Es coneix com a Revolució Popular Sandinista o simplement Revolució Sandinista, al procés obert a Nicaragua entre juliol de 1979 fins al febrer de 1990, protagonitzat pel Front Sandinista d'Alliberament Nacional (anomenat així en memòria d'Augusto César Sandino) que va posar fi a la dictadura de la família Somoza, enderrocant el tercer dels Somoza, Anastasio Somoza Debayle, i substituint la dictadura per un govern democràtic de perfil progressista d'esquerra.
La lluita contra la dictadura dels Somoza, que ja havia començat a la fi dels anys 50 del s'intensificà significativament l'any 1978. Al març de 1979 se signa l'acord d'unitat per part dels representants de les tres faccions sandinistes i es decideix impulsar la lluita. Al juny es fa la crida a la "Ofensiva Final" i a la vaga general i el 19 de juliol de 1979 les columnes guerrilleres del FSLN entren a Managua, amb un ampli suport popular, consumant la derrota definitiva d'Anastasio Somoza Debayle.
El nou govern, format per un ampli espectre ideològic amb presència socialdemòcrata, socialista, marxista-leninista i amb una gran influència de la teologia de l'alliberament, va intentar introduir reformes en els aspectes socioeconòmics i polítics de l'Estat nicaragüenc, tractant a més els problemes relatius amb la sanitat, l'educació i el repartiment de la terra. Aquestes reformes van aconseguir avanços significatius i reconeguts internacionalment.
L'oposició armada va ser organitzada pels Estats Units, que va formar l'anomenada contra, va enfonsar al país en una guerra civil i va produir una pressió en tots els camps possibles. Això, juntament amb diversos errors del govern atribuïbles a la inexperiència dels sandinistes, va portar Nicaragua a una posició econòmica crítica i social inassumible, la qual cosa va causar que l'FSLN perdés les eleccions de febrer de 1990 en favor de la Unió Nacional Opositora (una coalició que agrupava la majoria de les forces opositores a l'FSLN) presidida per Violeta Chamorro i recolzada pels Estats Units, posant així fi al període revolucionari.
El procés a la Revolució Antecedents miniatura|300px|Augusto Sandino. La segona intervenció dels Estats Units a Nicaragua va acabar l'any 1933 quan el Partit Liberal, encapçalat per Juan Baptista Sacasa, va guanyar les eleccions. L'1 de gener de 1933 ja no hi havia cap soldat estatunidenc en sòl nicaragüenc, però al 1930 els Estats Units havien format un cos propi de seguretat, la Guàrdia Nacional, al front de la qual va quedar, en sortir els soldats estatunidenc, Anastasio Somoza García, home de confiança de Washington. El 21 de febrer de 1934, el coronel de l'exèrcit estatunidenc Elias Riggs, amb el suport de Somoza, mitjançant la Guàrdia Nacional, va assassinar el general Augusto César Sandino, que havia lluitat contra la intervenció dels Estats Units i havia estat el líder indiscutible de l'oposició a aquesta intervenció. El cadàver de Sandino va ser sepultat pels militars de Somoza i fins avui dia es desconeix la ubicació de les seves restes. Aquest va ser el primer acte d'una sèrie que van tenir com a conseqüència que Somoza, amb el suport dels Estats Units, fos elegit president de Nicaragua l'any 1936. Amb això es va marcar el començament d'una dictadura familiar de la família Somoza que, amb el suport de la potència nord-americana i afavorint els seus interessos, es va instaurar al país.
Al començament de la dècada dels anys 1960, els ideals d'esquerra i les lluites per l'alliberament dels pobles colonitzats de les seves metròpolis estaven en plena expansió i donant bons resultats. L'1 de gener de 1959 van entrar a l'Havana les tropes revolucionàries que lluitaven contra la dictadura de Batista a Cuba i a Algèria es va formar el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria per lluitar per la independència de França. A Nicaragua els diferents moviments contra la dictadura de Somoza van donar com a resultat la constitució del Front d'Alliberament Nacional de Nicaragua que seria l'embrió del que es va denominar, posteriorment, Front Sandinista d'Alliberament Nacional.
