L'Orquestra Filharmònica de Sant Petersburg (en rus, Заслуженный коллектив России Академический симфонический оркестр Санкт-Петербургской филармонии) és una orquestra simfònica russa amb seu a Sant Petersburg, fundada el 1882 per decret del tsar Alexandre III de Rússia. És una de les orquestres més antigues de Rússia i, durant bona part del segle XX, fou coneguda com a Orquestra Filharmònica de Leningrad. Des de 2022 el seu director principal és Nikolai Alekseev, vinculat a la formació des de 2000.
La seva història està especialment associada als llargs mandats d'Ievgueni Mravinski, director principal entre 1938 i 1988, i Iuri Temirkànov, que el succeí i dirigí la formació fins al 2022. L'orquestra mantingué una estreta relació amb Dmitri Xostakóvitx i estrenà diverses de les seves simfonies, entre elles les núm. 5, 6, 8, 9 i 10. També ha estat particularment reconeguda per les interpretacions de Piotr Ilitx Txaikovski, Serguei Prokófiev, Nikolai Rimski-Kórsakov i altres compositors russos.
Història Orígens imperials L'orquestra fou creada el 1882 per ordre d'Alexandre III amb el nom de Cor Musical de la Cort. La seva funció inicial era proporcionar música en recepcions oficials, cerimònies, balls i concerts de la cort imperial russa. Inicialment estava formada en gran part per músics militars, però progressivament adoptà les dimensions i l'estructura d'una orquestra simfònica professional.
El conjunt participà en nombrosos actes de la cort i el 1896 actuà durant les cerimònies de coronació de Nicolau II de Rússia. A finals del segle XIX començà també a interpretar repertori simfònic de manera més regular.
Durant aquesta primera etapa, l'orquestra participà en audicions privades de noves composicions russes. Entre els autors les obres dels quals foren interpretades pel conjunt hi hagué Aleksandr Glazunov, Aleksandr Skriabin, Ígor Stravinski i Serguei Prokófiev.
El 1902 començà a oferir concerts públics regulars a Sant Petersburg i s'anà convertint progressivament en una de les principals formacions simfòniques de l'Imperi Rus.
Revolució i creació de la Filharmònica Després de la Revolució Russa de 1917, l'orquestra fou nacionalitzada i passà a denominar-se Orquestra Simfònica Estatal. Serge Koussevitzky en fou nomenat director principal durant el període revolucionari, abans de la seva emigració.
El 1921 l'orquestra fou incorporada a la nova Filharmònica de Petrograd, creada aquell mateix any com la primera institució filharmònica estatal del país. A partir d'aleshores es convertí en la principal orquestra simfònica de la institució.
Durant la dècada del 1920 la formació rebé nombrosos directors internacionals, entre els quals Otto Klemperer, Bruno Walter i Felix Weingartner. Aquest contacte amb la tradició orquestral centreeuropea contribuí a ampliar considerablement el repertori i la reputació de l'orquestra.
La formació participà també en estrenes soviètiques i russes d'obres contemporànies occidentals. En aquella època interpretà música de Gustav Mahler, Richard Strauss, Arnold Schönberg, Alban Berg, Paul Hindemith i altres compositors poc coneguts aleshores pel públic soviètic.
Ievgueni Mravinski Ievgueni Mravinski començà a dirigir regularment l'orquestra durant la dècada del 1930. El 1937 dirigí l'estrena de la Simfonia núm. 5 de Dmitri Xostakóvitx i, l'any següent, fou nomenat director principal.
miniatura|Ievgueni Mravinski, director principal de l'orquestra durant cinquanta anys
La relació entre Mravinski i Xostakóvitx es convertí en una de les associacions més importants de la música soviètica. Sota la direcció de Mravinski, l'orquestra estrenà la Simfonia núm. 6 el 1939, la Simfonia núm. 8 el 1943, la Simfonia núm. 9 el 1945 i la Simfonia núm. 10 el 1953.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'orquestra fou evacuada de Leningrad a Novosibirsk, on continuà oferint concerts i retransmissions radiofòniques. Aquesta orquestra no s'ha de confondre amb l'orquestra de la ràdio de Leningrad, que romangué a la ciutat assetjada i que, sota la direcció de Karl Eliasberg, interpretà la Simfonia núm. 7, «Leningrad», l'agost de 1942.
Després de la guerra, Mravinski reconstruí progressivament el nivell artístic del conjunt i desenvolupà una disciplina orquestral que es convertí en una de les característiques més reconeixibles de la formació. Durant les dècades del 1960 i 1970 l'orquestra adquirí una reputació internacional especialment elevada gràcies a les seves gires i enregistraments.
La seva sonoritat durant aquesta etapa es caracteritzà per una gran precisió rítmica, una secció de corda potent i homogènia i un so de metalls particularment incisiu. L'estil de Mravinski fou especialment identificat amb Txaikovski, Xostakóvitx, Prokófiev, Anton Bruckner, Johannes Brahms i Jean Sibelius.
Mravinski romangué cinquanta anys al capdavant de l'orquestra, fins a la seva mort el 1988, un dels mandats més llargs d'un director titular al capdavant d'una gran orquestra simfònica.
Etapa de Iuri Temirkànov Després de la mort de Mravinski, els mateixos músics proposaren Iuri Temirkànov com a successor. Temirkànov assumí la direcció artística i principal el 1988.
Durant els primers anys del seu mandat tingué lloc la dissolució de la Unió Soviètica. Quan Leningrad recuperà el nom de Sant Petersburg el 1991, l'orquestra adoptà l'actual denominació d'Orquestra Filharmònica de Sant Petersburg.
miniatura|Iuri Temirkànov, successor de Mravinski al capdavant de l'orquestra.
