La Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68, va ser composta per Johannes Brahms de manera intermitent durant uns catorze anys a partir de 1862; completada provisionalment el setembre de 1876, però revisada substancialment abans de la publicació el 1877. Es va estrenar el 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe, llavors pertanyent al Gran Ducat de Baden, amb Felix Otto Dessoff dirigint la Grossherzogliche Hofkapelle. Una actuació típica dura entre 45 i 50 minuts.

Història La llarga gestació de la Simfonia en do menor que finalment seria la seva primera, es pot atribuir a dos factors. En primer lloc, l'autocrítica exigent de Brahms el va portar a destruir moltes de les seves primeres obres. En segon lloc, els amics de Brahms i el públic esperaven que continués "l'herència de Beethoven" i produiria una simfonia d'una dignitat i un abast intel·lectual proporcionats, una expectativa que Brahms sentia que no podria complir fàcilment en vista de la reputació monumental de Beethoven. Brahms va comentar una vegada que «compondre una simfonia no és cap broma», i en una altra ocasió va dir, «Jo mai acabaré una simfonia. No teniu ni idea de com és sentir darrere teu els passos d'un gegant com Beethoven». Altres de les seves composicions va anar prenent forma durant també dues dècades, com el Quartet de Piano, op. 60, que també van tenir origen a mitjans dels anys 1850.

Brahms va començar a compondre una simfonia en re menor l'any 1854, quan només tenia vint-i-un anys, però aquesta obra va patir un canvi radical abans que gran part d'ella fos finalment refusada com el seu primer Concert per a piano, també en re menor. Les primeres idees al voltant de la Primera Simfonia les va anotar el 1855. Al voltant del 1862, ja havia avançat prou en el primer moviment per mostrar-lo als seus amics, tot i que presentava bastants diferències respecte al que es va acabar estrenant.

Probablement va ser l'any 1868 quan Brahms finalment es va adonar del que seria l'estructura final de la seva Primera Simfonia. El setembre d'aquell any, va enviar una targeta a la seva amiga de tota la vida, Clara Schumann, dibuixant la melodia d'Alphorn que sortiria al Finale de la simfonia, juntament amb el famós missatge "Així ha sonat avui el corn del pastor!" Malgrat l'evidència del desenvolupament de l'obra, la simfonia no s'estrenaria fins vuit anys després, el 1876.

Amb gran cautela, va estrenar-la a la relativament petita ciutat alemanya de Karlsruhe, on el seu amic Otto Dessoff era el director de l'orquestra. Després de l'estrena, el 4 de novembre de 1876, va fer més revisions, i el 1877, la Simfonia, després que l'obra s'hagués representat a tres ciutats, tal com la coneixem avui va ser publicada per Fritz Simrock, també amic i editor de Brahms. Aparentment, el manuscrit del primer moviment no va sobreviure, però la resta ha estat reproduïda en facsímil en miniatura per Dover Publications. El manuscrit autògraf del segon, tercer i quart moviment està en mans de la Morgan Library & Museum de la ciutat de Nova York.

Com si hagués quedat alliberat d'haver de demostrar les seves capacitats, va començar de seguida a treballar en la seva Segona Simfonia, que va veure la llum en menys de tretze mesos. Altres de les seves composicions va anar prenent forma durant també dues dècades, com el Quartet de Piano, op. 60, que també van tenir origen a mitjans dels anys 1850.

Instrumentació La simfonia està escrita per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons (només quart moviment), timbals i la secció de corda.

Tot i que Brahms va especificar habitualment les afinacions de trompa "naturals" (sense vàlvules) a les seves composicions (per exemple, trompa en fa), les actuacions solen oferir-se amb trompes franceses modernes amb vàlvules.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments, marcats de la següent manera:

I. Un poco sostenuto — Allegro El primer moviment és en forma sonata amb una introducció ampliada, amb una variació extensa i molt elaborada del tema del moviment.

Introducció enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=84|pàgina=84|450x450px

Única entre les simfonies de Brahms, la Primera Simfonia s'introdueix mitjançant una introducció formal (una partitura de 1862 de la simfonia va començar originalment amb la segona secció Allegro). Després d'una secció d'obertura processional de "poco sostenuto" amb ritmes sincopats caòtics recolzats per timbals palpitants, el vent-fusta i les cordes en pizzicato juguen amb frases temàtiques que s'exploraran completament en la següent exposició. Un breu i tempestuós retorn al desenvolupament original, aquesta vegada en la dominant de sol i recolzat pels timbals, és finalment seguit de noves introduccions melòdiques interpretades per l'oboè, la flauta i els violoncels abans de resoldre's en un llarg passatge de transició en 9/8 que acaba amb una nota sol picada als violoncels.

Exposició enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=85|pàgina=85|450x450px

L'exposició comença sobtadament, fent ressò de la nota final pinçada de la introducció amb una exclamació orquestral, seguida d'un breu lema que condueix al tema principal, que inicialment és tocat, estridentment, pels violins. L'estat d'ànim general és "salvatgement energètic" i "semblant a un scherzo" en un temps de 6/8. A mesura que la responsabilitat del tema principal passa dels violins als instruments de vent-fusta, les cordes i els timbals comencen a sonar un ritme da-da-da-DUM que recorda fortament el ritme "destí" de la Cinquena Simfonia de Beethoven.

Una transició prolongada condueix a l'arribada de la tonalitat de mi major que, al seu torn, introdueix el segon tema fluid i relaxant. Aquesta temàtica, que està relacionada amb el lema que s'utilitza per obrir el moviment, es realitza a la secció de vent, dirigida per l'oboè i el clarinet amb el suport del fagot i, finalment, de les trompes franceses. Una forta intervenció de les violes acaba aquest passatge pacífic amb una seqüència de tonalitats menors descendents que s'obre a un nou tema de tancament que condueix a un passatge grandiloqüent final que tanca l'exposició. Aleshores, la partitura demana una repetició completa, que requereix un retorn brusc a do menor.