La situació econòmica de Nicaragua, a mitjan , es va veure deteriorada en caure els preus dels productes agrícoles exportables com ara el cotó i el cafè. Políticament, el Partit Conservador de Nicaragua va patir una escissió i una de les faccions, els que es coneixerien com els zanchudos, van passar a col·laborar amb el règim de Somoza. Anastasio Somoza García és ajusticiat pel poeta nicaragüenc Rigoberto López Pérez l'any 1956 i van vincular amb aquesta acció Carlos Fonseca i Tomás Borge. L'octubre de 1958 Ramón Raudales va iniciar una sèrie d'accions guerrilleres que van constituir l'inici de la lluita armada contra la dictadura somocista. Al juny de 1959 es produeixen els fets coneguts com "El Chaparral", un lloc del territori hondureny, fronterer amb Nicaragua, on una columna guerrillera "Rigoberto López Pérez" sota el comandament del Comandant Rafael Somarriba (de la qual formava part Carlos Fonseca) va ser detectada i aniquilada per l'Exèrcit d'Hondures en coordinació amb els serveis d'intel·ligència de la Guàrdia Nacional de Nicaragua.La estrella de Nicaragua. La Foto Histórica.
Després de "El Chaparral" hi va haver diverses accions armades més, a l'agost va morir el periodista Manuel Díez Sotelo, al setembre Carlos Haslam, al desembre Heriberto Reyes, a l'any següent es van produir els fets de "El Dorado" i es van mantenir una sèrie d'accions en què van morir, entre d'altres, Luis Morales, Julio Alonso, Manuel Baldizón i Erasme Montoya.
L'oposició convencional, fins llavors liderada pel Partit Comunista de Nicaragua, no havia estat capaç de formar un front comú contra la dictadura. L'oposició a la dictadura es va anar establint entorn de diverses organitzacions clandestines estudiantils. Entre els seus líders destacava, ja des del començament de la dècada dels anys 60, Carlos Fonseca Amador.
L'any 1957, Carlos Fonseca Amador, Silvio Mayorga, Tomás Borge, Oswaldo Madriz i Heriberto Carrillo van formar la primera cèl·lula que s'identificaria amb els principis proletaris. A l'octubre, es va formar a Mèxic el Comitè Revolucionari Nicaragüenc que van presidir Edén Pastora Gómez, Juan José Ordóñez, Roger Hernández i Porfirio Molina.
Al març de 1959, es va crear la Joventut Democràtica Nicaragüenca (JDN). En la seva constitució van participar, entre d'altres, Carlos Fonseca i Silvio Mayorga. Aquesta organització tenia la finalitat d'arribar a la joventut no estudiantil urbana. A la fi d'aquest mateix any va desaparèixer per donar pas a la Joventut Revolucionària Nicaragüenca (JRN), grup que va mantenir una activitat internacional elevada. El 21 de febrer de 1960, la JRN va participar en una conferència d'exiliats nicaragüencs a Maracaibo (Veneçuela) organitzada pel Front Unitari Nicaragüenc (FUN) (coalició de diverses forces opositores a Somoza). Van assistir a aquesta conferència Fonseca, en qualitat de delegat de la Universitat Autònoma Nacional de Nicaragua (UANN) i Silvio Mayorga, en qualitat de representant de la JRN. Allà, Fonseca i Mayorga van signar el manifest "Intervenció sagnant: Nicaragua i el seu poble" i el seu "Programa mínim" alhora que van conèixer altres companys amb els quals, posteriorment, formarien l'FSLN. Poc després es va organitzar el Front Intern de la Resistència que segons el propi Fonseca era El primer auxiliar de l'Exèrcit Defensor del Poble Nicaragüenc.
