El castellà del País Basc Sud o el castellà de Hegoalde (conegut localment com a Castellano de Hegoalde) és el dialecte del castellà parlat en Hegoalde, compost pels territoris històrics de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.
Pertany als dialectes castellans septentrionals, guardant especial relació amb el castellà aragonès, però amb clars matisos bascos.
Algunes fonts consideren el castellà parlat entre Valladolid i Àlaba el dialecte més normatiu del castellà.
Àrea geogràfica Aquest dialecte és parlat en el territori de Hegoalde, a les províncies de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. També és parlat en zones limítrofes, com a la Rioja (comarca d'Haro i la Sonsierra), a Castella i Lleó (Miranda de Ebro i a les valls de Losa i Mena), a Cantàbria (Castro Urdiales i comarca d'Asón-Agüera) i a Aragó (Jacetània occidental).
Història Els primers registres del castellà apareixen en les Glosses Emilianenses, escrites a San Millán de la Cogolla, en el Regne de Navarra. A més, apareixien anotacions en basc (encara que no eren els primers vestigis d'aquesta llengua). Això fa que siguin molts els lingüistes que afirmin que l'origen del castellà es troba entre Burgos, la Rioja i la Rioja Alabesa. Allí es va parlar durant molt de temps o es continua parlant el basc, per la qual cosa se'l considera una de les grans aportacions a la creació de l'idioma juntament amb el llatí. De fet, en el Cantar de mio Cid, primera obra poètica de la literatura castellana, Rodrigo Díaz de Vivar, procedent de Burgos, flama Minaya a Álvar Fáñez, el seu amic de confiança. Resulta que Minaya procedeix de l'expressió "el meu anaia", sent "anaia" la paraula en basc per a referir-se al germà d'un germà, la qual cosa mostra la gran influència d'aquest idioma en les zones on va sorgir el castellà.
En 1119, el rei Alfons VIII de Castella conquista Àlaba, fins llavors pertanyent al Regne de Navarra, i l'annexiona al Regne de Castella, llavors amb una grandària molt reduïda. El castellà va ser imposat com a únic idioma per a l'administració, la qual cosa propicià la incorporació de sengles elements del basc al castellà. Entre ells es troben:
el sistema vocàlic de cinc vocals (inexistent en català) betacisme: pronunciació igualitària de les lletres b i v evolució del fonema /f/ cap a /h/ (no és facer, és hacer) simplificació del sistema de consonants castellà incorporació de lèxic basc, entre els quals es troben izquierda (esquerra; procedent de "ezkerra"), alud (allau; procedent de "lurte"), chatarra (ferralla; procedent de "txatar"), chabola (barraca; procedent de "txabola"), cencerro (esquellot; procedent de "zinzerri"), órdago (expressió del mus; procedent de "hor dago") i aquelarre (procedent de "akelarre")
El mateix va succeir amb Guipúscoa l'any 1200 i en 1334 amb la Senyoria de Biscaia, encara que a menor escala, ja que especialment aquest últim va conservar l'ús del basc. Això va propiciar la creació d'un dialecte del castellà propi de les tres províncies (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa) lleugerament diferent al de la resta de la Corona de Castella.
En 1492, amb la conquesta per part de la Corona de Castella dels territoris àrabs de la Península Ibèrica, la llengua romanç usada en la Corona de Castella va començar a variar considerablement, en comparació amb la llengua romanç parlada en Hegoalde (a excepció de Navarra), en incorporar elements de l'àrab com a alcohol, almohada (coixí), albaricoque (albercoc), hasta (fins a) o aceite (oli).
D'altra banda, en el Regne de Navarra es parlaven tres idiomes: basc, navarrès (en la part sud) i gascó (en la part nord). El gascó es tracta d'un idioma sorgit de la fusió entre el llatí i l'aquità (antecessor del basc) a la regió d'Aquitània i assimilat després a l'occità. Quant al navarrès, forma al costat del romanç aragonès i al riojà precastellà el grup de llengües navarrès-aragoneses. El que majoritàriament diferenciava al navarrès de la resta de lengües navarrès-aragoneses i, en menor mesura, de les llengües castellanes, era precisament la incorporació d'elements bascos, en estar molt en contacte amb aquesta llengua. Alguns d'aquests elements segueixen presents en l'aragonès actual.
