Ars Rhetorica d'Aristòtil (; Ars Rhetorica. Edited by W. D. Ross. OCT. Oxford: Oxford UP, 1959.) és un tractat grec antic sobre l'art de la persuasió, que data del . El títol varia en les diferents traduccions i segons la llengua, per exemple: en anglès Retoric,Aristotle, Rhetoric, (tufts.edu) en castellà Retórica, en català Retòrica.
Antecedents Generalment se li atribueix a Aristòtil el desenvolupament dels conceptes bàsics del sistema de retòrica que "després va servir com a pedra de toc",Bizzell, P. and Bruce Herzberg. (2000). The Rhetorical Tradition: Readings from Classical Times to the Present. NY: Bedford/St. Martin's. p. 3. influint en el desenvolupament de la teoria retòrica des de l'antiguitat fins als temps moderns. La retòrica és considerada per la majoria dels retòrics com "l'obra més important sobre persuasió escrita mai".Golden, James L., Goodwin F. Berquist, William E. Coleman, Ruth Golden and J. Michael Sproule (eds.). (2007). The rhetoric of Western thought: From the Mediterranean world to the global setting, 9th ed. Dubuque, IA (USA): p.67. Gross i Walzer coincideixen, indicant que, de la mateixa manera que Alfred North Whitehead considerava tota la filosofia occidental una nota a peu de pàgina de Plató, "tota teoria retòrica posterior no és més que una sèrie de respostes a qüestions plantejades" per la retòrica d''' Aristòtil.Gross, Alan G. and Arthur E. Walzer. (2000). Rereading Aristotle's Rhetoric. Carbondale, IL (USA): Southern Illinois University Press: p.ix. Gross i Walzer afirmen, que "no hi ha cap situació comparable en cap altra disciplina: cap altra disciplina afirmaria que un text antic únic informa tan útilment les deliberacions actuals sobre pràctica i teoria. "(p.x). Això és en gran part un reflex de les divisions disciplinàries, que es remunten als atacs de Petrus Ramus a la retòrica aristotèlica a finals del Murphy, John J. (1983). "Introduction, " Peter Ramus, Arguments in Rhetoric against Quintilian. C. Newlands (trans.), J. J. Murphy (ed.). DeKalb IL (USA): Univ. of Illinois Press. i que continuen fins al present.Gross and Walzer, 2000, p.ix.
Igual que les altres obres d'Aristòtil que han sobreviscut des de l'antiguitat, la retòrica sembla no haver estat destinada a la seva publicació, en lloc de ser una col·lecció de notes dels seus estudiants en resposta a les seves conferències. El tractat mostra el desenvolupament del pensament d'Aristòtil a través de dos períodes diferents mentre estava a Atenes, i il·lustra l'expansió d'Aristòtil de l'estudi de la retòrica més enllà de les primeres crítiques que Plató va fer a Gòrgies (c. 386 BC) com a immoral, perillós i indigne d'un estudi seriós.Griswold, Charles. "Plato on Rhetoric and Poetry", Stanford Encyclopedia of Philosophy, December 22, 2003.Gorgias, 465a, Perseus Project. El diàleg final de Plató sobre retòrica, el Fedre (c. 370 BC), oferia una visió més moderada de la retòrica, reconeixent el seu valor en mans d'un autèntic filòsof (la "llevadora de l'ànima") per "guanyar l'ànima a través del discurs". Aquest diàleg va oferir a Aristòtil, primer estudiant i després professor a l'Acadèmia de Plató, un punt de partida més positiu per al desenvolupament de la retòrica com un art digne d'un estudi científic sistemàtic.
La retòrica va ser desenvolupada per Aristòtil durant dos períodes quan va estar a Atenes, el primer, del 367 al 347 BCE (quan va ser secundat a Plató a l'Acadèmia); i el segon, de 335-322 BCE (quan dirigia la seva pròpia escola, el Liceu).
L'estudi de la retòrica es va discutir a la Grècia clàssica: d'una banda hi havia els sofistes i, de l'altra, Sòcrates, Plató i Aristòtil. El trio va veure la retòrica i la poesia com a eines que s'utilitzaven massa sovint per manipular els altres apel·lant a l'emoció i ometent fets. Van acusar particularment els sofistes, inclosos Gòrgies i Isòcrates, d'aquesta manipulació. Plató, en particular, va culpar la detenció i la mort de Sòcrates als peus de la retòrica sofística. En contrast amb la retòrica emocional i la poesia dels sofistes hi havia una retòrica fonamentada en la filosofia i la recerca de la il·lustració.