La JRN tenia una molt escassa presència a Nicaragua (estava més activa als centres de l'exili nicaragüenc de Costa Rica, Mèxic o Cuba) però va establir contacte amb la Joventut Patriòtica Nicaragüenca (JPN), vinculada al Partit Conservador i fundada el 12 de gener de 1960 i en la qual participaven, entre d'altres, José Benito Escobar, Germán Pomares, Salvador Buitrago, Roger Vásquez, Julio Buitrago, Daniel Ortega, Fernando Gordillo, Manolo Morales, Jorge Navarro, Orlando Quiñonez, Ignacio Briones, German Vogl i Joaquín Solís Piura, a la llum dels esdeveniments de la Revolució Cubana i la seva influència a Llatinoamèrica. La JPN es definia com un grup de joves compromesos amb la democràcia i la justícia social sense seguir l'estendard de cap partit. En les seves files van militar Julio Buitrago i José Benito Escobar que arribarien a ser líders importants en l'FSLN.
L'any 1960 la JPN va realitzar una sèrie de mobilitzacions en diferents ciutats de Nicaragua: Managua, Matagalpa i Carazo. Aquestes protestes van ser degudes a la repressió d'estudiants que s'havien saldat amb la mort de diversos d'ells i com a suport al nou govern cubà. La JPN va tenir un paper important en la mobilització contra la dictadura. La seva línia d'actuació es trobava al marge dels partits opositors, com el Partit Socialista de Nicaragua o el Partit Comunista i molt lluny de l'oposició conservadora. Fonseca va promoure l'ingrés a la JPN de Marcos Altamirano, que coneixia d'activitats anteriors. Altamirano aviat es va convertir en Secretari General de l'Organització.
Edén Pastora, juntament amb cinc nicaragüencs més, s'integrà en el moviment guerriller "Frente Revolucionario Sandino" a Les Segovias.
A inicis de 1961, es va fundar el Moviment Nova Nicaragua (MNN) en el qual van participar persones provinents del món de l'educació com Carlos Fonseca, Silvio Mayorga, Tomás Borge, Gordillo, Navarro i Francisco Buitrago; persones provinents d'entorns obrers com José Benito Escobar; del camp, com Germán Pomares i fins i tot petits empresaris com Julio Jerez Suárez. També participava al MNN Santos López, guerriller que havia lluitat amb el General d'Homes Lliures, Augusto César Sandino.
El Moviment Nova Nicaragua va establir la seva base en tres ciutats del país, Managua, León i Estelí, tot i que la seva caserna general es trobava en el país veí Hondures. La seva primera activitat pública es va realitzar al març de 1961 en suport de la Revolució Cubana i en protesta de la posició que el govern de Nicaragua mantenia amb Cuba, totalment plegada als interessos dels Estats Units. El MNN es va dissoldre per donar pas al Front d'Alliberament Nacional.
Els Somoza El govern de la família Somoza va posar al país a plena disposició dels interessos dels Estats Units. La família es va convertir en una de les famílies més riques de les Amériques, amb un patrimoni estimat en aquell temps d'entre 1.000 i 5.000 milions de dòlars, controlant la riquesa nacional de Nicaragua per als seus propis interessos i fomentant la corrupció. Durant els anys 50 i 60 del , l'estabilitat del règim dictatorial va proporcionar un desenvolupament econòmic notable, que no va arribar a ser repartit amb equitat, mantenint les grans masses de la població en l'extrema pobresa i indigència. L'oposició al règim va ser durament perseguida, es van produir assassinats i tortures i es va obligar a l'exili aquells que es posicionaven en contra del poder establert. La repressió es va accentuar a partir del 1964.
La capital Managua era coneguda per ser la més moderna i pròspera de la regió, modernes i altes estructures s'elevaven a la ciutat, fent de la ciutat un lloc bastant turística en aquella època.
El terratrèmol de Managua de 1972 va marcar una fita en la corrupció somocista quan milers de milions de dòlars de l'ajuda internacional a les víctimes van ser usurpats pel poder, deixant els perjudicats per la catàstrofe sense ajudes. La situació econòmica va empitjorar i va créixer el descontentament entre la població.
L'FSLN miniatura|Bandera del FSLN. Els diferents moviments d'oposició van anar convergint fins a donar lloc, a principis dels anys 60, al naixement de l'FSLN, organització que lideraria la lluita contra la dictadura.