Després de la conquesta del Regne de Navarra per part dels regnes de Castella i Aragó, entre els anys 1512 i 1529, el castellà va ser imposat també a Navarra. En ser tant el castellà com el navarrès llengües romàniques, compartien gran quantitat d'elements en comú. Tal com va succeir amb altres llengües peninsulars com el lleonès, l'extremeny o l'aragonès, la noblesa castellana va fer semblar que empraven formes arcaiques o vulgars, malgrat que fossin termes de les seves pròpies llengües, la qual cosa va comportar a una gran part de la població a deixar de costat les seves llengües tradicionals per a emprar el castellà. Es tracta a més d'una de les causes del declivi, fins al , d'altres idiomes com el basc, el català o el gallec. Un dels casos més destacats va ser la mort del basc roncalès en 1976 juntament amb la seva última parlant, Antonia Anaut.
Després d'aquest procés, es va considerar que les formes romanços de parlar pròpies dels territoris de Hegoalde són finalment, en el segle XXI, un dialecte de l'idioma castellà. No obstant això, a causa de la imposició de normes lingüístiques per part de la Reial Acadèmia Espanyola, algunes de les seves formes estan vistes com a "vulgars" o "incorrectes" i altres tantes com "no estàndard" o "a evitar". Actualment, igual que la resta de dialectes, està perdent pes degut a la uniformització del castellà.
Característiques antigues pròpies Encara que molts trets propis d'aquest dialecte s'han extrapolat a tot el castellà, especialment en els seus primers anys, hi havia i continuen havent-hi grans trets que diferencien als parlants del País Basc de la resta dels castellanoparlants. Alguns d'ells van passar a la història, com:
confusió dels gèneres masculí i femení (pel fet que en basc no existeix tal distinció). Per exemple: la mesa = el mesa (taula); la casa = el casa; la puerta = el puerta (porta); los coches = las coches (cotxe); etc. inclusió del prefix er- davant paraules que comencen per r- (en basc no hi ha paraules que comencin directament per r-): ecortar → errecortar (retallar); repetir → errepetir; regar → erregar. Actualment ocorre alguna cosa semblança amb la partícula ar- substitució de -c- per la partícula basca -tz-. Per exemple: anunciación → anuntziatzion (anunciació), concierto → kontzierto (concert)...
Característiques actuals pròpries Aquest dialecte té unes particularitats que li diferencien de qualsevol altre dialecte castellà:
Omissió parcial del participi passat La forma verbal del participi castellà prové del participi llatí, però com s'han perdut les formes presents i futures, només queda el participi passat. El participi sempre és passiu en castellà i no té forma composta. Quant a la construcció, hi ha dos tipus de participi: els regulars i els irregulars. Els participis irregulars veuen el lexema desfigurat i, en estar més prop de les formes llatines, oculten el morfema del participi. Aquests, precisament en ser irregulars, no afecten el llenguatge de Hegoalde. Per exemple, el participi del verb ver és visto (veure); el del verb escribir, escrito (escriure), i el del verb alabar, alabado (lloar).
Quant als verbs regulars, formen el participi de la següent manera: lexema + vocal inductora + vocal temàtica + morfema de participi + morfema de gènere + morfema de número. En el cas dels verbs de la primera conjugació, que constitueixen l'infinitiu en -ar (per exemple, amar, excavar), la vocal temàtica és "a", i el morfema participatiu (en aquest cas, com les altres dues conjugacions regulars) és "d". En conseqüència, la forma masculina singular dels participis de la primera conjugació es converteix en -ado, sent -ados la seva forma plural. Són les dues formes que s'ometen parcialment en aquest dialecte del castellà, que en parlar -ado es converteix en -au i -ados en -aus, encara que mai per escrit, sempre oralment. Per contra, les formes del femení no presenten aquesta alteració. Alguns exemples són: CatalàCastellàPronunciació estàndardPronunciació a HegoaldeHe llogat un cotxe.He alquilado un coche.e alkilado un kotxee alkil un kotxeSembla que han estat deixats aquí.Parece que han sido dejados ahí.pareze ke an sido dejados aipareze ke an sido dej aiHas menjat alguna cosa avui?¿Has comido algo hoy?as komido algo oias komido algo oiEl que hem viscut avui és únic.Lo que hemos vivido hoy es único.lo ke emos bibido oi es unikolo ke emos bibido oi es uniko Encara que pugui semblar que ocorre en altres dialectes del castellà, especialment en l'andalús o alguns llatinoamericans, no és així. En aquests casos, el morfema de participi "d" s'evita totalment, encara que el morfema de gènere "o" roman intacte. En aquest cas, llogat diria "alkilao" ("alkilau" a Hegoalde) i deixats "dejaos" ("dejaus" a Hegoalde).
