cròniques, en obres com el Scotichronicon de John de Fordun. miniatura|320x320px|Pedra picta esculpida. Al , Kenneth MacAlpin es va convertir en rei dels gaels i dels pictes. Els seus descendents segons la tanistria (el sistema per heretar títols i terres), la casa d'Alpin, regnaran fins al 1034 i el terme scotia que designava tant Irlanda com Escòcia comença a fixar-se per referir-se al nord de l'illa de Bretanya. La descendència quedà estroncada temporalment per Macbeth, mormaer de Moray, i fou restaurada més tard per Malcom III de la casa de Dunkeld, que romandrà al tron fins al 1286. Mitjançant matrimonis, els anglo-normands van guanyar influència i van construir molts edificis mentre que la seva llengua substituïa el gaèlic al sud i a l'est, de manera que es començava a establir la frontera entre les Terres baixes i les Terres altes. Aquesta llengua donarà lloc a l'escocès que, al , van guanyar el domini a les Terres baixes: per exemple, el poeta de parla escocesa William Dunbar va dir al seu company Walter Kennedy, procedent d'una zona de cultura gaèlica (Gàidhealtachd), que parla una llengua inferior. L'escocès manlleva la gramàtica i el vocabulari del gaèlic, amb algunes paraules ben conegudes de la cultura escocesa: whisky i loch. Altres manlleus provenen del nòrdic antic dels víkings al nord, com ara kirk per dir «església», o de l'anglonormand amb paraules com per exemple ashet («assiette» en francès) per dir «plat».
==== Influència francesa: lAuld Alliance ==== El 1295 John Balliol i Felip el Bell van signar a París lAuld Alliance (o Ald Allyance; en gaèlic escocès: An Seann-Chaidreachas), una aliança entre França i Escòcia. Originalment va ser només un acord militar, però també va obrir el camí a nombrosos intercanvis culturals i comercials. A partir del , França va acollir nombrosos escocesos, sobretot estudiants. De fet, el carrer dels escocesos (en francès Rue des Écossais) de París, va rebre aquest nom a causa del gran nombre de comerciants escocesos que hi tenien parades.
La influència francesa a Escòcia arribarà al seu punt màxim al , quan Maria de Guise era regent d'Escòcia mentre que la seva filla Maria Stuart, reina d'Escòcia, era l'esposa del rei de França Francesc II. Va ser en aquest moment en què es van importar a França les danses tradicionals escoceses.
El 1560 quan es va trencar la «Vella Aliança» amb la signatura del tractat d'Edimburg. Alguns elements es van mantenir, com la guàrdia escocesa dels Reis de França (fins al 1791). El 1589, Enric IV encara tenia seixanta cavalleries escoceses al seu exèrcit i estava envoltat de consellers escocesos, com els seus predecessors. Cinc anys després va assegurar a Jaume I d'Anglaterra (Jaume VI d'Escòcia) el seu desig de mantenir l'aliança franco-escocesa.
Així, el final de lAuld Alliance no va marcar la desaparició de les relacions culturals entre Escòcia i França, que van estar marcades, entre altres coses, per nombrosos matrimonis entre les dues nobleses. Al mateix temps, era habitual que els joves escocesos de la noblesa anessin a França per completar la seva formació, mentre que la Universitat de Saint Andrews atreia estudiants francesos.
El 1707, l'Acta d’Unió, que va signar la unió d'Escòcia, Anglaterra i Irlanda en el si del Regne Unit, va marcar una disminució dels intercanvis a causa de les diferències polítiques entre els dos països. Tot i això, el , el segle de la Il·lustració, també va ser una època intercanvis culturals importants com mostra l'estada de Jean-Jacques Rousseau a casa de David Hume. Les idees de Thomas Reid van tenir una influència duradora en els pensadors francesos; els seus textos seran presents de manera regular al batxillerat francès fins a finals del .
Conseqüències dels aixecaments jacobites miniatura|294x294px|Retrat de Samuel Johnson fet per Joshua Reynolds. El 1703 Martin Martin va ser el primer a intentar descriure la civilització de les Highlands tal com la coneixia a través del seu llibre A Description of the Western Isles of Scotland.