Una de les aportacions més importants de l'enfocament d'Aristòtil va ser que va identificar la retòrica com un dels tres elements claus de la filosofia, juntament amb la lògica i la dialèctica. De fet, la primera línia de la retòrica és "La retòrica és una contrapartida (antístrofa) de la dialèctica".Aristotle, Retoric, 1.1.1. Segons Aristòtil, la lògica es preocupa pel raonament per assolir la certesa científica, mentre que la dialèctica i la retòrica es refereixen a la probabilitat i, per tant, són les branques de la filosofia més adequades per als assumptes humans. La dialèctica és una eina per al debat filosòfic; és un mitjà perquè el públic qualificat pugui provar coneixements probables per aprendre. Per contra, la retòrica és una eina per al debat pràctic; és un mitjà per convèncer un públic general que utilitza probables coneixements per resoldre problemes pràctics. La dialèctica i la retòrica creen una associació per a un sistema de persuasió basat en el coneixement en lloc de la manipulació i l'omissió.
Traduccions La majoria dels lectors anglesos del segle XX es basaven en quatre traduccions Rhetoric. El primer, de Richard C. Jebb, es va publicar el 1909.Jebb, Richard C. (trans.) (1909). The Rhetoric of Aristotle. Cambridge: University Press. Les dues traduccions següents es van publicar el 1924. La traducció de John H. Freese es va publicar com a part de la Loeb Classical LibraryFreese, John H. (trans.) (1924). Aristotle, The Art of Rhetoric. With Greek text. Cambridge: Loeb Classical Library/Harvard University Press. mentre que la de W. Rhys Roberts es va publicar com a part de la sèrie d'obres de la Universitat d'Oxford als Classics. La traducció de Roberts va ser editada i reeditada el 1954.Roberts, W.Rhys (trans). (1924). Rhetorica: The Works of Aristotle, Vol.11. Oxford: Clarendon Press. Rpt. 1954 in Aristotle, "Rhetoric" and "Poetics" (trans. Roberts and Ingram Bywater). New York: Modern Library. L'edició de 1954 es considera àmpliament la més llegible d'aquestes traduccions i està àmpliament disponible en línia. La quarta traducció estàndard, de Lane Cooper, va sortir el 1932.Cooper, Lane (trans). (1932/1960). The Rhetoric of Aristotle. New York: Appleton-Century-Crofts.
Fins als anys noranta no va aparèixer una altra gran traducció de la retòrica. Publicat el 1991 i traduït per George A. Kennedy, un destacat classicista i retòric,Kennedy, George A. (trans./ed.). 1991. Aristotle 'On Rhetoric': A Theory of Civic Discourse. New York/Oxford: Oxford University Press. aquesta obra destaca per la precisió de la seva traducció i pels seus extensos comentaris, notes i referències a la investigació moderna sobre Aristòtil i la retòrica. Generalment es considera avui dia com el recurs acadèmic estàndard de la retòrica.van Noorden, Sally. "A translation of Aristotle's Rhetoric," The Classical Review, 1993, 43.2, p. 251-252.
Teoria neoaristotèlica La teoria i la crítica retòriques de la primera meitat del van estar dominades per la crítica neo-aristotèlica, els principis de la qual es basaven en la retòrica i tradicionalment es considerava que es resumia amb més claredat el 1925 per Herbert Wichelns.Wichelns, H. (1925/1958). 'The Literary Criticism of Oratory' in D.C.Bryant (ed.) The Rhetorical Idiom: Essays in Rhetoric, Oratory, Language, and Drama. D.C.Bryant (ed.). Rpt. Ithaca NY (USA): Cornell University Press. p.5-42. No obstant això, Forbes I. Hill argumenta que, mentre que Wichelns tradicionalment obté el mèrit per resumir la teoria neo-aristotèlica, Hoyt Hopewell Hudson és més mereixedor d'aquest crèdit. El domini de la crítica neoaristotèlica va ser "pràcticament incontestable fins als anys seixanta" i fins i tot ara es considera no només com un dels molts enfocaments de la crítica, sinó com a fonamental per entendre altres enfocaments teòrics i crítics, ja que "es van desenvolupar en gran part en resposta tant als seus punts forts com febles."Foss, Sonja J. (1989). Rhetorical criticism: Exploration and practice. Prospect Heights IL (USA): Waveland Press. p. 71 and 75.