Ús excessiu de pues La conjunció pues (en basc: ba) és molt utilitzada, sobretot en el llenguatge oral. A causa de la contínua relació entre el basc i el castellà, després de la conquesta del Regne de Navarra en 1522, tant la paraula ba com la versió castellana pues (prové del navarrès) apareixen en totes dues llengües i s'utilitzen indistintament en basc i en aquest dialecte. L'altra gran diferència que separa a la resta de castellanoparlants dels de Hegoalde és l'ús que es dona a aquesta paraula. S'utilitza de tal manera que apareix en la majoria de les oracions d'una conversa informal. A mesura que el discurs es torna més formal o escrit, el número es redueix, encara que es poden continuar percebent. Alguns exemples són:
¿Has comprado el pan? Pues no. (emprat com a connector ― Has comprat el pa? Doncs no) No puedes pasar por aquí. ¿Pues? (substitueix a com o per què i pot expressar sorpresa ― No pots passar per aquí. Doncs?) Háblale tú, pues lo conoces más que yo. (indica causa, motiu o raó ― Parla-li tu, perquè ho coneixes més que jo.) ¿Cómo que no viene? Pues eso, lo dicho. (indica la certesa d'un judici formulat anteriorment ― Com que no ve? Doncs això, el que s'ha dit) Lo que digo es, pues eso, que no se puede vivir así. (valor iliatiu: funció fàtica, indica que el canal continua obert mentre es busca la manera de continuar amb la seqüència ― El que dic és, perquè això, que no es pot viure així) Repito, pues, que hace lo que debe. (valor continuatiu: dona continuïtat al discurs, fins i tot a l'inici d'una conversa ― Repeteixo, doncs, que fa el que deu)
A més, hi ha moltes altres denotacions i connotacions que varien molt segons el to, la part de la frase i el context en què es col·loqui.
Pretèrit de l'indicatiu En aquest dialecte, a diferència de la majoria dels dialectes castellans, cada temps verbal del pretèrit té un ús. A manera de comparació, els dialectes americans es limiten a l'imperfecte (hablaba) i a l'indefinit (hablé). A Hegoalde, no obstant això, s'utilitzen els cinc temps verbals: pretèrit imperfecte (hablaba), pretèrit indefinit (hablé), pretèrit perfecte (he hablado), pretèrit plusquamperfet (había hablado) i pretèrit anterior (hube hablado). Tenen els següents usos: PretèritÚsExemplePerfecteAccions realitzades fa poc temps (límit general: el mateix dia)Esta mañana me he levantado fatalAquest matí m'he aixecat fatalImperfecteAccions habituals en el passat, però ja noAntes me levantaba fatalAbans m'aixecava fatalIndefinitAccions realitzades fa molt temps (límit general: d'ahir cap endarrere)Ayer me levanté fatalAhir em vaig aixecar fatalPlusquamperfetAccions realitzades abans d'una altra acció en pretèrit imperfectePensaba que me había levantado fatalPensava que m'havia aixecat fatalAnteriorAquest passat està limitat a textos literaris. Si no, s'utilitza el pretèrit plusquamperfetAccions realitzades abans d'una altra acció en pretèrit indefinitPensé que me hube levantado fatalVaig pensar que em vaig haver aixecat fatal