Desenvolupament L'acció de la secció de desenvolupament comença amb un descens complet en si major, i la inestabilitat es produeix a mesura que la interacció entre el motiu "Heroica" i les frases del tema original es reprodueixen entre si. Una sèrie de modulacions, cadascuna que sembla allunyar-se més de la tònica, finalment condueixen el camí de tornada a la recapitulació. A partir d'una remor tèrbola als baixos, la música agafa força amb un emocionant conjunt d'arpegis en els violins amb el suport del metall, que repeteixen el motiu "Heroica" amb gran prestigi. Finalment, una "digressió impactant" a la línia de baix porta a una modulació a fa , preparant l'escenari per a la recapitulació.

Recapitulació i coda Un inici una mica nebulós de la recapitulació és seguit d'una reafirmació escurçada del primer tema, permetent que la música continuï en la tònica, en lloc de reprendre les progressions tonals seguides originalment a l'exposició. La coda comença amb cordes en pizzicato que decreixen ràpidament, donant lloc a un conjunt de modulacions interpretades a les cordes amb els seus arcs que condueixen a la cadència de tancament. El moviment acaba pacíficament en do major.

II. Andante sostenuto El segon moviment en mi major està en forma ternària modificada (A–B–A'). Escrit en un temps de 3/4, posseeix un caràcter "profund, però essencialment líric".

enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=86|pàgina=86|450x450px

Secció A Les cordes introdueixen un tema fluent i creixent, inicialment doblat pel fagot. La frase inicial s'acaba amb un passatge rítmic de punts més foscos i descendent recolzat per les trompes baixes. Segueix una segona frase molt intensa, amb una interacció sincopada de les cordes agudes contra les cordes baixes i els vents de fusta.

Després d'un breu passatge de transició, l'oboè introdueix un tema en ascens, semblant a una cançó, que inicialment només s'acompanya de les violes i els altres vents. A mesura que el tema es mou a través d'un crescendo ampli, la resta de cordes proporcionen un suport harmònic exuberant. Com abans, aquest tema s'inicia amb un passatge una mica més fosc i descendent, que es resol amb una declaració de tancament liderada per les cordes.

Secció B Part I. Les cordes introdueixen un "ritme puntejat i saltant". A mesura que puja el tema, els violins i les violes el desenvolupen encara més, abans de girar cap avall per unir-se amb les cordes greus. Finalment, l'estat d'ànim s'enfosqueix en do sostingut menor que condueix a la segona part de la secció.

Part II. L'oboè torna a emergir amb un solo llarg i suau en do sostingut menor. Es torna a combinar inicialment amb un suport delicat de les cordes. Aquesta vegada, però, el clarinet recull el tema principal mentre l'ambient s'il·lumina breument. Al cap d'una estona, l'acció de suport dels vents fusta s'uneix amb l'acompanyament de cordes, però els vents de fusta finalment cauen, deixant que les cordes es traslladin a un territori harmònic més fosc. Finalment, la música passa a una sessió de transició més suau i misteriosa, que condueix a la secció final.

Secció A' En una quasi-recapitulació, els vents entren brillants en un tema molt relacionat amb l'obertura del moviment. Després d'una sèrie de passatges que s'assemblen —però sense ser el mateix— a la secció A inicial, entra el violí principal amb una interpretació del primer tema de l'oboè, aquesta vegada amb un suau acompanyament de les trompes.

Coda La trompa solista cita l'inici del segon tema "oboè" del moviment, que posteriorment és elaborat pel violí principal en sol.

III. Un poc allegretto e grazioso Com en el segon moviment, el tercer moviment és en forma ternària. Està compost per un temps 2/4 Allegretto i contrasta amb el 6/8 de la secció del trio, seguida d'una repetició del material de lAllegretto i la coda. Un aspecte notable d'aquest moviment és l'atenció acurada de Brahms a la simetria.

enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=87|pàgina=87|450x450px

El forma es podria descriure com:

A B A 1 B 1 C D C 1 D 1 A ₂ – trio – A ₃ B ₂ A 4 – coda

Allegretto miniatura|350x350px| Un tema tal com diu el clarinet LAllegretto és en la tonalitat de la major i comença amb una melodia tranquil·la i escalonada al clarinet. La figura de quatre compassos s'estén a cinc compassos irregulars a través d'un petit pont entre les frases de les cordes. El clarinet completa el tema en la de l'''Allegretto amb una inversió dels cinc primers compassos escoltats. miniatura|350x350px| Tema B tal com diuen les flautes El tema B entra al compàs 11 i presenta un patró de corxeres amb punts descendents a la flauta, el clarinet i el fagot amb les cordes fent ressò del ritme en figures ascendents i descendents. Després de vuit compassos, apareix A1 amb els violins iterant el primer tema i una secció de pont cromàtica més llarga que amplia l'estructura de la frase a set compassos. B1 es presenta amb una extensió a C.

Els temes C i D es diferencien dels dos primers perquè són més curts i rítmicament més angulars. Els temes A i B presenten un pizzicato gairebé constant a les cordes, mentre que el C i el D són més complexos amb un patró de semicorxera entrellaçat que acompanya els vents. El moviment del mode major a fa menor també marca aquestes seccions com a part del material anterior. Aquest contrast evident de caràcter i estat d'ànim pot fer pensar en les seccions C i D com una mena de trio dins de la primera secció de lAllegretto en la forma ternària més gran que mostra el moviment en conjunt. La simetria dins d'una secció reflecteix la simetria del conjunt.