Visió general del llibre I miniatura|304x304px|Aristòtil: còpia del bust original de bronze, atribuïda a Lisip, Louvre La retòrica consta de tres llibres. El llibre I ofereix una visió general que presenta els propòsits de la retòrica i una definició de treball; també ofereix una discussió detallada dels principals contextos i tipus de retòrica. El llibre II tracta detalladament els tres mitjans de persuasió en què un orador ha de confiar: els fonamentats en la credibilitat (ethos), en les emocions i la psicologia del públic (pathos) i en els patrons de raonament (logos). El llibre III introdueix els elements d'estil (elecció de paraules, metàfora i estructura de frases) i d'ordenació (organització). Es presta certa atenció al lliurament, però en general el lector es remet a la Poètica per obtenir més informació en aquesta àrea.Corbett, 1984, pp.v–xxvi.
Molts capítols del llibre I de la retòrica d'Aristòtil cobreixen els diversos arguments deliberatius típics de la cultura atenesa.
Capítol primer Aristòtil defineix per primera vegada la retòrica com la contrapartida (antístrofe) de la dialèctica (llibre 1: 1: 1-2). Explica les similituds entre els dos però no comenta les diferències. Introdueix el terme entimema (llibre 1: 1: 3).
Capítol segon La famosa definició de retòrica d'Aristòtil es veu com la capacitat en qualsevol cas particular de veure els mitjans de persuasió disponibles. Defineix pisteis (plural de , , lit. ' com atechnic (inartistic) i entechnic (artístic). Dels pisteis proporcionats a través del discurs hi ha tres parts: ethos, pathos i logos. Introdueix paradigmes i sil·logismes com a mitjans de persuasió.
Capítol tercer Presenta els tres gèneres de la retòrica: la retòrica deliberativa, la forense i l'epideíctica. Aquí també toca els "extrems" que els oradors de cadascun d'aquests gèneres esperen assolir amb les seves conviccions, que es discuteixen amb més detall en capítols posteriors (llibre 1: 3: 5-7). Aristòtil introdueix aquests tres gèneres dient que "[els] tipus de retòrica són tres en nombre, corresponent als tres tipus d'oients".
Capítol quart Aristòtil parla dels tipus de temes polítics de la retòrica deliberativa. Els cinc més habituals són les finances, la guerra i la pau, la defensa nacional, les importacions i exportacions i l'elaboració de lleis.
Capítol cinquè Aristòtil parla dels diferents temes ètics de la retòrica deliberativa. Aristòtil identifica l'objectiu de l'acció humana amb la "felicitat" i descriu els nombrosos factors que hi contribueixen (llibre 1: 5: 5-18).
Capítol sisè Aquesta és una continuació del capítol cinquè, que explica amb més detall l'estoique (elements) del "bé" descrit al capítol anterior.
Capítol setè Introdueix el terme koinon de grau. Discuteix els "fins" de la retòrica deliberativa en relació amb el bé més gran o més avantatjós.
Capítol vuitè Aristòtil defineix i discuteix les quatre formes de politeia útils en la retòrica deliberativa: democràcia, oligarquia, aristocràcia i monarquia.
Capítol Nvè En aquest capítol es discuteixen les virtuts i els conceptes de kalon (l'honorable) inclosos en la retòrica epideíctica. Aristòtil descriu allò que fa que certs temes siguin adequats o dignes d'elogis o culpes. També afirma que és important destacar certs trets del tema de l'elogi.
Capítol desè Aristòtil discuteix quins sil·logismes s'han de derivar de la categoria (acusacions) i l' apologia (defenses) per a la retòrica judicial. També introdueix les faltes, que són útils per a la retòrica judicial.
Capítol onzè En aquest capítol es discuteixen els diferents tipus d' edone (plaer) útils per a la retòrica judicial. Aristòtil afirma que aquests són els motius pels quals les persones fan malament.
Capítol dotzè