Temirkànov mantingué la tradició russa de la formació però amplià també la presència del repertori occidental. Amb ell l'orquestra realitzà nombroses gires internacionals i actuà regularment en sales com el Carnegie Hall, el Musikverein de Viena, la Philharmonie de Berlín, el Théâtre des Champs-Élysées i La Scala.
La formació participà també en el festival internacional d'hivern Arts Square, creat per Temirkànov a Sant Petersburg i convertit en una de les principals cites anuals de la Filharmònica.
Temirkànov deixà el càrrec de director principal el 2022, després de trenta-quatre anys, tot i que continuà vinculat a la institució com a director artístic fins a la seva mort el 2023.
Nikolai Alekseev Nikolai Alekseev havia començat a treballar regularment amb l'orquestra l'any 2000. El 2022 fou nomenat director principal, succeint Temirkànov.
Des de 2024 exerceix també com a director principal de la mateixa Filharmònica de Sant Petersburg, càrrec que amplia la seva responsabilitat sobre la programació musical de la institució.
Amb l'orquestra ha dirigit cicles dedicats a Johannes Brahms, Ígor Stravinski, Serguei Prokófiev, Gustav Mahler, Arnold Schönberg, Olivier Messiaen, Leoš Janáček i Paul Hindemith, així com diverses estrenes de compositors russos contemporanis.
Estrenes destacades La història de l'orquestra està especialment vinculada a l'estrena de música russa i soviètica. Entre les obres més importants que estrenà hi ha:
Simfonia núm. 5 de Dmitri Xostakóvitx — 1937, dirigida per Ievgueni Mravinski. Simfonia núm. 6 de Xostakóvitx — 1939, dirigida per Mravinski. Simfonia núm. 8 de Xostakóvitx — 1943, dirigida per Mravinski. Simfonia núm. 9 de Xostakóvitx — 1945, dirigida per Mravinski. Simfonia núm. 6 de Serguei Prokófiev — 1947, dirigida per Mravinski. Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx — 1953, dirigida per Mravinski.
La relació entre Xostakóvitx, Mravinski i l'orquestra fou especialment estreta durant les dècades del 1930 al 1960. El compositor confià a aquesta formació algunes de les seves obres simfòniques més importants.
Directors principals Els principals responsables artístics de l'orquestra han inclòs:
Hermann Fliege — finals del segle XIX Hugo Warlich — finals del segle XIX i començaments del XX Serge Koussevitzky — 1917–1920 Emil Cooper — dècada del 1920 Fritz Stiedry — dècada del 1930 Ievgueni Mravinski — 1938–1988 Iuri Temirkànov — 1988–2022 Nikolai Alekseev — des de 2022
Durant l'etapa de Mravinski diversos directors mantingueren també una relació estable amb la formació. Kurt Sanderling fou un dels principals col·laboradors entre 1942 i 1960, i posteriorment hi treballaren directors com Arvīds Jansons i Mariss Jansons.
Seu La seu habitual és la Gran Sala de la Filharmònica de Sant Petersburg, situada al número 2 del carrer Mikhàilovskaia, prop de la Perspectiva Nevski.
La sala fou construïda durant la primera meitat del segle XIX i havia estat originalment destinada a l'Assemblea de la Noblesa de Sant Petersburg. Té una capacitat superior als 1.500 espectadors i és especialment coneguda per la seva acústica.
Per aquesta sala han passat al llarg de la seva història músics com Franz Liszt, Hector Berlioz, Richard Wagner, Gustav Mahler i Clara Schumann, i s'hi han interpretat o estrenat nombroses obres fonamentals del repertori rus.
Repertori i estil La reputació internacional de l'orquestra s'ha basat especialment en el repertori rus. Les interpretacions de les simfonies de Txaikovski i Xostakóvitx sota Mravinski es convertiren en referències discogràfiques i contribuïren a establir una sonoritat específica associada a la tradició orquestral de Leningrad.
El repertori també ha inclòs regularment música de Prokófiev, Rakhmàninov, Rimski-Kórsakov, Modest Mússorgski, Glazunov i Stravinski, juntament amb compositors centreeuropeus com Beethoven, Brahms, Bruckner, Mahler i Richard Strauss.
Enregistraments L'orquestra deixà una extensa discografia durant l'etapa de Mravinski, principalment per al segell soviètic Melodiya. Molts dels enregistraments procedien de concerts en directe, ja que Mravinski preferia sovint la interpretació pública a les sessions d'estudi.
Entre els enregistraments més coneguts hi ha les simfonies núm. 4, 5 i 6 de Txaikovski, diverses simfonies de Xostakóvitx, les simfonies núm. 5 i 6 de Prokófiev i obres de Brahms, Bruckner, Sibelius, Debussy i Ravel.
Durant l'etapa de Temirkànov, l'orquestra enregistrà per a segells com RCA, EMI i altres companyies internacionals. La discografia inclou les simfonies de Txaikovski, obres de Prokófiev, Rakhmàninov, Xostakóvitx i repertori occidental.
La mateixa Filharmònica creà posteriorment el segell St Petersburg Philharmonia, destinat a publicar enregistraments de concerts històrics i contemporanis de la formació.
Distincions L'orquestra rebé el títol de «Col·lectiu Honorable de la República Russa» el 1934, distinció que encara forma part del seu nom oficial en rus.
Al llarg del segle XX fou considerada una de les principals institucions musicals de la Unió Soviètica i desenvolupà una extensa activitat internacional, especialment a partir de les gires de les dècades del 1960 i 1970.
Referències
Categoria:Organitzacions de Sant Petersburg Categoria:Orquestres simfòniques Categoria:Música de Rússia del segle XX